diumenge, 20 de febrer de 2011

El tot és més que la suma de les parts.

Hola bon dia de diumenge.

Continuo avui amb el tema de tenir que ser conscients de qui som i que podem aportar tant al nostre entorn com a nosaltres mateixos.

Avui ha fet un dia de sol fantàstic. Ja sabeu que per aquí l'astre rei és molt car de veure. La qüestió és que aquest matí he decidit aprofitar-ho i m'he posat les sapatilles i la roba de fer esport i he sortit a córrer una estona.

Hi ha un recorregut a ran de mar que és realment bonic i és per allí per on he anat. Mentre corria em fixava que a l'aigua hi havien molts equips de rem que devien estar entrenant. Heu observat mai amb una barca de rem?. Per a poder avançar de manera adequada han de remar tots a un mateix ritme i en una mareixa direcció. I ha una sola persona que va donant les intruccions adequades. L'espai del que disposen no és molt però suficient per a poder fer amb les seves cames i amb els braços els moviments que calen.

Mentre els veia avançar pel damunt de l'aigua pensava que potser un dels problemes més greus de l'actualitat és que hem perdut el ritme. No em refereixo només a la nostra comunitat pròxima sinó en general. Si fem el símil amb el sistema educatiu podriem dir que dels remers cadascú porta un ritme diferent i clar si a més els rems no van en la mateixa direcció el que uns avancen els altres ho retrocedeixen. Així la barca pràcticament no es mou del lloc. Si, a més, li afegim que cada troç canvien els patrons i les directrius són diferentes el tema encara és més greu.

Al cap d'una estona he vist un remer que anava sol a una altra barca. Que poc a poc que avançava. M'ha fet pensar que, a vegades, ens empenyem en fer les coses sols quan si busquessim fer-les en equip l'esforç seria compartit i el rendiment molt millor.

En aquest cas crec que l'expressió matemàtica de que "el tot és igual a la suma de les parts", la podriem retocar per a dir que "el tot és més que la suma de les parts". Com en tantes altres coses de la implicació col·lectiva per aconseguir uns mateixos objectius dependrà que avancem
en la direcció correcta sense tenir la sensació d'esgotament permanent.

Mirem de trobar sinergies amb els nostres comanys de feina i amb el nostre entorn proper per a poder compartir unes mateixes metes que ens ajudin a caminar a bon ritme i de manera coordinada. Aquesta crec que és la clau per a poder millorar la situació actual. Si parlem d'educació, per què no un sistema educatiu modern i de qualitat?. Els dies passats ja hem vist que tenim tots els elements que ens calen. Ara només cal de que ens convencem que podem fer-ho.

Avui em despedeixo amb una dita popular "No hi ha res que tardi tant com allò que no comença mai".

Bona nit!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada