Open Teaching. Més enllà de les aules

Hola a totes i tots, bon dia de dilluns.

Espero que haureu tingut un bon cap de setmana. Per aquí neu!!.

Aquest és un tema que fa dies que el tenia a puntat als meus papers de notes.

Quan penso en aquesta expressió la veritat és que la meva idea va una mica més enllà de les coses que trobem si posem aquestes paraules a un buscador. Normalment ens trobem amb informació de tres àmbits fonamentals:

- Els que fan referència a les eines i a l'accès a la informació. Així:

* Programari lliure (Free Software)

* Formats lliures (Free Formats)

* Accés Obert (Open Access)

* Llicències obertes (Open Licensing).

- Els que fan referència al cost dels cursos i programes de formació. Trobareu molts d'exemples que tenen a veure amb projectes i experiències d'ofertar formació sense cost i com els promotors es veuen desbordats per milers de peticions.

- Aquelles altres relacionades amb els processos de col·laboració i de treball distribuït entre professionals i professorat dispers pel món.

Avui al final del blog compartiré un enllaç que porta a una pàgina de recursos.

El que em crida l'atenció, una vegada més, és que cap d'aquestes iniciatives fa referència específica als veritables receptors d'aquests processos de formació: L'Estudiantat. Si si, ja sé que llavors pot ser hauriem de parlar d'aprenentatge obert però tot i així m'agradaria compartir alguns arguments amb vosaltres que penso que ens poden ajudar a avançar.

Abans de continuar, però, em permetreu que faci un parèntisi per evidenciar, una vegada més, la poca importància que té l'estudiantat. Faré servir com a referència dos fets educatius que estan de moda aquests dies: La setmana blanca (comença demà), i els exàmens de setembre.

De tots els arguments que he sentit d'una i altra polèmica cap d'ells fa menció als xiquets/es i joves que estan en aquest moment en ple procés d'escolarització. He sentit i llegit arguments de tot tipus. Alguns polítics, dels que han entrat ara fa poc, diuen que això és una barbaritat. Els anteriors utilitzaven l'argument de què els països més avançat així ho feien. Els pares tenen un problema de logística i no saben molt bé que fer amb els seus fills i filles aquesta setmana. El professorat respira, què bé, una setmana de vacances o com a mínim d'una mica de relax. Mentre, els xiquets/es i joves que s'ho poden permetre marxen a esquiar. És veritat que s'ha de fomentar el consumisme per a sortir de la crisi. Els busos, les estacions d'esquí i els hotels estan encantats. De fet, fa uns anys que ja s'havia posat de moda anar a esquiar, amb o sense setmana blanca.

Respecte als exàmens de setembre el tema em continua deixant bocabada. Com a aquestes alçades encara continuem parlant de les segones oportunitats. De veres creieu que l'aprenentatge sap de segones opritunitats?. Què és aprendre, un procès o un producte?. Inclús en el cas de que fora un producte el procès d'adquisició de coneixements és un continu. No és una col·lecció de compartiments estanc que es poden tractar de manera separada.

Amb tot això el que pretenia era justificar que per a mi el procès d'ensenyança s'ha de basar en un objectiu clar i fonamental: que l'estudiantat aprengui la major quantitat de coses possibles per a que pugui generar el seu propi coneixement. Només així es prodrà enfrontar amb èxit als reptes de la vida. Per a que això sigui possible la manera d'abordar-ho, des del meu punt de vista, és bastant més complexa que tot el que he exposat, per separat, als paràgrafs anteriors.

Per a començar, com no em canso de dir, la formació d'una persona ha de ser un procés integral que ha d'estar per damunt dels interessos individuals dels polítics, del professorat, dels pares o de les modes de la societat en la que estem vivint. És una cosa molt més important i complexa perquè és tot això a la vegada.

Aquest matí (meu) quan he entrat al Twitter hi havia una conversa animada al voltant d'una conferència que la Professora Linda Casteñeda de la U. de Murcia havia fet el dissabte. Ella, que també té coneixements de música, havia títulat la conferència: Ensenyar y aprender Op 2.0. (tema y variaciones) fent una aproximació a una obra musical. Tot i que no l'he sentida em puc fer una idea dels seus arguments que comparteixo totalment.

