Els líders a la Galàxia Learning

Hola, bon dia de diumenge a totes i tots des de La Sénia:

Després d'una nit ventosa (fins a 120 Km/h) avui s'ha despertat el dia amb un sol radiant i sembla que farà bo (encara que fresca perquè han baixat molt les temperatures).

Quan m'he despertat, en no sentir el vent, he pensat que "després de la tempesta arriba la calma" (com a la dita popular). Aquest pensament m'ha portat, immediatament, a la imatge de les manifestacions multitudinàries que es van produir ahir a Madrid i a Barcelona en favor de l'ensenyament públic. Manifestacions que, des del meu punt de vista, passen desapercebudes fins i tot mediàticament!.

Per què no es fa ressò d'aquestes protestes?. Per què no passen de ser una notícia, breu, i unes quantes imatges als noticiaris?. Per què no tenen la projecció que seria necessari per a poder anar creant consciencia?. Per què el partit del Barça ocupa sempre més temps mediàtic que la preocupació per una educació millor i per a tothom?.

Com el pensament solt ser lliure i sovint veloç, passant d'una cosa a l'altra, a continuació m'ha vingut a la ment la creuada que, en primera persona, està liderant el Ministre Wert. A més d'estar segura que no ens mereixem dirigents com aquests no he pogut evitar formular-me una pregunta. Hi ha líders educatius en aquest moment?. Els necessitaríem?. Ens podrien ajudar?.

La resposta a la primera pregunta, des del meu punt de vista, és NO i a les dues següents és SIIII!!. Sense cap dubte.

Tot i no tenir respostes clares per a aquestes tres qüestions no he pogut evitar reflexionar sobre algunes coses que ara miraré de compartir amb totes i tots vosaltres.

La primera idea que m'ha vingut a la ment és una altra pregunta. Avui, en ple segle XXI, a l'era de les xarxes socials i del coneixement és necessiten líders?. Pot ser és que ens han convençut de què algú ens ha de guiar per a poder avançar i han aprofitat per a convèncer-nos que, cadascú per separat, tenim una incapacitat manifesta per a poder seguir endavant sense els poders públics. En aquesta mateixa línia de pensament no he pogut evitar pensar en els meus iaios que vivien a un poble de la Tinença de Benifassà i que van patir i viure la Guerra Civil, que no van tenir estudis (en prou feina sabien llegir i escriure) i que tampoc, mai, van tenir una tendència política determinada. Vivien, treballaven i miraven de fer el bé, i no el mal, i educar als seus fills i als seus nets amb el convenciment de que les futures generacions aconseguirien un món millor, més just i més bo per a tothom. 

Que els ha passat a aquests fills i nets, d'aquestes generacions, que actualment estan destruint el món (conegut a les darreres dècades com estat del benestar), per a tendir, cada dia que passa, a un món més injust i desigualitari?.

La primera conclusió és que els nostres iaios, a pesar de viure en un estat totalitari, van aconseguir educar als seus fills amb empenta suficient per a lluitar per un món millor. En un sistema educatiu precari, mediatitzat i infravalorat que pretenia perpetuar les diferències socials. Superada aquesta barrera ara tenim un sistema educatiu modern, amb formadors ben preparats i amb unes famílies alfabetitzades al 100% i, en general, amb un bon nivell cultural. Per què ens deixem convèncer de què no ens en sortirem si els líders no ens reconeixen ni ens donen recursos?. El major recurs i la major riquesa la porten dins totes i tots els que ens dediquem a educar i formar. Pot ser és que hem d'assumir la responsabilitat i el repte de formar a les noves generacions per a que comparteixin la idea de què un món millor és possible. Si nosaltres no n'estem convençuts difícilment serem capaços de contrarestar les corrents actuals. Que aquestes no prosperin només depèn de nosaltres mateixos/es. Hem de ser valents i afrontar-ho. SOM-HI?.

Quan veig tots els recursos que tenim a l'abast (personals, professionals, tècnics, tecnològics, ...) no hem puc creure que ens donem per vençuts i que aconsegueixin que ens impregni una capa de defalliment general que impedeix que cada dia al llevar-nos estem convençuts/es que cadascú és el líder de la seva pròpia vida i que ningú, des de fora, té el dret d'orientar-lo en una direcció diferent si nosaltres no volen.

