Acumular coneixement o transformar-lo en un projecte de vida?

Continuant amb el tema que ens ha ocupat els darrers dies i a rel dels diferents comentaris que heu anat publicant crec que no podem defugir d'abordar el que Viqui anomenava a la seua aportació la cultura de l'esforç. No és una expressió que m'agradi massa axí que em permetreu donar-li un altre enfoc.

El títol del post d'avui està tret d'una cita de Coelho "¿Qué significa aprender?. ¿Acumular conocimiento o transformarlo en vida?" (extret de La bruja de Portobello). Crec que el fons de la qüestió està precisament en aquest punt.

A casa meua, jo tinc dos germans més, ens han educat en dos principis fonamentals que crec, i els meus germans ho comparteixen, que han estat la clau per arribar a ser qui som. Aquests principis són:

- No hi ha res que no tingui solució. Sempre hi ha més solucions que problemes sinó el món ja no existiria.

- Sempre s'ha de tenir un objectiu a la vida, gran, menut, fàcil, complicat, que serà el que ens guiarà pel camí de la nostra existència.

Aquestes dues coses que pareixen una banalitat, perquè són evidents, crec que són les que ens han ajudat a encarar la vida com ho hem fet i ens han ajudat, també, a construir

el nostre propi camí.

Si sabem on volem anar segur que ens esforçarem per trobar la forma d'arribar-hi. El problema greu es presenta quan no sabem on anem. Este no "saber" es pot manifestar a diferets nivells i àmbits però si s'imposa ens quedarem sense camí.

Aquest crec que és un dels principals problemes amb els que ens hem d'enfrontar cada dia els educadors. Tenim massa personetes, persones!! a les nostres aules que no tenen cap objectiu. Però els professors tots en tenen?.

Aquí em premetreu un incís, igual es pot interpretar com una mica anacrònic, per a dir que la tasca docent ha de tenir una component important de vocació. Esta, entesa com la convicció de saber, perfectament, que volem ser i que volem fer. Creieu que els nostres col·legues, tots ells i elles, ho comparteixen?. Per fer un símil fàcil us puc dir que: un metge que no vol curar no ajuda a sanar a ningú i un mestre [entés en el sentit genèric de la paraula] que no es creu la seva professió no pot ajudar a construir projectes de vida. Aquesta, a més, és una obligació de la que no es pot defugir. És la clau del procés educatiu.

Si si, ja sé que me direu que tota la societat està en crisi i que el context és absolutament desfavorable en tots els aspectes. Comparteixo amb vosaltres que el món és com si estigués girant del revés. Discursos d'ideologia dretana que acaben sent molt més agoserats que els d'esquerres o evidències, d'altra banda, de que els sistemes democràtics estan en crisi profunda. En aquest sentit un recomano un llibre que ha sortit fa uns mesos [De Toni Blair a Zapatero. Una autòpsia de l'esquerra europea]. Aquest és un assaig periodístic molt ben fonamentat que ha escrit Toni Cruanyes [ara corresponsal de TV3 a París]. Aquests dos documents que us referencio m'ajuden a fer més evident, encara, la necessitat d'educar per a tenir un projecte de vida "personal i intrasferible".

Pareu-vos a pensar per un moment d'on pot venir la crisi de valors actual. Segur que ho teniu present i ho heu meditat més d'una vegada però per di de cas

- La ideologia política: cada vegada hi ha menys diferència de discurs entre les dretes i les esquerres.

- La confesionalitat religiosa. Tot i que l'església catòlica, principalment, pretén mantenir el seu estatus és evident que cada vegada influeixen menys en la definició dels camins de vida.

- El valor que se li dona al saber, en majúscules. Aquella necessitat d'estar atents a tot allò que passa pel nostre voltant per si ens podem aprofitar d'alguna cosa. Hem perdut la necessitat d'estar atents?. En realitat esperem que tot ens vingui donat i decidit.

Dites aquestes tres coses igual esteu pensant que, quin desastre!! així estem!!. Però no, una vegada més esteu equivocats/es.

Precisament ara és el moment de començar a imposar els nostres principis professionals. Els d'una educació en majúscula per a que, entre tots, puguem contrarestar aquest caos impossible de compendre a causa de què els polítics, no importa de quin signe, no han estat capaços ni tenen cap intenció de fer un pacte d'Estat per l'educació que serveix, si em permteu l'expressió, per a "blindar-ne", els principis fonamentals. Aquestos no serien difícils d'identificar.

Comencem, a partir d'avui, a tenir tots el nostre propi projecte de vida per ensenyar als més menuts coms dissenyar el seu. Recordeu, pel camí, que sempre hi haurà més solucions que problemes. Per si de cas!!