dimecres, 27 d’abril de 2011

La Galàxia Learning: Pensat y Fet??

Bon dia a totes i tots:

Avui el meu post arribarà a l'horari habitual. Sembla que tornem a la "normalitat".

El Blog és titula Vancouver: Una aventura Canadenca i de quan en quan he de donar-li una mica de coherència perquè, sovint, parlo de temes molt més generals.

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres tot un procés personal de recuperació de la meva capacitat de treball intel·lectual i d'estudi en general.

Ja sabeu, segur que ho heu llegit moltes vegades en els darrers temps, que és necessari tenir la capacitat d'aprendre al llarg de la vida i de manera permanent. Si pensem amb la formació que hem rebut tots els que tenim més de 30 anys podríem dir que la nostra escola no estava pensada massa per a complir amb aquest objectiu. De fet avui en dia encara em trobo gent de menys de 30 anys que diu que ell/a ja ha estudiat tot el que tenia que estudiar. Quan ho sento us confesso que em fan pena perquè penso que s'ho passaran molt malament durant la seva vida i per contra quedaran desfasats immediatament. Però, en tenen consciència?. Serà preocupant que la resposta sigui negativa. Jo he mirat de prendre'n consciència.

Com us explicava a algun dels primers posts durant molts d'anys he ocupat càrrecs de gestió i el darrer formant part de l'equip de direcció de la URV. Quan llegeixo tots els "tics" i totes les "dependències" de les TIC crec que vaig arribar a tenir-les totes. Com @marett explicava al seu post als US ja estan implementant programes de desaddicció a les xarxes socials. Jo m'he hagut de sotmetre a un procés personal de canvi d'hàbits de treball i de comunicació que no creieu que ha estat fàcil. Els passos pels que hagut de passar:



1. Recuperar la major part d'hores del dia per a organitzar-les a la meva conveniència.

2. Tenir clar quin és l'objectiu del dia i de la setmana i si cal de les properes setmanes (el meu personal, no el de la comunitat).

3. No tenir, en cap moment, el síndrome de "Calimero" (ja sabeu que és un personatge de dibuixos animats que sempre deia: "ningú m'estima"). No és un problema que el telèfon no pari de sonar de les 9h del matí a les 10h. Que no rebi dotzenes de correus que necessiten contestació immediata, que no tingui ni un moment per a interactuar amb la meva comunitat a les xarxes socials, ... i a la comunitat "física".

4. Una vegada recuperada la meva comunitat cibernètica ara és el moment de mesurar el temps, de nou, sinó acaba consumint molt de temps que, evidentment, es resta d'unes altres coses.


5. Tenir moltes resposabilitats i molts de temes que organitzar i gestionar cada dia augmenta molt l'eficiència i l'eficàcia del que fem però resta molt i molt la capacitat de concentració. M'ha resultat terriblement complicat ésser capaç de concentrar-me en fer una sola cosa. Per a que us feu una idea al voltant de sis mesos. Per a la meva forma de ser quasi una eternitat. Uf!!.


6. A més, tinc com a objectiu innegociable durant la meva estada aquí "millorar" el meu domini de la llengua anglesa, Això si que està sent la dimensió "desconeguda". Per què?. Jo mai he estudiat anglès de forma ordenada i organitzada. Pel camí, per necessitats de feina, no he tingut altre remei que anar "defensant-me". Resultat?, aprendre la major part de les coses de forma poc correcta. Ara en ple procés de desaprendre per tornar aprendre amb els corresponents problemes derivats de l'edat, de la pèrdua de flexibilitat mental i de la por al ridícul i a equivocar-te. Un esforç multiplicat per moltes vegades. Un repte al mateix temps, en això estic.


.../...


Bé, després de mesos d'iniciar aquesta aventura de l'any sabàtic crec que fa unes tres setmanes que he aconseguit estar centrada tot un dia sencer treballant en el mateix tema. Això m'ha permès passar a una altra fase que és:


1. Ser capaç de marcar-me objectius intel·lectuals (com si d'un projecte es tractés).


2. Mirar d'aconseguir una bona gestió del temps. Ull!!, les eines TIC m'ajuden però també ocupen molt de temps (Facebook, Twitter, correu-e, blog, ...). S'ha de tenir consciència de les hores que té el dia per a poder prioritzar totes aquelles coses que es pretenen fer.


3. Llegir articles i/o estudiar no és el mateix que enviar twets de 140 caràcters. Això és fonamental.


4. A més d'estudiar he de dedicar molt de temps a escriure. Aquesta és una feina costosa. Sabeu quina sensació m'aborda darrerament?. La necessitat de treballar amb materials multimèdia més que amb material imprès. Imagineu, si a mi em passa això que no els passarà als nostres estudiants xiquets, adolescents i joves. Un aspecte sobre el que reflexionar.


Per últim, i en això estic, desenvolupar la capacitat de pensar abans de fer. La xarxa, en general, i les xarxes socials, en particular, ens han portat a enviar i reenviar informació de manera constant i a una gran velocitat. Si a això li afegim la incapacitat, absoluta, de controlar tota la informació i dades que ens arriben de manera constant i en grans quantitats, realment hem de tenir moltes eines, capacitat, i consciència del que suposa tenir un treball intel·lectual a la societat del coneixement i fer un esforç permanent per permetre'ns pensar el temps suficient abans de passar a l'acció. La immediatesa no és coneixement. En termes intel·lectuals és només una il·lusió.


Avui em despedeixo amb una cridadissa de fons pels carrers i per l'edifici que correspon a que l'equip hokey gel de la ciutat, els Canucks Vancouver ha guanyat l'equivalent a la nostra lliga fet que no passava des de 1970. Per a que us feu una idea és com el Barça aquí :-).


També amb la música de ColdPlay: Viva la vida. No en tinc cap dubte que val la pena viure-la, cada minut!.


Bona nit!