Segur que molts/es de vosaltres ja esteu pensant, arribats a aquest punt, que jo sempre tan optimista però que no és tan fàcil. Jo no he dit que sigui fàcil però crec que, ara com ara, és un repte i que són els reptes els que ens han d'ajudar a continuar, a millorar i a construir un món millor i, això, no ho farà ningú per nosaltres. 

L'altra reflexió que vull compartir té a veure amb la gran polèmica que aquests dies a generat dotzenes de notícies. L'espanyolització dels catalans. Francament, jo crec que aquesta i d'altres notícies són cortines de fum pensades, clarament, per a despistar la nostra atenció mentre altres coses importants estan passant i a tothom les passen per alt. Si els fem cas estem donant-los un protagonisme que ni es mereixen ni cal. Realment penseu, els que teniu clar que una una altra realitat és possible, que això ho aconseguiu gràcies als llibres de text?. Com li deia una vegada a una persona de Madrid (em va venir a dir que en realitat parlàvem català per a "fastidiar") a la meva família, per part de pare i de mare, no tenim memòria de què ningú parlés res diferent al català durant totes les generacions de les que es guarda memòria. La llengua és alguna cosa més que una ensenyança a l'escola o una voluntat política. De la mateixa manera puc dir que tot i parlar-la no vaig tenir la primera classe de llengua catalana fins al 16 anys (feia segon de BUP) però també llavors ens era negat dir roig (era vermell) o dir massana (era poma). Jo, ja em coneixeu, no he abandonat mai el meu català occidental i ja no ho faré tot i que ja fa 30 anys que passo més temps a Tarragona que a La Sénia. 

La llengua i la cultura, de nou, depenen de nosaltres. Aquests són, segurament, els dos pilars fonamentals i la base de qualsevol educació. De nou, serà la nostra responsabilitat, no només com a educadors sinó com a ciutadans i ciutadanes d'aquest país, que perdurin encara que no siguin el més important per molts ministres i dirigents polítics.

Per acabar m'agradaria fer-ho amb unes paraules que es van dir a l'acte de Lliurament dels Premis Nacionals de la Cultura 2012 al Palau de la Generalitat el passat divendres dia 26 d'Octubre (i que jo he retocat sensiblement per incorporar-hi l'educació): 

"Una posició central de la cultura  (i de l'Educació) en la vida pública". "Catalunya és, s'afirma i es projecta des de la cultura (i des de l'Educació). La cultura (i l'Educació) dignifica la nostra existència, la fa transcendent des de la bellesa, l'emoció, des de la força i el sentit, que travessa les generacions. Quan la cultura (i l'Educació) perd pes, el país se'n ressent, queda afeblit, esdevé vulnerable", ha dit Carles Duarte (president del CoNCA). "No ens en sortirem com a país si banalitzem la cultura (i l'Educació) i en devaluem la importància crucial".

Dit això, és evident que els líders de l'Educació i de la Cultura som cadascun/a de nosaltres. És la nostra responsabilitat individual. Si no l'assumim tindrem ben merescut que l'economia i la política decideixin per nosaltres.

Bon diumenge!! i benvinguts a un gran repte. Formar a les generacions del futur per aconseguir un món encara millor.

La Formació del professorat a la Galàxia Learning. Llegendes urbanes

Hola a totes i tots:

Fa uns 6 dies tenia previst fer un post per a continuar amb el tema de la formació del professorat però Blogger no funcionava massa bé. Entrant i sortint vaig esborrar l'entrada del dia anterior [La formació del professorat a la Galàxia Learning: MI.I.Rades]. Sort que @vesteveg sempre està a punt per a solucionar-ho tot. Gràcies Vane!!.

El segon post sobre la formació del professorat també va tenir un mal final. Després d'acabar d'esciure'l i de fer la revisió ortogràfica es va "penjar" l'editor i resulta que no s'havia guardat res del que havia estat escrivint. Aquesta és una de les raons d'estar tants de dies sense publicar-ne cap [si ja ho sé, pot ser una mica "torpe".

Vaig a continuar avui amb aquesta temàtica. A la meva reflexió anterior a aquesta em referia a tres notícies sobre la professió docent: els requisits d'entrada a la formació inicial, la formació pràctica i l'accés a aquesta professió. Temes tots aquests molt interessants. En aquesta aportació feia menció a la necessitat de definir bé el perfil professional: de mestre, de professor de secundària, de professor d'universitat, ... Si no sabem quin n'hem de formar difícilment dissenyarem els programes formatius de manera adequada.

