De Vancouver al Ballestar passant per Santander. Crònica d'un retorn

Ballestar (Castelló)

Hola, bona nit a totes i tots:

Avui escric el post que segurament tothom esperava per a començament d'agost. Just quan vaig tornar de Vancouver. El dia 31 de juliol vaig publicar el darrer des de territori canadenc i el següent ja seria des de territori català. Així ha estat però amb una distància temporal considerable.

Quan escrivia des de Vancouver solia descriure un paissatge urbà ple de llums de neó, d'edificis altíssims i de la meva perspectiva des d'un pis 24. Avui ho faig des d'un paissatge totalment diferent. Des de Vilabella, a mig camí entre Tarragona i el Monestir de Santes Creus,  veient per la finestra, a la penombra de la lluna, els camps de vinya i una ratlla de llums llunyana amb el perfil de la Refineria de Repsol. Només pel paissatge puc dir que el meu entorn domèstic ha canviat i molt

Segur que molts/es us heu fet la pregunta de per què he tardat tant a fer aquesta entrada. Crec que el que m'ha passat és que abans de poder escriure el que avui compartiré amb vosaltres necessitava una dosi de realitat d'aquesta part del món. Durant tot aquest temps moltes i moltes persones m'han preguntat coses com:

- Com has trobat els país?

- Que és el que més t'ha impactat en tornar?

- Com et sents?

- L'has trobat a faltar realment?

- Penses que tornaràs a marxar?

- Com et va la reincorporació a la teva vida universitària a la URV?

.../...

i moltes i moltes preguntes més d'aquest estil. Miraré de poder respondre'n algunes.

Vaig arribar el dilluns dia 1 d'agost a l'aeroport del Prat de Barcelona i allí m'esperaven la meva mare (no s'ho podia perdre). Si si, la mateixa que va parlar per Skype amb mi durant tota la meva estada a Vancouver, i el meu germà petit. Jo tenia ganes de veure a tota la família així que de camí cap a casa vaig intentar, amb ells, organitzar què fer per aconseguir-ho. Ells semblava que no hi tenien massa interés. No ho vaig entendre fins que varem arribar a casa meva. Sabeu per què?, perquè la resta de la família era tota allí esperant-me. Una sorpresa fantàstica!!.

Entrar a casa meva, tenir totes les "meves" coses i no tenir la sencació de necessitar res més va ser la primera sensació. A més estava plena de tota la gent més important per a mi. Per  començar no es podia demanar res més.

Al dia següent que vaig quedar amb @vesteveg, pot ser la persona que més vegades m'havia dit "ja falta menys per a que tornis" i també amb @marett quan vaig arribar a Tarragona la primera sensació fou "que petit que és tot". La Rambla, comparada amb els carrers i les avingudes d'allà era minúscula.

El dimecres, havia d'agafar una avió des de Reus per anar a Santander. Havia d'intervenir en un curs sobre participació estudiantil a la U. Internacional Menéndez Pelayo. L'aeroport és realment menut però aquí el que més em va impactar va ser el soroll. Com podia ser que la gent cridés tant?. A l'entrar a l'avió ja va ser terrible. Tot es sentia encara més fort. Aquesta és una sensació que encara em persegueix ara. VAN és una ciutat absolutament silenciosa. Molt i molt!!.

En tornar a de la UIMP, el divendres, vaig anar cap al Ballestar el poble de la meva mare. Al vell mig de la Tinença de Benifaçà. Està damunt d'una muntanyeta com si d'un poblet de conte es tractés. Eren les Festes Majors!!. Passar d'una ciutat moderníssima de 2 mil·lions d'habitants a un poblet d'interior de 12 també impressiona. Us ho podeu imaginar, no?.

Ja erem a l'agost i jo vaig estar permanentment de festes majors i de sopars i dinars per a celebrar que havia tornat. Molt bonic retrobar-me amb persones que no veia des de feia una any. Una experiència que tenia per primera vegada. Mai havia estat tant de temps fora. 


Descobrir que els menuts creixent molt i molt depressa sempre em sorprén. Això es nota més quan no els veus sovint. També pensar que hi havia persones que ens havien deixat mentre jo no hi era. Suposo que és llei de vida, però sempre ens agafa una mica amb el pas canviat!!. Mai hi estem preparats.

Les dues darreres setmananes d'agost que vaig ser a La Sénia moltes i moltes converses amb la gent del poble. Molta sorpresa en veure quanta gent llegia el meu blog mentre he anat enviant les meves cròniques i molts d'agraïments. Em deien: "ens has fet pensar i molt". I la pregunta: "no continuaràs?". Clar que continuaré i aquest és el text de "trànsit" per a poder continuar amb el tema que ens ha ocupat durant tots aquests mesos. El contacte diari amb els meus estudiants m'ajudarà molt. Ja ho veureu!!.

