Open Teaching. Més enllà de les aules

Hola a totes i tots, bon dia de dilluns.

Espero que haureu tingut un bon cap de setmana. Per aquí neu!!.

Aquest és un tema que fa dies que el tenia a puntat als meus papers de notes.

Quan penso en aquesta expressió la veritat és que la meva idea va una mica més enllà de les coses que trobem si posem aquestes paraules a un buscador. Normalment ens trobem amb informació de tres àmbits fonamentals:

- Els que fan referència a les eines i a l'accès a la informació. Així:

* Programari lliure (Free Software)

* Formats lliures (Free Formats)

* Accés Obert (Open Access)

* Llicències obertes (Open Licensing).

- Els que fan referència al cost dels cursos i programes de formació. Trobareu molts d'exemples que tenen a veure amb projectes i experiències d'ofertar formació sense cost i com els promotors es veuen desbordats per milers de peticions.

- Aquelles altres relacionades amb els processos de col·laboració i de treball distribuït entre professionals i professorat dispers pel món.

Avui al final del blog compartiré un enllaç que porta a una pàgina de recursos.

El que em crida l'atenció, una vegada més, és que cap d'aquestes iniciatives fa referència específica als veritables receptors d'aquests processos de formació: L'Estudiantat. Si si, ja sé que llavors pot ser hauriem de parlar d'aprenentatge obert però tot i així m'agradaria compartir alguns arguments amb vosaltres que penso que ens poden ajudar a avançar.

Abans de continuar, però, em permetreu que faci un parèntisi per evidenciar, una vegada més, la poca importància que té l'estudiantat. Faré servir com a referència dos fets educatius que estan de moda aquests dies: La setmana blanca (comença demà), i els exàmens de setembre.

De tots els arguments que he sentit d'una i altra polèmica cap d'ells fa menció als xiquets/es i joves que estan en aquest moment en ple procés d'escolarització. He sentit i llegit arguments de tot tipus. Alguns polítics, dels que han entrat ara fa poc, diuen que això és una barbaritat. Els anteriors utilitzaven l'argument de què els països més avançat així ho feien. Els pares tenen un problema de logística i no saben molt bé que fer amb els seus fills i filles aquesta setmana. El professorat respira, què bé, una setmana de vacances o com a mínim d'una mica de relax. Mentre, els xiquets/es i joves que s'ho poden permetre marxen a esquiar. És veritat que s'ha de fomentar el consumisme per a sortir de la crisi. Els busos, les estacions d'esquí i els hotels estan encantats. De fet, fa uns anys que ja s'havia posat de moda anar a esquiar, amb o sense setmana blanca.

Respecte als exàmens de setembre el tema em continua deixant bocabada. Com a aquestes alçades encara continuem parlant de les segones oportunitats. De veres creieu que l'aprenentatge sap de segones opritunitats?. Què és aprendre, un procès o un producte?. Inclús en el cas de que fora un producte el procès d'adquisició de coneixements és un continu. No és una col·lecció de compartiments estanc que es poden tractar de manera separada.

Amb tot això el que pretenia era justificar que per a mi el procès d'ensenyança s'ha de basar en un objectiu clar i fonamental: que l'estudiantat aprengui la major quantitat de coses possibles per a que pugui generar el seu propi coneixement. Només així es prodrà enfrontar amb èxit als reptes de la vida. Per a que això sigui possible la manera d'abordar-ho, des del meu punt de vista, és bastant més complexa que tot el que he exposat, per separat, als paràgrafs anteriors.

Per a començar, com no em canso de dir, la formació d'una persona ha de ser un procés integral que ha d'estar per damunt dels interessos individuals dels polítics, del professorat, dels pares o de les modes de la societat en la que estem vivint. És una cosa molt més important i complexa perquè és tot això a la vegada.

Aquest matí (meu) quan he entrat al Twitter hi havia una conversa animada al voltant d'una conferència que la Professora Linda Casteñeda de la U. de Murcia havia fet el dissabte. Ella, que també té coneixements de música, havia títulat la conferència: Ensenyar y aprender Op 2.0. (tema y variaciones) fent una aproximació a una obra musical. Tot i que no l'he sentida em puc fer una idea dels seus arguments que comparteixo totalment.

