dimarts, 8 de febrer de 2011

In & out


Bon dia per a vosaltres.

Jo he arribat a casa fa una estona. Avui tenia anglès i llavors se'm fa més tard. També he passat a comprar una tarja de metro i de bus i unes quantes coses per menjar. Si si, a més de fer fotos, escriure el post i treballar també menjo tot i que els que em coneixeu més sabeu que durant un temps vaig aconseguir viure sense menjar. Sona fort però llavors només treballava!!. Ja sabeu, a la vida hi ha èpoques diferentes.

Continuaré, avui, amb el tema de les perspectives de les coses i de la vida per a poder tenir una imatge adequada de qui somi on estem.

El títol del post se m'ha acudit perquè he pensat amb una pel·lícula que el tenia [In & Out] i m'ha semblat encertat per a denominar el que vull compartir avui.

Quan he anat al super a comprar una tarja de bus-tren mensual [així t'estalvies uns quants diners], he pagat amb la tarja de crèdit i en treure el DNI, és més còmode que ensenyar el passaport, el Sr que hi havia a la caixa ni se l'ha mirat i només ha comentat: oh!! és ben car el transport aquí, realment ho és comparat amb casa nostra. Jo li he contestat que a mi em sortia a compte perquè cada dia havia d'agafar el bus i el tren. El següent comentari d'ell ha estat: Oh!! Europa, jo també hi vaig viure, vaig viure a Alemanya però sóc turc. Ara ja sóc també canadenc. Aquest senzill comentari m'ha fet pensar que avui aquest havia de ser el tema de la reflexió. Si ho penseu no ha dit que el seu país, Turquia, era Europa també. Curiós!!.

Jo fa poc temps que he arribat a aquest país. Avui fa just un mes. Vaig escriu el primer post el dia 10 de gener i a dia d'avui hi ha 2215 entrades. Estic absolutament impressionada per la vostra resposta. Gràcies pel l'acollida (tanco el parèntesi ;-)).

Jo, podriem dir, que mentre seré aquí tindré una situació privilegiada perquè crec que acabaré entenent bé aquesta part de Canadà però podent tenir, sempre, una visió des de fora perquè jo sé que la meva estada aquí és passatgera. Tot i així, mentre hi sigui hauré d'adaptar, en part, la meva vida a les seves costums. A més de mirar de parlar bé la seva llengua per a poder-m'hi comunicar el millor possible.

Aquest precisament deu ser l'equilibri difícil de trobar. Com no renunciar a les teves arrels, a vegades inclús creences, i t'adaptar-te a la nova situació. Gens fàcil!!, però com tantes altres coses tot depen de les teves necessitats, de les teves eines personals i de la motivació per mirar d'entendre a l'altre i, fins i tot, si m'ho permeteu, de posar-te en el seu lloc. Això, precisament, crec que és el que no ensenyem mai a cap centre educatiu. Segur que molts col·legues ens direien, "altre?, quin altre?. Sovint com no som capaços d'entrendre'ns a nosaltres mateixos com podem pretendre entendre als demés. En fi!!, no és que avui estigui pessimista, això mai!! jeje!! però la veritat és que sempre em crida l'atenció.

Us posaré un exemple senzill i absolutament "conductista" si em permeteu l'expressió. Quan s'ha d'agafar el bus la gent fa tres cues per poder entrar uns quants per cada porta. Si tens la tarja mai pujaràs per la porta del conductor. Aquesta és només per als que han de pagar el bitllet. Jo, que considero que sóc una persona ordenada, em sento molt i molt còmoda en aquesta organització de vida. Comprenc que altres no s'hi sentin gens.

Una altra situació que em crida molt l'atenció és que les poques persones que hi ha demanant pel centre he descobert que tenen relació amb la gent del barri. Ells (solen ser homes) estan a una borera amb el seu cartell que diu ajudeu-me i quan passa la gent es pregunten, mútuament, com estan i com els va. Això si no estàs "in" no ho pots entendre massa.

Amb el meu anglès, absolutament millorable, no he tengut ni una sola vegada la sencació de què això constituís un problema. Tothom s'esforça per entendre el que li vols dir. Si poden t'ajuden. Això té a veure amb la capacitat d'acollir gent d'arreu del món que ha tingut Canadà. Hi ha tanta gent que ha vingut de fora que ha passat per una situació semblant a la meva que no els costa gens posar-se en el meu lloc.

Aquesta darrera qüestió és quelcom que em molesta molt de la visió que solem tenir a Espanya respecte als nou vinguts i la poca memòria històrica que tenen algunes de les nostres comunitats. Per què la gent oblida amb tanta facilitat que ells també van ser immigrants durant una època de la seva vida?. Vam estar Out, realment, i ara que tornen a ser In no tenen la més mínima intenció de recuperar la seva memòria. Com en la major part de coses en la vida és una qüestió d'actitud, sense cap dubte.

Al centre de la UBC on treballo hi ha una professora d'Irà que avui a l'hora de dinar m'explicava que havia viscut, abans de viure a Vancouver a: Irà, Israel, Alemanya, Estats Units. Us feu una idea del que això suposa de facilitat per estar In & Out?. La seva capacitat de comprensió de la meva situació és absoluta. Jo que em passo el dia disculpant-me pel meu anglès i ella que al final m'ha dit, prou!! ja no ho diguis més. La major part hem vingut de fora i com quan nosaltres vam arribar encantada de poder-te ajudar. Jo agraïda per la seva atenció!!.

El poder estar In & Out s'adquireix sense cap dubte quan viatges i/o quan vius fora del teu país d'origen però no només. Estic segura que, també a Vancouver, com a d'altres llocs hi ha gent que va arribar fa molt d'anys i encara no han estat capaços d'entendre res d'aquesta part del món. Quina llàstima!!. Crec que el millor que et pot passar a la vida és tenir coses diferents per apendre cada dia. Aprofitar les oportunitats que aquesta t'ofereix és fonamental per continuar creixent com a persones. Segurament si tots i totes ho tinguessim tan clar els conflictes no existirien i molt menys les guerres.

Relacionat amb aquest tema recordo haver sentit una conferència de Federico Mayor Zaragoza, en una època Dtr General de la UNESCO, sobre la filosofía de "la no guerra", no de la pau. Em va semblar molt encertat des de el punt de vista educatiu. Una manera d'ensenyar a construir discursos positius, no creieu?.


De la mateixa manera crec que a nivell educatiu és fonamental començar a construir veritables discursos positius sobre el que la societat de la informació va posar de moda: "pensa local i actua global". Aquest continua sent un dels nostres grans reptes, com a societat i com a educadors.

Ja sabeu, mireu d'estar Out en alguns moments per a entendre millor la vostra situació In.


Avui em despedeixo escoltant Madona "Cherish". Algun dia també haurem de parlar de les dones emprenedores. Algunes d'elles invisibles. Això serà en una altra ocasió!!.

Bona nit!!.