Ara ja, amb el curs començat, mirant de reorganitzar la meva vida de nou. No és fàcil ni ràpid però com tantes coses suposa un repte que fa que cada dia sigui com una aventura. Us ho puc assegurar. Aquesta aventura serà la que compartiré amb vosaltres a partir d'avui. Unes cròniques que l'anomenarem genèricament "La Galàxia Learning". Ja us podeu preparar perquè tenim molta i molta feina per a fer. Serà un plaer treballar junts per millorar l'educació. Com fem cada dia!!.

Moltes gràcies a totes i tots per continuar acompanyant-me.

Avui em despedeixo sonant els Manel, "Boomerang". Fantàstics!!

Un mosaic i més 16000 mirades. Dibuixant sentiments!

Hola a totes i tots, bon diumenge per a vosaltres.

Després d'interrompre els meus posts durant unes setmanes avui és necessari escriure aquest que serà el darrer d'aquesta etapa.

Aquest blog, que vaig titular genèricament Vancouver, va començar el dia 9 de gener de 2011 quasi per petició popular, quan vaig arribar per a fer una estada de recerca a les universitats de British Columbia i al British Columbia Institute of Technology. Avui, dia 31 de juliol, escriuré la meva darrera reflexió de la fase canadenca. El proper ja el podré escriure des de terres catalanes. L'esperit serà el mateix però canviarà l'espai geogràfic, també la meva perspectiva.

Aquest post necessita ser tantes coses que segur que no serà cap de totes elles, seria massa llarg. Crec que em limitaré a explicar-vos el títol.

Els que em coneixeu una mica sabeu que sóc una persona que tinc facilitat per relacionar-me amb la gent. Moltes vegades m'han dit que tinc moltes habilitats socials. Si, suposo que les tinc, perquè sempre on vaig faig amics amb facilitat. Durant els darrers 15 anys he viatjat molt però mai he passat tant de temps a un lloc com ara. La durada de la meva estada m'ha permès conèixer molta gent i també marxar amb el convenciment de que hi deixo amics i amigues de veritat. Si, d'aquells/gues que podem dir que es compten amb els dits d'una mà. Això ha fet que aquesta darrera setmana sigui una setmana plena d'emocions d'una intensitat ben gran i, a més, aquella sensació contradictòria de "és hora de tornar cap a casa" (amb moltes ganes), però ... com trobaré a faltar aquesta ciutat i aquesta gent.

El dissabte passat, amb una festa portuguesa (per a celebrar Santo Antonio de Lisboa (us asseguro que no sabia que existia jejeje)), va començar tot un seguit de reunions i celebracions per a despedir-me. Us puc assegurar que ha estat una de les setmanes més intenses de la meva vida. De nou, una situació ambivalent entre la seguretat de que havia arribat l'hora de dir adéu i la necessitat de fer permanèixer una relació. Segur que la tecnologia farà que els ponts entre una part i l'altra de l'oceà no s'esvaeixin amb facilitat.

Entre tots aquests dinars, sopars, esmorzars, ... de despedida la gent no pot resistir la temptació de preguntar: què és el que més t'ha agradat?, si haguessis de resumir, amb una imatge la teva estada aquí quina seria?.

A la primera pregunta hi vaig tenir una resposta fàcil. M'ha encantat la ciutat no només per la seva arquitectura i disseny urbanístic sinó perquè és la primera vegada que tinc l'oportunitat de viure a una ciutat que és un veritable mosaic, Si, com els mosaics de l'època clàssica on cada peça té un color, inclús una forma, però mirat a una distància adequada ens ofereix un regal per a la vista i els sentits. Aquesta és una ciutat on hi viuen: japonesos, indis, coreans, xinesos, iranians, dels països de l'est, russos, ... i podria seguir i seguir ... Tots i cadascun d'ells ha pogut organitzar la seva vida aquí sense tenir que renunciar ni a la seva forma de ser, ni de vestir, ni a la seva religió, ni inclús, a la seva llengua (tot i que la llengua comuna és l'anglès). Una gran lliçó del que significa la tolerància, el respecte, la integració i, fins i tot, la inclusió. El veritablement important és trobar ponts de diàleg intercultural basats en el respecte al a diferència. 

