Docent MODE Octopus

Hola a totes i tots.


Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana. Aquí hem vist el sol els dos dies així extraordinari en aquest sentit :-).


Vull donar les gràcies a totes i tots per les felicitacions pel darrer post. Sempre és molt gratificant dir i fer coses que són d'alguna utilitat per als demés. Si sóc capaç d'encomanar una mica del meu optimisme per la vida estaré encantada.


Seguim amb el tema de la formació dels futurs docents. Si ho recordeu, els tres darrers posts feien referència a:

1. La necessitat de la component vocacional del docent.

2. L'evidència de que, actualment, per a formar a un professor competent la universitat ha de fer aliances estratègiques amb el seu entorn. Principalment amb els altres nivells del sistema educatiu.

3. La capacitat que hem de tenir, com a formadors de formadors, de tenir una visió positiva de la vida per a poder transmetre la importància de la funció docent i de l'educació en general.

Analitzats tots aquests aspectes generals pot ser hem de començar a definir que entenem per un professional de l'educació competent i que sigui capaç d'afrontar els seu futur professional amb èxit. Com que el tema és complex i ampli abordarem avui només alguns aspectes.

Abans de continuar he de fer un altre agraïment i menció especial, ara pel títol d'avui. Un dia que estava al twitter com molts de vosaltres Xisco @xiscolir va publicar un twet que posava "mode Octopus" vaig trobar-lo molt adequat i li vaig dir: "Xisco, el prenc per a utilitzar-lo". Gràcies Xisco. No és que vulgui comparar al professor amb un pop jeje!! preneu l'expressió en sentit metafòric i, si voleu, gràfic.

Si penso, o si penseu vosaltres, com eren els nostres professors de l'ensenyament infantil, primari, secundari i universitari i com som nosaltres ara tots hem canviat molt. Pot ser les circumstàncies i el món actual són els que ens han fet canviar. En quin sentit?:

- Educació significava, bàsicament, el que els iaios solien dir "formar a un home (que no a una dona, això va venir després) de profit.

- Ensenyar-li a llegir i a escriure correctament y també les matemàtiques bàsiques.

- Una mica de saber estar, molt poc de saber ser.

- El coneixement de l'entorn on vivia era relativament important. S'ensenyaven més coses de l'entorn llunyà que del proper.

- Hi havia una època per a formar-se al final de la qual s'incorporava la persona al món del treball.

Una vegada al món del treball, quin descans, no caldria estudiar mai més ja s'havia acabat aquesta etapa.

Quan al professorat, aquest era especialista en tot i en res al mateix temps. Amb el temps en lloc de donar totes les matèries van adoptar la tàctica de centrar-se cadascun en una de concreta.

A mida que el Sistema Educatiu es va modernitzat, ens apropem als anys 80, es van incorporant altres matèries, com a tals, com: idiomes, educació física, etc. Per suposat que els professors, de primària, cap d'ells tenia aquesta especialitzat. Sempre recordaré a les meues metres de gimnàstica donant classes en sabates de tacons i sense doblegar, ni una miqueta el seu cos, o als professors de francès donant la classe en castellà, després en català :-).

La tecnologia més moderna amb la que vaig treballar a l'escola i a l'institut va ser la TV però únicament per a fer de receptora passiva. A l'Institut els laboratoris de física i de química començaven a estar ja dotats. Eren els anys 80. 

A la universitat ja hi havien molts més recursos però tampoc molta tecnologia. Ja se sap!! la meva era una carrera de lletres. Per a que havien de necessitar els estudiants de lletres la tecnologia?.

Fet aquest repàs ràpid estareu d'acord amb mi que l'educació en general i el sistema educatiu, en particular, han avançat molt. Ho dic perquè sempre tenim tendència a queixar-nos i, sovint, tenim la sensació de que anem enrere com els crancs. Una sensació que no es correspon a la realitat.

Per aquesta realitat necessitem formar docents que:

- Estiguin convençuts que aquesta és la carrera professional que volen emprendre.

- Tinguin coneixements de nivell avançat, de tot allò que fa referència a l'etapa evolutiva amb la que hauran de treballar.

