Les creences a la Galàxia Learning. Caminant cap al futur.

Bon dia a totes i tots.

La veritat és que fa dies que tinc preparat, fa dies, un títol de post que diu "Els líders a la Galàxia Learning" però avui encara no li tocarà el torn.

Pel títol hom pot pensar que em dedicaré a parlar de religió però no. Aquest no és el meu objectiu. El que pretenc compartir amb vosaltres és la necessitat de tenir un objectiu que aconseguir (d'això ja n'hem parlat moltes vegades) i de tenir la convicció de què serem capaços de fer-ho.

He de cridar la vostra atenció sobre el fet de què el meu, a vegades excés de visió positiva, em pot trair a l'hora d'exposar determinats arguments però tot i així m'hi arriscaré una vegada més. Per a exposar el meu punt de vista ho faré des de tres perspectives i utilitzant documents d'altres persones en cada cas.

SOCIAL

De com el món, a pesar de les adversitats, ha de continuar caminant. Crec que després de les manifestacions del passat cap de setmana és evident que camina. Ara que em començat el camí no ens podem aturar. Com sempre us dic hi ha més solucions que problemes. Mire'm d'anar construint-les. Quasi un milió de persones van sortir al carrer. Clar que no sempre hi ha una sola lectura. Quina és la vostra?.

Foto Manifestació 19J. Barcelona

EDUCATIVA

De com la mateixa realitat pot tenir una lectura positiva i una de negativa. Avui en un DM a Twitter li he dit bona nit (per a ell) a @cpaez01 afegint que estava "col·lapsada" per la feina. Ell com a resposta m'ha retornat un document audiovisual dient: "mira de no atabalar-te massa :) si vols una estoneta de relax ... i m'ha enviat la URL del vídeo que enllaço a continuació. La veritat és que si que m'ha anat molt bé. L'he trobat absolutament alliçonador.

Aquest document és una prova fefaent de com una mateixa realitat pot tenir les dues lectures. Una positiva i l'altra negativa. Per què ens fixe'm sempre en la segona en lloc de tenir la primera com a guia?. En poques paraules i amb unes quantes imatges defineixen per què l'educació avança o pot avançar. Creieu que costaria molt extendre la visió positiva?

PERSONAL

De per què qualsevol temps passat sempre va ser millor. També avui m'ha arribat un tweet que tenia un enllaç que portava a les cartes al director a VilaWeb. La carta és titula "Creences". L'he trobat absolutament exemplificadora de la situació que pateix una part de la població que va anar a la Universitat amb unes expectatives que per a res s'han complert. Tot el contrari. La reflexió no és tan que hauria d'arribar menys gent a la Universitat sinó que, una vegada allí, sempre els hauríem d'explicar quina és la realitat. Jo, de sempre, que ho he fet i us asseguro que l'estudiantat em mira molt malament. A partir del curs vinent crec que em miraran pitjor. La situació és bastant més negativa que fa un temps.

" (.../...)

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur. 

(.../...)".

La formació rebuda, i que cada un tenim, no ens la treu ningú. Podríem pensar en com aprofitar-la, cadascun, més enllà d'esperar que algú ho pensi per nosaltres?. Creem, inventem, compartim, col·laborem, ... però no esperem que ens arribin les coses. Hem de provocar-les.

Avui acabo dient que: "Allò que mai ens podran prendre és tot el que hem aprés. Aprofitem-ho per a seguir caminant!!! és l'única cosa que ens assegurarà el futur.

Em despedeixo sonant Coldplay "Clocks" per a que siguem cadascú de nosaltres qui marqui el ritme del seu temps!.

Bona nit!

El laberint de la Galàxia Learning (walk slowly and carefully).

Hola a totes i tots, bon dia. Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana.

Quan veureu el títol d'avui pensareu que és ben estrany però quan llegireu el post ho entendreu deseguida.