No és el primer dia que utilitzo el símil de la música, ja sabeu que és una de les meves passions, per a parlar d'educació.

Imagineu que cada persona és com una obra musical que: hem de dissenyar, hem d'escriure, hem d'instrumentar, hem de buscar la formació musical adequada per a poder-la interpretar, hem d'assajar-la i, a poder ser, hem de fer un concert per a donar-la a conèixer. Això per a mi seria l'ensenyança oberta. Poder integrar tots aquests elements per a poder aconseguir la finalitat última. Interpretar l'obra. Així:

- Disseny: Pares, escoles, professors, el propi estudiant.

- Escriptura de l'obra: a partir del disseny original

- Instrumentació: a partir del tipus d'obra que hem escrit (no és el mateix una obra per a orquestra de cambra que per a banda de música, per exemple).

- Fomació musical: En funció de la instrumentació. No tindrà sentit tenir instruments que no hem de fer servir o que no tinguem tots els necessaris perquè sinó no podrem interpretar una part de l'obra.

- Els assajos: tants com

siguin necessaris, als espais més adequats i amb tots els músics i instruments que ens calguin.

- El concert: per a poder demostrar que hem estat capaços de preparar l'obra i d'interpretar-la. Hem de poder educar al públic per a que sigui capaç de valorar no només el concert final ja que seria com no tenir en consideració tot l'esforç fet per arribar fins aquest punt.

Tot i que sembla que això és simplificar una realitat complexa penseu bé en cadascuna de les parts. Tenir en compte només el cost de les partitures o dels instruments, considerar només el punt de vista dels compositors o dels que han encarregat les obres. Pensar que l'única cosa important és la instrumentació, o imaginar que només compta que el dia del concert l'auditori estigui ple ... Així no aconseguirem mai tenir una bona obra que passi a la posteritat que, sense cap dubte, és el que hauriem de perseguir.

Pel camí dediquem molt d'esforç i de recursos a parlar de tecnologia, de política educativa, d'espais escolars, de moments adequats per a treballar o per a descansar però per a interpretar quina obra?. Això és el que no acabem de definir mai.

Des d'aquí us convido a dissenyar la vostra obra educativa (no cal que sigui una sinfonia en quatre temps) de manera que tingui en compte que el que compta és el que sereu capaços de transmetre al final. Això és veritablement el que quedarà. Quan anem a un concert, més enllà de l'expertesa dels músics i de la qualitat de l'obra, almenys per a mi, el que compta és el que han estat capaços de fer-me sentir. Això és realment el que aprenc i el que m'emporto amb mi per a sempre. Ah!! i no ens ha de fer cap por atrevir-nos amb la música fusió per a mirar d'innovar si veiem que amb les fòrmules clàssiques no ens hem sortim prou bé. Assumim el risc, val la pena!!.

El procesos d'ensenyança seran oberts en la messura en què hi deixem el espai que els correspon a tots els agents, intruments, eines i moments necesaris per a culminar un procès d'adquisició de coneixement. No en tingueu cap dubte. L'aula és només un espai, i per tant un recurs, el que compta és tot el procés en si.

Avui em despedeixo sonant The Killers Human. Millor impossible!!.

També amb una cita: Els camins són una travessa, no són mai un destí. Filosofia Budista.

Bona nit! i molt bon començament de setmana.

Per saber més:

Open Source Teaching

L'exhibicionisme digital

Hola a totes i tots bon dia de diumenge.

No és que m'hagi oblidat de vosaltres, tot el contrari, continuo recollint informació per als meus posts que aniré compartint, clar!!.

Avui escric la meva aportació al costat de la finestra veint com neva, de fet ha nevat tot el dia, marcant l'indicador del temps -2 al termòmetre però amb una sensació tèrmica de -9. Si, això mateix, fred. Menys mal que no calia anar a la Universitat.