La formació dels docents, al nostre país, topa amb diferents problemes. Els més importants, des de el meu punt de vista són:

1. La professió de mestre és una de les millors definides en termes de competències professionals, teòricament, però a la pràctica tant el MEC com les universitats han estat incapaços de dissenyar uns processos formatius adequats.

2. La formació dels professors de secundària no ha estat mai ben definida. Aquest nivell formatiu, previ a l'entrada a la universitat i a l'accès al món laboral i professional, no es contempla en aquests termes a l'hora de preparar als professionals de la docència que hi hauran de treballar. Això afegit a:

• Quan teníem el CAP aquest era un curs que tothom sabia que es podia treure sense massa esforç.
• Ara que tenim el Màster de Secundària, després de 20 anys d'intentar reformar el CAP, tornem a caure amb una concepció de la preparació docent que evidència la poca importància que políticament si li confereix a aquesta.
• La formació professional, imprescindible per a cobrir les necessitats del mercat laboral, és la gran oblidada del sistema. Directament, no tenim a uns docents preparat adequadament per aquest nivell.

3. Els professors de la universitat, com ja estan al nivell més elevat del sistema, no els cal ni  preparar. Per a què?. La capacitat docent se'ls  suposa, com si fora una "ciència infusa".

Amb aquest context mirem d'analitzar la situació de la formació del professorat per nivells. Comencem avui pels mestres d'Educació Infantil i Primària.

Sobre aquests hi ha dues llegendes urbanes que la Universitat no ha estat capaç de contrarestar:

1. Qualsevol persona pot fer magisteri. És una carrera "molt fàcil" i que tothom es pot treure. 

2. Totes les famílies, veuen amb bons ulls (pricipalment per a les xiques) que facin la carrera de mestra. Los/es que teniu més edat sabeu que durant una època la carrera de magisteri era femenina en un alt grau. Què haurien de fer els centres de formació del professorat per a millorar la situació:

• Donar a aquests estudis la rellevància i la importància que tenen. Sovint, som molt poc exigents amb l'estudiantat. Si ho comparem amb els futurs metges o les futures infermeres les nivells d'exigència no tenen res a veure. Les tres professions aquestes són igual d'importants, totes elles.
• Exigir molt a les persones que venen a fer aquesta carrera suposa exigir també  molt als professors/es de la universitat. Aquests/es han de conèixer a la perfecció l'àmbit professional per al que han de formar als futurs mestres. Això és sempre així?. Moltes vegades no. No tenir un bon coneixement i domini de la realitat fa que no es pugui exigir fins al punt que es deuria.
• Dissenyar la formació d'aquests futurs professionals, fonamentalment la pràctica, de manera conjunta amb els professionals en exercici. Són aquests/es els que poden ajudar a projectar a l'estudiant a una realitat clara i concreta.

A més d'aquestes dues coses val explicar a l'estudiantat des del primer dia d'universitat que no han vingut a fer una carrera de funcionari/a que els permetrà tenir un contracte blindat per a tota la vida i, a més, un horari boníssim i moltes vacances. Han vingut a assumir la responsabilitat d'educar a les noves generacions. 

Si si, segur que esteu llegint això i penseu que això era abans. La realitat ens diu que continua sent així per tant aquests són problemes que continuen pendents de solucionar.

Una altra llegenda urbana seria la imatge que la societat té dels mestres. Sovint he dit i heu estat d'acord amb mi que es té una mala imatge d'aquests professionals. Comparteixo amb vosaltres unes dades recents que diuen tot el contrari. Si això ens servís per a poder invertir la tendència i començar a convertir l'educació en un actiu seria fantàstic.

"Nueve de cada diez españoles confía en los profesores de escuela primaria y secundaria y, de éstos, el 50% indica que su nivel de confianza es muy elevado. Los resultados obtenidos en España, son los más altos de toda Europa. Son algunos de los principales hallazgos del Ranking de confianza en las profesiones 2011, elaborado anualmente por GfK en 20 países".  [Nota de premsa: Informe GfK – Ranking de confianza en las profesiones 2011].





