Bon dia per a la major part de vosaltres. Bona nit per a mi.
Espero que hagiu tingut un molt bon cap de setmana.
Tal com deia al meu post del divendres el cap de setmana descansavem i avui tindrieu un nou post amb una proposta.
Està molt bé això de llegir el que els altres escrivim sense dir res més que deixar tímides marquetes que jo trobo quan veig les estadístiques de les visites al meu blog. Està clar, també, que els/les que entreu no necessàriament llegiu el post però encara que només sigui el començament segur que tothom el llegeix. Bé, aquesta setmana es tractarà de fer un exercici conjunt amb una estratègia molt facileta per a que ningú tingui excusa de
no participar. L'exercici el copiaré d'un compositor jove que es diu Òscar Navarro i que el tinc agregat al meu Facebook i que l'altre dia demanava, per a un treball que estava fent, que la gent publiquéssim una paraula al seu mur en relació a la seva música i que comencés amb la tercera lletra del nom. Jo no ho complicaré tant jeje. Només us demano que publiqueu una paraula, una sóla, que us hagi vengut a la ment en acabar de llegir el post. Jo em comprometo, al final de la setmana, a fer un resum i una aportació que tingui relació amb totes les vostres paraules. Confio amb vosaltres eh!! no em falleu!!.
Bé el cap de setmana ha estat intens. Tal com vaig publicar al Facebook he anat a Seattle, aprofitant la proximitat amb Vancouver i que m'havien convidat. Tot i la proximitat geogràfica entre les dues ciutats i cert paregut per la seva ubicació a ran de mar la veritat és que una és títpicament canadenca i l'altra tipicament ianqui. Que vull dir amb això?. Que Vancouver, des de la meva percepció, és una ciutat pensada per a viure-hi i per a poder-la caminar i Seattle té una ubicació privilegiada al costat del mar i les autopistes s'encarreguen de separar la ciutat del mar. Els que coneixeu Tarragona una cosa semblant respecte a la via del tren.
Per qué és diferent també?. Perquè hi ha tantes persones sense sostre pel carrer que quan vaig arribar la primera hora em va resultar realment dura. Persones de totes les edats demanant i alguns d'ells amb alteracions psicològiques més que greus. I aquestes persones al mig d'un centre de la ciutat ple de botigues de marques cares i de disseny i de gent que
entrava i sortia d'elles. Uns gastaven perquè s'ho podien permetre i els altres no mengen perquè no tenen res. En quin moment unes desigualtats tan exagerades comencen a ser invisibles als nostres ulls?. Per què, si ens cansem de dir que viviem a la societat del coneixement no dediquem aquest coneixement a evitar que això continui passant?. Bé, miraré de contestar les preguntes al final.
Mentre anava pel carrer observant tot això que us dic em va venir al pensament una altra situació que vaig viure al metro de Barcelona. Pujo a Plaça Catalunya i amb mi dos nois de devien tenir uns 16 o 17 anys. Ja sabeu que la parada següent a questa és Plaça Urquinaona. Bé, un dels dos noiss després de tres o quatre intents de llegir Urquinaona va desistir. Me va fer tanta pena i vaig tenir, com a part del sistema educatiu d'aquest país, una clara sensació de derrota. Com era possible. Escolaritzat des dels 3 als 16 anys i no era capaç de llegir una paraula diguem que, una mica complicada?.
Bé, les dues situacions ens posen al vell mig de les dues assignatures pendents de la societat del coneixement. Les polítiques socials i l'educació. Les dues molt relacionades.
Com més avançada la societat menys polítiques socials?. No, aquest no és
Com més avançats menys valor se li dona a l'educació?. Per no posar el mateix exemple Japó tampoc no seria el cas tot i que reconec que aquest és un exemple complex perquè és una mescla extranya de zen i la 5a avinguda de New York.
Feta aquesta aproximació ràpida on ens trobem?. Crec que el següent pas és interrogar-nos de per què? i de qui en té la responsabilitat?
Segur que de per quès n'hi ha molts i les responsabilitats haurien de ser compartides per tots i totes. Penso, sincerament, que aquella expressió de què l'educació és cosa de tots és absolutament certa i, pot ser, amb el temps ens hem oblidat de parlar de
l'EDUCACIÓ per a parlar només de l'escolarització. Són dues coses relacionades però ben diferents. L'escolarització és responsabilitat, en una gran messura, de la política educativa i dels treballadors del sistema educatiu. L'educació, a part de ser responsabilitat del anteriors, ho és també de la família i de la societat en general. Ull!! que tots som tot i crec que aquí bé el problema.
Quants mestres coneixeu que treballen a l'escola pública però porten als seus fills a l'escola privada. És una cosa que sempre m'ha critat molt l'atenció. Que deu passar que no valoren suficient la seva tasca? d'una altra manera no sóc capaç d'entendre-ho. Aquest és només un exemple del que us deia dies anterirors. Fins que no ens creguem la importància que tenim la resta del món tampoc no ho farà.
Aquest és el primer pas per a tenir, el diumenge, una proposta clara entre tots, del que haurien de ser els pilars fonamentals de l'educació a la societat del coneixement. De moment el resum seria com més coneixement més riquesa i com més riquesa més desigualtats. Haurem de fer alguna cosa per a poder invertir aquesta tendència. No trobeu?.
Confio en què ara comença un treball col·laboratiu fantàstic i tindrem un document que publicar com a resum de totes les aportacions per a compartir-lo amb la resta de comunitat educativa, o sigui, la societat sencera.
