De les aules a la Galàxia Learning

Bon dia a totes i tots.

Torno amb un nou post després d'uns dies. Demano disculpes als meus seguidors/es bloguers/es habituals. Aquests darrers dies el temps no ha donat per a més. Això no treu que hagi pensat en quins temes hauríem d'abordar i, com sempre, tinc massa temes damunt de la taula.

Fa uns anys que a la universitat vaig començar a utilitzar l'expressió "de les aules al món" per a poder posar en relació allò del que tantes vegades hem parlat de "pensar global i actual local". És una altra variació de la mateixa idea.

Si segueixo amb la sèrie de la Galàxia Learning hom podria pensar que si ja tenim la nostra galàxia, per a que en necessitem més?. Però clar el món no es composa d'una sola galàxia sinó que n'hi ha una infinitat. Si aquesta idea l'associem al sistema escolar. Per què ens empenyem en parlar de l'educació com si aquesta només es produís a l'escola?.

Si us he de ser franca, aquests darrers dies he arribat a la conclusió de què més val que no parlin de l'educació. Al menys no diuen banalitats i incoherències. Si us pugues ensenyar la col·lecció d'enllaços i de referències d'aquesta darrera setmana no us ho podríeu creure. M'han superat una mica, la veritat. Només s'hi han referit per a parlar de fracàs, d'incompetència, d'inutilitat, d'imatge negativa, ... I del fons de la qüestió?, qui se n'ocupa?. De moment ningú. Aquest és el veritable problema.

Com la meva mirada sempre acaba sent positiva, segueixo en aquesta línia i reclamo la vostra l'atenció en dos aspectes generals:

1. És interessant que vagi apareixent la idea d'integrar al procés educatiu la vessant no formal i informal. Si partim de la base de què l'estudiant, com a persona, és un tot no té massa sentit compartimentar la seva preparació. Com a persona humana aprèn cada minut de la seva vida, estigui o no estigui  a una institució educativa formal, així que l'haurem d'ajudar a tenir eines per a que pugui créixer personalment i com a ciutadà de manera permanent. Primera premissa. L'escola té una part d'atribucions en aquest procés i per tant també de responsabilitats però com no m'he cansat de dir no les té totes.

2. El sistema escolar no és una torre d'ivori en cap sentit. Com a institució té sentit sempre i quan sigui capaç d'organitzar el procés de formació d'una persona per a fer-la més feliç, més autònoma i més realitzada. També per a transmetre-li uns continguts però aquest és el següent pas. En la mesura en què aquest es sent presoner de la institució alguna cosa comença a anar malament. Revisem quantes portes hem d'obrir, quan i per què. Deixem entrar una mica d'aire fresc. És imprescindible.

Per últim donem la paraula i visibilitzem a tots aquells professors i professores que creuen en la seva feia i que, cada dia, és per a ells/es una nova aventura en la carrera del coneixement. Realment s'ho mereixen i, a més, ens permeten demostrar que el sistema funciona, innova, canvia i, el que és més important, evoluciona.

Avui, em permetreu que utilitzi alguns exemples per a demostrar que un altre sistema educatiu és possible des del punt de vista del professorat amb:

- Projectes com el que s'acaba d'iniciar en la versió Spanish. Quin és el propòsit de l'Educació?. Sense fronteres sense jerarquies, amb un sol objectiu comú: pensar i treballar per a l'educació [@purposedES].

- La visió de que les TIC, com a eina de treball n'han fet un dels objectius fonamentals de la seva tasca professional per a evidenciar que també l'escola ha entrat a l'era digital [Educat 1x 1] [EduCAT1x1].

- La mirada posada al món per aprendre dels altres i amb els altres com una eina per créixer i millorar com a professionals [EducaXip] [@xiscolir].

- La inconformitat de les directrius d'un currículum que, sovint, té unes mires massa estretes i creuen que unes altres activitats, metodologies i estratègies docents són possibles, inclús traspassant fronteres [ePaLs] [@cpaez01].

- La capacitat de desenvolupar un procés de formació permanent, sigui on sigui que es desenvolupi aquest. La necessitat de sortir "de casa" [@juanfratic] i anar fins on creiem que ens poden ajudar a generar, compartir i transferir coneixement.