Aquest conglomerat ordenat de diversitats ha fet, també, que em senti acollida per la gent i per la ciutat des del mateix dia que vaig arribar. El fet de viure a un lloc on un % molt elevat de la població ha vingut de fora fa que des de que prenen consciència que no eres del país, immediatament, es posen al teu lloc. T'ajuden, t'entenen i fan que la teva integració sigui absolutament còmoda i amable (friendly, com dirien ells/es :-)).

La segona pregunta era amb quina imatge et quedaries. Quan me l'han fet m'han vingut a la ment moltes de diferents però ara que estic escrivint al costat del vidre d'un pis 24 veient els llums de neó al cap d'amunt dels edificis i sentint com plou puc dir que les dues imatges que més m'han acompanyat han estat la vista que tinc des de la finestra del meu apartament, aquí he passat moltes i moltes hores (principalment a la nit). L'altra imatge, sense cap dubte, la pluja. M'ha acompanyat  (quasi perseguit) de manera quasi inexcusable tots i cadascun dels dies que he estat aquí. No sabeu el que es troba a faltar el sol per a una mediterrània de pura cepa com jo. Molt i molt.

Però, bé, si la tecnologia ha de permetre mantenir el pont entre Vancouver i Tarragona també ha fet un gran paper durant tots aquests mesos. L'Skype, el meu gran aliat, el blog l'espai per a compartir y contrastar les meves reflexions, el facebook, una gran finestra a la que us heu asomat tots i totes per a veure el paisatge d'aquesta part del món, el correu-e, un missatger incansable que quan m'he llevat cada dia ja tenia les notícies preparades per a saber, de primera mà, que estava passant a la vostra part del món. El Twitter, una gran comunitat de grans persones i professionals a la que em vaig incorporar al més de setembre del 2010 i que ha suposat un espai de relació, de descobriments, d'aprenentatge, de discussió i que m'ha permès ampliar els meus horitzons personals i professionals.

Jeff, Brian, Jason, Donna, Afsaneh (UBC)

Segurament aquest post l'hauria d'escriure també en castellà i en anglès però quan parlen els sentiments m'és més fàcil dibuixar-los en català. La meva llengua!.

Sally, Mark, Rosario, Youdan, Linda (BCIT)

Avui acaba el meu any sabàtic. Un any intens amb el sentit més ampli de la paraula que m'ha aportat moltes i moltes coses a nivell personal i professional i que m'ha ensenyat que per a poder créixer s'ha de ser capaç de veure sempre més enllà i tenir l'atreviment o la incosnciència de no tenir por pel nou i del desconegut. També, que les distàncies no existeixen i que quan les hi ha són una invenció nostra. Està a la nostra mà, també, tombar-les. 

Patri i Anna

M'agradaria fer agraïments especials a persones tot i ser conscient de què hi ha algunes que es poden sentir menystingudes, res més lluny de la meva intenció. Tot i així em permetrè fer-ho.

Per Twitteros ;-). A Juanfra, Marià i J. Adell. Per iniciar-me en el món de Twitteland.

Per l'oportunitat d'aprendre: A Francesc M i a Jordi A., per la seva saviesa i la seva capacitat de compartir-la

Per l'oportunitat de compartir espai, temps, projectes, ... i algun xocolata amb xurros. Boníssim!!. A Francesc, això no ha fet més que començar.
Per ensenyar-me que tots els carrers de la vida tenen sortida. Gràcies Txell per compartir el teu camí amb mi.

Per obrir-me la porta de Vancouver: A Anna i a Patri a les que que vaig conèixer la meva primera setmana aquí i amb les que he compartit una part important del meu temps i les meves vivències.

Per insistents: A Toni i a Viqui per convèncer-me que havia d'escriure un blog. Un gran encert i una gran experiència.

Per ser el començament i el final del dia: A Xisco, Linda i Carles, perquè, invariablement, cada dia de la meva estada m'han enviat un bon dia i una bona nit.

Pel treball i per l'esforç: al meu grup de recerca per al que ha estat un bon any. La prova més evident que el treball i la constància s'acaba recompensat.

Per ser la meva ombra i la meva memòria; A Vane amb la qui he parlat cadascun dels dies abans d'anar a dormir i mentre ella començava el dia.

Per la seva proximitat: A Afsaneh, Rossari, Lawren i Susanna. Sense ells tot hagués estat més complicat.

Per la disponibilitat: A Mark i Jeff perquè m'han obert les portes d'uns altres espais professionals amb tota la generositat.

Per la seva paciència: A Dean i Cristina, per corregir el meu anglès i ajudar-me a millorar-lo.

Dean i Cristina

Per un sol de color blau: A Antònio per retrobar-nos després de molt de temps.

Per ser com són: A Juan i Lorena per convertir-nos, en un temps rècord, en un trio inseparable.