Ahir vaig anar a veure la Vancouver Art Gallery, encara ho tenia pendent. Totes les obres d'aquest museu són d'art contemporani. Us he de confessar que en temes de pintura, principalment, em vaig quedar a l'època dels impressionistes i em costa molt i molt captar el que em pretenen transmetre aquestes obres. Tot i així creia que hi havia d'anar i, de fet, com sempre passa vaig descobrir algunes coses interessants. Per exemple, l'obra d'uns artistes electrònics (Jim Cambell, Chris Marker y Eadweard Muybridge) que són informàtics i matemàtics de formació i que utilitzen la informàtica i l'electrònica per a construir la seva obra. Imagineu una espècie de pantalla d'ordinador amb sombres de persones passant caminant. Els 0 i 1 al servei de l'art i de l'estètica.

Un altre dels artistes que tenia una part de l'obra exposada usant bàsicament miralls era Ken Lum. Aquests obres eren una conjunció entre el reflex de la pròpia imatge i les idees bàsiques de la psicoanàlisi de Lacan. Va ser una d'aquestes obres la que ha inspirar el post d'avui.

Aquesta obra era un laberint fet amb miralls. A l'entrada serigrafiat sobre el mirall es podia llegir: "walk slowly and carefully" que és precisament el que havies de fer si en volies sortir. Els que em coneixeu sabeu perfectament que sempre solc anar molt depressa. Aquest va ser el problema que vaig tenir perquè si no parava compte xocava contra els miralls i no trobava la sortida. En algun moment em vaig sentir una mica aclaparada. La projecció de la llum sobre el mirall i la disposició d'aquest resultava enganyosa a la vista. Havies d'anar poc a poc i amb compte per a poder resseguir el camí i trobar la sortida.

Quan tornava cap a casa vaig pensar que aquell laberint era ben paregut a la situació educativa actual i que, tot i que a mi m'agrada fer les coses amb rapidesa, havia arribat el moment de fer les coses poc a poc i amb compte si ens en volem sortir. M'explicaré de manera sintètica.

1. Actualment estem mancats de models educatius que ens permetin a tots i totes orientar els nostres esforços en una direcció concreta. Per molt clares que tinguem les idees individualment sovint ens dona la sensació d'estar una mica perduts.

2. Les tecnologies que arriben al món educatiu són un reflex de la societat actual però si no les utilitzem de manera adequada ens passa el mateix que a mi. No són el camí, només són un miratge.

3. Per a poder avançar en alguna direcció hem de mirar de rendibilitzar tot allò que sabem i que tenim. Venen temps difícils en termes de recursos però penso que el millor que tenim col·lectivament és la nostra saviesa digital. Aprofitem-la!.

4. Si dediqueu en dia una mica de temps a la vostra comunitat Twitterland veureu la quantitat d'informació, de recursos, de contactes i de coneixement van i venen i que estan a la nostra disposició. Per què ens empenyem en queixar-nos de què cada vegada la situació està pitjor?.  Si no podem ni aprofitar tot el coneixement que es genera cada dia al nostre voltant!!. De moment aquest és suficient per a seguir avançant. Un exemple que posava la setmana passada #mediprimaria.

Imatge del Riu Sénia [Emilio Querol 8-05-11]

5. Recollim evidències de tot allò que estem fent per a demostrar que som bons/es i que cada dia anem evolucionant. Acabem amb aquesta moda de publicar informació, de manera permanent, per a demostrar que qualsevol temps passat va ser millor. Absolutament fals!.

6. Siguem conseqüents i coherents amb el significat i utilitat de les xarxes socials i construïm veritables engranatges de coneixement. Aquest és el pas més fer per encaminar-mos a la sortida de la situació actual. Nosaltres podem!.

En el moment en què siguem conscients de la realitat del We Can el món educatiu començarà a canviar. Serà a partir de llavors quan ni les "multinacionals" ni la "política" podran conduir la veritable creació i construcció de coneixement. El repte està servit!!.

