diumenge, 16 de gener del 2011

Una història llarga o una llarga història.



Quan busques els significat de la paraula Canadà trobes que és una paraula d'origen huró-iroquí [l'iroquí és la llengua que parla aquest poble] que significa poblat, asentament o col·lecció de cabanyes, en referència a un territori Stadacona, situat on actualment es troba la ciutat de Quebec. Les referències que es troben sobre aquesta part de la història del Canadà parlen de què aquest assentament es va realitzar sobre 1535, fa ara 476 anys. Quan aquesta setmana he parlat amb diferents persones d'aquí tenen la imatge que la seva història es remonta, no molt més enllà de finals del segle XIX quan es constitueix la nació Canadenca, més o menys, com la coneixem ara.
Aprofito aquesta introducció històrica per a poder abordar el tema dels pobles indígines. Sóc conscient (Juanfra :-)) que la meva reflexió sobre el tema serà massa breu per a poder-la fer amb profunditat però m'agradarà molt saber el parer de les persones que em llegiu així que espero els vostres comentaris.
En els meus diferents viatges pel continent americà (he tengut l'oportunitat de visitar molts dels països que el formen) sempre, invariablement, he mirat de trobar referents dels primers pobladors i no creieu que sempre ha estat fàcil. La primera vegada que vaig anar als USA, a Califòrnia, ni rastre. No va ser fins uns anys després que vaig tenir l'oportunitat d'apropar-me a Arizona i a New Mexico que vaig poder veure als Indis Navajos que encara queden allí. Alguns dels que vaig veure molt integrats, portaven sapatilles Nike i ulleres de sol Ray-Ban. Que consti que això no és un judici de valor. Uns altres s'havien resistit a integrar-se, en aquest sentit, i vivien en barracots al mig del no res.
La primera vegada que vaig anar a Brasil també vaig tenir l'oportunitat d'anar a diferents reserves indígines de diferents tribus de les que hi a l'Amazones. En el segon viatge vaig poder viure a la reserva durant tres dies. Els van anar a portar uns llibres que la URV havia editat amb part dels diners del 0,7% que dedica a cooperació internacional. Es tractava d'una gramàtica bàsica oroguarí (així es denomina a la seva llengua) que un frare francès que vivia amb ells s'havia ocupat de passar de la tradició oral al paper i l'havia il·lustrat. A la reserva només es podia arribar per riu amb canoa. Sis hores d'anar i sis de tornar des de Guajarà Mirim. Aquesta tribu vivía del que els donava la selva (micos, osos formiguers, ...) i del riu (piranyes, cocodrils, ...) i de la roba que a través de les missions els arribava. Brasil té una fundació FUNAI per a la defensa de l'indi a més de tenir un "delegat" del govern dintre de cadascuna de les reserves. Delegats, aquests, que almenys quan jo hi vaig ser, ara farà uns 14 ó 15 anys, feien de tot dins la reserva menys defensar als indígenes.
L'altra realitat indígina que he pogut veure és la de Boliva, concretament a La Paz. En la meva vida he vist tanta pobresa al carrer i tant indigència. Crec que és una de les situacions d'impotència més grans que he tengut en la meva vida.
El darrer exemple, per no abusar de la vostra atenció, és el de Panamà on vaig passar un cap de setmana amb els indis Cuna que gestionens un arxipèlag de 52 illes algunes de les quals és dediquen al turisme. Una societat ja amb molta influència externa on les dones mantenen molt la seva forma de vestir i les seves tradicions i els homes portaven samarretes dels equips de futbol més famosos. A la tarda, si els semblava, es posven les robes rituals i oferien una espècie de dança típica. Per a que serveixi d'exemple a Panamà hi viuen al voltant de 3 mil·lions de persones de les quals el 50% viuen en extrema pobresa (la major part d'ells indígines).
De tots aquests exemples que he pogut conèixer en primera persona n'he tret algunes conclusions que són les que voldria compartir amb vosaltres.
- Les persones amb les que he tengut relació, normalment universitaris o religiosos, coincideixen en considerar que són països amb una història recent. Tot i reconèixer l'existència dels indígines aquests són una altra història.
- La majoria de reserves que he vist, no moltes, sóm més bé guetos que tenen poc a veure amb un espai en condicions per a poder viure.
- Les veritables guerres civils que es produiren en el seu dia entre indígenes i europeus, en el cas de Brasil encara massa recents, fan que hi hagi una impossibilitat gran encara d'arribar a solucions socials.
- El transit, com sempre, de les zones rurals a les urbanes buscant un món millor ha estat massa vegades una sentència de mort. El camp, almenys, els pot oferir menjar la ciutat ni això.
- Quina cultura tenen?. La pròpia que no encaixa amb res del món actual?. La dels colons que seria la que s'ha imposat?. La major part de vedades la dells no té lloc i la nostra no se la poden permetre.

Tot i que totes les coses que he llegit abans de marxar i ara que ja sóc aquí sobre la multiculturalitat i sobre l'acollidora que és la nació canadenca amb els nous vinguts xoca una mica amb l'escassa referència que hi ha als pobles indígenes i la poca visibilitat que aquests tenen a tots els nivells. Encara avui aquest pobles continuen reivindicant el dret, real, a les terres que ocupen.
Sobre aquest tema tornaré, ja veien que m'interessa. Després de tants anys de veure exemples diferents em continuo preguntant quin dret teniem a pendre'ls la seva indentitat. Si si, ja sé que això no és, ni més ni menys, que el que ha passat durant tota la història de la humanitat amb les invasions i amb els vencedors i els vençuts però no per això puc compartir-ho.