Avui em despedeixo sonant Clodplay Every Teraflop is a Waterfall [Cada teraflop és una cascada]. Una música molt adequada per anar preparant les vacances.

Bona nit!!

La Formació del professorat a la Galàxia Learning. M.I.Rades

Hola, bon dia a totes i tots.

Després d'uns dies sense post, avui torno a abordar el tema de la formació del professorat.

Aquest és un tema complex i, una vegada més, ha tractat de manera poc reflexiva. En cas de de que siguin unes declaracions polítiques pensades em dona tota la sensació que deuen constituir una estratègia per a no assumir les responsabilitats que els corresponen.

Un professor/a és un/a professions que té com a principal objectiu professional formar a ciutadans i ciutadanes crítics, plurals, amb bones habilitats de comunicació, compromesos amb la seva comunitat i amb capacitat d'entendre el món que els tocarà viure i on s'hauran de desenvolupar personalment i professional. Això ho haurà d'aconseguir mitjançant la transmissió d'informació i de contingut i a través del l'aplicació d'una diversitat d'eines i metodologies per a poder-se apropar i adequar a les necessitats de l'estudiant i a les directrius del sistema escolar en el que estigui treballant.

Una visió com la que acabo d'exposar sembla coherent, no?. Ho és, sense dubte, però hem de tenir en compte una sèrie d'aspectes previs:

1. La feina que fa el professorat en termes educatius només constitueix una part del procés educatiu.

2. Si el professorat no es posa d'acord i es coordina amb la resta d'agents por ser que la seva tasca quedi en res. 

3. L'educació és una inversió a llarg termini. Hem de recordar, sempre, que és tan llarga com la vida mateixa d'una persona. Mirar de convertir-la amb un fet puntual que ha de generar resultats immediats és sempre comtraproduent.

4. No totes les persones serveixen per aquesta professió. La responsabilitat de les persones que la desenvolupen és tan gran que no es pot deixar en mans d'individus que no tenen una visió clara de quina és la seva missió com a professionals.

5. No entendre que la clau del la qualitat de l'educació és la formació del professorat és no entendre que mentre això no sigui així no avançarem en termes de millora.

Assumits els punts anteriors i donat que les decisions polítiques en lloc d'ajudar sembla que cada dia ens compliquen més miraré de fer una aproximació al tema amb el que seria possible i/o viable. També ho faré per ordre cronològic.

Començo avui una sèrie de reflexions i propostes sobre aquest tema. Per no fer-ho massa extens n'abordaré una cada dia. 

La darrera setmana han aparegut dues notícies.

1- Alfredo Pérez Rubalcaba tornava sobre el tema de la formació pràctica del professorat i ho feia amb una proposta que aproximava aquesta formació a la del MIR dels metges. Una proposta molt interessant però complicada.

2. Irene Rigau feia unes declaracions sobre la necessitat de fer una selecció prèvia a l'accés a les Facultats d'Educació i als estudis de mestre al mateix temps que reclamava una millor formació. No és que no hi estigui d'acord. Estic segura que és una de les coses que s'han de fer però n'hi ha algunes altres que s'han de fer abans.

Crec que puc compartir les dues declaracions però, com sempre, són parcials i ningú aborda el problema d'una manera global. Per ordre, des del meu punt de vista, el que cal fer és:

Pas 1: definir de manera concreta quin és el perfil d'un professor. Tenim molt ben definit el perfil professional d'un metge, d'una infermera, d'un veterinari, ... per què no hi ha manera de definir bé el perfil professional del professor?

Pas 2: dissenyar un pla formatiu coherent amb aquest perfil professional.

Si aquestes dues coes no succeïxen no podem aspirar a millorar la formació del professorat ni la inicial ni, molt menys, la permanent.

La darrera reforma que hem fet, fa tres anys, és a la que pot ser li hem dedicat més temps i recursos i la que ha configurat uns plans d'estudis menys ajustats a la realitat actual. No hi havia una definició clara del perfil i, una vegada més, les diferents àrees de coneixement van ser les que van determinar com es distribuiria el contingut d'aquest programa formatiu. Aquesta distribució i el contingut, en funció de la composició de la comissió del MEC, és una o una altra. De nou, els intensos individuals i corporativistes passen pel davant del que s'hauria d'entendre com a professor/a. Una veritable llàstima.