Avui em despedeixo amb Amaral: "El universo sobre mi". Mirant de trobar el lloc individual i també el col·lectiu.

Que tingueu un bon dilluns i un bon començament de setmana.

Bona nit!

Don't worry, be happy

Hola a totes i tots, bon dia:

En primer lloc agrair-vos que el blog ja ha passat de les 4000 visualitzacions de pàgina. Mai m'hagués imaginat que això ho aconseguiria en tan poc temps. De fet!! mai m'havia imaginat escrivint un blog i un pots quasi diari.

Continuem amb el tema del professorat i de la docència. Si ho recordeu, dels posts anteriors havíem arribat ja a dues conclusions.

1. La necessitat de la component vocacional del docent.

2. L'evidència de que, actualment, per a formar a un professor competent la universitat ha de fer aliances estratègiques amb el seu entorn. Principalment amb els altres nivells del sistema educatiu.

Quin és el següent pas us preguntareu?.

Per a mi el següent pas és què i com transmetem als futurs professionals de la docència la importància de la funció docent i com els convencem de què la seva carrera és la més important de la societat.

Primer que res per a poder transmetre aquest missatge ens l'hem de creure. Tots/es els formadors/es han d'estar convençuts i satisfets de la seva tasca professional. D'una altra manera no podran projectar res positiu en els demés. Que ens trobem normalment?:

1. Uns professorat a la universitat que moltes vegades els seria el mateix formar a un futur professor que a un enginyer de camins. Per al cas, són aquells/es que arriben amb  18 ó 19 anys i que cada vegada són més ignorants i molt menys respectuosos.

2. Uns docents en exercici que poden servir com a exemple i que sovint tutoren la formació pràctica d'aquests futurs docents. Quins recursos tenen?, quina formació i quines eines per a que aquesta formació sigui de qualitat?. A vegades l'única cosa que tenen és el convenciment i la voluntat de poder aportar alguna cosa per a la millora de l'educació en forma de guia i assessor dels nous/ves professionals.

3. Un entorn social que cada vegada valora menys l'educació i que demana explicacions de moltes coses que se li assignen com a responsabilitats al sistema educatiu però que, en realitat, són cosa de tots.

4. Un sistema escolar cada vegada més anacrònic que difícilment cobreix les necessitats i les expectatives de la societat del segle XXI. 

.../...

Amb tot això em podeu dir: quin panorama més desolador. Sembla que tot juga en la nostra contra. Com sempre, us equivoqueu, tot el contrari :-).

Mireu, crec sincerament que és una qüestió d'autoconcepte personal i professional. Per què esperem sempre que ens valorin des de fora?, per què solem tenir tan poca consideració per nosaltres mateixos/es?. Segurament perquè l'entorn ens empeny a que això sigui així, perquè només són notícia les coses negatives, les positives no es veuen mai.

L'única manera de poder transmetre una altra visió als nous professionals de l'educació és convencent-nos a nosaltres mateixos/es que som els/les millors. Hi ha una gran quantitat de figures implicades en el procés educatiu que:

- Polítics: saben de que parlen quan aborden aquest tema. Alguns, inclús tenen capacitat de distribuir i prioritzar recursos.

- Professorat en exercici: deixeu-me dir que només donant un cop d'ull a totes les experiències d'innovació usant les TIC's la xarxa és tant i tant gran, a nivell nacional i internacional, que ben utilitzada i publicitada evidenciaria el seu potencial i transmetria a la societat en general tanta sensació d'avenç i de progrés que ningú dubtaria que són els millors.

- Un estudiantat, a tots els nivells, cada dia amb més potencial perquè cada dia estan més estimulats i des de més menuts. Només cal canalitzar bé tot el seu potencial. Fem-los créixer.

- Uns pares cada dia més ben formats i amb més capacitat d'entendre el procés educatiu. Impliquem-los.

