Acumular coneixement o transformar-lo en un projecte de vida?

Continuant amb el tema que ens ha ocupat els darrers dies i a rel dels diferents comentaris que heu anat publicant crec que no podem defugir d'abordar el que Viqui anomenava a la seua aportació la cultura de l'esforç. No és una expressió que m'agradi massa axí que em permetreu donar-li un altre enfoc.

El títol del post d'avui està tret d'una cita de Coelho "¿Qué significa aprender?. ¿Acumular conocimiento o transformarlo en vida?" (extret de La bruja de Portobello). Crec que el fons de la qüestió està precisament en aquest punt.

A casa meua, jo tinc dos germans més, ens han educat en dos principis fonamentals que crec, i els meus germans ho comparteixen, que han estat la clau per arribar a ser qui som. Aquests principis són:

- No hi ha res que no tingui solució. Sempre hi ha més solucions que problemes sinó el món ja no existiria.

- Sempre s'ha de tenir un objectiu a la vida, gran, menut, fàcil, complicat, que serà el que ens guiarà pel camí de la nostra existència.

Aquestes dues coses que pareixen una banalitat, perquè són evidents, crec que són les que ens han ajudat a encarar la vida com ho hem fet i ens han ajudat, també, a construir

el nostre propi camí.

Si sabem on volem anar segur que ens esforçarem per trobar la forma d'arribar-hi. El problema greu es presenta quan no sabem on anem. Este no "saber" es pot manifestar a diferets nivells i àmbits però si s'imposa ens quedarem sense camí.

Aquest crec que és un dels principals problemes amb els que ens hem d'enfrontar cada dia els educadors. Tenim massa personetes, persones!! a les nostres aules que no tenen cap objectiu. Però els professors tots en tenen?.

Aquí em premetreu un incís, igual es pot interpretar com una mica anacrònic, per a dir que la tasca docent ha de tenir una component important de vocació. Esta, entesa com la convicció de saber, perfectament, que volem ser i que volem fer. Creieu que els nostres col·legues, tots ells i elles, ho comparteixen?. Per fer un símil fàcil us puc dir que: un metge que no vol curar no ajuda a sanar a ningú i un mestre [entés en el sentit genèric de la paraula] que no es creu la seva professió no pot ajudar a construir projectes de vida. Aquesta, a més, és una obligació de la que no es pot defugir. És la clau del procés educatiu.

Si si, ja sé que me direu que tota la societat està en crisi i que el context és absolutament desfavorable en tots els aspectes. Comparteixo amb vosaltres que el món és com si estigués girant del revés. Discursos d'ideologia dretana que acaben sent molt més agoserats que els d'esquerres o evidències, d'altra banda, de que els sistemes democràtics estan en crisi profunda. En aquest sentit un recomano un llibre que ha sortit fa uns mesos [De Toni Blair a Zapatero. Una autòpsia de l'esquerra europea]. Aquest és un assaig periodístic molt ben fonamentat que ha escrit Toni Cruanyes [ara corresponsal de TV3 a París]. Aquests dos documents que us referencio m'ajuden a fer més evident, encara, la necessitat d'educar per a tenir un projecte de vida "personal i intrasferible".

Pareu-vos a pensar per un moment d'on pot venir la crisi de valors actual. Segur que ho teniu present i ho heu meditat més d'una vegada però per di de cas

- La ideologia política: cada vegada hi ha menys diferència de discurs entre les dretes i les esquerres.

- La confesionalitat religiosa. Tot i que l'església catòlica, principalment, pretén mantenir el seu estatus és evident que cada vegada influeixen menys en la definició dels camins de vida.

- El valor que se li dona al saber, en majúscules. Aquella necessitat d'estar atents a tot allò que passa pel nostre voltant per si ens podem aprofitar d'alguna cosa. Hem perdut la necessitat d'estar atents?. En realitat esperem que tot ens vingui donat i decidit.

Dites aquestes tres coses igual esteu pensant que, quin desastre!! així estem!!. Però no, una vegada més esteu equivocats/es.

Precisament ara és el moment de començar a imposar els nostres principis professionals. Els d'una educació en majúscula per a que, entre tots, puguem contrarestar aquest caos impossible de compendre a causa de què els polítics, no importa de quin signe, no han estat capaços ni tenen cap intenció de fer un pacte d'Estat per l'educació que serveix, si em permteu l'expressió, per a "blindar-ne", els principis fonamentals. Aquestos no serien difícils d'identificar.

