Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema escolar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema escolar. Mostrar tots els missatges

diumenge, 12 de juny del 2011

Las (i) responsabilidades en la Galaxia Learning

Hola a todos y todas, buenos días de domingo:


Comienzo pidiendo disculpas por mi ausencia durante los diez últimos días después de compartir reflexiones con todos/as vosotros/as durante los seis últimos meses de manera casi ininterrumpida. Se debe a una buena razón puesto que he estado ocupada con una parte de mi familia que ha estado en Vancouver de visita. Unos días intensos y fantásticos.

Ya sabeis que siempre escribo mis posts en catalán. Todos menos el que realicé para Purpos/ed.es. La segunda excepción se debe a que parte de este texto constituye mi intervención en un foro al que pertenezco y que, después de publicarla allí, he decidido compartirla también con vosotros/as.

Durante todo el tiempo que he estado aquí en Canadá he aprendido muchas cosas de este territorio fantástico, de esta gente acogedora y multiracial y de estas universidades tan bien organizadas. Organización que ya me gustaría a mi tenerla en nuestras instituciones. Pero no sólo he tenido, y tengo, la oportunidad de aprender del mundo analógico sino que también la he tenido al descubrir toda una comunidad virtual de profesionales de la educación, en muchas partes diferentes del globo, que se dejan "la piel" cada día en su trabajo y que, por convicción, intentan que este sea innovador, de calidad y que cada día avance. No tenerlos en cuenta ni respetarlos, bajo mi punto de vista, constituye uno de los principales problemas de la educación, y por tanto, de la sociedad actual. Este pensamiento ha inspirado mi aportación de hoy.

Como la educación es mi profesión, supongo que a vosotros os pasa lo mismo, siempre sigo con más atención (igual porque me resulta más próximo) todos aquellos mensajes y noticias relacionados con el tema. Estos últimos días se ha hablado mucho, de nuevo, del proyecto Educat 1 x 1

Me gustaría, en este sentido, aportar algunas ideas o puntos de vista que para mi son fundamentales. En realidad, tienen que ver con la educación en general y creo que son la clave para mejorar en alguna dirección. 

Para no extenderme demasiado intento sintetizar. 

1. La educación es un proceso a largo plazo. Tan largo, que empieza cuando nacemos y termina con el fin de la existencia de cada uno/a. Pretender decidir si un "proyecto educativo" (el que sea) ha funcionado o no en un año o dos es absolutamente imposible. Por tanto todas las decisiones que se tomen en este sentido son arbitrarias y suelen obedecer a intereses que, no necesariamente, tienen que ver con la calidad, la mejora y la evolución de la educación. 

2. Del mismo modo, el sistema educativo es un sistema muy complejo como la propia persona y la educación misma. Requiere de mucha planificación, visión de futuro pero también de flexibilidad y adaptabilidad. Este sistema no sólo está regido por la "escuela" sino que intervienen en él políticos, familias, sociedad en general, ... Atribuir todas las culpas a la "escuela" y a los maestros/as-profesores/as es sólo una evidencia de que las otras partes del sistema no asumen su responsabilidad y, lo que es más grave, que no todos tienen el mismo objetivo educativo. Resultado de los últimos años = caos permanente. 

3. Vivimos en un mundo altamente tecnológico y, en los últimos años, más y más digitalizado. No considerar este entorno en la educación de las nuevas generaciones es como obviar que tenemos la responsabilidad TODOS/AS (no sólo la escuela) de formar a las mejores personas y, con el tiempo, a los mejores profesionales. Seguro que nadie niega la evidencia de que el mundo avanza y lo hace a mucha velocidad. ¿Qué sentido tiene condenar a la escuela a que renuncie a formar parte de este mundo?. ¿Temos casas y vidas digitales y aspirarmos a tener escuelas analógicas?. Algo no funciona. 