Sóc conscient que no tots els contexts reuneixen aquestes característiques i que hi ha molts/es de vosaltres que heu de lluitar cada dia contra els "elements". No us doneu per vençuts/des i penseu SEMPRE que en termes d'educació qualsevol aportació que es faci sempre val la pena. Que hi ha més bonic que ajudar a construir el futur cada dia?. 

En definitiva, la meva visió és que, cada dia, abans de sortir de casa us mireu en el mirall i us dieu a vosaltres mateixos/es:

1. Estic encantat/da de conèixer-me.

2. JO sóc el/la millor i el més important que m'ha passat a la vida.

3. Per difícil que sigui el dia d'avui sempre hi haurà més solucions que problemes.

I sempre, sempre  Don't worry!, be happy. 

Per acabar, avui, dediqueu tres minuts al vídeo següent. Quan haureu acabat de veure'l el vostre dia serà d'un color diferent.

El meu sincer agraïment per estar al meu costat en aquesta aventura. Gràcies a vosaltres totes i tots aprenc una mica més cada dia. De vosaltres i amb vosaltres!!.

Bona nit!!

A Déu no li agraden els iPhone

Bon dia!!

Aquest matí quan anava cap a la UBC llegint el diariet que donen al metro, com aquí, m'ha critat l'atenció una notícia curta que m'ha suggerit aquest títol. Tot el dia que li dono voltes perquè, clar, és un títol provocador però finalment he decidit que per què no?.

Us explico la notícia. Deia que el Vaticà havia prohibit, expressament, poder-se confesar utilitzant l'iPhone i l'iPad. La qüestió és que m'ha fet pensar que cap dia haviem parlat del tema religió. En realitat, no tant de religió com de la formació ètica i moral que necessita tota societat. Perquè, en necessita no?.

Vaig a intentar compartir el meu punt de vista sobre el tema. Els que tenim una edat, jeje, quan anavem al cole teniem una assignatura que es deia "Formación cívico social". De fet, jo la vaig tenir a primer de primària, ja us podeu imaginar. Guardo el llibre com una veritable joia. Quan el llegeixes no et pots creure que a unes personetes de 6 anys els expliquessin aquelles coses. Com comportar-se amb la gent més gran, com caminar pel carrer, que fer quan entres a un lloc, quines coses estàn ben fetes i quines no respecte a la resta de gent, etc. A més, jo vaig tenir una educació bàsica encara amb una component religiosa important. La política ja estava molt "difuminada" llavors. Estic parlant de finals dels anys 70. La dictadura Franquista ja havia acabat.

Feta aquesta petita introducció voldria parlar-vos del paper de les religions en el procés educatiu del món actual.

Com suposo que molts/es de vosaltres la nostra formació bàsica no ha estat exempta de formació religiosa. Almenys la meva no hi ha estat. Jo no puc dir que la meva família sigui religiosa però si que s'han preocupat de què rebéssim els sagraments quan tocava. Dit això, fa temps que vaig descobrir que una cosa són les religions i l'altra molt diferent les esglésies. La forma d'organitzar les creences d'una comunitat no tinc clar que necessiti d'una estructura de gestió com seria una església.

Jo sóc una gran amant de l'antic d'Egipte (lamento molt tots els darrers esdeveniments). La questió és que quan vaig visitar aquest país en mig d'una explicació del temple de Hatshepsut [l'única faraona de l'antic Egipte] de repent, amb uns altres noms i un altre context, és com si ens estéssin explicant l'Antic Testament. Si ho penseu un moment no era tan extrany. De fet l'evolució dels pobles, de les cultures i de les religions ha anat de manera paral·lela. Llàstima que pel camí els interessos d'uns i d'altres han transformat la religió en una arma que els ha permès justificar les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

Sent així quin paper li podem atorgar a la religió, qualsevol d'elles, en termes educatius?. Com sempre en el punt mig deu estar la bona mesura.

