Un mosaic i més 16000 mirades. Dibuixant sentiments!

Hola a totes i tots, bon diumenge per a vosaltres.

Després d'interrompre els meus posts durant unes setmanes avui és necessari escriure aquest que serà el darrer d'aquesta etapa.

Aquest blog, que vaig titular genèricament Vancouver, va començar el dia 9 de gener de 2011 quasi per petició popular, quan vaig arribar per a fer una estada de recerca a les universitats de British Columbia i al British Columbia Institute of Technology. Avui, dia 31 de juliol, escriuré la meva darrera reflexió de la fase canadenca. El proper ja el podré escriure des de terres catalanes. L'esperit serà el mateix però canviarà l'espai geogràfic, també la meva perspectiva.

Aquest post necessita ser tantes coses que segur que no serà cap de totes elles, seria massa llarg. Crec que em limitaré a explicar-vos el títol.

Els que em coneixeu una mica sabeu que sóc una persona que tinc facilitat per relacionar-me amb la gent. Moltes vegades m'han dit que tinc moltes habilitats socials. Si, suposo que les tinc, perquè sempre on vaig faig amics amb facilitat. Durant els darrers 15 anys he viatjat molt però mai he passat tant de temps a un lloc com ara. La durada de la meva estada m'ha permès conèixer molta gent i també marxar amb el convenciment de que hi deixo amics i amigues de veritat. Si, d'aquells/gues que podem dir que es compten amb els dits d'una mà. Això ha fet que aquesta darrera setmana sigui una setmana plena d'emocions d'una intensitat ben gran i, a més, aquella sensació contradictòria de "és hora de tornar cap a casa" (amb moltes ganes), però ... com trobaré a faltar aquesta ciutat i aquesta gent.

El dissabte passat, amb una festa portuguesa (per a celebrar Santo Antonio de Lisboa (us asseguro que no sabia que existia jejeje)), va començar tot un seguit de reunions i celebracions per a despedir-me. Us puc assegurar que ha estat una de les setmanes més intenses de la meva vida. De nou, una situació ambivalent entre la seguretat de que havia arribat l'hora de dir adéu i la necessitat de fer permanèixer una relació. Segur que la tecnologia farà que els ponts entre una part i l'altra de l'oceà no s'esvaeixin amb facilitat.

Entre tots aquests dinars, sopars, esmorzars, ... de despedida la gent no pot resistir la temptació de preguntar: què és el que més t'ha agradat?, si haguessis de resumir, amb una imatge la teva estada aquí quina seria?.

A la primera pregunta hi vaig tenir una resposta fàcil. M'ha encantat la ciutat no només per la seva arquitectura i disseny urbanístic sinó perquè és la primera vegada que tinc l'oportunitat de viure a una ciutat que és un veritable mosaic, Si, com els mosaics de l'època clàssica on cada peça té un color, inclús una forma, però mirat a una distància adequada ens ofereix un regal per a la vista i els sentits. Aquesta és una ciutat on hi viuen: japonesos, indis, coreans, xinesos, iranians, dels països de l'est, russos, ... i podria seguir i seguir ... Tots i cadascun d'ells ha pogut organitzar la seva vida aquí sense tenir que renunciar ni a la seva forma de ser, ni de vestir, ni a la seva religió, ni inclús, a la seva llengua (tot i que la llengua comuna és l'anglès). Una gran lliçó del que significa la tolerància, el respecte, la integració i, fins i tot, la inclusió. El veritablement important és trobar ponts de diàleg intercultural basats en el respecte al a diferència. 

Aquest conglomerat ordenat de diversitats ha fet, també, que em senti acollida per la gent i per la ciutat des del mateix dia que vaig arribar. El fet de viure a un lloc on un % molt elevat de la població ha vingut de fora fa que des de que prenen consciència que no eres del país, immediatament, es posen al teu lloc. T'ajuden, t'entenen i fan que la teva integració sigui absolutament còmoda i amable (friendly, com dirien ells/es :-)).

La segona pregunta era amb quina imatge et quedaries. Quan me l'han fet m'han vingut a la ment moltes de diferents però ara que estic escrivint al costat del vidre d'un pis 24 veient els llums de neó al cap d'amunt dels edificis i sentint com plou puc dir que les dues imatges que més m'han acompanyat han estat la vista que tinc des de la finestra del meu apartament, aquí he passat moltes i moltes hores (principalment a la nit). L'altra imatge, sense cap dubte, la pluja. M'ha acompanyat  (quasi perseguit) de manera quasi inexcusable tots i cadascun dels dies que he estat aquí. No sabeu el que es troba a faltar el sol per a una mediterrània de pura cepa com jo. Molt i molt.

Però, bé, si la tecnologia ha de permetre mantenir el pont entre Vancouver i Tarragona també ha fet un gran paper durant tots aquests mesos. L'Skype, el meu gran aliat, el blog l'espai per a compartir y contrastar les meves reflexions, el facebook, una gran finestra a la que us heu asomat tots i totes per a veure el paisatge d'aquesta part del món, el correu-e, un missatger incansable que quan m'he llevat cada dia ja tenia les notícies preparades per a saber, de primera mà, que estava passant a la vostra part del món. El Twitter, una gran comunitat de grans persones i professionals a la que em vaig incorporar al més de setembre del 2010 i que ha suposat un espai de relació, de descobriments, d'aprenentatge, de discussió i que m'ha permès ampliar els meus horitzons personals i professionals.