No és el primer dia que utilitzo el símil de la música, ja sabeu que és una de les meves passions, per a parlar d'educació.

Imagineu que cada persona és com una obra musical que: hem de dissenyar, hem d'escriure, hem d'instrumentar, hem de buscar la formació musical adequada per a poder-la interpretar, hem d'assajar-la i, a poder ser, hem de fer un concert per a donar-la a conèixer. Això per a mi seria l'ensenyança oberta. Poder integrar tots aquests elements per a poder aconseguir la finalitat última. Interpretar l'obra. Així:

- Disseny: Pares, escoles, professors, el propi estudiant.

- Escriptura de l'obra: a partir del disseny original

- Instrumentació: a partir del tipus d'obra que hem escrit (no és el mateix una obra per a orquestra de cambra que per a banda de música, per exemple).

- Fomació musical: En funció de la instrumentació. No tindrà sentit tenir instruments que no hem de fer servir o que no tinguem tots els necessaris perquè sinó no podrem interpretar una part de l'obra.

- Els assajos: tants com

siguin necessaris, als espais més adequats i amb tots els músics i instruments que ens calguin.

- El concert: per a poder demostrar que hem estat capaços de preparar l'obra i d'interpretar-la. Hem de poder educar al públic per a que sigui capaç de valorar no només el concert final ja que seria com no tenir en consideració tot l'esforç fet per arribar fins aquest punt.

Tot i que sembla que això és simplificar una realitat complexa penseu bé en cadascuna de les parts. Tenir en compte només el cost de les partitures o dels instruments, considerar només el punt de vista dels compositors o dels que han encarregat les obres. Pensar que l'única cosa important és la instrumentació, o imaginar que només compta que el dia del concert l'auditori estigui ple ... Així no aconseguirem mai tenir una bona obra que passi a la posteritat que, sense cap dubte, és el que hauriem de perseguir.

Pel camí dediquem molt d'esforç i de recursos a parlar de tecnologia, de política educativa, d'espais escolars, de moments adequats per a treballar o per a descansar però per a interpretar quina obra?. Això és el que no acabem de definir mai.

Des d'aquí us convido a dissenyar la vostra obra educativa (no cal que sigui una sinfonia en quatre temps) de manera que tingui en compte que el que compta és el que sereu capaços de transmetre al final. Això és veritablement el que quedarà. Quan anem a un concert, més enllà de l'expertesa dels músics i de la qualitat de l'obra, almenys per a mi, el que compta és el que han estat capaços de fer-me sentir. Això és realment el que aprenc i el que m'emporto amb mi per a sempre. Ah!! i no ens ha de fer cap por atrevir-nos amb la música fusió per a mirar d'innovar si veiem que amb les fòrmules clàssiques no ens hem sortim prou bé. Assumim el risc, val la pena!!.

El procesos d'ensenyança seran oberts en la messura en què hi deixem el espai que els correspon a tots els agents, intruments, eines i moments necesaris per a culminar un procès d'adquisició de coneixement. No en tingueu cap dubte. L'aula és només un espai, i per tant un recurs, el que compta és tot el procés en si.

Avui em despedeixo sonant The Killers Human. Millor impossible!!.

També amb una cita: Els camins són una travessa, no són mai un destí. Filosofia Budista.

Bona nit! i molt bon començament de setmana.

Per saber més:

Open Source Teaching

L'exhibicionisme digital

Hola a totes i tots bon dia de diumenge.

No és que m'hagi oblidat de vosaltres, tot el contrari, continuo recollint informació per als meus posts que aniré compartint, clar!!.

Avui escric la meva aportació al costat de la finestra veint com neva, de fet ha nevat tot el dia, marcant l'indicador del temps -2 al termòmetre però amb una sensació tèrmica de -9. Si, això mateix, fred. Menys mal que no calia anar a la Universitat.