Com sempre, se m'acueixen títols que pretenen ser exemplificadors del contingut de les meves aportacions. De fet aquest se'm va ocórrer l'altre dia que llegia un article sobre una investigació que han fet a la Universidad Napier d'Edimburg sobre el Facebook. Hem de ser/podem ser algú diferent del que som en realitat?

Recordo que quan va començar a extendre´s l'ús de la xarxa (Internet) van aparéixer ja molts d'articles, relacionats amb l'ús dels xats, que parlaven del "transvestisme" digital. En aquest cas es referien a la invenció d'una identitat diferent a la real, inclús al canvi de sexe, per a no donar informació real a la resta dels participants en les converses. Segur que d'aquella època recordeu situacions xocants de persones que van acabar tenint relacions, per la xarxa, sense saber que eren del mateix sexe quan aquesta no era la seva pretensió.

En aquest sentit estariem referint-nos a un cas semblant ja que l'exhibicionisme fa referència a la necessitat de cridar l'atenció, de manera exagerada, i de fer coses per a que la resta de la comunitat es fixi amb nosaltres. Accions que poden ser més o menys extravagants en funció de les caractarístiques de cadascú o de la pretensió de "fama" que es tingui. Realment les nostres relacions a les xarxes socials ens fan ser diferents a com som realment?

Una vegada més he de fer menció a la necessitat d'educar a les noves generacions per a fer un bon ús de les eines de la web 2.0. D'una altra manera estem generant interferències no només en el seu procès d'aprenentatge sinó també en el seu comportament personal i social.

Com en totes les coses és necessari tenir la capacitat de saber i conéixer quin és el funcionament de les eines, quines són les seves potencialitats, les seves limitacions i els seus perills, si en tenen. Aquests darrers fan referència, clarament, a la seva utilització incorrecta des dels diferents punts de vista possibles.

Tornant a fer menció a l'estudi sobre el Facebook, la xarxa social per excel·lència en aquest moment, en el que han participat 200 estudiants/es una de les conclusions d'aquesta és que l'ús d'aquesta eina i d'aquesta xarxa social estressa als seus usuaris. aquest conclou coses com:

- Un 12 % admet que Face genera en ells sentiments de por i d'angoixa (tenien més de 117 amics de mitjana).

- La resta, un 88%, que no manifestaven tan d'estrés tenien de mitjana 75 amics.

- Un 32 % va manifestar sentiments de culpa en rebutjar alguna petició d'amistat.

- La majoria manifesta no tenir molt clar que aquesta xarxa social tingui alguna utilitat.

.../...

Deixeu-me dir que 200 subjectes són molt pocs i que els resultats podriem dir que són un exemple de percepció per part d'un col·lectiu. No es podem generalitzar els resultats. D'altra banda em recorden, en general, a quasevol anàlisi que es pugui fer de les relacions socials d'un individu, en un entorn digital o en un presencial. A vosaltres no?.

En general, a tots els col·lectius socials ens trobariem amb un 10% de persones que tenen moltes habilitats socials i per contra a un 10% que no en tenen cap. La resta, el 80%, segur que es distribueix com una corba normal. Amb això em refereixo a que el formar part d'una xarxa social a un entorn digital no difereix massa de fer-ho a una de real en un context de presència. Una altra qüestió és el preparats que estem per a poder gestionar i organitzar les nostres relacions amb els demés.

També en el cas de les xarxes "presencials" ens trobem a persones que s'han d'exhibir continuament, a les que tenen moltes habilitats socials que ens captiven només conéixer-les, a les que no podem suportar perquè no ens agrada com són, etc. També tots/es, en algún moment, necessitem cridar l'atenció per a fer evident a la resta de comunitat que existim i això, a vegades, comporta fer coses, inclús. extravagantes. No hi estarieu d'acord?

Si em poso a mi com a exemple, i el dia de les adiccions comunicatives ja ho feia, jo sóc una persona que faig moltes activitats diferentes i que tinc una xarxa social amplíssima. A més, tinc moltes habilitats comunicatives i m'agrada relacionar-me amb tothom. Considero que, en general, dedico una part important del temps a mantenir les meves relacions. Tant les presencials com les digitals perquè conec gent a moltes parts del món a la que no sempre puc veure "físicament".

