Teixint paraules, construint pensaments!!

Ja s'està ponent el sol, quasi és de nit. És el primer dia que he vist ponent-se el sol damunt de les puntes de les muntanyes nevades. Molt bonic!!.

Bé, tal i com vaig comprometre'm miraré de fer un post amb les vostres paraules. Menys mal que sou tímits i no escriviu massa. Uf!!!!. La veritat és que els vostres comentaris han estat llargs, interessants i profunds i m'he permès "agafar" algunes paraules de les vostres. Per això el post d'avui té aquest títol.

Començaré amb la primera paraula que va "saltar" al blog al començament de setmana COMPROMÍS. Gran paraula!!, que crec que ens va caure al damunt amb tot el seu pes. Aquesta és una paraula que vol dir-ho tot o que, per contra, pot no dir res. Al cap i a la fi les paraules que són?. Aquell significat que nosaltres els donem en utilitzar-les!!.

No em puc desfer del meu optimisme i no puc per més que pensar, i dir-ho, que afortunadament per al món de l'educació hi ha molta i molta gent compromesa. Per això podem anar avançant. Poc a poc?. Pot ser si però crec que en pas ferm. Penso que en els darrers 20 anys l'educació d'aquest país ha millorat molt i molt i això no hagués estat possible si no fora perquè tots els agents implicats ho han cregut i han actuat en conseqüència. Què hi ha molts polítics oportunistes, pares irresponsables i mestres i professorat que vieuen de l'educació?. Estic segura que si però ha arribat l'hora de trobar, i explicar, bons exemples i bones pràctiques de tots/es aquells/es que ho fan bé. Un polític que ha tingut una bona idea o n'ha reconegut una i s'ha encarregat de finançar-la, un pare i una mare que són conscients del que suposa tenir un fill/a i han decidit, voluntàriament, convertir-lo en el centre de la seva atenció i reconfigurar la seva existència. Y per últim, però no menys important, un professorat que s'hi deixa la pell cada dia per a poder aconseguir que la qualitat dels aprenentatges i de l'educació cada vegada sigui millor.

Que està molt bé dir-ho però és complicat? Clar que ho és, com tots els reptes. L'educació és el més gran però amb la COMPLICITAT de tots i totes i amb IL.LUSIÓ estic segura que cap projecte se'ns pot resistir. En definitiva, es tracta de sumar cada dia i de no restar. No som importants com a politics, pares o mestres. El que és realment important és la PERSONA que hem d'ajudar a construir des del moment de la seva concepció. Una tasca gens fàcil que requerirà de l'estudi, dedicació i compromís de tots i totes.

Si torno a l'exemple de la comunitat d'aprenentatge i de treball de la música puc dir que si es pot aconseguir que a un poble menut hi hagi tanta gent implicada, d'una o altra manera, en un projecte comú, per què no li pot haver a altres llocs?. Crec que no sóm l'excepció que confirma la regla. Tots aquests anys he conegut centes de persones que hi dediquen una part molt important de la seva vida més enllà de POSTURES POLÍTIQUES i d'interessos personals. Normalment aquestes mateixes persones també són les que estan molt implicades en tots els altres àmbits de la vida. Formen una gran xarxa de treballadors/es incansables. Gràcies a totes elles podem tenir una visió més OPTIMISTA del món i de què una altra realitat és possible. Ja ho està sent!!.

Aquesta mateixa xarxa és la que defensarà els interessos d'UN SISTEMA PÚBLIC D'EDUCACIÓ i CULTURA per a tots. Solen ser persones amb tanta convicció en el que fan que amb ells/es no solen poder ni els POLÍTICS més atrevits. Aquest és l'avantatge de creure fermament amb la bondat d'un projcte i d'una realitat. És veritat que aquesta realitat i els processos que comporta no estan exempts, moltes vegades, de sensació d'IMPOTÈNCIA, de PESIMISME i fins i tot de tenir un ferm convenciment de que en lloc d'anar endavant estem retrocedint. NO mireu només la realitat en una perspectiva immediata. Per poder-la valorar en la justa mesura utilitzeu una perspectiva d'entre deu i vint anys. Veureu com canvia!!.

