Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris objectius. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris objectius. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juny del 2011

Las (i) responsabilidades en la Galaxia Learning

Hola a todos y todas, buenos días de domingo:


Comienzo pidiendo disculpas por mi ausencia durante los diez últimos días después de compartir reflexiones con todos/as vosotros/as durante los seis últimos meses de manera casi ininterrumpida. Se debe a una buena razón puesto que he estado ocupada con una parte de mi familia que ha estado en Vancouver de visita. Unos días intensos y fantásticos.

Ya sabeis que siempre escribo mis posts en catalán. Todos menos el que realicé para Purpos/ed.es. La segunda excepción se debe a que parte de este texto constituye mi intervención en un foro al que pertenezco y que, después de publicarla allí, he decidido compartirla también con vosotros/as.

Durante todo el tiempo que he estado aquí en Canadá he aprendido muchas cosas de este territorio fantástico, de esta gente acogedora y multiracial y de estas universidades tan bien organizadas. Organización que ya me gustaría a mi tenerla en nuestras instituciones. Pero no sólo he tenido, y tengo, la oportunidad de aprender del mundo analógico sino que también la he tenido al descubrir toda una comunidad virtual de profesionales de la educación, en muchas partes diferentes del globo, que se dejan "la piel" cada día en su trabajo y que, por convicción, intentan que este sea innovador, de calidad y que cada día avance. No tenerlos en cuenta ni respetarlos, bajo mi punto de vista, constituye uno de los principales problemas de la educación, y por tanto, de la sociedad actual. Este pensamiento ha inspirado mi aportación de hoy.

Como la educación es mi profesión, supongo que a vosotros os pasa lo mismo, siempre sigo con más atención (igual porque me resulta más próximo) todos aquellos mensajes y noticias relacionados con el tema. Estos últimos días se ha hablado mucho, de nuevo, del proyecto Educat 1 x 1

Me gustaría, en este sentido, aportar algunas ideas o puntos de vista que para mi son fundamentales. En realidad, tienen que ver con la educación en general y creo que son la clave para mejorar en alguna dirección. 

Para no extenderme demasiado intento sintetizar. 

1. La educación es un proceso a largo plazo. Tan largo, que empieza cuando nacemos y termina con el fin de la existencia de cada uno/a. Pretender decidir si un "proyecto educativo" (el que sea) ha funcionado o no en un año o dos es absolutamente imposible. Por tanto todas las decisiones que se tomen en este sentido son arbitrarias y suelen obedecer a intereses que, no necesariamente, tienen que ver con la calidad, la mejora y la evolución de la educación. 

2. Del mismo modo, el sistema educativo es un sistema muy complejo como la propia persona y la educación misma. Requiere de mucha planificación, visión de futuro pero también de flexibilidad y adaptabilidad. Este sistema no sólo está regido por la "escuela" sino que intervienen en él políticos, familias, sociedad en general, ... Atribuir todas las culpas a la "escuela" y a los maestros/as-profesores/as es sólo una evidencia de que las otras partes del sistema no asumen su responsabilidad y, lo que es más grave, que no todos tienen el mismo objetivo educativo. Resultado de los últimos años = caos permanente. 

3. Vivimos en un mundo altamente tecnológico y, en los últimos años, más y más digitalizado. No considerar este entorno en la educación de las nuevas generaciones es como obviar que tenemos la responsabilidad TODOS/AS (no sólo la escuela) de formar a las mejores personas y, con el tiempo, a los mejores profesionales. Seguro que nadie niega la evidencia de que el mundo avanza y lo hace a mucha velocidad. ¿Qué sentido tiene condenar a la escuela a que renuncie a formar parte de este mundo?. ¿Temos casas y vidas digitales y aspirarmos a tener escuelas analógicas?. Algo no funciona. 