Juan i Lorena

Per ser el més important: a la meva família de la que sempre he tingut un suport incondicional i que van decidir travessar el món per a venir-me a veure. Fent una menció especial a la meva mare que a la seva edat va decidir que tenia un bon motiu per aprendre com funcionava l'Skype: parlar cada dia amb la seva filla.

I no puc oblidar a més de 16.000 mirades que m'ha acompanyat durant tota aquesta aventura i que m'han fet evident que existia, inclús, per a persones que no conec personalment i que, amb molta seguretat, mai les coneixeré. 

Durant els set mesos ha estat fantàstic tenir-vos a tots/es tan prop i fer-me evident, cada dia i cada moment, que el que a mi em passava era important també per a vosaltres. Moltes gràcies per la vostra generositat.

Avui, tancant maletes per a tornar cap a casa mentre escolto com la pluja va copejant els vidres de la façana. Un soroll que ha esdevingut familiar. Em despedeixo de la nit de Vancouver, dels meus amics/gues d'aquí mentre em preparo per a seguir en pas ferm i decidit l'esdevenir de la meva vida. Mil gràcies per formar-ne part.

Com estem ja en temps de vacances avui em despedeixo de tots/ vosaltres amb Colplay every teardrop is a waterfall. Un ritme que invita a ballar!!.


Bona nit!!.

La Formació del professorat a la Galàxia Learning. Llegendes urbanes

Hola a totes i tots:

Fa uns 6 dies tenia previst fer un post per a continuar amb el tema de la formació del professorat però Blogger no funcionava massa bé. Entrant i sortint vaig esborrar l'entrada del dia anterior [La formació del professorat a la Galàxia Learning: MI.I.Rades]. Sort que @vesteveg sempre està a punt per a solucionar-ho tot. Gràcies Vane!!.

El segon post sobre la formació del professorat també va tenir un mal final. Després d'acabar d'esciure'l i de fer la revisió ortogràfica es va "penjar" l'editor i resulta que no s'havia guardat res del que havia estat escrivint. Aquesta és una de les raons d'estar tants de dies sense publicar-ne cap [si ja ho sé, pot ser una mica "torpe".

Vaig a continuar avui amb aquesta temàtica. A la meva reflexió anterior a aquesta em referia a tres notícies sobre la professió docent: els requisits d'entrada a la formació inicial, la formació pràctica i l'accés a aquesta professió. Temes tots aquests molt interessants. En aquesta aportació feia menció a la necessitat de definir bé el perfil professional: de mestre, de professor de secundària, de professor d'universitat, ... Si no sabem quin n'hem de formar difícilment dissenyarem els programes formatius de manera adequada.

La formació dels docents, al nostre país, topa amb diferents problemes. Els més importants, des de el meu punt de vista són:

1. La professió de mestre és una de les millors definides en termes de competències professionals, teòricament, però a la pràctica tant el MEC com les universitats han estat incapaços de dissenyar uns processos formatius adequats.

2. La formació dels professors de secundària no ha estat mai ben definida. Aquest nivell formatiu, previ a l'entrada a la universitat i a l'accès al món laboral i professional, no es contempla en aquests termes a l'hora de preparar als professionals de la docència que hi hauran de treballar. Això afegit a:

• Quan teníem el CAP aquest era un curs que tothom sabia que es podia treure sense massa esforç.
• Ara que tenim el Màster de Secundària, després de 20 anys d'intentar reformar el CAP, tornem a caure amb una concepció de la preparació docent que evidència la poca importància que políticament si li confereix a aquesta.
• La formació professional, imprescindible per a cobrir les necessitats del mercat laboral, és la gran oblidada del sistema. Directament, no tenim a uns docents preparat adequadament per aquest nivell.

3. Els professors de la universitat, com ja estan al nivell més elevat del sistema, no els cal ni  preparar. Per a què?. La capacitat docent se'ls  suposa, com si fora una "ciència infusa".

Amb aquest context mirem d'analitzar la situació de la formació del professorat per nivells. Comencem avui pels mestres d'Educació Infantil i Primària.