- La convicció de què cada estudiant és únic i irrepetible i la certesa de què l'estandardització no té lloc quan parlem d'educació [XarxaTic] [@xarxatic].

- La valentia de demostrar que els recursos TIC també serveixen per ensenyar les matèries "clàssiques" com la llengua [We like English! [@gemturfer], NewsNeus [@NewsNeus]].

Totes aquestes iniciatives són una petita mostra, molt petita, del que som capaços de fer tots i totes de i per l'educació. 

Saber i veure tot el que s'està fent d'innovador i de diferent estic segura que seria inabastable. Sent així no podem per més que estar satisfets d'haver emprés aquests camí. Un camí que sense dubte hem de continuar dibuixant nosaltres mateixos amb la mirada posada en la qualitat de l'educació. Una educació que entre tots hem ubicat a la Galàxia Learning, molt lluny ja de les quatre parets de les aules i de l'edifici de les escoles. Ni més ni menys que al món. 

Felicitats!! per fer-ho possible i que aquestes siguin només les primeres passes d'un camí infinit que ens permeti traspassar galàxies.

Avui em despedeixo sonant Amy McDonald "This is the Life". Hi ha res més bonic a la vida que treballar per ajudar a formar a les millors persones. Crec que poques coses!!.

Bona nit!

You have a dream [?]

Bon dia a totes i tots.

Després de la breu reflexió sobre el professorat d'educació infantil em disposo a fer un parèntesi per a poder abordar el tema de l'economia de l'educació. No en sentit financer, que també ho podria fer, sinó com a generadora de riquesa i per tant de futur.

Si recordeu, el tema de la generació de coneixement com a element fonamental per a la millora de la societat i de l'economia del segle XXI ha estat un tema recurrent en aquest blog.

Com molts/es de vosaltres haurem adivinat avui el títol del post és una variació del famós començament del discurs que Martin Luther King va fer a l'any 1963: "I have a dream" i he triat aquest títol perquè sembla que darrerament totes les notícies que ens arriben sobre l'educació i el sistema educatiu són negatives. En termes econòmics podríem dir que fins i tot nefastes.

Tot i així, crec que ens hem d'organitzar per a que la "moral de la tropa de defalleixi", si em permeteu l'expressió. Hem de ser conscients del moment en el que estem vivint i actuar en conseqüència. No ens podem permetre renunciar al millor dels sistemes educatius possibles. Que això sigui una realitat només depèn de nosaltres.

A la meva faceta cultural, ja n'he parlat unes altres vegades, en una ocasió un polític em va dir: "quan presentis un projecte i et diguin que no hi ha diners tu no t'ho has de creure. De diners sempre n'hi ha, només s'han de saber buscar". 

Algunes idees que se m'ocorren per a generar recursos.

- Polítiques. Estem a un estat democràtic i els dirigents polítics són els que nosaltres triem. És necessari exigir-los que prioritzin les coses importants d'un estat. Les quatre més importants, per a mi, per aquest ordre serien:

• L'educació i la cultura: tots la necessiten per avançar cap al demà
• La salut: la necessiten només aquells que no en tenen però sempre significa qualitat de vida
• Les polítiques socials: s'ha de preservar la qualitat de vida i s'ha de procurar que aquesta millori dia a dia.
• La distribució equitativa de riquesa. no està malament que la gent s'enriqueixi però aquells que més tenen són els qui més han d'aportar a la societat i no a la inversa.

Les que estarien, per a mi també, a la cua serien

• L'armament i la guerra. Per a que en volem si hauríem de construir cada dia la pau i lluitar per la no guerra.
• El finançament, amb bens públics, d'iniciatives privades clarament encaminades a enriquir personalment a una minoria.

Si els nostres líders tinguessin clar això aquí hi hauria una primera redistribució de recursos. Exigim-ho.

Recursos: Econòmics.

- Temporals: Durant molt de temps va estar de moda aquella expressió de què: "el temps és or". Això continua sent absolutament cert. Com podem rentabilitzar el nostre temps?.

El temps total dedicat a l'educació hauria de ser més que la suma dels temps individuals. L'educació és un projecte col·lectiu que s'ha de dissenyar, desenvolupar i implementar, també, de manera conjunta. D'una altra forma dediquem molts de recursos temporals a fer moltes vegades la mateixa cosa. Per contra, quan això passa, se'n queden moltes per a fer. 