- Dominin els continguts dels que hauran d'impartir la seva docència.

- Tinguin una bon nivell de cultura general.

- Sàpiguen estar, com a persones i com a professionals.

- Tinguin una ètica professional (fonamental).

- Tinguin bones habilitats comunicatives i de dramatització.

- Tinguin competències transversals com: la digital, la de treball en equip, la d'autogestió, la de lideratge, la de creativitat, ...

Bé, en definitiva totes aquelles que els permetin desenvolupar la seva tasca amb la qualitat suficient que requereix la professió més important de qualsevol societat.

Ja veieu, el pop té 8 tentacles que li permeten agafar diferents coses de manera simultània. Aquest és el repte de la formació dels docents perquè els punts que acabo d'anomenar són igualment d'importants i en conjunt, tots ells s'hauran d'usar de manera simultània si volem garantir una feina ben feta i atemporal. O sigui, que la base de formació sigui suficient com per a poder-hi edificar al llarg de la vida laboral de cadascú tot allò que necessitem en funció de les demandes del context i del sistema educatiu. En altres paraules, una excel·lent formació de base. 

Com penso que aquesta formació de base ha de constituir la clau de l'èxit li dedicarem un espai específic en els propers dies.

Em despedeixo sonant amb la versió simfònica de "Batiscafo Katiuska" d'Antonia Font. Que la gaudiu!!.

Bona nit!!

Don't worry, be happy

Hola a totes i tots, bon dia:

En primer lloc agrair-vos que el blog ja ha passat de les 4000 visualitzacions de pàgina. Mai m'hagués imaginat que això ho aconseguiria en tan poc temps. De fet!! mai m'havia imaginat escrivint un blog i un pots quasi diari.

Continuem amb el tema del professorat i de la docència. Si ho recordeu, dels posts anteriors havíem arribat ja a dues conclusions.

1. La necessitat de la component vocacional del docent.

2. L'evidència de que, actualment, per a formar a un professor competent la universitat ha de fer aliances estratègiques amb el seu entorn. Principalment amb els altres nivells del sistema educatiu.

Quin és el següent pas us preguntareu?.

Per a mi el següent pas és què i com transmetem als futurs professionals de la docència la importància de la funció docent i com els convencem de què la seva carrera és la més important de la societat.

Primer que res per a poder transmetre aquest missatge ens l'hem de creure. Tots/es els formadors/es han d'estar convençuts i satisfets de la seva tasca professional. D'una altra manera no podran projectar res positiu en els demés. Que ens trobem normalment?:

1. Uns professorat a la universitat que moltes vegades els seria el mateix formar a un futur professor que a un enginyer de camins. Per al cas, són aquells/es que arriben amb  18 ó 19 anys i que cada vegada són més ignorants i molt menys respectuosos.

2. Uns docents en exercici que poden servir com a exemple i que sovint tutoren la formació pràctica d'aquests futurs docents. Quins recursos tenen?, quina formació i quines eines per a que aquesta formació sigui de qualitat?. A vegades l'única cosa que tenen és el convenciment i la voluntat de poder aportar alguna cosa per a la millora de l'educació en forma de guia i assessor dels nous/ves professionals.

3. Un entorn social que cada vegada valora menys l'educació i que demana explicacions de moltes coses que se li assignen com a responsabilitats al sistema educatiu però que, en realitat, són cosa de tots.

4. Un sistema escolar cada vegada més anacrònic que difícilment cobreix les necessitats i les expectatives de la societat del segle XXI. 

.../...

Amb tot això em podeu dir: quin panorama més desolador. Sembla que tot juga en la nostra contra. Com sempre, us equivoqueu, tot el contrari :-).

Mireu, crec sincerament que és una qüestió d'autoconcepte personal i professional. Per què esperem sempre que ens valorin des de fora?, per què solem tenir tan poca consideració per nosaltres mateixos/es?. Segurament perquè l'entorn ens empeny a que això sigui així, perquè només són notícia les coses negatives, les positives no es veuen mai.