Pel camí és molt important tenir una consciència col·lectiva clara del valor del CONEIXEMENT. No en termes econòmics, que és la temptació que molts tenen, sinó en termes reals de millora de la societat perquè és la clau per a crear riquesa i per tant una societat cada vegada millor i més justa. Els sistemes de "LOW-COST" aplicats al coneixement i, per extenció a l'educació, tindrien conceqüències fatals des del punt de vista social i de millora col·lectiva.

La GLOBALITZACIÓ és una estratègia econòmica que aplicada al món del coneixement pot ser una arma de doble tallant. Per què ho dic això?. Està molt bé i és necessari pensar global i actuar local. Sempre i quant aquest pensar global no suposi més alienació i més homogeneització en el pitjor sentit de la paraula. Ni tapoc ha de suposar un nou model de colonialisme, el del coneixement. Global ha de significar, respecte, diversitat, interculturalitat, multilingüism

e, ... Ull!! que per aquí se'ns poden escapar moltes coses. Mirem que les ALTERNATIVES realment ho siguin i que no suposin, només, fugides cap endavant per, a continuació, descobrir que encara estem pitjor del que estavem.

Per acabar només em queda utilizar una darrera paraula AGRAÏMENT per haver nascut i crescut a aquesta part de món i per la fortuna que això suposa Quan viatges pel món i pots veure en directe la gran quatitat de persones que no tenen ni el més mínim per a sobreviure te n'adones que som molt afortunats. LLUITEM per no deixar de ser-ho i per ser cada dia una mica millors!!

Smartphone o els cordons de les sabates?

Bona nit, again!!

Molt bon diumenge per a totes i tots!!.

Si si ja sé que el títol d'avui desconcerta una mica però es una cosa d'aquelles que es cola a la meva bústia de correu i fa que el tema que estava preparat per avui es quedi a una carpeta esperant.

Aquest matí quan m'he llevat he obert el correu, com cada dia :-), i entre els missatges que tenia n'hi havia un parell d'una llista en la que participo que deia: "Los niños saben usar un smartphone pero no saben atarse los zapatos" fent referència a les dades d'un estudi que es va fer a Holanda.

El missatge l'enviava un dels participants a la llista i, pare de família, dient que ell el que volia era que els xiquets sapiguessin cordar-se els cordons de les sabates. NO volia més sabates sense cordons. No m'ho podia creure!!.

Directa com sóc jo no he pogut resistir la temptació de contestar. Una resposta directa i clara que us reprodureixo:

"Como se desprende de otras intervenciones mías me dedico al mundo de la educación y os he de decir que me dejan "sin palabras" estudios como este (o conclusiones como estas). ¿Que relevancia tiene, en términos educativos, que un niño/a sepa atarse los cordones de los zapatos?. Es más, ¿necesitamos cordones con zapatos?. Igual es que el proceso mental que tienen que adquirir para comprender la mecánica de unos cordones, un nudo y un lazo pueden adquirila de otro modo.

La sociedad ha avanzado muchísimo en los últimos años gracias en gran parte a la tecnología. Es cierto que estos avances se pueden analizar desde muchas perspectivas pero la realidad es que ahí están. Lo están también para educar a los jóvenes desde que son, prácticamente, bebés. ¿Por qué, de repente, n

os empeñamos en recuperar esquemas clásicos de lo que supone educar?.

A mi entender lo importante no son los cordones, ni incluso los zapatos, lo fundamental es qué "persona" queremos formar y para que mundo debemos de prepararle. Las herramientas, estrategias y métodos que podemos utilizar para ello yo diría que tienden a infinito ;-)".

Y així de breu serà la meva aportació d'avui.

Espero que l'important, per a l'educació, continui sent quina persona hem de formar, com a ésser humà, no quines sabates ha de portar. En sentit figurat podria anar, fins i tot, sense ;-).

Música Mestre/a!!

Bona nit, de nou :-). Bon dia per a vosaltres!!