Jeff, Brian, Jason, Donna, Afsaneh (UBC)

Segurament aquest post l'hauria d'escriure també en castellà i en anglès però quan parlen els sentiments m'és més fàcil dibuixar-los en català. La meva llengua!.

Sally, Mark, Rosario, Youdan, Linda (BCIT)

Avui acaba el meu any sabàtic. Un any intens amb el sentit més ampli de la paraula que m'ha aportat moltes i moltes coses a nivell personal i professional i que m'ha ensenyat que per a poder créixer s'ha de ser capaç de veure sempre més enllà i tenir l'atreviment o la incosnciència de no tenir por pel nou i del desconegut. També, que les distàncies no existeixen i que quan les hi ha són una invenció nostra. Està a la nostra mà, també, tombar-les. 

Patri i Anna

M'agradaria fer agraïments especials a persones tot i ser conscient de què hi ha algunes que es poden sentir menystingudes, res més lluny de la meva intenció. Tot i així em permetrè fer-ho.

Per Twitteros ;-). A Juanfra, Marià i J. Adell. Per iniciar-me en el món de Twitteland.

Per l'oportunitat d'aprendre: A Francesc M i a Jordi A., per la seva saviesa i la seva capacitat de compartir-la

Per l'oportunitat de compartir espai, temps, projectes, ... i algun xocolata amb xurros. Boníssim!!. A Francesc, això no ha fet més que començar.
Per ensenyar-me que tots els carrers de la vida tenen sortida. Gràcies Txell per compartir el teu camí amb mi.

Per obrir-me la porta de Vancouver: A Anna i a Patri a les que que vaig conèixer la meva primera setmana aquí i amb les que he compartit una part important del meu temps i les meves vivències.

Per insistents: A Toni i a Viqui per convèncer-me que havia d'escriure un blog. Un gran encert i una gran experiència.

Per ser el començament i el final del dia: A Xisco, Linda i Carles, perquè, invariablement, cada dia de la meva estada m'han enviat un bon dia i una bona nit.

Pel treball i per l'esforç: al meu grup de recerca per al que ha estat un bon any. La prova més evident que el treball i la constància s'acaba recompensat.

Per ser la meva ombra i la meva memòria; A Vane amb la qui he parlat cadascun dels dies abans d'anar a dormir i mentre ella començava el dia.

Per la seva proximitat: A Afsaneh, Rossari, Lawren i Susanna. Sense ells tot hagués estat més complicat.

Per la disponibilitat: A Mark i Jeff perquè m'han obert les portes d'uns altres espais professionals amb tota la generositat.

Per la seva paciència: A Dean i Cristina, per corregir el meu anglès i ajudar-me a millorar-lo.

Dean i Cristina

Per un sol de color blau: A Antònio per retrobar-nos després de molt de temps.

Per ser com són: A Juan i Lorena per convertir-nos, en un temps rècord, en un trio inseparable.

Juan i Lorena

Per ser el més important: a la meva família de la que sempre he tingut un suport incondicional i que van decidir travessar el món per a venir-me a veure. Fent una menció especial a la meva mare que a la seva edat va decidir que tenia un bon motiu per aprendre com funcionava l'Skype: parlar cada dia amb la seva filla.

I no puc oblidar a més de 16.000 mirades que m'ha acompanyat durant tota aquesta aventura i que m'han fet evident que existia, inclús, per a persones que no conec personalment i que, amb molta seguretat, mai les coneixeré. 

Durant els set mesos ha estat fantàstic tenir-vos a tots/es tan prop i fer-me evident, cada dia i cada moment, que el que a mi em passava era important també per a vosaltres. Moltes gràcies per la vostra generositat.

Avui, tancant maletes per a tornar cap a casa mentre escolto com la pluja va copejant els vidres de la façana. Un soroll que ha esdevingut familiar. Em despedeixo de la nit de Vancouver, dels meus amics/gues d'aquí mentre em preparo per a seguir en pas ferm i decidit l'esdevenir de la meva vida. Mil gràcies per formar-ne part.

Com estem ja en temps de vacances avui em despedeixo de tots/ vosaltres amb Colplay every teardrop is a waterfall. Un ritme que invita a ballar!!.


Bona nit!!.

La Formació del professorat a la Galàxia Learning. Llegendes urbanes

Hola a totes i tots:

Fa uns 6 dies tenia previst fer un post per a continuar amb el tema de la formació del professorat però Blogger no funcionava massa bé. Entrant i sortint vaig esborrar l'entrada del dia anterior [La formació del professorat a la Galàxia Learning: MI.I.Rades]. Sort que @vesteveg sempre està a punt per a solucionar-ho tot. Gràcies Vane!!.