L'única manera de poder transmetre una altra visió als nous professionals de l'educació és convencent-nos a nosaltres mateixos/es que som els/les millors. Hi ha una gran quantitat de figures implicades en el procés educatiu que:

- Polítics: saben de que parlen quan aborden aquest tema. Alguns, inclús tenen capacitat de distribuir i prioritzar recursos.

- Professorat en exercici: deixeu-me dir que només donant un cop d'ull a totes les experiències d'innovació usant les TIC's la xarxa és tant i tant gran, a nivell nacional i internacional, que ben utilitzada i publicitada evidenciaria el seu potencial i transmetria a la societat en general tanta sensació d'avenç i de progrés que ningú dubtaria que són els millors.

- Un estudiantat, a tots els nivells, cada dia amb més potencial perquè cada dia estan més estimulats i des de més menuts. Només cal canalitzar bé tot el seu potencial. Fem-los créixer.

- Uns pares cada dia més ben formats i amb més capacitat d'entendre el procés educatiu. Impliquem-los.

Sóc conscient que no tots els contexts reuneixen aquestes característiques i que hi ha molts/es de vosaltres que heu de lluitar cada dia contra els "elements". No us doneu per vençuts/des i penseu SEMPRE que en termes d'educació qualsevol aportació que es faci sempre val la pena. Que hi ha més bonic que ajudar a construir el futur cada dia?. 

En definitiva, la meva visió és que, cada dia, abans de sortir de casa us mireu en el mirall i us dieu a vosaltres mateixos/es:

1. Estic encantat/da de conèixer-me.

2. JO sóc el/la millor i el més important que m'ha passat a la vida.

3. Per difícil que sigui el dia d'avui sempre hi haurà més solucions que problemes.

I sempre, sempre  Don't worry!, be happy. 

Per acabar, avui, dediqueu tres minuts al vídeo següent. Quan haureu acabat de veure'l el vostre dia serà d'un color diferent.

El meu sincer agraïment per estar al meu costat en aquesta aventura. Gràcies a vosaltres totes i tots aprenc una mica més cada dia. De vosaltres i amb vosaltres!!.

Bona nit!!

Les paraules i les idees poden canviar el món [¿?]. Aliances estratègiques.

Hola a totes i tots, bon dia.

Avui intenteu anar pensant en el Japó i en les centrals nuclears però com si el problema s'anés solucionant. A veure si els enviem entre tots/es una mica d'energia positiva.

Amb els dos comentaris d'ahir, de Joan @juanglezmar i de Marisé, plantejaven dons temes fonamentals:

- N'hi ha prou amb la vocació?

- Què hem de fer per a que la formació es correspongui amb la motivació per saber més i per aprendre (recordeu que estem parlant del professorat).

Gràcies per encetar dues línies més de reflexió. Una fa més referència a la formació inicial i l'altra a la permanent.

Comencem pel principi. Si seguim el pla que us proposo ja tenim les persones més motivades seleccionades i ara arriben a la Universitat: la formació inicial. Què s'hi troben?.

Totes i tots els que llegiu aquest pots, si més no la majoria, hi heu passat per aquesta institució formativa. Algunes de les coses que comentaré segur que us resulten familiars.

Abans de començar amb la meva exposició de motius un parell d'aclariments. Estic satisfeta de treballar a la universitat i penso que des d'ella es poden fer moltes coses. També em declaro Euroconvençuda des de la meva història recent de treballar, a partir dels principis de EEES, per mirar de fer canviar algunes coses d'aquesta. Dit això:

- La universitat espanyola ha perdut la millor oportunitat que ha tingut mai per a reformar els programes formatius, tan de grau com de màster, per a poder enfocar-los al segle XXI. S'han fet moltes coses però en comparació al que calia fer encara queda tant de camí. Uff!!.

- Tenim un MEC que no ha liderat cap procés. Us asseguro que durant tots aquests anys el que he pensat més vegades és que és el que havíem fet per a merèixer-lo. El que millor ho resumeix és: tard i malament.

- Una oportunitat d'or per a "empènyer", amb els nous decrets de grau d'Infantil i de Primària, i de màster d'educació secundària un nou model de professorat per a l'educació obligatòria i post obligatòria. La realitat: un conjunt important de despropòsits publicats a un BOE.