Primer que res donar-vos les gràcies a tots i totes perquè avui el bloc també ha tingut 120 entrades. Si us dic la veritat estic sorpresa i una mica espantada?. Veig que s'ha convertit en una lectura diària per a molts/es de vosaltres el que em posa en la situació de tenir que escriure cada dia. Espero que no se m'acabin ni el temps ni els temes!!.

Per als que em coneixeu bé segur que quan veureu el títol d'avui direu. Clar!! ja ha arribat el seu tema preferit, la música!!. La veritat és que teniu tota la raó però no arriba per què si sinó que té un sentit. Ja ho veureu!!.

Com el post de la insubmissió escolar veig que ha generat debat i molta gent l'ha llegit vaig a continuar en aquesta línia. Primer que res dir sobre els comentaris que penso que parlaveu més d'objecció que no d'insubmissió perquè el que feu és donar referències escolars alternatives però escoles al cap i la fi. Una de les possibilitats fora buscar una alternativa real al model escola. Els més radicals d'això parlen.

Vaig a intentar posar-vos un exemple d'una comunitat educativa real que té com a objectiu fonamental l'educació. En aquest cas a través de la música.

Hi ha molta gent que a part de tenir la seva feina i la seva vida personal dedica el seu temps de lleure a treballar per a la comunitat d'una o altra manera. Aquest és el meu cas.

Des de l'any 1998 que dedico una part important del meu temps a l'Agrupació Musical Senienca. Durant nou anys i mig en vaig ser la presidente i ara, des de fa quasi quatre anys, en sóc la vicepresidenta. La pregunta que ve a continuació, és la que el fa tothom jeje!!, és quin instrument toco. La resposta és CAP em dedico a la gestió cultural i a ajudar a que funcioni l'entitat, a dissenyar projectes i a mirar de trobar finançament per a poder-los portar endavant i aconseguir que l'associació es pugui finançar en el seu dia a dia. Som una associació d'un poble d'uns 6000 habitants, La Sénia, i són socis de la nostra entitat unes 650 persones. O sigui, un 10% del a població és sòcia de l'AMS la qual cosa vol dir que som l'entitat amb més poder de convocatòria del poble.

Aquesta entitat, sense ànim de lucre, es va fundar un novembre de 1904 i la primera imatge gràfica que en tenim és una fotografia de la Banda de 1907. Durant tot aquest temps l'entitat ha estat capaç de subsistir, inclosos els anys de la guerra civil, i mai ha deixat de ser privada menys uns mesos en els que hi ha un intent de municipalitzar-la. Del 2003 al 2004 vam fer un any seguit d'activitats i l'acte d'inici del centenari va ser un concert al Palau de la Música i l'acte oficial d'inauguració una actuació conjunta amb el grup Comediants a la Plaça Major de La Sénia. En Joan Font, el director de Comediants, va fer de pregoner del nostre centernari.

Tenim, també, una Escola de Música amb 160 xiquests i xiquetes que estudien llenguatge musical i instrument (els necessaris per a la banda de música) amb un claustre de 17 professors que imparteixen les classes. Aquest any hem aconseguit ser escola reconeguda pel Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.

La nostra banda gran, amb 85 component d'edats entre 14 i 60 anys, que acaba de guanyar un segon premi a la primera secció del 39è Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila d'Altea". Una banda de l'escola amb 50 xiquets i xiquetes i una altra d'infantil amb uns 30.

A part d'això tenim un projecte important que és el Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia" que aquest 2011 celebra la seva 5ena edició. Aquest projecte és un exemple claríssim d'aquella frase tan famosa que diu "pensa local i actua global", gestionat, completament, per persones no professionals.

Us demano disculpes per haver fet una introducció així de llarga però era necessari per utilitzar-la com exemple i per a que us situeu. Ah!!, un detall, de totes les persones que treballen en aquest projectes només hi ha 4 professionals que hi treballen. Els directors dos directors de les bandes, el cap d'estudi de l'escola i l'administratiu. Els mestres de l'escola venen les hores que calen per impartir les seves classes.

Aquesta entitat i els seus projectes són un exemple clar del que cal per a constituir una comunitat educativa, en aquest cas no formal i informal.

