Com que m'agrada molt viatjar i sóc dona m'he preocupat de buscar llibres que parlen de dones viatgeres principalment al segle XIX quan anar pel món pel gust de conèixer-lo, a l'aventura, o per comerciar era una acció purament en masculí. Fa dos segles, i abans també, ja hi van haver dones que es van atrevir a anar d'uns llocs als altres. Moltes vegades, disfreçades d'home (hi ha un llibre de Mateldi Asensi que es diu Tierra Firme que retrata precisament això), per a no sé vistes ni reconegudes. Haguessen estat en perill.
Tot i l'admiració que sento per aquests dones valentes i trencadores per a la seva època sempre m'ha cridat l'atenció que les convencions del moment les obligaven a vestir de maneres absolutament incòmodes i innadequades, que havien de portar sempre una "dama" de companyia i que, les més benestants, havien de portar els llençols de fil o la vaixella de porcellana (Hi ha una pel·lícula que es diu Una habitación con vistas ambientada a la fabulosa Florència que retrata això perfectament). Un contrasentit si tenim en compte que la gràcia de viatjar està, precisament, en endinsar-te un un altre espai, una altra cultura, una altra religió, una altra raça, ...
D'alguna manera continua havent molta gent que s'encaparra en viatjar amb una espècie de vaixella mental incapaços com són de veure l'extraordinari d'allò diferent al conegut.
La globalització, darrerament, ens està empenyent a que això sigue impossible. Avui mateix parlant amb el meu company de "despatxet Jason, sobre el menjar típic de Vancouver no ha estat capaç de dir-me'n cap. A ell li encanta la pasta, la família de la seva dona és d'origen italià, i el menjar mexicà molt i molt picant. Starbucks Cofee, McDonalds, el menjar italià, la coca-cola, Zara, .... són aquelles coses que podem trobar a qualsevol part del món i per tant cada vegada resulta més complicat gaudir d'allò nou i desconegut.
Fa 200 anys quan una dona viatgava era una aconteixement extraordinari. Ara s'ha convertit en una cosa normal. De fet, una de les coses que més m'ha agradat d'aquesta primera setmana aquí a Vancouver és que a aquesta ciutat no sóc ningú. Vaig pel carrer, entro i suto del meu edifici, vaig a comprar, passejo i puc fer-ho com una espectadora anònima a un món que miro d'entendre i de descobrir i tot i portant maletes grans i plenes de coses de casa cap d'elles serà imprescidible si aquí en puc trobar de millors.
Avui em despedeixo amb Jarabe de Palo y la cancó "Como quieres ser mi amiga", molt adequada per al tema que ens ocupa.