A aquest problema li hem de sumar que a les Facultats d'Educació i a les de Formació del Professorat (segons la Universitat poden tenir una o una altra denominació) s'ha passat d'impartir 7 especialitats de mestre (per exemple) a dues. Que passa amb tot el professorat de les especialitats?. La majoria d'ells/es són funcionaris pel que resulta impossible canviar-los. Els reciclem?, els fem donar unes altres matèries? ... La majoria de les vegades s'ha optat per "crear" mencions que són semblants les anteriors especialitats. De moment, només poden ser optatives. A l'estudiantat no li serviran per a res en termes d'oposicions.

També podem parlar del màster de formació del professorat de secundària. Aquest comparteix la mateixa problemàtica d'indefinició de perfil i de poca visió de les comissions. Més greu, encara, si es té en compte que ha estat en prereforma més de 20 anys. Després de tot aquest temps l'estructura final no està tant lluny del anterior CAP. Tant de temps per a què?.

De moment, per molt que la Consellera Rigau.

Ha arribat el moment de passar a l'acció. És evident que només queixant-nos i reflexionant sobre el tema la realitat no millora i per tant l'educació tampoc. No podem perdre més temps.

A això dedicaré la propera entrada del blog mirant d'exposar algunes idees per a poder canviar i millorar aquesta realitat.

Avui em despedeixo sonant Katie Melua "Just Like Heaven". I recordeu, el cel és una il·lusió que només existeix si som capaços de construir-lo. Com sempre dependrà de nosaltres.

Bona nit!!

El laberint de la Galàxia Learning (walk slowly and carefully).

Hola a totes i tots, bon dia. Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana.

Quan veureu el títol d'avui pensareu que és ben estrany però quan llegireu el post ho entendreu deseguida.

Ahir vaig anar a veure la Vancouver Art Gallery, encara ho tenia pendent. Totes les obres d'aquest museu són d'art contemporani. Us he de confessar que en temes de pintura, principalment, em vaig quedar a l'època dels impressionistes i em costa molt i molt captar el que em pretenen transmetre aquestes obres. Tot i així creia que hi havia d'anar i, de fet, com sempre passa vaig descobrir algunes coses interessants. Per exemple, l'obra d'uns artistes electrònics (Jim Cambell, Chris Marker y Eadweard Muybridge) que són informàtics i matemàtics de formació i que utilitzen la informàtica i l'electrònica per a construir la seva obra. Imagineu una espècie de pantalla d'ordinador amb sombres de persones passant caminant. Els 0 i 1 al servei de l'art i de l'estètica.

Un altre dels artistes que tenia una part de l'obra exposada usant bàsicament miralls era Ken Lum. Aquests obres eren una conjunció entre el reflex de la pròpia imatge i les idees bàsiques de la psicoanàlisi de Lacan. Va ser una d'aquestes obres la que ha inspirar el post d'avui.

Aquesta obra era un laberint fet amb miralls. A l'entrada serigrafiat sobre el mirall es podia llegir: "walk slowly and carefully" que és precisament el que havies de fer si en volies sortir. Els que em coneixeu sabeu perfectament que sempre solc anar molt depressa. Aquest va ser el problema que vaig tenir perquè si no parava compte xocava contra els miralls i no trobava la sortida. En algun moment em vaig sentir una mica aclaparada. La projecció de la llum sobre el mirall i la disposició d'aquest resultava enganyosa a la vista. Havies d'anar poc a poc i amb compte per a poder resseguir el camí i trobar la sortida.

Quan tornava cap a casa vaig pensar que aquell laberint era ben paregut a la situació educativa actual i que, tot i que a mi m'agrada fer les coses amb rapidesa, havia arribat el moment de fer les coses poc a poc i amb compte si ens en volem sortir. M'explicaré de manera sintètica.

1. Actualment estem mancats de models educatius que ens permetin a tots i totes orientar els nostres esforços en una direcció concreta. Per molt clares que tinguem les idees individualment sovint ens dona la sensació d'estar una mica perduts.

2. Les tecnologies que arriben al món educatiu són un reflex de la societat actual però si no les utilitzem de manera adequada ens passa el mateix que a mi. No són el camí, només són un miratge.

