dimarts, 15 de març de 2011

Del significat d'ensenyar a la professió docent

Hola a totes i tots, bon dia:

Aquest és un tema cabdal i que, curiosament no he abordat fins avui. He anat reflexionant sobre diferents qüestions i tot i que als comentaris que heu publicat apareix diverses vegades el tema del professorat no us he fet massa cas jeje!.

Als vostres comentaris sempre que heu parlat del professorat ho heu fet en sentit negatiu.  Heu fet referència a la seva competència (en general), a la seva capacitat d'innovar, a la seva implicació, al que suposa i significa el funcionariat, etc. però ningú de totes i tots vosaltres ha parlat del docent, en positiu. És el que jo vaig a intentar a partir d'avui.

Avui començo un seguit de posts per abordar el complexe tema de la docència i de l'ensenyament que no del magisteri i dels continguts. Permeteu-me que faci aquesta distinció per a començar.

De la part del món artístic que conec, i crec que prou bé, amb el temps he anat descobrint dos tipologies de persones (no faig cap judici de valor només exposo):

- Els artistes: en la vessant de l'art a la que es dediquen són persones motivades, emprenedores, creatives  que transmeten passió per allò que fan, que pretenen fer-te viure el que ells/es estan vivint. Viuen del que creen perquè s'ha de viure d'alguna cosa. Solen fer escola.

- Els qui viuen de l'art: són persones, en general, ben formades, que són capaços de desenvolupar obres de qualitat, que a vegades et transmeten coses, que la seva missió no és ensenyar res a ningú i que, en general, del seu estil en fan una forma de guanyar-se la vida (també com tothom) que depèn, moltes vegades, de les demandes del mercat. Poden ser coneguts però difícilment fan escola.

Bé, una vegada més us demano disculpes per simplificar tant. Però em permetreu que hagi utilitzat aquest exemple que em sembla gràfic.

Si vaig ara a l'àmbit professional sempre he pensat que educativament i social hi ha dues professions a les que només s'hauria de poder accedir per "vocació" (deixeu-me que posi la paraula entre comes perquè sempre em sona a religió i no és la meva pretensió. Enteneu-la en el sentit ampli del terme en si). Aquestes són: metge i ensenyant. Tant en una com en l'altra ens hi juguem massa. Són el fonament de qualsevol societat i col·lectiu humà. La primera perquè ens ha de garantir qualitat de vida i la segona perquè ens ha d'ajudar a ser persones i a enfrontar-nos a la vida que ens tocarà viure.

Posant-me a mi com a exemple, com sempre, sempre he pensat que sóc una vocacional de l'ensenyament. En aquest punt permeteu-me l'atreviment d'etiquetar-me.

Quan estudiava a la universitat somniava en ser "professora d'universitat" i ja veieu que el meu somni es va fer realitat. Sóc afortunada per això.

Que és el que més m'agrada de la meva vocació:

- Treballar sempre amb gent jove. Cada any i cada curs és com si ens renovéssim. Ells i elles arriben amb nous interessos, motivacions, punts de vista. És com un descobriment constant.

- No deixar d'estudiar mai. Mai és mai. El món avança molt depressa i les TIC particularment ràpid. Sempre has d'estar atenta a les coses que es diuen a la premsa, a les que expliquen els companys, a aquelles que apareixen a les publicacions científiques, etc. Cada dia adquireixes nous coneixements. Aquests són necessaris per a fer una selecció d'allò realment imprescindible per a l'estudiantat.

- Plantejar cada curs i cada grup com un nou projecte. Tots/es hem de tenir clar quin és l'objectiu final i quan de temps i ha per aconseguir-lo (aquesta és la part que sempre em falla perquè sempre acabo imaginant més coses que temps hi ha ...). Un exemple de Canadà. Com s'imagina el Departament d'Educació de New Brunswick l'educació aquí i ara. Només etiquetes però grans idees.

- Saber que estàs ajudant a construir un projecte de vida personal i professional que després tindrà incidència en les noves generacions, des de molt menuts/es. Aquesta és una responsabilitat tan gran que no s'ha de perdre mai de vista.

- Tenir sempre les portes obertes. Els despatxos i els laboratoris, per anar bé, han de ser un trànsit de gent. També ara els correus-e, els xats, els faces, els twitters, etc. Una classe amb taules i cadires no és res. L'educació ha de ser una experiència viscuda.

- La capacitat de pensar i d'investigar de manera constant. Tot i que a vegades hi ha grups que acaben "odiant-te", en sentit carinyòs, perquè no pares d'experimentar.

- Tenir capacitat de comunicació i de dramatització. Cada classe i cada interacció amb el grup d'estudiants/es ha de significar el millor paper de la nostra vida. Pel camí no oblidar en cap moment que l'acte educatiu més eficaç és, també, el millor acte de comunicació.

- Tenir la capacitat de cooperar i col·laborar encara que sigui en contextos adversos. Moltes vegades has de tenir tot el teu convenciment a pesar de tots els teus col·legues. Si es té prou perseverança el temps t'acaba donant la raó. Afortunada ment!!.

En definitiva, primer ha d'existir la "vocació" per a poder-ne fer una professió després. Si tenim els termes invertits la part de motivació i d'implicació necessària difícilment aconseguirem que s'aprengui.

Que tot això és ja el que feu?. Fantàstic!, tots junts amb aquesta visió construirem camins d'aprenentatge més ferms. Que no feu la major part de coses?. Pareu un moment i penseu com heu de continuar. Aquest temps serà la millor inversió.

Avui acabo amb una cançó diferent. Dedicat a totes i tots vosaltres no només  per la vostra vocació


intel·lectual, que també, sinó per la vostra capacitat personal en afrontar aquest repte de què a això és al que voleu dedicar una part important de la vostra vida.

Bona nit!!