4. La educación es la base de cualquier comunidad (región, país, estado) no considerarlo así es estar condenados a tener una vida, si me permitis, como la de los cangrejos. Damos un paso pero retrocedemos dos o tres. En definitiva no salimos de la "mediocridad". Cualquier proceso de innovación y de cambio es bueno "per se" como proceso. De un modo u otro obliga a pensar y a reflexionar sobre lo que estamos haciendo. Y siempre, o casi siempre, podemos variar de algún modo la realidad. Las ventajas e inconvenientes de este cambio nos las evidencia el tiempo pero debemos dejar que este pase. 

5. Los mejores sistemas educativos del mundo (yo ahora estoy viviendo temporalmente en Canadá que es un buen ejemplo) se caracterizan siempre por tener un modelo que no está expuesto a las idas y venidas de los políticos de turno. Estos pueden cambiar e incorporar programas educativos pero el modelo es el que define a su territorio y este permanece. La fortaleza que ello da en términos de organización, gestión, coherencia y respeto a la labor docente es impresionante. Y no sólo por los datos PISA sino por lo avanzado de los paises, en todos los sentidos. 

6. Los medios y recursos que se utilizan para la educación son sólo eso. Si no tenemos un buen modelo educativo, un respeto por la educación, una buena formación de maestros/profesores (esta es una de mis responsabilidades que me preocupa intensamente) el sistema no avanza, todo  lo contrario. Un ordenador, como tal, no es ni bueno ni malo es sólo una máquina. No le tribuyamos la responsabilidad de todos los otros problemas que si que deberíamos solucionar con urgencia y que son previos. 

Por último decir, y supongo que de ello somos conscientes todos/as, que cuando hablamos de educación hablamos de material altamente sensible. Niños, niñas, jóvenes y también adultos que pretendemos que nos ayuden a crear un mundo mejor. Si es así, ¿por qué convertimos a la educación en un arma que sirve para todo menos para eso?. 

En los últimos meses me he cansado de leer en la red insultos a profesores por parte de los padres. Notícias que evidencian que cuando se toman decisiones políticas no se tiene en cuenta, para nada, el tiempo y los recursos que el profesoreado, los padres y la sociedad en general ha aportado. Una vez más se pierden por el camino todos aquellos profesionales, padres y estudiantado que han intentado hacer las cosas de otra manera. Los recursos económicos quizás, cuando los tiempos mejoren, prodremos recuperarlos pero los afectivos ya nunca más. Sabeis perfectamente que cuando alguien dedica mucho tiempo a un proyecto y los inputs que le llegan son todos negativos, al final, dejan de dedicarle esfuerzo. Eso es precisamente lo que está pasando en este momento. 

Dejadme terminar con el ruego, como personas preocupadas por el mundo que nos toca vivir, de que demos a la educación el valor y el lugar que se merece en el momento actual. De otro modo estamos condenados permanentemente a que el resto del mundo no tenga ningún problema en cargarnos "las culpas" de unos supuestos "pepinos" que ni eran españoles ni eran pepinos y, lo más grave, que no tengamos herramientas para contrarestarlos. 
By http://fernandezcoca.com
Me permito compartir algunos enlaces que ilustran, de algún modo, mi aportación. Espero que os sean útiles.


Hoy me despido sonando The Coors "Dreams". Porque soñar en un mundo mejor sea lo único que no nos puedan arrebatar.




Feliz domingo y feliz descanso!!!.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Galàxia Learning: Un full de ruta per a navegar pel ciberespai

Bon dia de dissabte a totes i tots:

Espero que haureu tingut una bona setmana entre notícies de crisi, uniformes escolars, manifestacions de la gent jove, ... i clar, feina, molta feina!.

Avui el post arribarà més tard de l'hora habitual perquè he anat a una concert de la l'Orquestra Simfònica de Vancouver. La realitat és que el teatre està a quatre minuts caminant des de casa meva així que la temptació és permanent jeje. Com sempre que vaig a un concert no només escolto la música sinó que m'agrada molt observar els directors i també l'actitud dels músics. Tots transmeten coses. Em crida l'atenció d'aquí que els directors sempre comenten les peces, parlen amb el públic, expliquen l'actuació. Nosaltres som molt més formals. Hi ha una distància real entre el públic i els artistes. Jo prefereixo aquesta proximitat.