- Una invitació al professorat universitari per a demostrar la seva capacitat d'innovació i de canvi. El resultat final, altra vegada, una guerra per preservar les parcel·les individuals de contingut. Ni de saber!, molt menys de coneixement.

.../...

Tot això adornat amb un cos funcionarial i una crisi econòmica "galopant" que és l'excusa perfecta per a no fer res i per a no canviar res.

Bé, segur que penseu que no pareixo jo, no?. Encara que ara mateix no ho pareixi el got continua mig ple eh!!. Era una diagnosi ràpida.

A pesar de totes aquestes coses que semblen tan negatives la situació actual és (parlaré en termes URV que és el que més conec i considere-ho com un exemple):

- No hem tingut més remei que fer una anàlisi en profunditat del moment en el que ens trobem.

- Hem reformat, sencers tots els plans d'estudi. Tot el professorat, sense excepció ha participat en el procés.

- S'ha discutit i s'ha parlat sobre el procés i el seu per què. Tot considerant que la visió que es té sobre aquest és, de nou la corba normal.

- El professorat més jove té una altra visió de les coses i té iniciativa. Només cal que la institució els recolzi.

- Curiosament estan molt més preocupats per la vessant pedagògica del procés de formació els enginyers que el propi col·lectiu de la Facultat d'Educació. Ja se sap " a casa del ferrer cullera de fusta".

Jo diria que en aquest moment tenim totes les eines adequades per a poder començar un veritable procés de reforma de la formació dels futurs mestres i professorat de secundària. Per a poder-ho aconseguir necessitem, clarament, una aliança amb totes i tots els que esteu als centres treballant amb els problemes del dia a dia. Sense això correm massa el risc de formar a professionals de laboratori cosa que no afavoreix per a res ni el desenvolpament laboral ni la qualitat de l'educció.

Per tant, la conclusió d'avui és: necessitem aliances estratègiques i no només ocasionals. Ja que el sistema no ens ha deixat fer els títols que necessitàvem mirem de canviar-li l'enfoc projectant aquesta formació de dins cap a fora.

Un exemple per acabar: 

- El programa de formació dels mestres a Canadà té 12 competències, 9 són específiques i tres transversals (TIC, organització i gestió i ètica professional).

- El programa de formació a Espanya té 35 competències per BOE a les que la URV n'hi afegeix 6 que li diu nuclears: idioma estranger, llengua pròpia (català-castellà), TIC, gestió de la informació i el coneixement, ciutadania i orientació.

Més competències implica millor formació?. A vegades tot el contrari. 

Acabo amb el convenciment de què les paraules i les idees encara poden canviar el món. Jo no li poso interrogants (els deixo per si algú els necessita) però també dient que, ara com ara, si no som capaços de crear una veritable xarxa amb el nostre entorn, la universitat sola ja no és suficient.

Em despedeixo sonant The Killers: Human. En això estem.

Bona nit!.

Del significat d'ensenyar a la professió docent

Hola a totes i tots, bon dia:

Aquest és un tema cabdal i que, curiosament no he abordat fins avui. He anat reflexionant sobre diferents qüestions i tot i que als comentaris que heu publicat apareix diverses vegades el tema del professorat no us he fet massa cas jeje!.

Als vostres comentaris sempre que heu parlat del professorat ho heu fet en sentit negatiu.  Heu fet referència a la seva competència (en general), a la seva capacitat d'innovar, a la seva implicació, al que suposa i significa el funcionariat, etc. però ningú de totes i tots vosaltres ha parlat del docent, en positiu. És el que jo vaig a intentar a partir d'avui.

Avui començo un seguit de posts per abordar el complexe tema de la docència i de l'ensenyament que no del magisteri i dels continguts. Permeteu-me que faci aquesta distinció per a començar.

De la part del món artístic que conec, i crec que prou bé, amb el temps he anat descobrint dos tipologies de persones (no faig cap judici de valor només exposo):

- Els artistes: en la vessant de l'art a la que es dediquen són persones motivades, emprenedores, creatives  que transmeten passió per allò que fan, que pretenen fer-te viure el que ells/es estan vivint. Viuen del que creen perquè s'ha de viure d'alguna cosa. Solen fer escola.