Si suméssim tot el temps que és perd individualment per no dedicar-lo al bé comú trobaríem una altra font important de recursos. La col·laboració ha de ser una estratègia habitual Practiquem-la.

Recursos: Temporals.

- Curriculars: en aquest punt hauríem de ser capaços de destriar "el blat de la palla". L'important no és la meva àrea, la meva assignatura, la meva classe i el meu tema preferit. La col·laboració, la creativitat i la innovació seran les nostres millors armes per aconseguir formar als millors ciutadans i ciutadanes i futurs/es professionals.

El veritablement important és l'estudiant que hem de formar. Valorem-ho.

Recursos: Intel·lectuals.

- Professionals: fem evident el valor real de l'educació. Això passa, necessàriament,  per valorar-nos a nosaltres mateixos com a professionals. Si no dubtem de la nostra importància tampoc dubtarem de la necessitat de  fer respectar la nostra tasca. D'altra banda és hora de tenir sistemes que exigeixin a tots/es aquells/es que és dediquin a treballar al món educatiu que compleixin amb les seves responsabilitats i obligacions. Si no ho fan el sistema ha de tenir mecanismes i arguments per a poder-ho fer evident. Al mateix temps ha valorar a tots aquells/es que fan la seva feina i, a més, la fan molt ben feta.

De la nostra aportació diària a l'educació n'hem de fer una bandera. Enlairem-la.

Recursos: Afectius i ètics


- Tecnològics: vivim envoltats de tecnologia a totes les dimensions de la nostra vida. Obviar això en els processos educatius és com negar una evidència. Serà fonamental dissenyar i desenvolupar espais, continguts, estratègies i metodologies en entorns TIC. La innovació i la capacitat d'emprendre projectes que ens ajudin a millorar el passat ha de ser el nostre repte. 


Hem de ser part del futur per a no formar part de la història. Atrevim-nos.

- Socials: l'educació és cosa de tots. Si això és així no permetem ja més que és carregui sobre el sistema educatiu tot el fracàs i fem complir, a tots els implicats, la seva part de responsabilitat. Només així aconseguíem que l'educació i la societat avancin en la direcció adequada.

El camí del futur només serà possible gràcies a l'educació. Construïm-lo.

L'equació resultant seria:

Diners + temps + coneixement/afectivitat x tecnologia = Educació [Futur]

El meu somni és ordenar tot aquests elements per aconseguir la millor formació d'un país que pugui tenir per bandera l'educació i la cultura. 

I recordeu, sense somnis no hi ha futur. I el vostre somni, quin és?.


En despedeixo amb música interpretada per Pavarotti "Nessun Dorma" de l'Òpera de Puccini Turandot.

Del significat d'ensenyar a la professió docent

Hola a totes i tots, bon dia:

Aquest és un tema cabdal i que, curiosament no he abordat fins avui. He anat reflexionant sobre diferents qüestions i tot i que als comentaris que heu publicat apareix diverses vegades el tema del professorat no us he fet massa cas jeje!.

Als vostres comentaris sempre que heu parlat del professorat ho heu fet en sentit negatiu.  Heu fet referència a la seva competència (en general), a la seva capacitat d'innovar, a la seva implicació, al que suposa i significa el funcionariat, etc. però ningú de totes i tots vosaltres ha parlat del docent, en positiu. És el que jo vaig a intentar a partir d'avui.

Avui començo un seguit de posts per abordar el complexe tema de la docència i de l'ensenyament que no del magisteri i dels continguts. Permeteu-me que faci aquesta distinció per a començar.

De la part del món artístic que conec, i crec que prou bé, amb el temps he anat descobrint dos tipologies de persones (no faig cap judici de valor només exposo):

- Els artistes: en la vessant de l'art a la que es dediquen són persones motivades, emprenedores, creatives  que transmeten passió per allò que fan, que pretenen fer-te viure el que ells/es estan vivint. Viuen del que creen perquè s'ha de viure d'alguna cosa. Solen fer escola.

- Els qui viuen de l'art: són persones, en general, ben formades, que són capaços de desenvolupar obres de qualitat, que a vegades et transmeten coses, que la seva missió no és ensenyar res a ningú i que, en general, del seu estil en fan una forma de guanyar-se la vida (també com tothom) que depèn, moltes vegades, de les demandes del mercat. Poden ser coneguts però difícilment fan escola.