Què significa això?, que necessito eines per a comunicar-me (síncrones i asíncrones), que he de saber gestionar el meu temps per a que mantenir aquests contactes no em suposi un esforç, temporal, he de saber que he/puc compartir amb cadascun/a d'ells/es perquè no amb tothom tinc el mateix grau de confiança i de proximitat, etc.

És veritat que les xarxes socials, sovint, ens donen la sensació de que s'ha perdut la frontera entre allò que és privat i allò altre que és/pot ser públic però en realitat aquesta frontera l'hem d'establir nosaltres. Les eines TIC no són res sense la nostra intervenció. Aquest debat sobre el que és privat i públic a la xarxa va començat amb les WEBCam. Segur que recordeu algun exemple de persones que es van enriquir molt i molt a canvi de posar la seva vida privada a disposició de la resta del món. Els "mirons/es" professionals hi van estar encantats/es. Qué aquesta és una actuació anòmala?. Depén com la interpretem.

Se m'acudeix un exemple que ens pot ajudar veure-ho gràficament. Al sud d'Europa tenim cases amb persianes i cortines que solem tancar quan es fa de nit o quan dins estem amb els llums encesos. Aquesta situació és totalment diferenta al Nord d'Europa o aquí a Canadà on jo sóc ara. Hi ha tan poques hores de llum i temporades de tan poc sol que tot és de vidre i no hi a persianes a cap lloc. Com a molt alguna cortina molt transparent. Vol dir això que el sentit de la privacitat que tenim és diferent?. Jo diria que no exactament.

Aquest mateix símil em serviria per al Facebook. Aquesta xarxa tampoc té persianes ni cortines que tapin el que hi ha dins de la casa. De totes maneres penseu que quan passem per davant de la casa només veiem l'habitació que dona al carrer però no la resta.

Jo que tinc agregades al Facebook 838 persones (que no amics) no puc dir que això em provoqui cap tipus d'estrés. Com a la meva xarxa social no digital tinc molta relació amb algunes i a les altres no les conec més que de vista, també n'hi ha algunes que sé que existeixen però de referència. Estan i ja està perquè no ha de ser una competició tenir moltes persones agregades.

Quina informació comparteixo i amb qui ho decideixo jo. Les meves coses privades no són a aquesta xarxa i les que hi ha que només han de ser visibles per unes quantes persones jo ho determino.

Sobre el temps que hi dedico depén del que tinc disponible. Unes setmanes més que unes altres. Ara en aquest moment més del que li he dedicat mai perquè és l'eina que em permet estar lluny però prop de totes i tots vosaltres. D'una altra manera em resultaria impossible per temps, per espai i per recursos necessaris. Ara mateix, tenir Facebook a la meva vida significa que, si vull, mai em sento sola només cal que m'assomi i doni un cop d'ull. Tinc amics noctàmbuls que ara mateix encara estant trastejant per la xarxa, els més matiners d'aquí a poca estona ja estaran actius. Els que viuen a diferents franges horàries fan que l'activitat sigui 24/7. Ara com ara perfecte!!.

Després una altra cosa que em crida l'atenció és que sempre hi ha algú pendent de les coses que publico i van deixant petites petjades amb alguna cosa tan senzilla com un ditet cara per amunt que significa m'agrada. Gràcies una vegada més per ser aquí. Aquesta aventura canadenca no seria el mateix sense el vostre recolçament.

Per acabar només voldria dir que, com sempre, les eines TIC només són això, eines!!. El bon o mal ús que en fem d'elles depén només de totes i tots nosaltres. Una vegada més està en mans dels educadors i de les famílies la possibilitat de construir una societat millor, la digital i l'analògica, perquè no en tingueu cap dubte que una és l'altra.

Avui em despedeixo sonant els Manel " El mar". Un gran tema!!! :-).

Bona nit!! i que continui bé el cap de setmana.

Un dia fet de vidre

Bon dia a totes i tots.