Comencem, a partir d'avui, a tenir tots el nostre propi projecte de vida per ensenyar als més menuts coms dissenyar el seu. Recordeu, pel camí, que sempre hi haurà més solucions que problemes. Per si de cas!!

Una altra perspectiva és possible!!

Quan estudiava tenia un professor amb el que mai vaig coincidir molt quan a la perspectiva que tenia de veure les coses però sempre usava un exemple que se'm va quedar gravat. Deia que per a poder comprendre realment el món havien de ser capaços de veure'l des de diferents perspectives. Per exemple, deia, alguna vegada pugeu dalt d'una taula i mireu al vostre voltant. Segur que la perspectiva de la vostra visió ha canviat respecte a si ho mireu tot plantats a terra. Feu la prova, ja veureu com tenia raó, l'efecte que et fa la primera vegada és increible!!.

Això és precisament el que m'està aportant la meva aventura canadenca, veure les coses des de damunt de la taula. Miraré d'explicar-me.

Ara mateix, aquí a Vancouver, fa una nit clara i nítida. Des de la finestra, al constat d'on estic escrivint, puc distingir amb tota claredat tots els edificis alineats un al costat de l'altre a banda i banda d'un carrer llarguíssim. Tots els anuncis de neó que hi ha encesos es podem llegir perfectament. A més, com ja us he dit algun altre dia, i com no tinc vertígen jeje!!, puc permetre'm quedar-me plantada davant del la paret de vidre i gauidir de vorer aquest trosset de món des de dalt. Aquesta no és una posició de "poder" senzillament és una altra visió i per a mi que sóc tan menuda de tamany és allò que en la meva vida diària no puc aconseguir.

Aquesta serà la gran aportació que em farà aquesta estada a Canadà, la perspectiva de la meva visió.

Començo amb aquest post una línia argumental per a positivar la nostra tasca educativa i per a revaloritzar la nostra professió, de mestres, de professors, d'educadors, de pares, de ciutadans [ells i elles] perquè crec que aquest és un dels principals problemes de l'educació del nostre país. No ens creiem per a res que som el pilar fonamental del sistema vital de la societat i no ens ho creiem perquè entre tots has pretès convencer-nos del contrari.

Em posaré a mi com exemple. Des de Catalunya, des d'Espanya sovint tenim tendència a mirar fora i a pensar que ells/es són molt millors que nosaltres. Més moders, més rics, més competents, més políglotes, més interculturals, més ... més ...

Miraré en poques ratlles desfer aquest mite, perquè és un mite!!!.

1. Hem de partir de la base de què el nostre context proper ha intentat recuperar 40 anys a una velocitat de vertígen. Els nostres avenços en tots els sentits, també els educatius, han estat inversament proporcionals al temps invertit.

2. Quan diem que algú és molt millor que nosaltres mirem quans recursos té per a ser-ho. Aquesta no és l'única qüestió pero ajuda molt.

3. Respecte a la competència, quasi sempre, té a veure amb la preparació però no només. També té a veure amb la consideració social de les professions. És veritat que ja estem molt lluny d'aquella expressió de la postguerra "passa més gana que un mestre d'escola" però també és cert que la consideració que se li dispensa a la professió docent s'ha anat invertint a messura que els sous s'han anat equilibrant.

4. L'educació és cosa de tots. Molt cert!!. Però com a tots els àmbits professional han d'haver-hi especialistes. Els millors i els més competents perquè la base de qualsevol societat és l'educació. I els tenim. Aquesta setmana que gràcies a la insistència del nostre amic Juanfra vaig treient el cap pel Twiter podem vorer una comunitat immesament gran de professionals de l'educació que si alguna cosa els caracteritza és la convinció de que sense coneixement no podem fer un món millor. I aquest repte el demostren cada vegada que un twet salta al ciberespai.

5. Que dir de la nostra capacitat de comunicació "internacional". Algú s'ha parat a pensar que els llatins som capaços de comunicar-nos sense massa problema en 5 idiomes diferents?. Els anglofons només amb la seva llengua pròpia i estan tan pagats de tenir-la que no fan el més mínim esforç [moltes vegades] per apendre les altres així que també en això tenim avantatges.

Per acabar només em queda, avui, convidar-vos des del potencial que les TIC ens donen a generar veritables xarxes destinades a reconèixer, conèixer i defensar tant la tasca de mestre, professor, docent (la paraula que més us agrade) des de la satisfacció de pertànyer a una professió que és la clau de la millora del nostre món actual.

Ah!! i recordeu!! quan no sapigueu per on continuar us pareu un moment i pugeu damunt de la taula. Quan tornareu a baixar la vostra visió de l'entorn haurà canviat.