La programació cultural de Vancouver és molt extensa i variada i a tots els actes a les he anat, principalment als musicals, sempre hi havia molt de públic. Fa goig això de veure com la gent s'implica i participa en la vida cultural de la ciutat. El que si que compartim, nosaltres i els canadencs, és la mitjana d'edat de la gent que va als concerts de música clàssica. Normalment són persones grans com aquí a casa nostra. Això si que és diferent al nord d'Europa. Allí els xiquets i xiquetes van a l'òpera des de ben menuts. Aquesta educació informal i no formal sempre he pensat que és fonamental per a formar a la persona. Llàstima que la considerem tan poc. Però bé, estic entenent-me massa en un tema que no és el que ens ocupa avui. De totes maneres si que hi ha coses del concert que em serviran per a exposar els meus arguments.

Després torno sobre el tema música però ara deixeu-me que expliqui el per què del títol d'avui. Durant la setmana he anat llegint diferents comentaris i escrits que m'han cridat l'atenció. En reprodueixo dos:

- Comentari d'un mestre/a respecte a la participació dels pares a l'escola "que jo vaig al seu lloc de treball?, pues ells no cal que vinguin al meu". Fatal!! perquè l'educació és cosa de tots. No hi ha compartiments separats. És un procés complex on hi intervenen una gran quantitat d'agents que tenen un projecte comú: formar a una persona. Recordeu l'exemple del cos humà que posava l'altre dia.

- A un post de presentació d'un llibre "La Societat de la Ignorància" hi ha un primer comentari que acaba dient "Cap anàlisi sense proposta".

Quan ho vaig llegir vaig pensar que tenia tota la raó. Ens passem els dies reflexionant o fent coses a la nostra realitat personal sense fer servir el nostre coneixement per a generar solucions y respostes a tot allò que no funciona o que podria fer-se d'una altra manera.

Relacionant aquests dos comentaris amb el concert se m'ha acudit que hem de començar a assumir el paper del director de l'orquestra i dissenyar el nostre full de ruta: Avantatges d'utilitzar aquesta doble metàfora. Tenim un projecte i una meta que aconseguir, un temps determinat (més flexible del que ens sembla) i uns recursos per a dur-la a terme. Que falta?. Ho tenim tot!!.

Si em centro ara en el primer pas: tenir un full de ruta, és evident que si pretenem navegar pel ciberespai no serà possible sense una guia. És tan gran, hi ha tants de camins per anar cap a unes altres galàxies, hi ha tants de planetes diferents, hi ha tantes naus diferents per a recórrer-lo, i ha tant de material perillós que hem d'aprendre a evitar, ... tot això requereix una gran dosi d'organització.

Les dues primeres preguntes d'aquesta part de la sèrie serien: Tenim un pla?. Sabem on volem anar?. Si en acabar aquesta lectura heu estat capaços de respondre, sense pensar, a les dues preguntes ja hem donat el pas fonamental. Posar-nos en "ruta". Què ja fa temps que hi esteu en "ruta"?. No ho dubto però ... Teniu un full de ruta?.

Demà el segon :-).

Avui em despedeixo amb una cita: "En el cor de tots els hiverns viu una primavera palpitant, i darrere de cada nit, ve una aurora somrient" (Khalil Gibran). Per molt difícil que us sembli el moment actual no dubteu que la primavera sempre arriba, cada any sense excepció.


Bona nit!

dimarts, 15 de març del 2011

Del significat d'ensenyar a la professió docent

Hola a totes i tots, bon dia:

Aquest és un tema cabdal i que, curiosament no he abordat fins avui. He anat reflexionant sobre diferents qüestions i tot i que als comentaris que heu publicat apareix diverses vegades el tema del professorat no us he fet massa cas jeje!.

Als vostres comentaris sempre que heu parlat del professorat ho heu fet en sentit negatiu.  Heu fet referència a la seva competència (en general), a la seva capacitat d'innovar, a la seva implicació, al que suposa i significa el funcionariat, etc. però ningú de totes i tots vosaltres ha parlat del docent, en positiu. És el que jo vaig a intentar a partir d'avui.