En principi, cal un projecte i un equip que el lideri. Sense això no seria possible. El S. Educatiu moltes vegades te carències en aquest sentit perquè no té veritables líders. Li calen recursos. És veritat que les diferents administracions, entitats privades i particulars ens ajuden i que les quotes de socis també són una part important dels ingressos. Evidentment aquesta és la part més important perquè sinó no funcionariem però a diferència del SE públic ens hem d'espavilar mes a mes per a poder fer front a totes les despeses.

Dins de l'organització hi tenim diferents persones que totes elles tenen el seu paper i que sense el seu treball conjunt l'organització tampoc no tiraria endavant.

- Una directiva que és qui s'encarrega de buscar els recursos i de gestionar l'entitat.

- Uns directors de bandes i d'escola que s'ocupen de dissenyar i desenvolupar els diferents projectes formatius i que han de tenir uns objectius molt clars perquè els xiquets i xiquetes han de poder arribar en condicions a la banda gran. D'altra manera quan hi arriben no tenen el nivell adequat i no poden llegir les partitures ni interpretar les obres.

- Uns socis que són els qui donen sentit a l'organització i que són els qui recolzen els projectes a més d'estar sempre preparats per ajudar en el que calgui. L'any del centenari vam fer un dinar per a 800 persones i un berenar per a 2500 persones. Aquell dia vam tenir més de 150 voluntaris/àries treballant tot el dia amb nosaltres.

- Unes institucions que ens ajuden a fer realitat els projectes. Sense elles moltes coses no haguéssin estat possibles.

- Uns projectes, que justifiquen aquest finançament.

I el que és més important, una comunitat que comparteix el projecte. Com sempre això no s'aconsegueix perquè si sinó que pel camí cal posar una dosi molt important de motivació i d'il·lusió per a contagiar-la a tothom. Sinó el projecte, en general, es va apagant poc a poc. Penseu que la major part de gent amb la que treballem té entre 10 i 20 anys i que és realment complex convèncer-los cada dia que la música és molt més important que la resta d'activitats de la seva vida. Constància, regularitat, atenció, treball en grup, respecte i estudi, estudi i estudi!!. A més a més, clar, de les altres activitats de la seva vida.

Per poder agafar el mateix simil del post "Acumular coneixement o transformar-lo en un projecte de vida?". Podem pensar què suposa preparar un concert per a un director i la comparació no ens portaria tant lluny del que suposa preparar a una persona per a la vida:

- El director ha de triar l'obra a interpretar i, per a fer-ho, ha de tenir en compte moltes coses però una fonamental és si el grup instrumental podrà interpretar-la. Depen del nivell dels músics, de la quantitat, de l'equilibrades que estiguin les cordes, del tipus de concert, del públic potencial que pot anar a sentir-lo, ...

- Una vegada triada, ha d'estudiar-la per a saber-la a la perfecció. No pot pujar a la tarima si no la domina. Perdria la seva autoriat el primer dia i no s'ho pot permetre.

- S'ha de tenir en compte quants assajos es poden/deuen fer per aconseguir el resultat final sense perdre mai de vista que ha de treballar amb un grup que no és professional i que la música per a ells/es és una forma de lleure. Assajos, assajos i més assajos. Durant el procés, si cal, alguns grups han de rebre algún tipus de reforç en forma de classes complementàries individuals i en grup per assegurar que podran interpretar la partitura.

Bé, ja està el concert a punt!!.

Mentre haurem preparat un tríptic amb el programa. És important treballar la cultura musical del públic més allà de l'oïda. Compositors, descripcions de les obres, etc. i haurem de fer-ne difussió si volem tenir públic. No té massa sentit fer tanta feina i no explicar que l'hem feta. Als xiquets i xiquetes els motiva molt tenir l'auditori ple. Es senten recompensats.

Per últim necessitem un auditori en condicions per a que la sonoritat sigui adequada. Si no és així una part de la feina i de l'esforç tampoc no s'apreciarà. La perdrem pel camí. Quina llàstima!!!.