- Els qui viuen de l'art: són persones, en general, ben formades, que són capaços de desenvolupar obres de qualitat, que a vegades et transmeten coses, que la seva missió no és ensenyar res a ningú i que, en general, del seu estil en fan una forma de guanyar-se la vida (també com tothom) que depèn, moltes vegades, de les demandes del mercat. Poden ser coneguts però difícilment fan escola.

Bé, una vegada més us demano disculpes per simplificar tant. Però em permetreu que hagi utilitzat aquest exemple que em sembla gràfic.

Si vaig ara a l'àmbit professional sempre he pensat que educativament i social hi ha dues professions a les que només s'hauria de poder accedir per "vocació" (deixeu-me que posi la paraula entre comes perquè sempre em sona a religió i no és la meva pretensió. Enteneu-la en el sentit ampli del terme en si). Aquestes són: metge i ensenyant. Tant en una com en l'altra ens hi juguem massa. Són el fonament de qualsevol societat i col·lectiu humà. La primera perquè ens ha de garantir qualitat de vida i la segona perquè ens ha d'ajudar a ser persones i a enfrontar-nos a la vida que ens tocarà viure.

Posant-me a mi com a exemple, com sempre, sempre he pensat que sóc una vocacional de l'ensenyament. En aquest punt permeteu-me l'atreviment d'etiquetar-me.

Quan estudiava a la universitat somniava en ser "professora d'universitat" i ja veieu que el meu somni es va fer realitat. Sóc afortunada per això.

Que és el que més m'agrada de la meva vocació:

- Treballar sempre amb gent jove. Cada any i cada curs és com si ens renovéssim. Ells i elles arriben amb nous interessos, motivacions, punts de vista. És com un descobriment constant.

- No deixar d'estudiar mai. Mai és mai. El món avança molt depressa i les TIC particularment ràpid. Sempre has d'estar atenta a les coses que es diuen a la premsa, a les que expliquen els companys, a aquelles que apareixen a les publicacions científiques, etc. Cada dia adquireixes nous coneixements. Aquests són necessaris per a fer una selecció d'allò realment imprescindible per a l'estudiantat.

- Plantejar cada curs i cada grup com un nou projecte. Tots/es hem de tenir clar quin és l'objectiu final i quan de temps i ha per aconseguir-lo (aquesta és la part que sempre em falla perquè sempre acabo imaginant més coses que temps hi ha ...). Un exemple de Canadà. Com s'imagina el Departament d'Educació de New Brunswick l'educació aquí i ara. Només etiquetes però grans idees.

- Saber que estàs ajudant a construir un projecte de vida personal i professional que després tindrà incidència en les noves generacions, des de molt menuts/es. Aquesta és una responsabilitat tan gran que no s'ha de perdre mai de vista.

- Tenir sempre les portes obertes. Els despatxos i els laboratoris, per anar bé, han de ser un trànsit de gent. També ara els correus-e, els xats, els faces, els twitters, etc. Una classe amb taules i cadires no és res. L'educació ha de ser una experiència viscuda.

- La capacitat de pensar i d'investigar de manera constant. Tot i que a vegades hi ha grups que acaben "odiant-te", en sentit carinyòs, perquè no pares d'experimentar.

- Tenir capacitat de comunicació i de dramatització. Cada classe i cada interacció amb el grup d'estudiants/es ha de significar el millor paper de la nostra vida. Pel camí no oblidar en cap moment que l'acte educatiu més eficaç és, també, el millor acte de comunicació.

- Tenir la capacitat de cooperar i col·laborar encara que sigui en contextos adversos. Moltes vegades has de tenir tot el teu convenciment a pesar de tots els teus col·legues. Si es té prou perseverança el temps t'acaba donant la raó. Afortunada ment!!.

En definitiva, primer ha d'existir la "vocació" per a poder-ne fer una professió després. Si tenim els termes invertits la part de motivació i d'implicació necessària difícilment aconseguirem que s'aprengui.

Que tot això és ja el que feu?. Fantàstic!, tots junts amb aquesta visió construirem camins d'aprenentatge més ferms. Que no feu la major part de coses?. Pareu un moment i penseu com heu de continuar. Aquest temps serà la millor inversió.