Bé, una vegada més us demano disculpes per simplificar tant. Però em permetreu que hagi utilitzat aquest exemple que em sembla gràfic.

Si vaig ara a l'àmbit professional sempre he pensat que educativament i social hi ha dues professions a les que només s'hauria de poder accedir per "vocació" (deixeu-me que posi la paraula entre comes perquè sempre em sona a religió i no és la meva pretensió. Enteneu-la en el sentit ampli del terme en si). Aquestes són: metge i ensenyant. Tant en una com en l'altra ens hi juguem massa. Són el fonament de qualsevol societat i col·lectiu humà. La primera perquè ens ha de garantir qualitat de vida i la segona perquè ens ha d'ajudar a ser persones i a enfrontar-nos a la vida que ens tocarà viure.

Posant-me a mi com a exemple, com sempre, sempre he pensat que sóc una vocacional de l'ensenyament. En aquest punt permeteu-me l'atreviment d'etiquetar-me.

Quan estudiava a la universitat somniava en ser "professora d'universitat" i ja veieu que el meu somni es va fer realitat. Sóc afortunada per això.

Que és el que més m'agrada de la meva vocació:

- Treballar sempre amb gent jove. Cada any i cada curs és com si ens renovéssim. Ells i elles arriben amb nous interessos, motivacions, punts de vista. És com un descobriment constant.

- No deixar d'estudiar mai. Mai és mai. El món avança molt depressa i les TIC particularment ràpid. Sempre has d'estar atenta a les coses que es diuen a la premsa, a les que expliquen els companys, a aquelles que apareixen a les publicacions científiques, etc. Cada dia adquireixes nous coneixements. Aquests són necessaris per a fer una selecció d'allò realment imprescindible per a l'estudiantat.

- Plantejar cada curs i cada grup com un nou projecte. Tots/es hem de tenir clar quin és l'objectiu final i quan de temps i ha per aconseguir-lo (aquesta és la part que sempre em falla perquè sempre acabo imaginant més coses que temps hi ha ...). Un exemple de Canadà. Com s'imagina el Departament d'Educació de New Brunswick l'educació aquí i ara. Només etiquetes però grans idees.

- Saber que estàs ajudant a construir un projecte de vida personal i professional que després tindrà incidència en les noves generacions, des de molt menuts/es. Aquesta és una responsabilitat tan gran que no s'ha de perdre mai de vista.

- Tenir sempre les portes obertes. Els despatxos i els laboratoris, per anar bé, han de ser un trànsit de gent. També ara els correus-e, els xats, els faces, els twitters, etc. Una classe amb taules i cadires no és res. L'educació ha de ser una experiència viscuda.

- La capacitat de pensar i d'investigar de manera constant. Tot i que a vegades hi ha grups que acaben "odiant-te", en sentit carinyòs, perquè no pares d'experimentar.

- Tenir capacitat de comunicació i de dramatització. Cada classe i cada interacció amb el grup d'estudiants/es ha de significar el millor paper de la nostra vida. Pel camí no oblidar en cap moment que l'acte educatiu més eficaç és, també, el millor acte de comunicació.

- Tenir la capacitat de cooperar i col·laborar encara que sigui en contextos adversos. Moltes vegades has de tenir tot el teu convenciment a pesar de tots els teus col·legues. Si es té prou perseverança el temps t'acaba donant la raó. Afortunada ment!!.

En definitiva, primer ha d'existir la "vocació" per a poder-ne fer una professió després. Si tenim els termes invertits la part de motivació i d'implicació necessària difícilment aconseguirem que s'aprengui.

Que tot això és ja el que feu?. Fantàstic!, tots junts amb aquesta visió construirem camins d'aprenentatge més ferms. Que no feu la major part de coses?. Pareu un moment i penseu com heu de continuar. Aquest temps serà la millor inversió.

Avui acabo amb una cançó diferent. Dedicat a totes i tots vosaltres no només  per la vostra vocació

intel·lectual, que també, sinó per la vostra capacitat personal en afrontar aquest repte de què a això és al que voleu dedicar una part important de la vostra vida.