Hem treballat molt, hem fet el concert amb molt de públic i el director i els músics han tingut el reconeixement que es mereixen i els socis i directiva de l'entitat la satisfacció d'haver contribuit a fer-ho possible. Tots contents i motivats per empendre el següent projecte, no importa que comporti hores de treball i de vida personal. Val la pena!!.

Si comparo això amb el món educatiu general el que se m'acudeix és que:

- Tenim un projecte, l'educació d'un país. Us sembla poc?.

- Tenim dirigents que poden liderar projectes. En podriem tenir més si els forméssim de manera adequada.

- Tenim auditoris. No estic segura que en les millors condicions perquè moltes vegades les peces són massa dissonants i no perquè siguin composicions modernes sinó perquè l'acústica és fatal.

- Tenim una comunitat que no sempre ens acompanya. Aquests darrers anys sembla que menys però aquest crec que és un tema millorable.

- Tenim recursos encara que sempre em voldriem més. MÉS és la paraula que tenim preparada amb més rapidesa. Com estavem fa 25 anys?. La resposta és ràpida i clara.

NO tenim capacitat de fer Marketing Educatiu. Què vull dir?. Que sovint estem tan preocupats/des en preparar el concert que quan arribem al dia de l'actuació no hem pensat de fer publicitat i tenim l'auditori sense gent.

Us animo, des d'avui, com a propòsit per al 2011 a fer Marketing de la nostra feina perquè val la pena. Les xarxes socials sóm nosaltres amb nosaltres mateixos i, sovint, no cal que ens convencem de res perquè ja hi estem prou. Haurem de buscar altres mecanismes i estratègies.

Per tant Música Mestre/a!! que l'obra ja està llesta per a ser interpretada.

Insubmissió Escolar

Cada dia quan acabo d'escriure el post es queden molts de tempes possibles i també de títols a un paper que tinc damunt de la taula de treball.

Penso!! demà parlaré d'aquest tema o de l'altre que avui s'ha quedat sense abordar. Després, durant el dia van caient coses a les meves mans o van apareixent correus a la meva bústia que em fa canviar de parer.

Ah, abans de seguir!!, el tema de les paraules que havieu de publicar cada dia anava una mica just fins que Blaus ha escrit avui un comentari-reflexió. Quina reflexió!! al post "Entre el zen i la 5a Avda de New York". Gràcies per compartir els teus pensaments amb nosaltres.

D'alguna manera el que us vull dir avui està relacionat, en part, en allò que deia Blaus sobre la responsabilitat dels pares en l'educació dels fills/es com eina i estratègia fonamental per a tenir una bona base educativa, però pot ser des d'una altra perspectiva.

He llegit dues notícies ben diferents però les dues fan referència a no usar el sistema escolar formal ordinari.

Una, l'he llegida aquest matí a un diari i deia que el govern canadenc, a través del Ministeri d'Educació, s'ha plantejat fer centres escolars per als indígenes per a poder-los formar en la seva cultura. El primer que he pensat és que aquesta mesura igual arribava una mica tard. Ara, a questes alçades?. Realment té sentit crear sistemes escolars paral·lels per als indígenes?. Deuen estar ja tan en contacte amb la nostra societat que, realment, igual ja no tenen massa consciència de la seva cultura originària. D'altra banda ja sabeu que aquestes cultures es basen en la tradició oral i, per tant, es necessiten prou persones capacitades per a que això sigui possible.

Del tema dels pobladors originaris ja en vaig parlar en el post "Una història llarga o una llarga història" i avui en llegir aquesta notícia m'ha vingut a la ment si no estaran imaginant, una altra vegada, guetos educatius que l'única cosa que aconseguiran és crear més antisistemes. Si si, clar!! com quedem?. Hem de respectar la seva cultura o els hem de fer viure la nostra?. No creieu que no és complicat respondre. Ho és molt!!. Pot ser l'intent més exagerat de fer conviure una cultura mil·lenària amb el consumisme més bàrbar l'he vist al Japó. Ja sé que sóc recurrent en posar exemples d'aquest país però realment això és una de les coses que més em va cridar l'

atenció. Igual la clau estaria en trobar una forma d'evolució des de la pròpia cultura indígena a la que podriem anomenar occidental (en altres èpoques la dominant o la invasora). No estic segura de trobar prou camins per anar d'una a l'altra.