Avui acabo amb una cançó diferent. Dedicat a totes i tots vosaltres no només  per la vostra vocació

intel·lectual, que també, sinó per la vostra capacitat personal en afrontar aquest repte de què a això és al que voleu dedicar una part important de la vostra vida.

Bona nit!!

La Natura: una font inesgotable de saber

Hola, bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut un bon cap de setmana.

Avui faré un parèntesi en els temes TIC que ens ocupen, més o menys tots els dies que hi ha post, per parlar de la necessitat i la capacitat d'aprendre els avisos que la naturalesa. Aquestes informacions que ens han anat arribant al llarg de la història de la humanitat i dels que tenim, sembla, informació en temps real però que una i altra vegada ens agafen desprevinguts.

L'any passat tenia el compromís d'anar a la Universitat del Bío Bío a Chile. Quan ja havíem fixa't el calendari ens va sorprendre el terratrèmol que va devastar aquella regió. Uns quants mesos després, hi vaig anar al mes de juny, Chillán i Concepción que són les dues seus de la universitat on vaig estar encara patien les conseqüències. Tot estava molt net ja de runa i els edificis més danyats estaven precintats. El que vaig veure era impressionant però clar, res a veure, amb les conseqüències reals del que havia passat. La imatge que jo conservo està ja molt "retocada" pel treball incansable de tothom per a normalitzar el seu entorn i la seva vida.

Kinkaku-ji (金閣寺). Temple del Pavelló Durat
Una de les imatges més boniques que he presenciat en la meva vida

Ja us he comentat més vegades que fa uns anys vaig anar al Japó. Un país interessant pel diferent i per la complexitat de la seva cultura. País que llavors em va impressionar per la capacitat que havien tingut d'edificar a prova de tremolors de terra. Una de les nits que vaig ser allí hi va haver un tremolor. Molt suau perquè, de fet, era la repetició d'un epicentre que estava lluny. Jo no ho vaig percebre, estava dormint però em van despertar per a dir-me: tremolava la terra, es veien els edificis que hi ha aquí al davant oscil·laven, com si fossin flexibles. No vaig dormir la resta de la nit ...

He de dir que sempre que he vist imatges d'un sisme m'ha produït esgarrifances i penso que és una de les coses que més por em fa. Les imatges que van arribant del Japó cada vegada som més i més dramàtiques. No tant per la situació, que també, sinó per la cara d'impotència que transmeten les persones. Quina sensació tan gran de lluitar contra el no res no?. Ho heu pensat?. Jo moltes vegades durant els darrers dies.

A totes les xarxes, llistes i espais de la xarxa on hi sóc es van succeint imatges, notícies, missatges que fan que puguem viure i veure la tragèdia en temps real. Que impressionant també no?. Finalment també ha sortit la tecnologia.

Hi ha una cosa que crec que diferencia aquest despropòsit de la naturalesa i és que normalment ens dona la sensació que ataca més als més desafavorits però el que ara està passant és la prova evident que les catàstrofes naturals no entenen de classes socials. 

Davant d'aquest situació et planteges una i una altra vegada què pots fer ... clar les meves úniques armes són les educatives. Així que aquesta pot ser la meva aportació.

- Hi ha una màxima de molts ecologistes que diu que la natura es rebel·la perquè no la tractem bé. Pot ser si!!. Podem ensenyar a respectar-la i donar-li el valor real que té.

- Ara mateix hi ha molta gent que pateix els efectes de la devastació. Podem ensenyar a entendre i respectar que significar la por, el sofriment i la incapacitat de fer res en un moment determinat. Què passa quan unes circumstàncies o realitats ens superen?. No estem preparats ni preparades per afrontar-ho.

- Hem d'ensenyar la necessitat de reconstruir allò caigut o destrossat perquè la vida continua. La nostra cultura té molt poques armes i estratègies per a gestionar l'adversitat.

- Podem transmetre el que significa ser solidaris amb aquells que necessiten ajuda. La solidaritat és un eslògan famós però no tothom sap que significa practicar-lo.

