diumenge, 28 d’octubre del 2012

Els líders a la Galàxia Learning

Hola, bon dia de diumenge a totes i tots des de La Sénia:

Després d'una nit ventosa (fins a 120 Km/h) avui s'ha despertat el dia amb un sol radiant i sembla que farà bo (encara que fresca perquè han baixat molt les temperatures).

Quan m'he despertat, en no sentir el vent, he pensat que "després de la tempesta arriba la calma" (com a la dita popular). Aquest pensament m'ha portat, immediatament, a la imatge de les manifestacions multitudinàries que es van produir ahir a Madrid i a Barcelona en favor de l'ensenyament públic. Manifestacions que, des del meu punt de vista, passen desapercebudes fins i tot mediàticament!.

Per què no es fa ressò d'aquestes protestes?. Per què no passen de ser una notícia, breu, i unes quantes imatges als noticiaris?. Per què no tenen la projecció que seria necessari per a poder anar creant consciencia?. Per què el partit del Barça ocupa sempre més temps mediàtic que la preocupació per una educació millor i per a tothom?.

Com el pensament solt ser lliure i sovint veloç, passant d'una cosa a l'altra, a continuació m'ha vingut a la ment la creuada que, en primera persona, està liderant el Ministre Wert. A més d'estar segura que no ens mereixem dirigents com aquests no he pogut evitar formular-me una pregunta. Hi ha líders educatius en aquest moment?. Els necessitaríem?. Ens podrien ajudar?.

La resposta a la primera pregunta, des del meu punt de vista, és NO i a les dues següents és SIIII!!. Sense cap dubte.

Tot i no tenir respostes clares per a aquestes tres qüestions no he pogut evitar reflexionar sobre algunes coses que ara miraré de compartir amb totes i tots vosaltres.

La primera idea que m'ha vingut a la ment és una altra pregunta. Avui, en ple segle XXI, a l'era de les xarxes socials i del coneixement és necessiten líders?. Pot ser és que ens han convençut de què algú ens ha de guiar per a poder avançar i han aprofitat per a convèncer-nos que, cadascú per separat, tenim una incapacitat manifesta per a poder seguir endavant sense els poders públics. En aquesta mateixa línia de pensament no he pogut evitar pensar en els meus iaios que vivien a un poble de la Tinença de Benifassà i que van patir i viure la Guerra Civil, que no van tenir estudis (en prou feina sabien llegir i escriure) i que tampoc, mai, van tenir una tendència política determinada. Vivien, treballaven i miraven de fer el bé, i no el mal, i educar als seus fills i als seus nets amb el convenciment de que les futures generacions aconseguirien un món millor, més just i més bo per a tothom. 
Que els ha passat a aquests fills i nets, d'aquestes generacions, que actualment estan destruint el món (conegut a les darreres dècades com estat del benestar), per a tendir, cada dia que passa, a un món més injust i desigualitari?.

La primera conclusió és que els nostres iaios, a pesar de viure en un estat totalitari, van aconseguir educar als seus fills amb empenta suficient per a lluitar per un món millor. En un sistema educatiu precari, mediatitzat i infravalorat que pretenia perpetuar les diferències socials. Superada aquesta barrera ara tenim un sistema educatiu modern, amb formadors ben preparats i amb unes famílies alfabetitzades al 100% i, en general, amb un bon nivell cultural. Per què ens deixem convèncer de què no ens en sortirem si els líders no ens reconeixen ni ens donen recursos?. El major recurs i la major riquesa la porten dins totes i tots els que ens dediquem a educar i formar. Pot ser és que hem d'assumir la responsabilitat i el repte de formar a les noves generacions per a que comparteixin la idea de què un món millor és possible. Si nosaltres no n'estem convençuts difícilment serem capaços de contrarestar les corrents actuals. Que aquestes no prosperin només depèn de nosaltres mateixos/es. Hem de ser valents i afrontar-ho. SOM-HI?.

Quan veig tots els recursos que tenim a l'abast (personals, professionals, tècnics, tecnològics, ...) no hem puc creure que ens donem per vençuts i que aconsegueixin que ens impregni una capa de defalliment general que impedeix que cada dia al llevar-nos estem convençuts/es que cadascú és el líder de la seva pròpia vida i que ningú, des de fora, té el dret d'orientar-lo en una direcció diferent si nosaltres no volen.

Segur que molts/es de vosaltres ja esteu pensant, arribats a aquest punt, que jo sempre tan optimista però que no és tan fàcil. Jo no he dit que sigui fàcil però crec que, ara com ara, és un repte i que són els reptes els que ens han d'ajudar a continuar, a millorar i a construir un món millor i, això, no ho farà ningú per nosaltres. 

L'altra reflexió que vull compartir té a veure amb la gran polèmica que aquests dies a generat dotzenes de notícies. L'espanyolització dels catalans. Francament, jo crec que aquesta i d'altres notícies són cortines de fum pensades, clarament, per a despistar la nostra atenció mentre altres coses importants estan passant i a tothom les passen per alt. Si els fem cas estem donant-los un protagonisme que ni es mereixen ni cal. Realment penseu, els que teniu clar que una una altra realitat és possible, que això ho aconseguiu gràcies als llibres de text?. Com li deia una vegada a una persona de Madrid (em va venir a dir que en realitat parlàvem català per a "fastidiar") a la meva família, per part de pare i de mare, no tenim memòria de què ningú parlés res diferent al català durant totes les generacions de les que es guarda memòria. La llengua és alguna cosa més que una ensenyança a l'escola o una voluntat política. De la mateixa manera puc dir que tot i parlar-la no vaig tenir la primera classe de llengua catalana fins al 16 anys (feia segon de BUP) però també llavors ens era negat dir roig (era vermell) o dir massana (era poma). Jo, ja em coneixeu, no he abandonat mai el meu català occidental i ja no ho faré tot i que ja fa 30 anys que passo més temps a Tarragona que a La Sénia. 

La llengua i la cultura, de nou, depenen de nosaltres. Aquests són, segurament, els dos pilars fonamentals i la base de qualsevol educació. De nou, serà la nostra responsabilitat, no només com a educadors sinó com a ciutadans i ciutadanes d'aquest país, que perdurin encara que no siguin el més important per molts ministres i dirigents polítics.

Per acabar m'agradaria fer-ho amb unes paraules que es van dir a l'acte de Lliurament dels Premis Nacionals de la Cultura 2012 al Palau de la Generalitat el passat divendres dia 26 d'Octubre (i que jo he retocat sensiblement per incorporar-hi l'educació): 

"Una posició central de la cultura  (i de l'Educació) en la vida pública". "Catalunya és, s'afirma i es projecta des de la cultura (i des de l'Educació). La cultura (i l'Educació) dignifica la nostra existència, la fa transcendent des de la bellesa, l'emoció, des de la força i el sentit, que travessa les generacions. Quan la cultura (i l'Educació) perd pes, el país se'n ressent, queda afeblit, esdevé vulnerable", ha dit Carles Duarte (president del CoNCA). "No ens en sortirem com a país si banalitzem la cultura (i l'Educació) i en devaluem la importància crucial".

Dit això, és evident que els líders de l'Educació i de la Cultura som cadascun/a de nosaltres. És la nostra responsabilitat individual. Si no l'assumim tindrem ben merescut que l'economia i la política decideixin per nosaltres.

Bon diumenge!! i benvinguts a un gran repte. Formar a les generacions del futur per aconseguir un món encara millor.