Bon dia de dissabte a totes i tots.
Aquesta setmana ha estat de comunicació irregular. Per una banda, he tingut molta feina i, per l'altra, haureu vist que blogger no ha funcionat gens bé. Resultat d'aquests dos fets?: que avui tinc massa temes damunt la taula i m'ha costat decidir per quin optava. Finalment ha estat el tema del circ. No no, no us cal patir no va de pors i d'inseguritats sinó de sensacions. Com sempre, miraré d'explicar-me posant algunes coses de les que he fet aquesta setmana com a exemple.
El darrer post tenia com a contingut el tema de la formació inicial del professorat. Si aquesta és fonamental, realment ho és perquè és la base, tant o més ho serà aquella que haurà desenvolupar-se una vegada s'han deixat les aules de la Universitat.
Penseu-hi. Fa temps que diem que tot ensenya, que no n'hi ha prou amb l'escola, que tots els agents implicats tenen un paper fonamental. L'escola de la vida, diuen i diem, és tan important com la de les aules. Aquest fet amb el que segur que totes i tots ho estaríem d'acord difícilment es converteix en una realitat quan parlem de la formació del professorat.
Sovint ,diem que una de les grans falles del nostre sistema educatiu és perpetuar els models metodològics clàssics, fins i tot antiquats, per a formar a ciutadans i ciutadanes que han d'assumir la responsabilitat de tirar endavant personalment, professionalment i social. Per què no devem aplicar també aquest raonament a la formació dels professor?.
Tres idees sobre la formació permanent (sobre la que hi incidiré més vegades) que avui voldria compartir amb vosaltres:
- La necessitat d'iniciar un procés, ja a la universitat, que podríem anomenar "desenvolupament professional". Quin és el camí que un professional de l'educació haurà de seguir?. Quines eines li caldran?. Quin tipus d'ajuda?. Només així podrem assegurar-nos que tindrà la necessitat de progressar. I no, no us equivoqueu, no em refereixo a la competitivitat i a una cursa accelerada. Faig referència a la conveniència de saber quin és el camí que hem emprés, per a què i en quin moment haurem de retre comptes del que fem, com i per què. Això és fonamental!!.
- La necessitat de tenir no només formació "tècnica" sinó també coneixement extens del context en el que vivim i per al que hem de preparar als estudiants. Avui quan he acabat de treballar tenia ganes de caminar i de prendre una mica l'aire. He caminat durant més de dues hores i mentre ho feia m'anava fixant en el "mosaic" de gent que configurar Vancouver. Impressionant!. Mentre em creuava amb molts d'ells/es pensava que la sensació que millor definia el moment era normalitat i tranquilitat. Tothom fa la seva vida sense que ningú tingui la necessitat d'atemptar sobre l'espai dels altres. Exemplificador!. Ahir a la nit vaig anar a veure La Traviata. És una de les meves òperes preferides. Vam anar-hi quatre persones, dues d'elles no havien vist ni sentit mai una òpera en directe. Quan vam sortir estaven tant captivades per l'espectacle que no saviem molt bé com explicar-ho. Les dues van fer el mateix comentari: quines veus, quina potència. Quan de treball per a poder-les modular i cantar com canten. Penseu que hi ha massa diferència entre tenir talent per a cantar, tenir-lo per a educar, per a controlar les finances, ... Jo crec que per a tot hi ha un parell de coses que garanteixen l'èxit. Treballar molt i bé. Crec que no hi ha cap més secret. Molts agents de l'educació (socials, familiars, escolars, ...) estan fent un gran paper. Per què no el deuen fer tots/es?. Segurament perquè el sistema no els ho exigeix i perquè ningú els haurà ensenyat a ser autoexigents. Aquest és un gran repte que hauríem d'assumir.
Aquests dos aspectes que he comentat es complementen amb un tercer que és la metodologia que emprem.
- Quina metodologia utilitzem per a la formació?. En general, com ja deia al començament, tendim a reproduir els mateixos esquemes clàssics. Algú ensenya (o intentar ensenyar) i els altres aprenen. Però sempre és així?. Realment a un curs de formació sempre hi ha algú que ensenya?. Podríem demostrar que els altres aprenen?. Segur que no sempre!
Des de que sóc aquí he anat a diferents activitats de formació del professorat i de tècnics a la UBC. Us puc assegurar que cap d'elles ha tingut un "orador/a". Si un formador/a però més com a dinamitzador/a i com animador/a i/o coordinador/a. El darrer exemple avui:
- Workshop sobre disseny instruccional (hi havia qui mantenia que millor disseny del procés d'aprenentatge).
- Durada : 4h (dinar inclòs a l'activitat)
- Estratègica: El coordinador de la sessió explica la dinàmica de treball
- Els assistents (50 persones): Es distribueixen en taules de 5 persones. A la taula hi ha:
- Un paper blanc gran (quasi com tota la taula)
- Llapis de colors
- Una qüestió per a discutir-la impresa a un paper
- Comença la discussió. Durada 20'. Passat aquest temps la meitat de membres del grup canvia de taula. A l'altra taula hi ha una pregunta diferent. Hem canviat 4 vegades de taula durant 2h. Hem discutit tots/es les 5 preguntes.
- Un ponent que ha anat compartint una mica de temps amb cada taula i que, a la darrera hora, ha estat l'encarregat d'aportat la seva visió i la de la sala en forma de preguntes i respostes.
Una sessió molt rica perquè totes i tots han parlat, han discutit i han aportat el seu punt de vista. Unes vegades per assentir i les altres per a discutir però el més important era "tenir l'obligació" d'aportar coses.
Al final de la sessió tothom ha omplert l'enquesta d'avaluació.
- La importància de tenir consciència de què ser mestre/a o professor/a és una professió que comença i que es desenvolupa dia a dia. No ens podem detenir ni un instant. Tot el que passa al nostre voltant va a una velocitat vertiginosa.
- No només hem de ser conscients i implicar-nos en la nostra professió sinó que hem de tenir la capacitat de sentir, de manera permanent, totes les coses que fem i ens passen. Només així aprendrem a tenir veritable "passió" (si em permeteu l'expressió) per tot allò que constitueix la nostra vida. Si no fora així, com podríem transmetre-la a les noves generacions?.
- Si no canviem els mètodes de formació, si no ens convencem que, a més a més de formar professionals formem a persones, no aconseguirem millorar la qualitat del sistema educatiu, molts menys de l'escola.
La nostra sensació de cada dia ha de ser com si caminéssim per una "corda fluixa" però no pel perill, com us deia, sinó per la necessitat de precessió i de concentració per a poder arribar a l'altre costat sense caure i pel nus que es posa a l'estòmac mentre es recorre el fil. El descans i la satisfacció en arribar a l'altre costat no te preu. Mentalment també es pot recórrer. Segur que ho feu cada dia :-).
Avui em despedeixo amb la música de La Traviata, com no podia ser d'una altra manera. El "Brindis"cantat per Pavarotti.
Bona nit!!