Avui començo un seguit de posts per abordar el complexe tema de la docència i de l'ensenyament que no del magisteri i dels continguts. Permeteu-me que faci aquesta distinció per a començar.

De la part del món artístic que conec, i crec que prou bé, amb el temps he anat descobrint dos tipologies de persones (no faig cap judici de valor només exposo):

- Els artistes: en la vessant de l'art a la que es dediquen són persones motivades, emprenedores, creatives  que transmeten passió per allò que fan, que pretenen fer-te viure el que ells/es estan vivint. Viuen del que creen perquè s'ha de viure d'alguna cosa. Solen fer escola.

- Els qui viuen de l'art: són persones, en general, ben formades, que són capaços de desenvolupar obres de qualitat, que a vegades et transmeten coses, que la seva missió no és ensenyar res a ningú i que, en general, del seu estil en fan una forma de guanyar-se la vida (també com tothom) que depèn, moltes vegades, de les demandes del mercat. Poden ser coneguts però difícilment fan escola.

Bé, una vegada més us demano disculpes per simplificar tant. Però em permetreu que hagi utilitzat aquest exemple que em sembla gràfic.

Si vaig ara a l'àmbit professional sempre he pensat que educativament i social hi ha dues professions a les que només s'hauria de poder accedir per "vocació" (deixeu-me que posi la paraula entre comes perquè sempre em sona a religió i no és la meva pretensió. Enteneu-la en el sentit ampli del terme en si). Aquestes són: metge i ensenyant. Tant en una com en l'altra ens hi juguem massa. Són el fonament de qualsevol societat i col·lectiu humà. La primera perquè ens ha de garantir qualitat de vida i la segona perquè ens ha d'ajudar a ser persones i a enfrontar-nos a la vida que ens tocarà viure.

Posant-me a mi com a exemple, com sempre, sempre he pensat que sóc una vocacional de l'ensenyament. En aquest punt permeteu-me l'atreviment d'etiquetar-me.

Quan estudiava a la universitat somniava en ser "professora d'universitat" i ja veieu que el meu somni es va fer realitat. Sóc afortunada per això.

Que és el que més m'agrada de la meva vocació:

- Treballar sempre amb gent jove. Cada any i cada curs és com si ens renovéssim. Ells i elles arriben amb nous interessos, motivacions, punts de vista. És com un descobriment constant.

- No deixar d'estudiar mai. Mai és mai. El món avança molt depressa i les TIC particularment ràpid. Sempre has d'estar atenta a les coses que es diuen a la premsa, a les que expliquen els companys, a aquelles que apareixen a les publicacions científiques, etc. Cada dia adquireixes nous coneixements. Aquests són necessaris per a fer una selecció d'allò realment imprescindible per a l'estudiantat.

- Plantejar cada curs i cada grup com un nou projecte. Tots/es hem de tenir clar quin és l'objectiu final i quan de temps i ha per aconseguir-lo (aquesta és la part que sempre em falla perquè sempre acabo imaginant més coses que temps hi ha ...). Un exemple de Canadà. Com s'imagina el Departament d'Educació de New Brunswick l'educació aquí i ara. Només etiquetes però grans idees.

- Saber que estàs ajudant a construir un projecte de vida personal i professional que després tindrà incidència en les noves generacions, des de molt menuts/es. Aquesta és una responsabilitat tan gran que no s'ha de perdre mai de vista.

- Tenir sempre les portes obertes. Els despatxos i els laboratoris, per anar bé, han de ser un trànsit de gent. També ara els correus-e, els xats, els faces, els twitters, etc. Una classe amb taules i cadires no és res. L'educació ha de ser una experiència viscuda.

- La capacitat de pensar i d'investigar de manera constant. Tot i que a vegades hi ha grups que acaben "odiant-te", en sentit carinyòs, perquè no pares d'experimentar.