3. Per a poder avançar en alguna direcció hem de mirar de rendibilitzar tot allò que sabem i que tenim. Venen temps difícils en termes de recursos però penso que el millor que tenim col·lectivament és la nostra saviesa digital. Aprofitem-la!.

4. Si dediqueu en dia una mica de temps a la vostra comunitat Twitterland veureu la quantitat d'informació, de recursos, de contactes i de coneixement van i venen i que estan a la nostra disposició. Per què ens empenyem en queixar-nos de què cada vegada la situació està pitjor?.  Si no podem ni aprofitar tot el coneixement que es genera cada dia al nostre voltant!!. De moment aquest és suficient per a seguir avançant. Un exemple que posava la setmana passada #mediprimaria.

Imatge del Riu Sénia [Emilio Querol 8-05-11]

5. Recollim evidències de tot allò que estem fent per a demostrar que som bons/es i que cada dia anem evolucionant. Acabem amb aquesta moda de publicar informació, de manera permanent, per a demostrar que qualsevol temps passat va ser millor. Absolutament fals!.

6. Siguem conseqüents i coherents amb el significat i utilitat de les xarxes socials i construïm veritables engranatges de coneixement. Aquest és el pas més fer per encaminar-mos a la sortida de la situació actual. Nosaltres podem!.

En el moment en què siguem conscients de la realitat del We Can el món educatiu començarà a canviar. Serà a partir de llavors quan ni les "multinacionals" ni la "política" podran conduir la veritable creació i construcció de coneixement. El repte està servit!!.

Avui em despedeixo amb Amaral: "El universo sobre mi". Mirant de trobar el lloc individual i també el col·lectiu.

Que tingueu un bon dilluns i un bon començament de setmana.

Bona nit!

You have a dream [?]

Bon dia a totes i tots.

Després de la breu reflexió sobre el professorat d'educació infantil em disposo a fer un parèntesi per a poder abordar el tema de l'economia de l'educació. No en sentit financer, que també ho podria fer, sinó com a generadora de riquesa i per tant de futur.

Si recordeu, el tema de la generació de coneixement com a element fonamental per a la millora de la societat i de l'economia del segle XXI ha estat un tema recurrent en aquest blog.

Com molts/es de vosaltres haurem adivinat avui el títol del post és una variació del famós començament del discurs que Martin Luther King va fer a l'any 1963: "I have a dream" i he triat aquest títol perquè sembla que darrerament totes les notícies que ens arriben sobre l'educació i el sistema educatiu són negatives. En termes econòmics podríem dir que fins i tot nefastes.

Tot i així, crec que ens hem d'organitzar per a que la "moral de la tropa de defalleixi", si em permeteu l'expressió. Hem de ser conscients del moment en el que estem vivint i actuar en conseqüència. No ens podem permetre renunciar al millor dels sistemes educatius possibles. Que això sigui una realitat només depèn de nosaltres.

A la meva faceta cultural, ja n'he parlat unes altres vegades, en una ocasió un polític em va dir: "quan presentis un projecte i et diguin que no hi ha diners tu no t'ho has de creure. De diners sempre n'hi ha, només s'han de saber buscar". 

Algunes idees que se m'ocorren per a generar recursos.

- Polítiques. Estem a un estat democràtic i els dirigents polítics són els que nosaltres triem. És necessari exigir-los que prioritzin les coses importants d'un estat. Les quatre més importants, per a mi, per aquest ordre serien:

• L'educació i la cultura: tots la necessiten per avançar cap al demà
• La salut: la necessiten només aquells que no en tenen però sempre significa qualitat de vida
• Les polítiques socials: s'ha de preservar la qualitat de vida i s'ha de procurar que aquesta millori dia a dia.
• La distribució equitativa de riquesa. no està malament que la gent s'enriqueixi però aquells que més tenen són els qui més han d'aportar a la societat i no a la inversa.

Les que estarien, per a mi també, a la cua serien

• L'armament i la guerra. Per a que en volem si hauríem de construir cada dia la pau i lluitar per la no guerra.
• El finançament, amb bens públics, d'iniciatives privades clarament encaminades a enriquir personalment a una minoria.

Si els nostres líders tinguessin clar això aquí hi hauria una primera redistribució de recursos. Exigim-ho.

Recursos: Econòmics.