Avui em permeto usar com a títol un "slogan" publicitari d'una companyia que es dedica a crear tecnologia domèstica (i no domèstica) de darrera generació.

Fa uns dies que em vaig topar amb aquesta publicitat que em va semblar un bon exemple de com pot estar de "digitalitzada" la nostra vida domèstica.

Segur que heu vist algunes imatges semblants (inclús heu pogut veure el mateix clip de video) però avui el més important no són les imatges sinó el que transmeten:

- La digitalització de la vida diària.

- La simulació de les realitats imaginàries (possibles o desitjables). La realitat augmentada.

- La comunicació permanent: en qualsevol lloc, en qualsevol moment i amb qualsevol persona.

- La reproducció digital de qualsevol realitat.

- La usabilitat i l'accessibilitat de tot tipus d'informació.

- La desaparició del teclats i la portabilitat de tots els dispositius.

.../...

- La sofisticació dels llocs de treball.

.../...

Si us fixeu en les imatges hi ha algunes coses que no estan tan lluny de les que ja tenim a les nostres cases. Unes altres encara ens semblen una mica de ciència ficció.

Si comparem aquestes imatges amb la discussió/reflexió que teniem la setmana passada sobre la digitalització de les aules i de l'educació, en general, que se us ocorre?.

Quin tipus de formació serà necessària?. Podrem renunciar al món digital?. Sabrem integrar-lo?.

Ho compartim?. Les vostres aportacions seran benvingudes :-).

Avui em despedeixo amb música clàssica per a poder posar-hi el contrapunt a la modernitat.

Concert en Sol Major. Antonio Vivaldi.

Bona nit!!

La googelització

Hola a totes i tots:

Avui he assistit a una reunió The Digital Future of Higher Education a la Thompson Rivers University a la ciutat de Kamloops (més o menys a 50' en avió de Vancouver) i la veritat és que tots els temes que s'han abordat han estat molt interessants. Alguns d'ells des d'una perspectiva crítica però molt ben fonamentada a la vegada. Això ha fet que els discursos fossin molt coherents i sòlids.

Els diferents discursos m'han fet adonar que pot ser valdria la pena fer petites anàlisi sobre diferents eines i/o sobre diferents usos de la xarxa així que avui he decidit començar per Google.

El professor Michael A. Peters (U. Of Illinois) ha utilitzat la paraula que dona títol a aquest post i l'he trobada molt adequada per a la reflexió que voldria compartir.

Abans, però, deixeu-me fer un apunt sobre la importància de que el professorat com a expert en continguts i creador de coneixement, per excel·lència, s'haurà de preparar i formar per a fer ús d'aquestes eines per tal de generar coneixement de qualitat, actuals i plurals de manera permanent.

El professor Peters ha centrat una part important de la seva conferència en la importància del contingut obert (open contens) i la necessitat d'eliminar les barrers d'accés a la informació. De la mateixa manera explicava que la New York Public Library està digitalitzant 15 mil·lions de volums per a posar-los a disposició dels seus usuaris i que Google ha iniciat un projecte per a digitalitzar 32 mil·lions de volums.

A un comentari d'un post anterior jo deia, també, que fa uns 7 anys vaig sentir al que llavors era el director de les biblioteques públiques d'Holanda. Aquest senyor explicava que al seu país ja s'havia publicat un decret llei pel qual tots els llibres 5 anys després d'editar-se es digitalitzaven i es feien accessibles a tothom. Els drets d'autor passaven a l'Estat. El senyor en qüestió deia que qualsevol coneixement als 5 anys s'ha de revisar i actualitzar necessariament, alguns abans. Sent així la discusió sobre la "propietat" d'aquesta informació no tenia sentit.

Si ho penseu hem avançat molt i molt des de que a l'Edat Mitjana els copistes dels monestirs reproduien a mà els volums, principalment, de les Sagrades Escriptures (segur que recordeu la pel·lícula de "El nom de la Rosa" basada en una novela d'Umberto Eco que porta el mateix títol). Gutenberg és qui inventa una "màquina" que realment revolucionarà la distribució de la informació i l'accés a aquesta. La següent gran revolució en aquest sentit podem dir que és l'aparició de la xarxa Internet.

