dijous, 13 de gener de 2011

Patufet


La veritat és que avui tinc molts temes possibles però 'he de triar un així que m'he deicidit per explicar-vos com situar-me a una ciutat i a un país que no és el meu propi i on no hi tinc cap referent proper. He visitat la ciutat en dues ocasions anteriors però sempre durant poc temps. Suficient per fer-me una idea de com era i quedar-me'n prendada però molt poc per entendre-la i per saber com viure-hi.
I que té a veure el personatge del conte infantil amb el que pretenc explicar?. Aquest conte té diferents versions però una d'elles, que és la que ma mare m'explicava quan era menuda, tenia a vorer amb un personatge molt menut a qui sovint no el veia ningú i que, a més, havia de pensar com deixar rastre quan anava als llocs per saber com tornar a casa.
Aquesta és l'estratègia que segueixo jo per a no perdre'm. Tenir prou referents visuals per a reconèixer el camí de tornar a casa sense massa equivocacions. És una estratègia que sempre m'ha funcionat i us recomano. I, en què ens fixe'm?. Normalment en aquelles coses que ens criden l'atenció. En el meu cas: una tenda de roba, una sabateria, una tenda de decoració, un restaurant japonès, una floristeria, ... cadascú ha de trobar els seus referents. El més important és no sentir-nos perduts.
Per a poder determinar els referents hem de ser uns bons obervadors. Aquesta és una de les meues principals característiques. He de mirar-ho tot i fixar-me bé. Qué que he vist fins ara?. El meu recorregut més llarg és 35' d'anar i de tornar en bus a la Universitat.
Si us digués que tot el que veig m'agrada us enganyaria. Veig una ciutat neta, ordenada, sistemàtica, moderna i on pareix que ningú tingui cap problema ni dificultat. La realitat?. Aquest matí que ens hem despertat tots rodejats de neu he vist, a les entrades d'alguns edificis grans, uns bultos estranys!!. Queè eren?. Ni més ni menys que persones sense sostre embolicades en el que han tengut a mà.
Jo passava amb el bus i, de repend, els he perdut de vista. Això és el que devem fer moltes vegades a la vida. El que no veiem no existeix?. Però la realitat està aquí. Cada dia i amb tota la seva cruesa. Llavors em pregunto quin dret dec tenir jo de permetre'm viure a un barri VIP quan hi ha gent que només és un "fardo" al carrer nevat,
El que vaig apendre, ja fa molts d'anys, és que ells tinguin un lloc on viure no depen de què jo visqui millor o pitjor sinó que el problema és molt més complex. Viure jo menys bé només incrementa les possibilitats de què els "MIllet" de torn malversin encara més. El que si que podem fer entre tots/es, i la major part dels que llegireu això us dediqueu a l'educació, és treballar per fer que la societat sigui cada vegada més sàbia i per tant més comprensiva per a poder construir un món amb menys injustícies.