Sobre aquests hi ha dues llegendes urbanes que la Universitat no ha estat capaç de contrarestar:

1. Qualsevol persona pot fer magisteri. És una carrera "molt fàcil" i que tothom es pot treure. 

2. Totes les famílies, veuen amb bons ulls (pricipalment per a les xiques) que facin la carrera de mestra. Los/es que teniu més edat sabeu que durant una època la carrera de magisteri era femenina en un alt grau. Què haurien de fer els centres de formació del professorat per a millorar la situació:

• Donar a aquests estudis la rellevància i la importància que tenen. Sovint, som molt poc exigents amb l'estudiantat. Si ho comparem amb els futurs metges o les futures infermeres les nivells d'exigència no tenen res a veure. Les tres professions aquestes són igual d'importants, totes elles.
• Exigir molt a les persones que venen a fer aquesta carrera suposa exigir també  molt als professors/es de la universitat. Aquests/es han de conèixer a la perfecció l'àmbit professional per al que han de formar als futurs mestres. Això és sempre així?. Moltes vegades no. No tenir un bon coneixement i domini de la realitat fa que no es pugui exigir fins al punt que es deuria.
• Dissenyar la formació d'aquests futurs professionals, fonamentalment la pràctica, de manera conjunta amb els professionals en exercici. Són aquests/es els que poden ajudar a projectar a l'estudiant a una realitat clara i concreta.

A més d'aquestes dues coses val explicar a l'estudiantat des del primer dia d'universitat que no han vingut a fer una carrera de funcionari/a que els permetrà tenir un contracte blindat per a tota la vida i, a més, un horari boníssim i moltes vacances. Han vingut a assumir la responsabilitat d'educar a les noves generacions. 

Si si, segur que esteu llegint això i penseu que això era abans. La realitat ens diu que continua sent així per tant aquests són problemes que continuen pendents de solucionar.

Una altra llegenda urbana seria la imatge que la societat té dels mestres. Sovint he dit i heu estat d'acord amb mi que es té una mala imatge d'aquests professionals. Comparteixo amb vosaltres unes dades recents que diuen tot el contrari. Si això ens servís per a poder invertir la tendència i començar a convertir l'educació en un actiu seria fantàstic.

"Nueve de cada diez españoles confía en los profesores de escuela primaria y secundaria y, de éstos, el 50% indica que su nivel de confianza es muy elevado. Los resultados obtenidos en España, son los más altos de toda Europa. Son algunos de los principales hallazgos del Ranking de confianza en las profesiones 2011, elaborado anualmente por GfK en 20 países".  [Nota de premsa: Informe GfK – Ranking de confianza en las profesiones 2011].





Avui em despedeixo sonant Clodplay Every Teraflop is a Waterfall [Cada teraflop és una cascada]. Una música molt adequada per anar preparant les vacances.

Bona nit!!

La Formació del professorat a la Galàxia Learning. M.I.Rades

Hola, bon dia a totes i tots.

Després d'uns dies sense post, avui torno a abordar el tema de la formació del professorat.

Aquest és un tema complex i, una vegada més, ha tractat de manera poc reflexiva. En cas de de que siguin unes declaracions polítiques pensades em dona tota la sensació que deuen constituir una estratègia per a no assumir les responsabilitats que els corresponen.

Un professor/a és un/a professions que té com a principal objectiu professional formar a ciutadans i ciutadanes crítics, plurals, amb bones habilitats de comunicació, compromesos amb la seva comunitat i amb capacitat d'entendre el món que els tocarà viure i on s'hauran de desenvolupar personalment i professional. Això ho haurà d'aconseguir mitjançant la transmissió d'informació i de contingut i a través del l'aplicació d'una diversitat d'eines i metodologies per a poder-se apropar i adequar a les necessitats de l'estudiant i a les directrius del sistema escolar en el que estigui treballant.

Una visió com la que acabo d'exposar sembla coherent, no?. Ho és, sense dubte, però hem de tenir en compte una sèrie d'aspectes previs:

1. La feina que fa el professorat en termes educatius només constitueix una part del procés educatiu.

2. Si el professorat no es posa d'acord i es coordina amb la resta d'agents por ser que la seva tasca quedi en res. 

3. L'educació és una inversió a llarg termini. Hem de recordar, sempre, que és tan llarga com la vida mateixa d'una persona. Mirar de convertir-la amb un fet puntual que ha de generar resultats immediats és sempre comtraproduent.

4. No totes les persones serveixen per aquesta professió. La responsabilitat de les persones que la desenvolupen és tan gran que no es pot deixar en mans d'individus que no tenen una visió clara de quina és la seva missió com a professionals.

5. No entendre que la clau del la qualitat de l'educació és la formació del professorat és no entendre que mentre això no sigui així no avançarem en termes de millora.

Assumits els punts anteriors i donat que les decisions polítiques en lloc d'ajudar sembla que cada dia ens compliquen més miraré de fer una aproximació al tema amb el que seria possible i/o viable. També ho faré per ordre cronològic.

Començo avui una sèrie de reflexions i propostes sobre aquest tema. Per no fer-ho massa extens n'abordaré una cada dia. 