Com sempre, se m'acueixen títols que pretenen ser exemplificadors del contingut de les meves aportacions. De fet aquest se'm va ocórrer l'altre dia que llegia un article sobre una investigació que han fet a la Universidad Napier d'Edimburg sobre el Facebook. Hem de ser/podem ser algú diferent del que som en realitat?

Recordo que quan va començar a extendre´s l'ús de la xarxa (Internet) van aparéixer ja molts d'articles, relacionats amb l'ús dels xats, que parlaven del "transvestisme" digital. En aquest cas es referien a la invenció d'una identitat diferent a la real, inclús al canvi de sexe, per a no donar informació real a la resta dels participants en les converses. Segur que d'aquella època recordeu situacions xocants de persones que van acabar tenint relacions, per la xarxa, sense saber que eren del mateix sexe quan aquesta no era la seva pretensió.

En aquest sentit estariem referint-nos a un cas semblant ja que l'exhibicionisme fa referència a la necessitat de cridar l'atenció, de manera exagerada, i de fer coses per a que la resta de la comunitat es fixi amb nosaltres. Accions que poden ser més o menys extravagants en funció de les caractarístiques de cadascú o de la pretensió de "fama" que es tingui. Realment les nostres relacions a les xarxes socials ens fan ser diferents a com som realment?

Una vegada més he de fer menció a la necessitat d'educar a les noves generacions per a fer un bon ús de les eines de la web 2.0. D'una altra manera estem generant interferències no només en el seu procès d'aprenentatge sinó també en el seu comportament personal i social.

Com en totes les coses és necessari tenir la capacitat de saber i conéixer quin és el funcionament de les eines, quines són les seves potencialitats, les seves limitacions i els seus perills, si en tenen. Aquests darrers fan referència, clarament, a la seva utilització incorrecta des dels diferents punts de vista possibles.

Tornant a fer menció a l'estudi sobre el Facebook, la xarxa social per excel·lència en aquest moment, en el que han participat 200 estudiants/es una de les conclusions d'aquesta és que l'ús d'aquesta eina i d'aquesta xarxa social estressa als seus usuaris. aquest conclou coses com:

- Un 12 % admet que Face genera en ells sentiments de por i d'angoixa (tenien més de 117 amics de mitjana).

- La resta, un 88%, que no manifestaven tan d'estrés tenien de mitjana 75 amics.

- Un 32 % va manifestar sentiments de culpa en rebutjar alguna petició d'amistat.

- La majoria manifesta no tenir molt clar que aquesta xarxa social tingui alguna utilitat.

.../...

Deixeu-me dir que 200 subjectes són molt pocs i que els resultats podriem dir que són un exemple de percepció per part d'un col·lectiu. No es podem generalitzar els resultats. D'altra banda em recorden, en general, a quasevol anàlisi que es pugui fer de les relacions socials d'un individu, en un entorn digital o en un presencial. A vosaltres no?.

En general, a tots els col·lectius socials ens trobariem amb un 10% de persones que tenen moltes habilitats socials i per contra a un 10% que no en tenen cap. La resta, el 80%, segur que es distribueix com una corba normal. Amb això em refereixo a que el formar part d'una xarxa social a un entorn digital no difereix massa de fer-ho a una de real en un context de presència. Una altra qüestió és el preparats que estem per a poder gestionar i organitzar les nostres relacions amb els demés.

També en el cas de les xarxes "presencials" ens trobem a persones que s'han d'exhibir continuament, a les que tenen moltes habilitats socials que ens captiven només conéixer-les, a les que no podem suportar perquè no ens agrada com són, etc. També tots/es, en algún moment, necessitem cridar l'atenció per a fer evident a la resta de comunitat que existim i això, a vegades, comporta fer coses, inclús. extravagantes. No hi estarieu d'acord?

Si em poso a mi com a exemple, i el dia de les adiccions comunicatives ja ho feia, jo sóc una persona que faig moltes activitats diferentes i que tinc una xarxa social amplíssima. A més, tinc moltes habilitats comunicatives i m'agrada relacionar-me amb tothom. Considero que, en general, dedico una part important del temps a mantenir les meves relacions. Tant les presencials com les digitals perquè conec gent a moltes parts del món a la que no sempre puc veure "físicament".