Això seria també aplicable al tema de la interculturalitat educativa que en forma de notícia de portada de revista o de diari sol ocupar, totes les setmanes, algún espai. Que hem de fer quan tenim una arribada massiva de persones de fora?. Les intentem integrar a les nostres costums i manera de ser?, les deixem triar la possibilitat de continuar vivint tal com ho feien al seu país d'origen?. A mi sempre m'ha donat la sensació de què no hi ha cap problema en què mantinguin la seva cultura i les seves tradicions. Tot i així si m'he de fixar en les dades empíriques d'algunes recerques en temes lingüístics, per exemple a Suècia als anys 90, els van fer arribar a la conclusió de que poc a poc estaven perdent la seva pròpia llengua: el suec. Hi havia barris que només parlaven turc, per exemple, i realment els que es sentien desplaçats eren els que parlaven la llengua pròpia del país. Van tenir que modificar algunes de les seves lleis educatives en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles intento pensar en la meva situació aquí a Vancouver. Està clar que no puc parlar la meva llengua, en el meu dia a dia, no ens entendriem. Per tant he de parlar anglès. Respecte a la meva vida social l'avantatge que jo tinc és que els meus paràmetres i els d'ells no són

tan diferents. Per mi cap problema en aquest sentit. Reconec, també, que jo sóc una persona molt flexible i adaptable i tinc molta facilitat per a posar-me en el lloc de l'altre. Aquesta estratègia sempre m'ha funcionat molt bé per anar pel món. Pot ser també, he viatjat molt i he estat a molts llocs diferents, un gran aprenentatge significatiu perquè ha estat viscut en primera persona, fonamental!!.

Del tema de les llengües n'haurem de parlar un dia d'aquests perquè aquest país també és bilingüe com el nostre i la realitat és que a la part anglòfona no és parla gens de francès i a l'inrevés. Ben curiòs!!. Ja sabeu que Catalunya sempre l'hem aproximada al Quebec tant pel tamany com per la situació lingüística. Hi ha molt escrit sobre aquest tema i la realitat és que l'autodeterminació i la posterior segregació d'aquesta regió mai ha tingut recolçament suficient ni polític ni social, tampoc, per a esdevenir una realitat tot i que hi ha una part important de la societat i dels dirigents que hi continuen treballant.

Aquests dos exemples que acabo de comentar ens posen en la situació de tenir que pensar si el sistema educati

u que tenim, el general, és adequat per a poder abordar aquestes situacions. La resposta segurament seria negativa.

Acabaré posant un altre exemple que també m'ha arribat avui a la bústia de correu-e. Una iniciativa per a fer un text col·laboratiu per a poder tenir un document que demostri que podem prescindir del sistema escolar formal i, no només això, sinó que els pares han de poder tenir la llibertat de poder portar als seus fills/es a l'escola o tenir-los a casa o amb un altre tipus d'atenció escolar. No tinc cap dubte de què hi ha altres formes alternatives d'educació i la prova més evident és que fins a la llei d'Educació del 70 a Espanya no podem parlar d'una escolarització obligatòria real fins als 14 anys. Si ho penseu bé fa just dos dies d'això!. L'altre exemple poden ser els tutors o mestres que existeixen des de l'origen dels temps amb les més variades versions. Estem parlant d'una educació un a un o en grups molt menuts de persones escollides quasi sempre pertanyents als nivells socials dominants.

Sesne haver-ho reflexionat massa, ho admeto, no em seblaria tan complicat que els pares puguessin decidir sobre l'educació amb escola o sense. És veritat que per llei a Espanya i a tots els països amb un siste

ma escolar ben articulat la formació bàsica de tots els ciutadans i ciutadanes està regulada per llei. Seria qüestió de que aquestes formes alternatives d'escolarització puguessim demostrar que poden fer que els xiquests i xiquetes arribin a aquests mínims.