La darrera setmana han aparegut dues notícies.

1- Alfredo Pérez Rubalcaba tornava sobre el tema de la formació pràctica del professorat i ho feia amb una proposta que aproximava aquesta formació a la del MIR dels metges. Una proposta molt interessant però complicada.

2. Irene Rigau feia unes declaracions sobre la necessitat de fer una selecció prèvia a l'accés a les Facultats d'Educació i als estudis de mestre al mateix temps que reclamava una millor formació. No és que no hi estigui d'acord. Estic segura que és una de les coses que s'han de fer però n'hi ha algunes altres que s'han de fer abans.

Crec que puc compartir les dues declaracions però, com sempre, són parcials i ningú aborda el problema d'una manera global. Per ordre, des del meu punt de vista, el que cal fer és:

Pas 1: definir de manera concreta quin és el perfil d'un professor. Tenim molt ben definit el perfil professional d'un metge, d'una infermera, d'un veterinari, ... per què no hi ha manera de definir bé el perfil professional del professor?

Pas 2: dissenyar un pla formatiu coherent amb aquest perfil professional.

Si aquestes dues coes no succeïxen no podem aspirar a millorar la formació del professorat ni la inicial ni, molt menys, la permanent.

La darrera reforma que hem fet, fa tres anys, és a la que pot ser li hem dedicat més temps i recursos i la que ha configurat uns plans d'estudis menys ajustats a la realitat actual. No hi havia una definició clara del perfil i, una vegada més, les diferents àrees de coneixement van ser les que van determinar com es distribuiria el contingut d'aquest programa formatiu. Aquesta distribució i el contingut, en funció de la composició de la comissió del MEC, és una o una altra. De nou, els intensos individuals i corporativistes passen pel davant del que s'hauria d'entendre com a professor/a. Una veritable llàstima.

A aquest problema li hem de sumar que a les Facultats d'Educació i a les de Formació del Professorat (segons la Universitat poden tenir una o una altra denominació) s'ha passat d'impartir 7 especialitats de mestre (per exemple) a dues. Que passa amb tot el professorat de les especialitats?. La majoria d'ells/es són funcionaris pel que resulta impossible canviar-los. Els reciclem?, els fem donar unes altres matèries? ... La majoria de les vegades s'ha optat per "crear" mencions que són semblants les anteriors especialitats. De moment, només poden ser optatives. A l'estudiantat no li serviran per a res en termes d'oposicions.

També podem parlar del màster de formació del professorat de secundària. Aquest comparteix la mateixa problemàtica d'indefinició de perfil i de poca visió de les comissions. Més greu, encara, si es té en compte que ha estat en prereforma més de 20 anys. Després de tot aquest temps l'estructura final no està tant lluny del anterior CAP. Tant de temps per a què?.

De moment, per molt que la Consellera Rigau.

Ha arribat el moment de passar a l'acció. És evident que només queixant-nos i reflexionant sobre el tema la realitat no millora i per tant l'educació tampoc. No podem perdre més temps.

A això dedicaré la propera entrada del blog mirant d'exposar algunes idees per a poder canviar i millorar aquesta realitat.

Avui em despedeixo sonant Katie Melua "Just Like Heaven". I recordeu, el cel és una il·lusió que només existeix si som capaços de construir-lo. Com sempre dependrà de nosaltres.

Bona nit!!

Les creences a la Galàxia Learning. Caminant cap al futur.

Bon dia a totes i tots.

La veritat és que fa dies que tinc preparat, fa dies, un títol de post que diu "Els líders a la Galàxia Learning" però avui encara no li tocarà el torn.

Pel títol hom pot pensar que em dedicaré a parlar de religió però no. Aquest no és el meu objectiu. El que pretenc compartir amb vosaltres és la necessitat de tenir un objectiu que aconseguir (d'això ja n'hem parlat moltes vegades) i de tenir la convicció de què serem capaços de fer-ho.

He de cridar la vostra atenció sobre el fet de què el meu, a vegades excés de visió positiva, em pot trair a l'hora d'exposar determinats arguments però tot i així m'hi arriscaré una vegada més. Per a exposar el meu punt de vista ho faré des de tres perspectives i utilitzant documents d'altres persones en cada cas.

SOCIAL

De com el món, a pesar de les adversitats, ha de continuar caminant. Crec que després de les manifestacions del passat cap de setmana és evident que camina. Ara que em començat el camí no ens podem aturar. Com sempre us dic hi ha més solucions que problemes. Mire'm d'anar construint-les. Quasi un milió de persones van sortir al carrer. Clar que no sempre hi ha una sola lectura. Quina és la vostra?.

