Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recursos didàctics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recursos didàctics. Mostrar tots els missatges

divendres, 11 de març del 2011

Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!

dimecres, 16 de febrer del 2011

L'escola 2.0. La revolució silenciosa (I)

Hola a totes i tots:

El post avui arribarà puntualment no com ahir jeje!!. Diguem que va ser una dia complicat per allò de que qui no té memòria després paga les conseqüències. Per resumir-ho molt quan vaig arribar a casa NO tenia claus per a entrar uffff!!. Gràcies Anna per acollir-me. Eres un sol ;-).

Encara que no ho cregueu avui tinc apuntats al meu paper que m'acompanya diàriment per anotar idees per a post 6 temes i títols diferents. Evidentment que no en parlaré de tots tranquis!!.

L'entrevista que Cuní li ha fet a la Consellera d'Educació Irene Rigau ha donat molt de si a tots els forums on estic subscrita. Ha generat tantes visions diferents del tema que finalment he decidit aprofitar una síntesi de tots ells per a explicar-vos que en penso de tot plegat. De tot el que he pogut llegir avui tinc visions des de tots els àmbits: pares/mares, professorat, tècnics, informàtics, especialistes en tecnologia i clar, l'entrevista que he sentit aprofitant que m'ha arribar l'enllaç de la web de TV3.

Us explico com he sentit l'entrevista. M'he posat els auriculars i sense veure la imatge he sentit les preguntes i les respostes. Si no fora perquè sabia que estava feta aquest mateix matí hagués dit que sentia un discurs de fa .... posem 20 anys?. La veritat que no tant pel que dia, en algunes coses podria fins i tot estar-hi d'acord, sinó pels arguments educatius i pedagògics que utilitzava per a poder justificar-ho. M'ha fet l'efecte de sentir aquell discurs de la meua iaia de "la letra con sangre entra" i aquell altre de què l'important són els continguts. Quantes hores invertides per tots i totes i quants intents de canvi i de millora durant les dues darreres dècades per arribar a aquest punt. Quina llàstima!!. Pel camí, com sempre, ni una sola dada empírica que sustentés tot el discurs polític. També un clàssic.

El nostre sistema educatiu, no només el català sinó també l'espanyol, s'ha caracteritzat per no fer recerca educativa sistemàtica i tenir que utilitzar com a referència les dades de l'OCDE i dels informes PISA que aquests fan. Que estan molt bé i jo els utilitzo sovint però ja vaig dir en un post anterior que per a mi tenen problemes greus de contextualització. A més, tot govern que es preciï té un sistema de recollida de dades de manera longitudinal per a poder demostrar que les coses avancen, o no, en una direcció determinada. No una foto fixa d'un moment sinó dades reals any a any. Ara és molt difícil poder demostrar que ens hem equivocat o hem encertat perquè, en realitat, els canvis polítics dels darrers temps que han estat cicles, com a molt de 8 anys, no ens deixen temps suficient per analitzar res en profunditat i seriosament.

Primer, en llegir els missatges d'uns i altres i veient el que dien:

- Pares: reclamant el seu dret a exigir una escola moderna, actual i tecnològica.
- Professorat: dient la reforma que bé altra vegada quan ni molt menys estaven consolidades les anteriors. Que hen fet per a merèixer això?.
- Tècnics informàtics: que han viscut en primera persona la configuració de xarxa i els equipaments dels centres de l' 1 x 1 que es pregunten qui va dimensionar allò per a invertir una quantitat indecent de diners en una cosa que es podia resoldre de forma més barata i més fàcil.
- Els proveidors de continguts: que ja s'estan imaginant tornar a l'època dorada quan tenien un públic captiu en forma de consumidors de llibres de text i material didàctic.
- Uns polítics: que han decidit, una vegada més, salvar al món en forma de projecte educatiu sense tenir en compte per a res que estem parlant de persones que senten, pensen i necessiten ser considerades. Totes elles!!.

Feta aquesta proximació rapidíssima he trobat a faltar alguna cosa fonamental. Ningú en aquest discurs des de tan variades perspectives ha parlat, ni un moment, dels estudiants. Bé, perdoneu, si, els professors/es perquè és al seva feina. Ells/es, l'estudiantat, que en pensen de tot això, què necessiten?, com els va?, quines eines els resulten més útils per a treballar i per aprendre?, ...

Els que em coneixeu en la meu vessant acadèmica segur que m'heu sentit començar, moltes vegades, una classe o una conferència dient que les eines TIC són màquines "tontes" que sense un contingut i una acció didàctica per part del professorat ben poques coses poden aportar en termes d'aprenentatge. Tot i així el que no podem negar, tampoc, és el seu potencial i totes les coses que ens han facilitat en els darrers 15 anys. Crec que puc utilitzar, sense por a ser massa atrevida, la paraula revolució. No només a l'àmbit escolar, que també, sinó a tots els àmbits. Per això feia la reflexió sobre les adiccions a les comunicacions al post d'ahir.

Amb la meua visió optimista del món, després de sentir l'entrevista m'he quedat amb certa sensació d'entre "pena i frustració". Marxava cap a classe d'anglès i tenia una hora de bus que m'ha permès pensar en el tema. Quan he arribat a classe se m'havien ocorregut algunes idees que m'agradaria compartir amb tots/es. Només algunes perquè demà hauré de continuar.

Crec que per primera vegada no ens cal preocupar per la visió dels polítics, tot el contrari. La implantació massiva de les TIC, no tant a l'escola com a la vida del professorat en general, fa possible que aquests puguin contrarestar la seva sensació "abandonament" per part de l'administració educativa i de la societat en general. Aquestes TIC en forma de xarxes socials els ofereixen la possibilitat de compartir, discutir, reflexionar, inclús "plorar", si em permeteu l'expressió, en comunitat. Hi han experiències molt interessants com per exemple: Novadors, EducaconTIC, XTEC,. També aquests espais els permeten tenir la sensació de què no estan sols i poder compartir la seva feina, objectius i problemes amb algú que els compren perquè el seu dia a dia no està tan llunyà.

Una altra cosa que m'ha omplert d'esperança ha estat pensar amb la quantitat de professors que a Catalunya han participat i participen en el projecte Educat 1x1 i el munt que han tingut que treballar per posar-lo en marxa. Tot el que han aprés, el que han treballat, les xarxes que han creat i l'organització del centre per a fer-ho possible, pares inclosos, està aquí i d'una o altra forma es continuará aprofitant. Una inversió que s'ha de rendibilitzar sense cap dubte.

I per acabar la reflexió d'avui. Un professorat motivat, implicat i treballador que creu que les TIC són la solució universal però que poden ajudar, com a eines, a fer les coses d'una altra manera. Quan les han utilitzat de manera adequada han aconseguit millors resultats d'aprenentatge, estudiants més motivats i pares més implicats.

Per què els polítics no utilitzen això com a exemple?. Segurament perquè el més important no és l'educació del país ni la formació real dels estudiants. Seran unes altres coses que disfressades d'educació els permeten aconseguir uns altres objectius que d'una altra manera els podrien fer impopulars.

Jo diria que, la revolució de l'escola 2.0 ja ha començat i per molt que intentin aturar-la, afortunadament, ja és massa tard. Demà parlarem de les nostres armes. Totes elles igual de poderoses que de discretes. Una gran oportunitat!!.

Avui em despedeixo sonant David Gray "Babylon 2007". Ja sabeu Babilònia va ser una gran ciutat de l'antiguitat. La més gran de l'Imperi Mesopotàmic i gran centre religiós i cultural de l'època. La seva granesa ha arribat fins als nostres dies.

Bona nit!!