4. La educación es la base de cualquier comunidad (región, país, estado) no considerarlo así es estar condenados a tener una vida, si me permitis, como la de los cangrejos. Damos un paso pero retrocedemos dos o tres. En definitiva no salimos de la "mediocridad". Cualquier proceso de innovación y de cambio es bueno "per se" como proceso. De un modo u otro obliga a pensar y a reflexionar sobre lo que estamos haciendo. Y siempre, o casi siempre, podemos variar de algún modo la realidad. Las ventajas e inconvenientes de este cambio nos las evidencia el tiempo pero debemos dejar que este pase. 

5. Los mejores sistemas educativos del mundo (yo ahora estoy viviendo temporalmente en Canadá que es un buen ejemplo) se caracterizan siempre por tener un modelo que no está expuesto a las idas y venidas de los políticos de turno. Estos pueden cambiar e incorporar programas educativos pero el modelo es el que define a su territorio y este permanece. La fortaleza que ello da en términos de organización, gestión, coherencia y respeto a la labor docente es impresionante. Y no sólo por los datos PISA sino por lo avanzado de los paises, en todos los sentidos. 

6. Los medios y recursos que se utilizan para la educación son sólo eso. Si no tenemos un buen modelo educativo, un respeto por la educación, una buena formación de maestros/profesores (esta es una de mis responsabilidades que me preocupa intensamente) el sistema no avanza, todo  lo contrario. Un ordenador, como tal, no es ni bueno ni malo es sólo una máquina. No le tribuyamos la responsabilidad de todos los otros problemas que si que deberíamos solucionar con urgencia y que son previos. 

Por último decir, y supongo que de ello somos conscientes todos/as, que cuando hablamos de educación hablamos de material altamente sensible. Niños, niñas, jóvenes y también adultos que pretendemos que nos ayuden a crear un mundo mejor. Si es así, ¿por qué convertimos a la educación en un arma que sirve para todo menos para eso?. 

En los últimos meses me he cansado de leer en la red insultos a profesores por parte de los padres. Notícias que evidencian que cuando se toman decisiones políticas no se tiene en cuenta, para nada, el tiempo y los recursos que el profesoreado, los padres y la sociedad en general ha aportado. Una vez más se pierden por el camino todos aquellos profesionales, padres y estudiantado que han intentado hacer las cosas de otra manera. Los recursos económicos quizás, cuando los tiempos mejoren, prodremos recuperarlos pero los afectivos ya nunca más. Sabeis perfectamente que cuando alguien dedica mucho tiempo a un proyecto y los inputs que le llegan son todos negativos, al final, dejan de dedicarle esfuerzo. Eso es precisamente lo que está pasando en este momento. 

Dejadme terminar con el ruego, como personas preocupadas por el mundo que nos toca vivir, de que demos a la educación el valor y el lugar que se merece en el momento actual. De otro modo estamos condenados permanentemente a que el resto del mundo no tenga ningún problema en cargarnos "las culpas" de unos supuestos "pepinos" que ni eran españoles ni eran pepinos y, lo más grave, que no tengamos herramientas para contrarestarlos. 
By http://fernandezcoca.com
Me permito compartir algunos enlaces que ilustran, de algún modo, mi aportación. Espero que os sean útiles.


Hoy me despido sonando The Coors "Dreams". Porque soñar en un mundo mejor sea lo único que no nos puedan arrebatar.




Feliz domingo y feliz descanso!!!.

divendres, 1 d’abril del 2011

Galàxia Learning: La reconquesta del coneixement (del pensament a l'acció)

Bon dia a totes i tots. Bon divendres!

Els dies anteriors hem analitzat el tema de l'aprenentatge des de la perspectiva familiar i des de la dels propis estudiants.

Com els protagonistes d'aquesta sèrie eren tres avui haurem de parlar del professorat. Així ja podem abordar la història sencera una vegada fetes les presentacions. Vull fer, però, un aclariment. Em referiré al mestre en el sentit més ampli i clàssic del terme. Algú que té la capacitat i l'objectiu d'ajudar a entendre el món i a construir coneixements.