El segon post sobre la formació del professorat també va tenir un mal final. Després d'acabar d'esciure'l i de fer la revisió ortogràfica es va "penjar" l'editor i resulta que no s'havia guardat res del que havia estat escrivint. Aquesta és una de les raons d'estar tants de dies sense publicar-ne cap [si ja ho sé, pot ser una mica "torpe".

Vaig a continuar avui amb aquesta temàtica. A la meva reflexió anterior a aquesta em referia a tres notícies sobre la professió docent: els requisits d'entrada a la formació inicial, la formació pràctica i l'accés a aquesta professió. Temes tots aquests molt interessants. En aquesta aportació feia menció a la necessitat de definir bé el perfil professional: de mestre, de professor de secundària, de professor d'universitat, ... Si no sabem quin n'hem de formar difícilment dissenyarem els programes formatius de manera adequada.

La formació dels docents, al nostre país, topa amb diferents problemes. Els més importants, des de el meu punt de vista són:

1. La professió de mestre és una de les millors definides en termes de competències professionals, teòricament, però a la pràctica tant el MEC com les universitats han estat incapaços de dissenyar uns processos formatius adequats.

2. La formació dels professors de secundària no ha estat mai ben definida. Aquest nivell formatiu, previ a l'entrada a la universitat i a l'accès al món laboral i professional, no es contempla en aquests termes a l'hora de preparar als professionals de la docència que hi hauran de treballar. Això afegit a:

• Quan teníem el CAP aquest era un curs que tothom sabia que es podia treure sense massa esforç.
• Ara que tenim el Màster de Secundària, després de 20 anys d'intentar reformar el CAP, tornem a caure amb una concepció de la preparació docent que evidència la poca importància que políticament si li confereix a aquesta.
• La formació professional, imprescindible per a cobrir les necessitats del mercat laboral, és la gran oblidada del sistema. Directament, no tenim a uns docents preparat adequadament per aquest nivell.

3. Els professors de la universitat, com ja estan al nivell més elevat del sistema, no els cal ni  preparar. Per a què?. La capacitat docent se'ls  suposa, com si fora una "ciència infusa".

Amb aquest context mirem d'analitzar la situació de la formació del professorat per nivells. Comencem avui pels mestres d'Educació Infantil i Primària.

Sobre aquests hi ha dues llegendes urbanes que la Universitat no ha estat capaç de contrarestar:

1. Qualsevol persona pot fer magisteri. És una carrera "molt fàcil" i que tothom es pot treure. 

2. Totes les famílies, veuen amb bons ulls (pricipalment per a les xiques) que facin la carrera de mestra. Los/es que teniu més edat sabeu que durant una època la carrera de magisteri era femenina en un alt grau. Què haurien de fer els centres de formació del professorat per a millorar la situació:

• Donar a aquests estudis la rellevància i la importància que tenen. Sovint, som molt poc exigents amb l'estudiantat. Si ho comparem amb els futurs metges o les futures infermeres les nivells d'exigència no tenen res a veure. Les tres professions aquestes són igual d'importants, totes elles.
• Exigir molt a les persones que venen a fer aquesta carrera suposa exigir també  molt als professors/es de la universitat. Aquests/es han de conèixer a la perfecció l'àmbit professional per al que han de formar als futurs mestres. Això és sempre així?. Moltes vegades no. No tenir un bon coneixement i domini de la realitat fa que no es pugui exigir fins al punt que es deuria.
• Dissenyar la formació d'aquests futurs professionals, fonamentalment la pràctica, de manera conjunta amb els professionals en exercici. Són aquests/es els que poden ajudar a projectar a l'estudiant a una realitat clara i concreta.

A més d'aquestes dues coses val explicar a l'estudiantat des del primer dia d'universitat que no han vingut a fer una carrera de funcionari/a que els permetrà tenir un contracte blindat per a tota la vida i, a més, un horari boníssim i moltes vacances. Han vingut a assumir la responsabilitat d'educar a les noves generacions. 

Si si, segur que esteu llegint això i penseu que això era abans. La realitat ens diu que continua sent així per tant aquests són problemes que continuen pendents de solucionar.

Una altra llegenda urbana seria la imatge que la societat té dels mestres. Sovint he dit i heu estat d'acord amb mi que es té una mala imatge d'aquests professionals. Comparteixo amb vosaltres unes dades recents que diuen tot el contrari. Si això ens servís per a poder invertir la tendència i començar a convertir l'educació en un actiu seria fantàstic.

"Nueve de cada diez españoles confía en los profesores de escuela primaria y secundaria y, de éstos, el 50% indica que su nivel de confianza es muy elevado. Los resultados obtenidos en España, son los más altos de toda Europa. Son algunos de los principales hallazgos del Ranking de confianza en las profesiones 2011, elaborado anualmente por GfK en 20 países".  [Nota de premsa: Informe GfK – Ranking de confianza en las profesiones 2011].





Avui em despedeixo sonant Clodplay Every Teraflop is a Waterfall [Cada teraflop és una cascada]. Una música molt adequada per anar preparant les vacances.

Bona nit!!