Si jo penso en la "formación del espíritu nacional" que feien a l'escola (a la que jo vaig viure ja no) durant l'època de la dictadura clarament estaven adoctrinant a les noves generacions per a poder perpetuar una ideologia i un poder. De la mateixa manera si repasseu una mica la història de les religions, d'una forma o d'una altra també han pretès el mateix. En definitiva, tots intenten adoctrinar, mai més ben dit. Hi ha una pel·lícula, Agora de Alejandro Amenabar, que em va encantar pel tractament que fa de les religions i també de la imatge de les dones a aquella època. Vaig pensar que jo, dona convençuda de ser-ho, no hagués pogut sobreviure a aquells moments perquè m'hauria revoltat.

He estat a diferents països del món amb religions molt diferentes i crec que aquestes marquen, sense cap dubte, el caràcter d'aquests pobles. Calvinistes, luterans, catòlics, mormons, islamistes, induistes, budistes, ... La pregunta que m'he fet moltes vegades és: realment quants déus hi deu haver?. Un sol?. Un per a cada religió?. La qüestió és que aquest Déu de cada religió fa que els seus seguidors es comportin d'una forma o d'una altra en funció de les seves directrius així que mireu si és important. Diria que fonamental.

Segur que heu sentit a la gent més gran dir que quan la religió tenia més influència en el dia a dia i en les persones el món funcionava molt millor. Realment creieu que el fet de la confessió, com a tal acte, és important que es faci de manera presencia o per l'iPhone o l'iPad?. Segurmament l'imporant, com sempre en educació, és el missatge que transmetem i no el canal que utilitzem per a transmetre'l. L'important és qui hi ha a l'altre costat i la seva capacitat d'escoltar, d'entendre i de posar-se en el teu lloc. Cosa bastant complicada tenint en compte que moltes de les religions converteixen als seus "pastors" en éssers "asocials" en el sentit de què estan empenyats en no deixar-los dur una vida com la d'un ciutadà o ciutadana "normal". Moltes de les seves restriccions "professionals" m'han semblat sempre contra natura. Per aquesta raó es deuen produir tantes alteracions de la conducta que d'ells seria d'esperar. Que dir, ja, de que les dones no tinguin permès l'accès al saserdoci. Més increible encara en els moments que estem vivint.

El nostre és un estat aconfessional però on l'església catòlica encara pretén tenir un paper important. Vist el comentari de l'article i el paper de les TIC's a la societat actual podriem calificar-lo de totalment anacrònic. Des del punt de vista de l'educació pública també sempre he pensat que no té massa sentit que la nostra Constitució ens declari un estat no confessional i després concerti tants centres religiosos (fins a un 80%). Si si, ja sé que econòmicament acostumen a demostrar que encara els surt a compte. El que no sé si socialment ens hi surt tant. A l'educació pública segur que no.

Penso que la crisi de valors de la que es sol culpar a la "no religió" (si em permeteu l'expressió) i a la tecnologia especialment des de que existeix INTERNET té poc a veure ni amb una cosa ni amb l'altra. Té més relació amb cadascú de nosaltres mateixos. Aquest també és un repte de l'educació actual.

Hem d'aconseguir formar a les noves generacions per a que es coneixin a ells/es mateixos/es i siguin capaços de poder decidir, lliurement, que és el que millor els convé com a persones i com a ciutadans/nes de la societat del coneixement. Si aquest convindre té a veure amb una confessionalitat o amb un ús de la xarxa en un grau elevat no ha de significar cap problema sempre i quan tinguin consciència de per què? i/o per a què?. Aquesta és la nostra missió com a educadors.

Hi ha un principi que jo crec que és universal i que és la clau per a respectar-te a tu i respectar a la resta de la humanitat. Allò que no ho vulguis per a tu tampoc no ho vulguis per als demès.

Acabo amb una cita de la filosofia ZEN: "Nosaltres som els autors de cada proper moment" del llibre de Chris Prentiss (2006): Zen i l'art de la felicitat.

Avui em despedeixo amb música clàssica: Música Aquàtica de Friedrich Händel.

Bona nit!!