Foto Manifestació 19J. Barcelona

EDUCATIVA

De com la mateixa realitat pot tenir una lectura positiva i una de negativa. Avui en un DM a Twitter li he dit bona nit (per a ell) a @cpaez01 afegint que estava "col·lapsada" per la feina. Ell com a resposta m'ha retornat un document audiovisual dient: "mira de no atabalar-te massa :) si vols una estoneta de relax ... i m'ha enviat la URL del vídeo que enllaço a continuació. La veritat és que si que m'ha anat molt bé. L'he trobat absolutament alliçonador.

Aquest document és una prova fefaent de com una mateixa realitat pot tenir les dues lectures. Una positiva i l'altra negativa. Per què ens fixe'm sempre en la segona en lloc de tenir la primera com a guia?. En poques paraules i amb unes quantes imatges defineixen per què l'educació avança o pot avançar. Creieu que costaria molt extendre la visió positiva?

PERSONAL

De per què qualsevol temps passat sempre va ser millor. També avui m'ha arribat un tweet que tenia un enllaç que portava a les cartes al director a VilaWeb. La carta és titula "Creences". L'he trobat absolutament exemplificadora de la situació que pateix una part de la població que va anar a la Universitat amb unes expectatives que per a res s'han complert. Tot el contrari. La reflexió no és tan que hauria d'arribar menys gent a la Universitat sinó que, una vegada allí, sempre els hauríem d'explicar quina és la realitat. Jo, de sempre, que ho he fet i us asseguro que l'estudiantat em mira molt malament. A partir del curs vinent crec que em miraran pitjor. La situació és bastant més negativa que fa un temps.

" (.../...)

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur. 

(.../...)".

La formació rebuda, i que cada un tenim, no ens la treu ningú. Podríem pensar en com aprofitar-la, cadascun, més enllà d'esperar que algú ho pensi per nosaltres?. Creem, inventem, compartim, col·laborem, ... però no esperem que ens arribin les coses. Hem de provocar-les.

Avui acabo dient que: "Allò que mai ens podran prendre és tot el que hem aprés. Aprofitem-ho per a seguir caminant!!! és l'única cosa que ens assegurarà el futur.

Em despedeixo sonant Coldplay "Clocks" per a que siguem cadascú de nosaltres qui marqui el ritme del seu temps!.

Bona nit!

El caos en la Galáxia Learning (broke my heart)

Publicada por The Guardian

Hola a todas y todos:

En contra de lo que me pasa normalmente esta semana he tenido que esperar un par de días para poder escribir alguna cosa coherente sobre Vancouver. Si, esta ciudad adoptiva de la que no me canso de contar maravillas. Moderna, culta, tranquila, sostenible, ecológica, acogedora, comprensiva y muchos otros calificativos ... Esta semana, seguro que muchos/as de vosotras lo habréis visto por la TV o en la prensa, nos mostró una cara menos amable.

Empezaré mi reflexión de hoy con una mención a una película "La Naranja Mecánica". Una película, casi de culto, dirigida por el increible Standley Kubric, que fue objeto de uno de mis trabajos de primero de carrera en la asignatura de Antropología Cultural. En su día me impresionó hasta tal punto que hay imágenes de la película que nunca más se me han borrado. Tampoco he podido olvidar como el director fue capaz de transmitir los efectos de la violencia por la violencia. Ni como esta se puede transformar en una forma de vida.

Con estas imágenes en la mente durante años y el miedo, que ya entonces me causó, que una situación de un guión cinematográfico se pudiera transformar en una realidad había pensado que seguiría sólo en algún lugar de mi mente sin tornarse realidad. Pero el miércoles día 15 de junio, en la fantástica ciudad de Vancouver el guión de Kubric se quedó "corto".

No voy a detallar los hechos porque me extendería demasiado. Me voy a limitar a compartir documentos gráficos y a asociarles algún tipo de comentario.

¿Qué tenia de especial el día 15 de junio?. Aquí en la ciudad, ni más ni menos, que el equipo de Hockey "Vancouver Canucks" había llegado a la finalísima. Este día se jugaba el último partido. Si ganaba ser convertía en campeón de la Standley Cup. Torneo que disputan los equipos de hockey de la costa este y oeste de USA y Canadá.

Una ciudad volcada a su equipo y ciudadanos de todas las edades, condiciones, razas, ... seguidores incondicionales. Era fácil de adivinar el día que había partido (ya fuera en la ciudad o fuera) porque la ciudad amanecía con una parte importante de sus ciudadanos/as ataviados con la camiseta de Canucks.