- Podem ensenyar que significa aportar els nostres recursos (molts o pocs) personals, econòmics, temporals per bé de la comunitat, més si aquesta està necessitada, sense esperar res a canvi. Prove-ho!! és de les coses més gratificants que podeu fer a la vida.

- Ensenyem a comprendre la tragèdia dels altres com si fora pròpia per a comprendre que significa necessitar ajuda.

.../...

En definitiva, ensenyem la importància d'estimar, respectar i valorar a tot i a tots/es els que ens envolten. Un món insolidari no ens portarà a cap lloc. És la nostra responsabilitat, com educadors i educadores, convertir-ho en el nostre primer objectiu i l'únic irrenunciable.

Des d'aquí la meva modesta aportació al Japó en els moments més durs de la seva història recent amb l'esperança que la seva saviesa mil·lenària i la nostra ajuda, la de la resta del món, els permetrà refer casa seva tot i que tot allò que han perdut ja no ho puguin recuperar mai més.

M'acomiado sonant SIMPLY RED IF YOU DON'T KNOW ME BY NOW. Podem ajudar encara que no coneguem, en això consisteix la solidaritat.

Bon començament de setmana.

Bona nit!

Espais per a l'aprenentatge. La dimensió digital

Hola a totes i tots, bon dia de dissabte.

Escric el post després de tornar d'un concert de la Calgary Philhamonic Orquestra. Un programa clàssic Bach, Beethoven i Brahms. En realitat ha estat el contrapunt a un dia que ha començat amb tecnologia punta.

M'he atrevit a tornar a peu fins a l'hotel (a -17) i us asseguro que quasi em quedo sense cara jeje!!. Un quart d'hora era massa temps al carrer amb aquest fred.

Us faig un resum d'una part del meu dia.

El motiu pel que he anat a Calgary és perquè tenia una reunió amb Smarttech. Us sonarà si us dic que són uns dels fabricants de pissarres digitals interactives. Hem iniciat projectes amb ells i teníem diferents temes que discutir. La seu d'aquesta companyia està a Calgary. Aprofitant que jo estava a Vancouver hem organitzat una trobada. Durant una hora i mitja m'han estat ensenyant totes les coses que estan comercialitzant ara i alguns prototips de coses realment impressionants utilitzant les aplicacions informàtiques però amb tecnologia d'imatge com la de les TV de plasma. Mentre anava recorrent sales i m'anaven explicant coses no he pogut evitar pensar amb els nostres edificis escolars (de tots els nivells, universitat inclosa) i tot el que la tecnologia podria transformar. Sóc conscient que això suposa recursos però com ja he dit altres vegades igual el futur immediat passa per una racionalització de les inversions i per prioritzar les despeses d'una altra manera. Bé, d'economia de l'educació ja en parlem un altre dia.

Si he de resumir amb quatre paraules tot el que he vist: interactivitat, cooperació i col·laboració, immediatesa i flexibilitat. Miro d'explicar-ho una mica més:

- Els espais tenen taules i cadires però les taules només serveixen per a poder deixar els diferents dispositius.  L'eina de treball són els ordinadors minis i clar, les pissarres que hi ha a les parets. No hi ha paper, no hi ha llibres, ... Hi ha accés a un banc de dades infinit que és diu xarxa.

- Tots els dispositius es basen, en general, en tocar les pantalles o escriure sobre elles. Ja sabeu que després això és pot guardar per a ser usat de nou si cal.

- Tot està pensat per al treball conjunt i compartit. Des dels pupitres interactius (com una taula que el sobre és una pantalla tàctil) fins a les pissarres de darrera generació.

- Totes les activitats pensades per aquests dispositius són interactives i manipulatives. Els estudiants han de fer mentre pensen.

- Ah!! ni un cable, ni un endoll, ... el que fa que l'espai sigui totalment configurable.

.../...

Quan m'imaginava tot això en el context dels nostres edificis se'm feia difícil encabir-ho. Posaré com exemple la Universitat que és el que més conneixó.

- Tant els edificis més antics com els més moderns no tenen espais flexibles i versàtils. Les facultats que es van fer en temps de massificació de l'estudiantat tenen aules gegants que ara no tenen massa utilitat.