Què significa això?, que necessito eines per a comunicar-me (síncrones i asíncrones), que he de saber gestionar el meu temps per a que mantenir aquests contactes no em suposi un esforç, temporal, he de saber que he/puc compartir amb cadascun/a d'ells/es perquè no amb tothom tinc el mateix grau de confiança i de proximitat, etc.

És veritat que les xarxes socials, sovint, ens donen la sensació de que s'ha perdut la frontera entre allò que és privat i allò altre que és/pot ser públic però en realitat aquesta frontera l'hem d'establir nosaltres. Les eines TIC no són res sense la nostra intervenció. Aquest debat sobre el que és privat i públic a la xarxa va començat amb les WEBCam. Segur que recordeu algun exemple de persones que es van enriquir molt i molt a canvi de posar la seva vida privada a disposició de la resta del món. Els "mirons/es" professionals hi van estar encantats/es. Qué aquesta és una actuació anòmala?. Depén com la interpretem.

Se m'acudeix un exemple que ens pot ajudar veure-ho gràficament. Al sud d'Europa tenim cases amb persianes i cortines que solem tancar quan es fa de nit o quan dins estem amb els llums encesos. Aquesta situació és totalment diferenta al Nord d'Europa o aquí a Canadà on jo sóc ara. Hi ha tan poques hores de llum i temporades de tan poc sol que tot és de vidre i no hi a persianes a cap lloc. Com a molt alguna cortina molt transparent. Vol dir això que el sentit de la privacitat que tenim és diferent?. Jo diria que no exactament.

Aquest mateix símil em serviria per al Facebook. Aquesta xarxa tampoc té persianes ni cortines que tapin el que hi ha dins de la casa. De totes maneres penseu que quan passem per davant de la casa només veiem l'habitació que dona al carrer però no la resta.

Jo que tinc agregades al Facebook 838 persones (que no amics) no puc dir que això em provoqui cap tipus d'estrés. Com a la meva xarxa social no digital tinc molta relació amb algunes i a les altres no les conec més que de vista, també n'hi ha algunes que sé que existeixen però de referència. Estan i ja està perquè no ha de ser una competició tenir moltes persones agregades.

Quina informació comparteixo i amb qui ho decideixo jo. Les meves coses privades no són a aquesta xarxa i les que hi ha que només han de ser visibles per unes quantes persones jo ho determino.

Sobre el temps que hi dedico depén del que tinc disponible. Unes setmanes més que unes altres. Ara en aquest moment més del que li he dedicat mai perquè és l'eina que em permet estar lluny però prop de totes i tots vosaltres. D'una altra manera em resultaria impossible per temps, per espai i per recursos necessaris. Ara mateix, tenir Facebook a la meva vida significa que, si vull, mai em sento sola només cal que m'assomi i doni un cop d'ull. Tinc amics noctàmbuls que ara mateix encara estant trastejant per la xarxa, els més matiners d'aquí a poca estona ja estaran actius. Els que viuen a diferents franges horàries fan que l'activitat sigui 24/7. Ara com ara perfecte!!.

Després una altra cosa que em crida l'atenció és que sempre hi ha algú pendent de les coses que publico i van deixant petites petjades amb alguna cosa tan senzilla com un ditet cara per amunt que significa m'agrada. Gràcies una vegada més per ser aquí. Aquesta aventura canadenca no seria el mateix sense el vostre recolçament.

Per acabar només voldria dir que, com sempre, les eines TIC només són això, eines!!. El bon o mal ús que en fem d'elles depén només de totes i tots nosaltres. Una vegada més està en mans dels educadors i de les famílies la possibilitat de construir una societat millor, la digital i l'analògica, perquè no en tingueu cap dubte que una és l'altra.

Avui em despedeixo sonant els Manel " El mar". Un gran tema!!! :-).

Bona nit!! i que continui bé el cap de setmana.