- Temporals: Durant molt de temps va estar de moda aquella expressió de què: "el temps és or". Això continua sent absolutament cert. Com podem rentabilitzar el nostre temps?.

El temps total dedicat a l'educació hauria de ser més que la suma dels temps individuals. L'educació és un projecte col·lectiu que s'ha de dissenyar, desenvolupar i implementar, també, de manera conjunta. D'una altra forma dediquem molts de recursos temporals a fer moltes vegades la mateixa cosa. Per contra, quan això passa, se'n queden moltes per a fer. 

Si suméssim tot el temps que és perd individualment per no dedicar-lo al bé comú trobaríem una altra font important de recursos. La col·laboració ha de ser una estratègia habitual Practiquem-la.

Recursos: Temporals.

- Curriculars: en aquest punt hauríem de ser capaços de destriar "el blat de la palla". L'important no és la meva àrea, la meva assignatura, la meva classe i el meu tema preferit. La col·laboració, la creativitat i la innovació seran les nostres millors armes per aconseguir formar als millors ciutadans i ciutadanes i futurs/es professionals.

El veritablement important és l'estudiant que hem de formar. Valorem-ho.

Recursos: Intel·lectuals.

- Professionals: fem evident el valor real de l'educació. Això passa, necessàriament,  per valorar-nos a nosaltres mateixos com a professionals. Si no dubtem de la nostra importància tampoc dubtarem de la necessitat de  fer respectar la nostra tasca. D'altra banda és hora de tenir sistemes que exigeixin a tots/es aquells/es que és dediquin a treballar al món educatiu que compleixin amb les seves responsabilitats i obligacions. Si no ho fan el sistema ha de tenir mecanismes i arguments per a poder-ho fer evident. Al mateix temps ha valorar a tots aquells/es que fan la seva feina i, a més, la fan molt ben feta.

De la nostra aportació diària a l'educació n'hem de fer una bandera. Enlairem-la.

Recursos: Afectius i ètics


- Tecnològics: vivim envoltats de tecnologia a totes les dimensions de la nostra vida. Obviar això en els processos educatius és com negar una evidència. Serà fonamental dissenyar i desenvolupar espais, continguts, estratègies i metodologies en entorns TIC. La innovació i la capacitat d'emprendre projectes que ens ajudin a millorar el passat ha de ser el nostre repte. 


Hem de ser part del futur per a no formar part de la història. Atrevim-nos.

- Socials: l'educació és cosa de tots. Si això és així no permetem ja més que és carregui sobre el sistema educatiu tot el fracàs i fem complir, a tots els implicats, la seva part de responsabilitat. Només així aconseguíem que l'educació i la societat avancin en la direcció adequada.

El camí del futur només serà possible gràcies a l'educació. Construïm-lo.

L'equació resultant seria:

Diners + temps + coneixement/afectivitat x tecnologia = Educació [Futur]

El meu somni és ordenar tot aquests elements per aconseguir la millor formació d'un país que pugui tenir per bandera l'educació i la cultura. 

I recordeu, sense somnis no hi ha futur. I el vostre somni, quin és?.


En despedeixo amb música interpretada per Pavarotti "Nessun Dorma" de l'Òpera de Puccini Turandot.

Digital Dreams i el poder de la il·lusió

Hola bon dia a totes i tots.

Ja ha passat una altra setmana i ja estem a punt d'encetar el cap de setmana.

Després dels dies tan mogudets que hem tingut amb les declaracions de la possible aturada del procès de digitalització de les aules avui continuo amb el meu discurs positiu per a poder compartir amb totes i tots la possibilitat de veure el món d'una altra manera. També el de l'educació.

Estem treballant, al nostre grup de recerca ARGET, en un projecte finançat pel MEC que li hem dit SIMUL@ que té com a objectiu avaluar les possibilitats d'un entorn 3D per a formar en competències als estudiants universitaris. Concretament estem treballant la competència de treball en equip i la d'autogestió. Vam creure que aquestes eren dues competències fonamentals tant des de la vessant personal com des de la professional. Avui havia de preparar la fonamentació d'un treball que hem de presentar a un congrès a finals de juny i estic tot el dia entre mons virtuals. Per al projecte, finalment, hem escollit l'eina Second Life per a poder dissenyar i desenvolupar l'espai digital que necessitem. Aquest fet m'ha inspirat el títol d'avui.