- Molts dels espais tenen taules i cadires fixades al terra pel que aquell espai té una configuració única.

- Als edificis menys nous el tema cablejat i instal·lació d'aparells que necessiten de la corrent elèctrica continua sent la dimensió desconeguda.

- La tecnologia sense fils encara no està estesa del tot i hi ha molts d'espais que requereixen, encara connexió a la xarxa via cable.

- Un mobiliari gens pensat per a treballar en grup i en equip. Penseu en vosaltres mateixos quan anàveu a la facultat. Línies de taules i cadires unes darrera de les altres, una tarima i una taula per al professor. Majoritàriament això continua així tot i que a la URV quasi totes les aules tenen connexió a la xarxa, canyó de projecció, ordinador fix o portàtils que el professor pot demanar. Hi ha unes quantes pissarres digitals.

- Hi ha moltes zones del campus amb accés wifi,  ... podríem continuar.

Amb l'espai educatiu sempre m'ha cridat l'atenció els criteris que s'usen per a dimensionar-lo i per a dissenyar-lo. Hi ha mòduls de metres per estudiant. Rarament he sentit a algun arquitecte escolar que hagi tingut en compte què significa aprendre i que requereix aquest procés per a poder-se desenvolupar de manera adequada. Tampoc es considera com han evolucionat les coses i quin paper tenen les TIC a l'hora de configurar aquests espais.

En aquest sentit, ben aplicada, que ens poden aportar les TIC?:

- Un espai configurable en funció de les necessitats dels professors i dels estudiants (cadascun les seves): Els PLE.

- Unes eines configurables, també, que les podem portar a la motxilla. Els ordinadors, els telèfons, els tablets (iPad).

- La possibilitat de superar la barrera de l'espai i del temps. Només necessitem connexió a la xarxa i un dispositiu per accedir-hi. La resta està disponible en qualsevol moment, a qualsevol hora, quan ho necessitem. Això es fantàstic. Ben gestionat té unes potencialitats increïbles!.

- La capacitat de poder enregistrar i seguir, en temps real, totes les coses que fa l'estudiantat. LMS (Moodle), portafolis-e, eines de treball col·laboratiu.

- Una dimensió social que supera les pròpies fronteres del sistema educatiu formal i del nostre espai personal (Twitter, Facebook, MySpace, ...).

- La capacitat de tenir feedback permanent en qualsevol moment del procés formatiu (m-Learning, telefonia, correu-e).

- La capacitat de compartir, contrastar i col·laborar amb el món sencer.

.../...

Vistes totes aquestes coses, com podem continuar pensant que l'espai per aprendre, per excel·lència és un centre educatiu?. Crec que aquesta visió ha d'evolucionar amb rapidesa sinó el que passa és que la institució, en si, es torna anacrònica com dèiem ahir amb paraules de Punset.

És necessari i urgent imaginar altres escenaris on desenvolupar em procés d'ensenyar i també el d'aprendre, bàsicament, per a no desaprofitar totes les possibilitas que el nostre entorn immediat ens ofereix cada dia i no totes elles tenen que veure amb els recursos econòmics. La majoria estan més relacionades amb la nostra capacitat de veure les coses d'una altra forma i des d'una altra perspectiva.

Per acabar una sensació. En la meua línia de veure el món des de dalt des de que he arribat aquí a Canadà avui no podia ser menys. El símbol de la ciutat és la Calgary Tower. Una torre de 525 m d'alçada a la que pots pujar amb un ascensor ultraràpid jeje!, i que una vegada dalt t'ofereix una panoràmica espectacular, demà en tornar a casa ja penjaré les fotos. Tot i no tenir vertigen us he de dir que una part té el terra de vidre transparent i fa un efecte quedar-te plantada allí damunt. En qualsevol cas ho dic pel que aporta tenir una visió general d'una realitat. No sé si des de les altures. Igual n'hi hauria prou en posar-hi una mica de distància.

Avui em despedeixo amb un tema de Genesis: That's all. En aquest cas espero que no i que puguem continuar reflexionant sobre el tema per a seguir avançant.

Bona nit!!