Foto publicada ayer en agradecimiento a la afición

Ese día, como en días anteriores durante la última fase del torneo, se había colocado una pantalla gigante en medio de la calle para que la gente pudiera compartir el acontecimiento deportivo. La prensa habla de que el día 15 había en la calle 100.000 personas. Es bonito ver tanto ambiente en una ciudad y tanta implicación en un deporte. Es una de las cosas que me ha maravillado durante los últimos meses. Como siempre, muchos dispositivos de seguridad y muchas fuerzas del orden público. En principio, no tenía por que ocurrir nada especial.

A las 8pm (hora local) el partido finaliza con un resultado de 0-4 desfavorable al equipo local. Perdían la Copa y se proclamaban subcampeones. Una posición más que merecida después de una dura temporada contando que los partidos son cada dos días. 

A partir de este momento comienzan una serie de actos vandálicos iniciados por el incendio de un coche y que terminan, 3 horas después, con la devastación de todo el centro de la ciudad. Yo llegué a esta hora al centro y no podía dar crédito a lo que estaba viendo. A mi alrededor destrucción, destrucción, caos (ya controlado) y desolación. ¿Dónde había quedado todo el esfuerzo durante meses de todo un equipo que lo había dado todo para llegar a conseguir la copa?. Lamentablemente entre llamas y cristales rotos ellos ayer no fueron noticia.

Mis compañeros de la universidad, preocupados por mi proximidad al centro de todo el conflicto, esperaban impacientes ayer para asegurarse que realmente estaba bien y para decirme, una y otra vez, que lo sentían sin parar de mostrar su repulsa.

Resumen

Detenidos: más de 100

Hospitalizados: más de 150

Negocios destrozados: más de 50

Unas cuantas horas después continuo teniendo muchas y muchas preguntas que no soy capaz de responder. Igual vosotros/as me podéis ayudar.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué es lo que hacemos mal?. ¿Cómo una ciudad tan avanzada y tan moderna con una comunidad tan estructurada puede llegar a secundar actos cómo los que se produjeron?. Lo siento, no me sirve la respuesta de que eran sólo unos pocos los que iniciaron el conflicto. Es cierto! pero la verdad es que muchos otros los secundaron.

Foto publicada por The Guardian

Si el sistema educativo, en general, en todos los países del mundo emplea muchísimos recursos en formar a los ciudadanos y ciudadanas ¿por qué no somos capaces de inculcar el valor y el respeto por los bienes comunitarios?. ¿Cómo es posible que la gente se tome estos actos como una feria de la que hay que sacar fotos, incluso con posturas?.

Foto publicada en The Guardian

¿Cómo, con la excusa de un deporte podemos creernos con la capacidad de proyectar nuestras frustraciones personales como justificación de una supuesta decepción mayúscula?. ¿Eso es deporte?.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué herramientas tendríamos que darles a los hombres y mujeres, jóvenes, niños y niñas para que sean capaces de reaccionar delante de una situación como estas?. ¿En qué momento la "locura colectiva" arrastra a la masa y cómo podríamos evitarlo y preverlo?.


¿De qué manera el consumo del alcohol y de otro tipos de drogas pueden favorecer, provocar y generar determinadas situaciones?. ¿Cómo, la educación debería incidir mucho más en ello?.

Paneles de madera sustituyendo cristales

Con todas estas preguntas hoy la ciudad ha amanecido casi en orden. Ayer, cientos de voluntarios reclutados por el gobierno municipal habían salido a la calle a ayudar en las tareas de limpieza. Hoy, también, en todos las maderas que ocupan el espacio de los cristales rotos la gente ha escrito todo tipo de mensajes pero el que más veces se repetía era "Van I Love You". Uno que me ha llamado especialmente la atención ha sido "Ni los Stics ni las piedras romperán nuestro espíritu".

Para finalizar una imagen que me ha hecho saltar las lágrimas a las ocho de la mañana. Un coche de policía estacionado delante de la estación del metro en poco menos de media hora se ha visto cubierto de flores y de notas de agradecimiento. La más frecuente "gracias por cuidar nuestra ciudad".

He comenzado el día pensando que, a pesar de todo, queda la esperanza de que un mundo mejor es posible porque la mayoría así lo queremos. No permitamos que las minorías destructoras arruinen nuestro presente y amenacen nuestro futuro.

Hoy me despido sonando una de las canciones del musical "Los Miserables": I Dreamed A Dream. Sin cansarme de repetir que no dejemos que nos arrebaten la capacidad de soñar y luchar por un futuro mejor.

Bona nit i bon cap de setmana!!.