Tot i que aquestes notícies de socialització de la informació em semblen iniciatives més que lloables no puc per més que fer-me algunes preguntes:

- Realment són desinteressades?. No estarem fent una selecció de la informació per a que realment s'accedeixi a allò que interessa a determinades persones?.

- Relment Google indexa tot el possible i disponible o senzillament també fa una selecció i ens deixa trobar allò que li convé?.

- Som conscients de què Google és una multinacional de la gestió de la informació?. Fins on jo sé, a més, no és una "no és una organització sense afany de lucre".

Que ens fem aquestes preguntes no vol dir que no puguem utilitzar aquestes eines. Tot el contrari. Són realment potentes i ens faciliten molt la feina i la vida. Només faig aquests comentaris per a posar un toc d'alerta i per a transmetre la necessitat de ser conscients de la nostra responsabilitat com a gestors d'aquesta informació per ajudar a convertir-la en coneixement. També perquè com a formadors tenim la resposabilitat d'assegurar la pluralitat a l'hora de formar a les futures generacions.

Avui em despedeixo amb una cita "La sabiduria no es traspassa, s'aprèn" Proverbi Àrab.

Bona nit!!

La creativitat al poder

Hola bon dia, i bon començament de setmana.

Avui he de començar amb un agraïment. Aquest cap de setmana hem superat les 3000 visites al blog. Moltes gràcies a totes i tots per ser aquí des del dia 10 de gener que vaig iniciar aquesta aventura. Gràcies, també, per tots els missatges públics i privats que he anat rebent relacionats amb els temes que he abordat. Una experiència totalment gratificant i que m'està ensenyant molt i molt. A més em fa viure, a la pràctica, el que significa una xarxa social. De gent coneguda però també de gent anònima que es va afegint a aquest discurs que no té d'altra pretensió que treballar per a, entre totes/tots, contruir un món cada dia millor. Quina és l'arma per a fer-ho possible?. Sense cap dubte l'EDUCACIÓ.

Sovint quan llegeixo a la premsa o veig a les notícies la crònica dels esdeveniments que es succeixen aquests darrers anys que tenen a veure amb guerres, desigualtats socials sagnants, privació dels drets fonamentals, prohibició de la llibertat d'expressió, etc. no puc evitar pensar en aquella expressió popular que diu: "l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra". Jo dirina que no solament dues vegades sinó una quantitat infinita. A que trobeu que és degut?. Quan l'altre dia escribia el post de l'Homo Stupidus ja m'hi refereia. Cada vegada més estudis, més coneixement però no estic segura que més sabiduria. Aquest és un dels aspectes que més hauriem de treballar. Com aprendre de les nostres pròpies errades. No tant per a no cometre-les, que també, sinó per a preveure-les. Aquest és el veritable repte.

Per a que això se m'acudeix, empreant paraules d'Einstein que: "en època de crisi només la creativitat és més important que el coneixement". Així que ja ho sabeu. Necessitem reinventar aquesta realitat en la que vivim. Almenys en una part. Aquesta és una tasca individual i col·lectiva a la vegada. Seguint amb el símil d'ahir hem d'aprendre a remar de manera conjunta i de manera síncrona també. També, crec que és evident, que algunes de les rutes que hem seguit fins ara estan esgotades i que no tenim altre remei més que explorar-ne unes altres.

Ahir em van convidar a anar a la presentació d'un concurs d'idees de nous

dissenyadors/es que treballen amb materials de reciclatge. Organitzava l'acte i el concurs The Arts Centre (Port Moody que és una ciutat de l'àrea metropolitana de Vancouver). Molt intersants els dissenys i realment molt creatius. Sabeu, però, que em va cridar més l'atenció?. Que de les persones que erem allí com a públic ben poques és podien qualificar de joves. Més bé tot el contrari. Jo diria que la mitjana d'edat rondava els 50 anys!!. Aquestes són les persones que valoren més la creativitat?. Hi ha alguna cosa que crec que no encaixa bé del tot. En teoria la gent més jove és la que té/hauria de tenir les idees més trencadores. Un tema interessant a analitzar.