Com sempre, aquest poder ser "alternatiu" al sistema, em sona més a un argument de les classes privilegiades que s'ho poden permetre que no a una convicció real de que un altre tipus d'educació i escolarització és possible. Un exemple de què és així podrien ser les escoles Montessori que hi ha arreu del món, n'hi ha una part important d'elles no públiques.

Pot ser, també, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació serien una solució per a la creació i la configuració de nous espais i noves estratègies d'aprenentatge i de formació i les famílies un element de ple dret a integrar dintre d'un procés educatiu formal però fora de l'escola?. Acabo deixant aquest punt anunciat. Ja hi tornarem!!.

Pensem-hi!!

La vella + bella Europa

"Si vols resultats diferents fes coses diferents" [A. Einstein]

Avui el post tindrà una línia diferent a partir de les paraules del brillant Einstein. No sé si coneixeu la seva història però

expliquen que no va ser mai un estudiant brillant, menys mal, no?.

Bé, la veritat és que quan estudiava em van ensenyar que per a poder començar un projecte i després veure si realment ha funcionat és imprescindible saber quin ha estat el punt de partida. Si no és així com tindrem evidències després per saber si allò que hem fet ha tingut un bon resultat?.

La qüestió és que des de que vam començar aquest blog que és com si estessim fent aquest exàmen inicial. Pot ser que comencem a actuar!!. Si nó difícilment podrem canviar cap realitat.

Abans, però, em falta fer una última anàlisi. La continental. La del context on vivim i on treballem: Europa. Aquest continent que ha rebut tants i tans qualificatius i del que ens han fet creure que és l'origen de les civilitzacions quan aquest, clarament, està a Orient. Però bé, d'això ja en parlarem un altre dia.

Avui em disposo a fer un manifest proEuropa.

Jo durant els darrers vint anys he viatjat per molts països diferents. Em declaro una viatjadora "professional" a la que mai li ha fet peresa fer maletes i que sempre ha estat preparada per pujar a un avió. He aprés molt i molt d'anar d'aquí cap allà. He estat a un temple Zen a Tokio (Japó), he anat a una reserva indígena a la selva Amaçònica (Brasil), m'he parat a mirar el Perito Moreno (Argentina) absolutament captivada per la grandesa de la natura. M'han detingut a Guinea Equatorial (Àfrica) per fer fotos a un mercat, ... Tot això m'ha ensenyat cose

s però totes elles sense excepció mai m'han convençut de què el que hi havia fora de casa era millor que el que tenim aquí.

Miraré de compartir amb vosaltres la meva visió.

• Tenim a la costa Mediterrània un dels millors climes del món. Per la llum, pel sol, per la temperatura.
• Tenim una societat on la classe mitja continua existint cosa que ens permet parlar, encara, de l'estat del benestar. Molts de països on he estat fa anys que la van perdre i uns altres no l'han tinguda mai.
• Tenim seguretat. Sabeu el mal efecte que fa viure a cases plenes de reixes com si estiguessis a una pressó?. Sabeu que significa no poder sortir al carrer a partir de les cinc de la tarda?. Que dir de no poder confiar en cap força de l'ordre públic.
• Tenim un sistema educatiu públic, de tots els nivells, que hi ha molts països que fa anys que el van perdre. A més a molts de llocs, la societat està tan degradada que hi ha centres educatius que són veritables guetos.
• Tenim un entorn on encara ens podem plantejar ser propietaris d'alguna cosa i on no tenir una nòmina fixa i discontinua no significa estar comdenat a viure al carrer.
• Tenim uns sistema públic i uns dirigents públics, deixant de banda deshonroses excepcions, que no converteixen tots els impostos en bens personals.
• Tenim unes infraestructures que ens garanteixen que tot tipus de comunicació serà possible. Us imagineu aquells indrets on encara només s'hi pot arribar a peu o pel riu?. Que lluny que estem ja de tot això.

Tenim, tenim, .... podria continuar amb moltes altres coses però amb tot això el que si que tenim és FUTUR. Aprofitem-ho!! no deixem que ens el prenguin!!