Si ho pensem bé, ja ho hem comentat més vegades, la xarxa de xarxes ens obre un món infinit de possibilitats que ens permet, fins i tot, imaginar i viure, com si fossin reals, mons imaginaris. Com totes les coses imaginàries i com totes les il·lusions hem de saber-les ubicar al lloc adequat per a no córrer el perill de no saber diferenciar que és real i que és imaginari. Aquest món digital ens permet fer i ser el que no ens permet el món real. No tenim barreres d'espai ni de temps, podem accedir a quantitats infitites d'informació i de coneixement, podem relacionar-nos amb tota una gran col·lectivitat connectada a la xarxa quasi sense cap limitació. La comunicació audiovisual síncrona ja fa temps que és una realitat. L'intercanvi d'idees, la col·laboració i la cooperació són la clau de la creació de coneixement de manera distribuïda i tot això i moltes més coses constitueix la clau de la formació de les futures generacions.

L'altre dia que parlava de les adiccions comunicatives, Carles P. em deia en un comentari que jo si que dec ser adicta, pot ser si. De totes maneres quan he tingut que prescindir-ne ho faig sense problema. L'exemple més clar és que des de que sóc aquí hi ha setmanes que igual parlo, en total, 5 o 6 vegades en total. És veritat que l'Skype el substitueix molt però la clau està en usar aquestes eines quan les necessites.

Segur que alguns/es de les que llegireu el post utilitzeu moltes més eines que jo però em posaré a mi com a exemple una vegada més. Jo utilitzo:

- Per a comunicar-me: el telèfon mòbil, correu-e, Skype i messenger molt menys que fa un temps.

- Per fer classes on-line en temps real: Addobe Connect

- Per a gestionar els espais de formació: Moodle

- Per compartir idees i informació. Twitter

- Per compartir documents de treball: Google Docs, menys el Dropbox

- Per estar en contacte amb la meva comunitat pel món: Facebook

- Per a escriure els meus documents, fer presentacions, ...: OpenOffice

- Per a buscar informació, imatges, etc.: bàsicament Google

- Per a situar-me geogràficament: Google Maps o les aplicacions per als GPS

- Per a conèixer les notícies diàries: la premsa digital

.../...

Bé, em deixo coses però no cal fer una llista més exhaustiva. Com podeu veure les eines TIC formen part de la meva vida diària. Així és per a una part molt important de la població de la nostra part del món. A més, a mida que han anat avançant les comunicacions i els dispositius per a comunicar-nos i per accedir al món digital podem, des d'un mateix aparell, accedir a totes elles amb facilitat.

Si ho penseu, totes aquestes eines ens han facilitat molt les coses, tot i que al principi mentre aprenem a utilitzar-les ens sembla que ens compliquen més que ens ajuden, perquè la realitat és que molts de processos i moltes tasques s'han simplificat clarament. Huriem d'estar satisfets/es d'haver-les pogut integrar al dia a dia tant personalment com professionalment.

De què depèn que deicidim utilitzar-les?. A vegades de les modes, de les amistats, de la feina, dels interessos personals, ... el que no podem és imaginar-nos no tenir-les. Realment ens farien molta falta.

Fet aquesta breu anàlisi, penseu què el fet d'integrar les TIC a la vida del món actual i per extensió a l'Educació depèn de les polítiques educatives i de la legislació del moment?. Crec que la resposta és que ja NO. La revolució silenciosa ja fa temps que va començar. No cal que sortim al carrer a criar i a manifestar-nos. Senzillament n'hi ha prou en fer servir el potencial de tot el tenim a mà i fer real aquella expressió que va fer famosa Obama a les darreres eleccions dels USA. Hem de dir a tothom ben fort (encara que sigui per a nosaltres mateixos/es).

YES, WE CAN!!!

Per cert!! que si recordeu van dir que Obama, en part, va guanyar les eleccions gràcies a les xarxes socials. Un bon exemple!!.

El canvi, com deia avui Carles G. al seu comentari comença per nosaltres mateixos. Si això fora així podriem fer real aquella expressió que s'ha utilitzat moltes vegades "La suma que multiplica" i estic segura que el resultat tendiria a infinit. Sense cap dubte!!!

Em despedeixo sonant Els Pets Millor. Més que adequat per als temps actuals!!.

Bona nit!!