Tot i així, conec exemples de persones joves que han pres diferents tipus decisions, no sé si qualificar-les de creatives però si de "diferentes" que els han permès reenfocar la seva vida per aconseguir els seus objectius. N'utilitzo alguns:

- Peronses que tenien clar al lloc del món que volien viure i des d'allí treballen a una empresa a la que pertanyien presencialment i ara hi pertanyen digitalment. Teletreballen. Les TIC són clau en aquest cas.

- Altres persones a qui els van oferir, en un moment donat, una bona oportunitat de feina a l'altra punta d'Europa i van acceptar. Els fills/es mai més tindran cap problema amb els idiomes, la interculturalitat i les relacions internacionals. El que els podia aportar als fills/es també era un dels objectius del canvi.

- Persones que tenien molt de coneixement i al lloc on treballaven els impedien desenvolupar la seva pròpia creativitat. Van disenyar la seva pròpia empresa i se n'estan sortint. Ser emprenedor/a, atrevit/a, creatiu/va té aquestes avantatges.

Tots i totes elles tenen tres coses en comú:

- Tenir clar quin és seu objectiu i buscar el camí per aconseguir-lo.

- Ser creatius/ves per a imaginar altres camins a la vida.

- Ser atrevits/des per a imaginar que la seva professió i la seva vida pot avançar en altres direccions.

En definitiva aquests exemples, i molts més que n'hi ha, ens poden encoratjar a ser imaginatius per aconseguir les millors solucions per als problemes més complexos.

Ah!! i recordeu que sempre hi ha més solucions que problemes. Això sense cap dubte.

Començo, a partir d'avui, una altra fase del blog en la que no hi haurà post cada dia. Alguns/es de vosaltres m'heu escrit i m'heu dit: és molt interessant el que dius però cada dia no tenim temps de llegir-ho tot i menys de fer aportacions. Pot ser si espaiessis els teus missatges podriem participar més. Bé, en pro de la participació així ho faré. Aquesta serà la celebració de les 3000 entrades.

Avui em despedeixo sonant "Alegro con Brio" de Beethoven. Si hagués buscat una peça més adequada per al tema d'avui no hagués estat més encertada.

Bona nit i mil gràcies per ser aquí construint, amb mi, aquesta comunitat internacional.

El tot és més que la suma de les parts.

Hola bon dia de diumenge.

Continuo avui amb el tema de tenir que ser conscients de qui som i que podem aportar tant al nostre entorn com a nosaltres mateixos.

Avui ha fet un dia de sol fantàstic. Ja sabeu que per aquí l'astre rei és molt car de veure. La qüestió és que aquest matí he decidit aprofitar-ho i m'he posat les sapatilles i la roba de fer esport i he sortit a córrer una estona.

Hi ha un recorregut a ran de mar que és realment bonic i és per allí per on he anat. Mentre corria em fixava que a l'aigua hi havien molts equips de rem que devien estar entrenant. Heu observat mai amb una barca de rem?. Per a poder avançar de manera adequada han de remar tots a un mateix ritme i en una mareixa direcció. I ha una sola persona que va donant les intruccions adequades. L'espai del que disposen no és molt però suficient per a poder fer amb les seves cames i amb els braços els moviments que calen.

Mentre els veia avançar pel damunt de l'aigua pensava que potser un dels problemes més greus de l'actualitat és que hem perdut el ritme. No em refereixo només a la nostra comunitat pròxima sinó en general. Si fem el símil amb el sistema educatiu podriem dir que dels remers cadascú porta un ritme diferent i clar si a més els rems no van en la mateixa direcció el que uns avancen els altres ho retrocedeixen. Així la barca pràcticament no es mou del lloc. Si, a més, li afegim que cada troç canvien els patrons i les directrius són diferentes el tema encara és més greu.

Al cap d'una estona he vist un remer que anava sol a una altra barca. Que poc a poc que avançava. M'ha fet pensar que, a vegades, ens empenyem en fer les coses sols quan si busquessim fer-les en equip l'esforç seria compartit i el rendiment molt millor.