- Tenir capacitat de comunicació i de dramatització. Cada classe i cada interacció amb el grup d'estudiants/es ha de significar el millor paper de la nostra vida. Pel camí no oblidar en cap moment que l'acte educatiu més eficaç és, també, el millor acte de comunicació.

- Tenir la capacitat de cooperar i col·laborar encara que sigui en contextos adversos. Moltes vegades has de tenir tot el teu convenciment a pesar de tots els teus col·legues. Si es té prou perseverança el temps t'acaba donant la raó. Afortunada ment!!.

En definitiva, primer ha d'existir la "vocació" per a poder-ne fer una professió després. Si tenim els termes invertits la part de motivació i d'implicació necessària difícilment aconseguirem que s'aprengui.

Que tot això és ja el que feu?. Fantàstic!, tots junts amb aquesta visió construirem camins d'aprenentatge més ferms. Que no feu la major part de coses?. Pareu un moment i penseu com heu de continuar. Aquest temps serà la millor inversió.

Avui acabo amb una cançó diferent. Dedicat a totes i tots vosaltres no només  per la vostra vocació


intel·lectual, que també, sinó per la vostra capacitat personal en afrontar aquest repte de què a això és al que voleu dedicar una part important de la vostra vida.

Bona nit!!

diumenge, 20 de febrer del 2011

El tot és més que la suma de les parts.

Hola bon dia de diumenge.

Continuo avui amb el tema de tenir que ser conscients de qui som i que podem aportar tant al nostre entorn com a nosaltres mateixos.

Avui ha fet un dia de sol fantàstic. Ja sabeu que per aquí l'astre rei és molt car de veure. La qüestió és que aquest matí he decidit aprofitar-ho i m'he posat les sapatilles i la roba de fer esport i he sortit a córrer una estona.

Hi ha un recorregut a ran de mar que és realment bonic i és per allí per on he anat. Mentre corria em fixava que a l'aigua hi havien molts equips de rem que devien estar entrenant. Heu observat mai amb una barca de rem?. Per a poder avançar de manera adequada han de remar tots a un mateix ritme i en una mareixa direcció. I ha una sola persona que va donant les intruccions adequades. L'espai del que disposen no és molt però suficient per a poder fer amb les seves cames i amb els braços els moviments que calen.

Mentre els veia avançar pel damunt de l'aigua pensava que potser un dels problemes més greus de l'actualitat és que hem perdut el ritme. No em refereixo només a la nostra comunitat pròxima sinó en general. Si fem el símil amb el sistema educatiu podriem dir que dels remers cadascú porta un ritme diferent i clar si a més els rems no van en la mateixa direcció el que uns avancen els altres ho retrocedeixen. Així la barca pràcticament no es mou del lloc. Si, a més, li afegim que cada troç canvien els patrons i les directrius són diferentes el tema encara és més greu.

Al cap d'una estona he vist un remer que anava sol a una altra barca. Que poc a poc que avançava. M'ha fet pensar que, a vegades, ens empenyem en fer les coses sols quan si busquessim fer-les en equip l'esforç seria compartit i el rendiment molt millor.

En aquest cas crec que l'expressió matemàtica de que "el tot és igual a la suma de les parts", la podriem retocar per a dir que "el tot és més que la suma de les parts". Com en tantes altres coses de la implicació col·lectiva per aconseguir uns mateixos objectius dependrà que avancem
en la direcció correcta sense tenir la sensació d'esgotament permanent.

Mirem de trobar sinergies amb els nostres comanys de feina i amb el nostre entorn proper per a poder compartir unes mateixes metes que ens ajudin a caminar a bon ritme i de manera coordinada. Aquesta crec que és la clau per a poder millorar la situació actual. Si parlem d'educació, per què no un sistema educatiu modern i de qualitat?. Els dies passats ja hem vist que tenim tots els elements que ens calen. Ara només cal de que ens convencem que podem fer-ho.

Avui em despedeixo amb una dita popular "No hi ha res que tardi tant com allò que no comença mai".

Bona nit!!