dissabte, 12 de febrer del 2011

Quan el món vesteix de Prada



Bon dia i bon començament del cap de setmana.

Espero que puguem gaudir d'un descans reparador després dels dies de treball.

Moltes vegades quan utilitzem la paraula utopia la solem emprar per a denominar o descriure alguna cosa, algun fet o algun desig que creiem que mai esdevindrà una realitat. Jo la utilitzaré avui des d'un punt de vista, si voleu menys romàntic, però més pràctic.

Fa uns dies vaig rebre un missatge d'una exalumna que començava així:

UTOPIA

"Ella está en el horizonte.

Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar".


Vaig trobar que el text tenia molta raó i m'hi vaig sentir totalment identificada en llegir-lo. Avui, a més, amb les notícies que arribaven des d'Egipte pensava que pot ser si. Que pot ser un altre món és possible i que aquest ser possible té a veure amb la nostra capacitat. La de cadascú de tenir una utopia que l'ajudi a caminar. Cada dia, cada minut de la seva vida. Aquí deu estar la clau.

Aquest darrer any, principalment, si ens haguessim de guiar només per les informacions econòmiques i per les notícies dels mitjans de comunicació ens haguessim acabat convencent de que estavem quasi a la fi del món. Tot va malament, tot és negatiu tot són problemes, ... a pesar d'això el món ha de continuar caminant i avançant. En aquest sentit no teniu en algún moment la sensació com si ens haguessin intentat vendre un món ideal que en realitat no existia?. Segurament, per molt que creiem que els "sapos" es converteixen en princeps la realitat ens diu que això no deixa de ser un conte. No vull dir que no haguem de ser idealites i tenir la capacitat i la motivació de cada dia fer coses noves i millors. Clar que si!! però tocant de peus a terra.

Sempre recordaré que fa uns anys un alumne va venir un dia a demanar-me ajuda per a tractar un problema amb la seua xiqueta. El problema consistia en què la menuda estava convençuda de què els caixers automàtics regalaven els diners (la xiqueta tenia 7 anys) i per molt que intentaven explicar-li que si no n'havies posat abans al banc no te'n donava la realitat era que la màquina donava diners a qualsevol hora del dia i de la nit.

No vull dir amb això que hem de donar als menuts i joves menys coses de les que ens podem permetre, o si, però sempre fent-los entendre el valor d'aquestes. Hi ha una dita popular (sempre les he trobat molt sàbies) que diu "Allò que no costa res no val res". Penseu-hi. Les coses bones són les coses cares. Les barates, a vegades, també estan bé. Per què?.

Al centre de la ciutat de Vancouver hi ha una part d'una gran superfície comercial dedicada a les grans marques internacionals, quasi totes elles Europees. Vestits, sabates, bosses, complements, joies, ... els primers dies que estava per aquí vaig anar a donar una volta. Quan vaig entrar em vaig trobar qua quasi només hi havia japonesos/es. Donant un cop d'ull vaig entendre per què?. Unes sandalies de Prada 800 $, unes sabates de Prada 1200 $, una bossa de LV 2000 $, un bolset de Chanel 1000 $, ... i així podria continuar. Quan vaig sortir pensava, realment totes aquelles coses valien el que marquaven les etiquetes?. Segurament no però mentre hi hagi gent disposada a pagar-ho els que les fabriquen i les comercialitzen ho poden aprofitar.

Baixant al món real, aquell on hi ha gent que en prou feines menja cada dia, aquestes situacions ens haurien de fer reflexionar en termes educatius per a poder ensenyar a les noves generacions la diferència que hi ha entre allò que és:

- Imprescindible

- Necessari

- Important

- Convenient

- Prescindible.

Crec que són paraules senzilles que impliquen una presa de decisions important en el dia a dia de les persones. A més d'ensenyar-los el significat d'aquestes paraules no hem d'oblidar que han adquirir les estratègies necessàries per a poder-les aplicar amb seny. Però qui els ho ha d'ensenyar això?. L'escola?, la família?, la societat?. Segurament la resposta és que tots compartin un objectiu comú. Aquest és el repte, també la utopia. Si ens situem en un context de què tot està malament i que la realitat i la vida no tenen solució cada vegada anirà tot més malament. Si per contra ens situem en una visió del món que ens permet caminar cada dia per avançar per fer evident que encara en queda molt de troç estarem precisament materialitzant aquesta utopia. Aquella que assegura que no ens aturarem mai i que mai ens deixare'm véncer.

Us convido a descobrir la part utòpica del món per aconseguir, entre tots, que aquest deixi de vestir-se de Prada per a poder-se fer un tratge a mida. De milers de colors i adaptable a qualsevol talla i estructura física!!.

Avui em despedeixo sonant Bangles "Eternal Flame" precisament!! que no s'apagui mai.


Bona nit!!