Des de l'antiguitat que els mestres i els pedagogs han tingut un paper rellevant a la història. Ells [durant segles i segles no hi van haver elles] eren els encarregats de formar als mandataris, a vegades d'assessorar-los i sempre ens els presenten com uns pensadors que tenien com a missió fonamental crear coneixement.

Pot ser aquesta és una visió romàntica d'aquesta figura però crec, sincerament, que aquesta és la part que realment hauríem de recuperar.

Com sempre miro d'explicar-me.

Si heu llegit el llibre de Seymur Papert "La màquina dels nens" al pròleg posa un exemple que després hem utilitzat totes i tots moltes vegades "si un mestre i un metge del segle XIX vinguessin a l'actualitat el metge no reconeixeria ni l'hospital ni el seu àmbit de treball mentre que el mestre entraria normalment a la classe i començaria a donar classe, no ha canviat res". Si continuéssim amb l'exemple ens faltaria dia que el metge reconeixeria perfectament al cos humà i el mestre no sabria que fer amb els xiquets i xiquetes que té a dins de la classe. No entendria ni el que li diuen. Aquest és un tema interessant però que l'abordarem un altre dia. Mireu a la imatge que segueix com es van imaginar l'escola i les TIC. Igual que al pròleg de Papert. 


Villard (1900)

Poso aquest exemple només per a fer evident que hem perdut una mica l'essència del que suposa ser mestre. Ens serveix per il·lustrar-ho, perfectament, el paper del mestre Yoda (tots el coneixeu). És el que més sap, el que sap entendre les galàxies i el que és capaç de formar al "guerrer" de l'espai per a superar les forces del mal. En aquest cas al seu propi pare, curiós, no?. Però no us preocupeu. Quan dic "tot ho sap" em refereixo que té totes les eines per accedir a tot el saber.

Bé, històries de ficció, a part, aquest argument té prou a veure amb la realitat. Per què.

- El fet que el "mestre" hagi perdut aquesta part de consideració intel·lectual li resta autoritat. En el moment que no és considerat la part "culta" de la societat deixa de tenir un paper fonamental.

- El món exterior al sistema escolar ha evolucionat molt i molt. L'estructura i la missió d'aquest sistema no ho ha fet de la mateixa manera hem de reformular-la de manera urgent. Com hem de formar als guerrers de l'espai si no entenem quin és el seu funcionament?. Fixeu-vos com arriben ja de ben menuts a l'escola (amb les primeres imatges ja ho entendreu).


- Hem cregut, en els darrers anys, que les eines i recursos moderns per ells mateixos suposaven la renovació del sistema. La realitat és ben diferent. L'espasa d'Obi Wan Kenobi té poders però primer s'ha hagut de formar per a entendre contra què i contra qui havia de lluitar. Tots els mestres saben que hi han espases i entenen el seu funcionament?. Saben com enfrontar-se al món amb aquestes "armes"?.



- La clau està amb els seus coneixements i com aquestos s'apliquen a la realitat que li toca viure cada dia al seu entorn professional però també al social i personal. Fins a quin punt és té conciència de quines són les claus del món en el que estem vivint?. Penseu que les Galàxies són sistemes complexos i, a més, dinàmics, en continua evolució.

- Si el sistema és dinàmic i en continua evolució no ens podem permetre no aprendre cada dia per a poder generar coneixement de manera continuada. Aquesta serà una de les nostres principals missions.

Avui em despedeixo amb una cita: "Pensar és fàcil. Actuar és difícil. Actuar com es pensa és el més difícil de tot. (J. W. Goethe). Apostem per la coherència i l'adquisició i generació de coneixement. Aquesta ha de ser la clau.

Bona nit!

dilluns, 28 de març del 2011

Galàxia Learning: l'art d'educar o la lluita contra els clons

Hola, bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut un molt bon cap de setmana de primavera.