Bona nit!!

Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!

Crisis? What crisis?

Bon dia i bon començament de setmana.

Avui he decidit que el post ha de servir per a donar una mica d'optimisme. Pareix que tots els missatges que ens arriben, algun de meu també, van només en la direcció d'explicar i dir el malament que estan totes les coses. La veritat és que hi ha algunes que si que estàn més malament que fa uns anys. Però, què significa estar més malament?.

Si heu llegit informes o publicacions d'economia hi ha teories de tot tipus per explicar una realitat perquè, clar com en tot, hi ha diferents visions i diverses interpretacions d'una mateixa realitat. He llegit diferentes vegades que, en contra del que ens pot semblar, les èpoques de revolució són les més conservadores i les de crisi són les més innovadores. Sembla tot el contrari, veritat?. A mi també m'ha cridat sempre l'atenció en sentir-ho explicar.

Si ens fixe'm en les èpoques de crisi, que és on estem ara, pot ser si que podem entendre el per què son innovadores. Ara mateix els especialites diuen que en realitat és com si estiguéssim "reinventant" el món perquè som en un moment històric de reconfiguració del món,Si ens fixe'm en les èpoques de crisi, que és on estem ara, pot ser si que podem entendre el per què son innovadores. No només això sinó que les TIC ens obren un món alternatiu i paral·lel que, en realitat, ens ofereix possibilitats quasi infinites de reconfigurar la nostra vida, la nostra professió i el nostre món d'una altra manera. Pot ser ni millor ni pitjor que la que tenim ara però segur que si diferent. I si aprofitéssim l'oportunitat?.

Per molt que ens preocupem dels països menys desenvolupats que nosaltres, crec que ho hem de fer, no estaria bé oblidar la potencialitat del món en el que vivim. Per a les persones amb una bona formació és un món amb possibilitats quasi ilimitades. És qüestió només de que les sapiguem aprofitar quan passin i/o buscar-les per a tenir-les a mà.

PODEM:

- Treballar des de casa a una empresa que està ubicada a l'altra punta de món.

- Crear la nostra empresa si tenim una bona idea perquè existeix una xarxa real i global de possibilitats que ens permet triumfar,

- Estudiar a les millors universitats del món, si ens ho podem pagar, sense tenir que marxar de casa.

- Oferir als nostres fills/es la millor educació de les possibles perquè ja no només hem de confiar en l'escola com a institució sinó que tenim una quantitat de coneixements infinits al nostre abast per a completar i continuar la tasca que aquesta fa.

- Tenir una xarxa de relacions mundials que ens pot ensenyar el valor de la interculuralitat, del plurilingüisme i de la diferència amb dades reals que les podem obtenir de primera mà.

- Crèixer com a persones per a sortir del nostre àmbit només local i convertir-nos en ciutadans i ciutadanes del món.

.../...

Podem demanar més?. Si, és clar, sempre volem més però què significa aquest MÉS?.

Nosaltres que som capaços d'aportar per a que aquest més sigui una realitat?.

No heu pensat alguna vegada que igual el que están intentant es posar-nos en situació de pànic per a poder-nos convéncer del que els interessi a ells?. Recordeu al "Gran Hermano" de l'Obra d'Orwell 1984?. La situació actual no us recorda una mica a l'argument de la novel·la?. I si forméssim part d'un guió preestablert?. I si per a contrarestar tinguéssim el nostre propi?.

Se m'acudeix que la nostra vida és el més semblant a una obra de teatre i per a que resulti més gràfic faré servir una cita de Chaplin [gràcies Txell per compartir-la] que diu: ‎"La vida es una obra de teatro que no permite ensayos... Por eso, canta, ríe, baila, llora y vive intensamente cada momento de tu vida... Antes que el telón baje y la obra termine sin aplausos".

En moments com els actuals si ens refiem del que ens transmeten els polítics i els mitjans de comunicació ens arrisquem a que ens escriguin el guió de l'obra i en decideixen l'argument. Hi estem disposats?. Crec que no ens ho hem de permetre. Tots i totes tenim prou sentit comú, formació i empempta per poder escriure la nostre propi argument i viure'l intensament.

Us animeu?. Crec que el risc val la pena així que benvinguts al món de l'espectacle!!

Bona nit!!