En aquest cas crec que l'expressió matemàtica de que "el tot és igual a la suma de les parts", la podriem retocar per a dir que "el tot és més que la suma de les parts". Com en tantes altres coses de la implicació col·lectiva per aconseguir uns mateixos objectius dependrà que avancem

en la direcció correcta sense tenir la sensació d'esgotament permanent.

Mirem de trobar sinergies amb els nostres comanys de feina i amb el nostre entorn proper per a poder compartir unes mateixes metes que ens ajudin a caminar a bon ritme i de manera coordinada. Aquesta crec que és la clau per a poder millorar la situació actual. Si parlem d'educació, per què no un sistema educatiu modern i de qualitat?. Els dies passats ja hem vist que tenim tots els elements que ens calen. Ara només cal de que ens convencem que podem fer-ho.

Avui em despedeixo amb una dita popular "No hi ha res que tardi tant com allò que no comença mai".

Bona nit!!

One moment in time ...

Hola, bon dia a totes i tots:

Espero que hores d'ara la perspectiva del cap de setmana sigui perfecta!.

Aquesta ha estat una setmana intensa quan a declaracions relacionades amb el món de l'Educació. Quan tenim setmanes així sovint ens dona la sensació de què treballem molt i molt, ens esforcem per a que les coses tirin endavant i la realitat sembla que vagi en contra nostra.

La realitat individual, però, jo diria que no seria tan complicada si ens paressim un moment, agaféssim una mica d'aire i pensessim realment qui som i cap on volem/ hem anar. Feu la prova.

Aquest cap de setmana un moment que tingueu de tranquilitat us pareu enmig d'una habitació, tanqueu els ulls i penseu quina és la vostra direcció. Després, obriu els ulls i comenceu a caminar. Un caminar que pot ser mental. Perfectament us podeu quedar, físicament, on esteu.

Ho heu de provar!!. Ja veureu que és molt senzill però que, a continuació, tot comença a ordenar-se en una direcció determinada. La que vosaltres vulgueu.

Moltes i moltes vegades tenim tendència a culpar als altres de les coses que no ens funcionen o que no ens van bé. Penseu-ho només una mica ... La realitat és que les coses funcionen o no perquè nosaltres ho volem. Si si, és veritat que a vegades l'entorn i les persones que estan pel nostre voltant poden entorpir el nostre avançar per la vida però si tenim clar quin és el camí que hem de seguir segur que ho aconseguim.

Aquí al Canadà estic coneixent gent de totes les edats, homes i dones, de moltes procedències del món diferentes i amb molts d'interessos també diferents. Hi ha només una cosa que els caracteritza a tots i totes i és que són molt valents/es. Amb això no vull dir que les persones que no emprenen una aventura de marxar a l'altre extrem del món no ho són. Només ho poso com a exemple per a demostrar-vos que quan es té el convenciment de quin és el proper pas és allí on arribem. Uns ràpidament i els altres més poc a poc però tots hi arribem.

El caos de la societat actual crec que només el podem solucionar prenent-mos un moment en el temps per a dibuixar quin és el nostre proper pas. La suma de tots aquests moments definirá un nou camí per a seguir avançant. Hem de començar a passar dels discursos mediàtics i polítics i hem de construir el nostre dicurs. Cadascú el d'ell. I no heu de dubtar mai que el millor encara està per venir :-).

Si som capaços totes i tots d'esenyar això a les noves generacions farem una gran aportació al món futur.

Avui em despedeixo amb un fragment de la cançó que porta el títol del post d'avui.

Molt bon cap de setmana i que gaudiu del "vostre moment en el temps" que només pot ser personal i intransferible!!.

Bona nit!!

"Each day I live,

I want it to be
A day to give
The best of me.
I'm only one
But not alone.
My finest day
Is yet unknown.

.../..."

"Cada dia que visc

Vull que sigui

Un dia per a donar

El millor de mi

Sóc única

Però no estic sola

El meu millor dia

Encara no es coneix

.../..."

ONE MOMENT IN TIME

by Whitney Houston