Amb el darrer post començàvem una sèrie de que vaig anomenar Galàxia Learning. Vaig aprofitar per explicar una mica l'argument i per presentar als protagonistes de la història.

Avui, com en totes les històries, haurem de començar pel principi i el principi és a qui hem de formar i per a què. Aquesta és una pregunta que en hem de fer tots/es. Pares/mares, sistema educatiu i societat en general. Aquesta és una responsabilitat compartida.

Si ho recordeu a l'entrevista que Punset li va fer a Robinson parlen d'anacronisme de l'escola. Uns altres parlen, directament, de presó escolar. Sigui com sigui, l'educació infantil i primària que ara tenim no respon a les necessitats de la societat en la que vivim i pot ser tampoc a les necessitats dels estudiants d'aquests nivells.

Aquesta setmana tornava a aparèixer a la premsa la notícia de què el fracàs escolar continua pujant de manera alarmant. Per què li diuen fracàs escolar?, per què no dir-li millor fracàs del sistema sòcio-educatiu, en general. Per què els xiquets i xiquetes no aprenen el que deurien?. Per què no formem al professorat com és necessari?, per què els pares/mares (no tots per fortuna) fan d'inquisidors del sistema escolar en lloc de ser-ne uns aliats?. Tot en conjunt fa que la situació de l'educació sigui cada vegada més crítica. 

Però bé, mirem de fer-hi alguna cosa.

1. Canviar els principis que inspiren l'educació primària. Estem a l'era del coneixement ja no a la de la revolució industrial.



2. Siguem conscients del món en el que vivim. Cada dia evoluciona i nosaltres ho hem de fer amb ell. Les TIC són l'eix que hauria d'articular tot el discurs. Aquesta evolució influeix en el desenvolupament de grans i menuts.

3. Que cadascú assumeixi el paper que li toca a aquesta sèrie. Comencem pels pares i mares. Ells han de ser uns observadors permanents del procés de creixement i aprenentatge dels seus fills/es. Les escoles només són un suport tècnic continuat. Sense una base familiar tot allò que construeixen cada dia a l'escola cau només sortir de l'edifici d'aquesta. Com si d'una batalla diària es tractés.


4. No ens oblidem, ningú, de tots els responsables, que cada xiquet i xiqueta és únic i irrepetible. Pensem que és com una obra d'art (escultura, música, dansa, ...) no n'hi ha cap d'idèntica. No els convertim en un patró.

5. No oblidem, tampoc, que la major responsabilitat és ajudar a construir persones. No especialistes en continguts. Això vindrà molt després. El més important és que sàpiguen, des del principi, qui són, cap on han d'anar i el que serà fonamental és que aprenguin a escoltar-se i a descobrir-se a elles/es mateixos/es mentre van recorrent aquest camí. Han de ser feliços mentre ho fan i, el que és més important, han de voler anar a l'escola cada dia més que cap altra cosa (Aquest és un vídeo de l'any 1990. Quina visió de futur!!).


Les galàxies, si alguna cosa les caracterítza,  és que són "un sistema masivo de estrellas, nubes de gas, planetas, polvo, y quizá materia oscura, y energía oscura, unidos gravitacionalmente" (Wikipedia) per aquesta quantitat d'elements és pel que em serveix l'exemple. Penseu que nosaltres hem de formar als estels i als planetes i haurem d'ensenyar a interpretar i a evitar, si cal la matèria i l'energia obscura. Cada estel i cada planeta és diferent a tots els demés. Oblidem-nos de "clonar" als nostres estudiants. Intentem que cadascú sigui ell/a mateix/a.



Preparats i preparades per assumir el repte?. Els pares i mares són els primers que tenen la paraula. Si no assumeixen bé el seu paper els clons i les forces del mal s'apoderen de la realitat. No ho podem permetre!!.

Avui em despedeixo sonant George Gershwin  "Rhapsody in Blue". Si no l'heu sentida mai us convido a fer-ho. Una meravella.

Bona nit!!

divendres, 11 de març del 2011

Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!