Tot això ho dic perquè, moltes vegades, ens deixem arrastrar pel catastrofisme dels mitjans de comunicació per als que en aquests darrers anys sembla que només són notícia els fets negatius. Per què no es planteja ningú difondre una societat en positiu?. Sembla que això no ven gens, quina llàstima!!. Són notícia els xiquets i xiquetes que han sofert abusos, les dones maltractades i que han perdut la vida, les catàstrofes naturals, les guerres, ... Mai és notícia una dona empresaria que ha aconseguit ser una seuperwoman de veritat, una colla de gent que ha tengut una idea fantàstica per resoldre un problema, un científic que ha descobert alguna cosa que ens facilitarà la vida, etc. I nosaltres, impassibles, no fem res per evitar-ho.

I el que mai, mai és notícia és un mestre o una mestra, un professor o professora, un pare o una mare que se n'han sortit i han tingut l'habilitat de fer un gran projecte educatiu: un home o una dona que treballa cada dia per a que el món en què vivim sigui una mica millor. És questa gent que hem ajudat a construir entre tots els que eduquem la que compensa tots els esforços i la que ens garanteix que un altre FUTUR és possible.

Som-hi!! avui és el primer dia de la resta de la nostra vida. Plena de reptes i de satisfaccions!!

Una moneda polièdrica?

La veritat és que tornant amb el bus des de la UBC cap a casa havia pensat que al post d'avui li posaria per títol "

Una moneda amb dues cares" però ara que m'he assegut a escriure he vist que amb dues no en tenim prou així que seran moltes jeje!!.

Bé, la primera part del meu exercici de les paraules ha superat les meves expectatives, gràcies JuanFra per trencar el gel :-). De totes maneres ha utilitzat una paraula tan contundent que igual has espantat a la resta de la comunitat bloguera. Continua oberta l'oportunitat de publicar la vostra paraula. Estic segura!! que l'aprofitareu al llarg de la setmana.

Avui parlarem del cas contrari al que us deia ahir. Avui toca abordar el tema de la sobreformació.

Com deia la meua iaia i també la meua mare "tots els masses fan mal", tant si és per excès com si ho és per defecte. Per què em centro avui en aquest tema?. Básicament perquè

la setmana passada van publicar un estudi, realitzat per dos professors de la UB, que deia que som el segon país de l'OCDE amb més sobreformació, o sigui, amb més desequilibri entre el nivell d'estudis i les expectatives laborals dels subjectes.

Diuen que això també és un problema tot i que jo penso que el problema, en si, no és tenir massa formació sinó que el problema real està en el valor econòmic i social que li associem a aquesta.

Vaig conèixer l'existència de l'estudi a través d'una llista de discusió a la que pertanyo configurada per tota una sèrie de persones que ens dediquem, d'una o altra forma, a treballar al voltant de la xarxa Internet. Em va preocupar que tots els qui van intervenir sobre el tema estessin d'acord en que tenir massa formació no era bo. Jo, per a que dir-vos, que no ho comparteixo. En absolut!!.

Tots i totes haurien de poder arribar a formar-se en els nivells més alts del coneixement. Com més formada està una societat més capacitat d'anàlisi, de síntesi, de crítica, de tenir criteri propi. Com menys formada més alienable. Crec que la resposta és clara, quanta més formació millor. Una altra qüestió és quin valor social té una carrera universitaria, que no el coneixement!!. Donem títols a molts d'estudiants que si els haguessem de revalidar pel que saben del món tindrien problemes seriosos.

Els que teniu pares o avis que van nèixer a la postguerra segur que us han dit moltes vegades, i ho tenen claríssim, que el millor que podeu fer és estudiar per a superar-vos i per "aconseguir ser algú a la vida". A mida que han anat avançant les generacions hem passat a una situació en la que tenir estudis universitaris ha de ser sinònim de guanyar més diners. La realitat quina és?.

D'una banda que la gent arriba fins a la universitat perquè no hi ha un nivell professionalitzador, intermedi, que els garanteix una ocupació immediata a un lloc de treball i el que hi ha continua estant massa desprestigiat. La ESO [Educació Secundària Oblogatòria] per a res compleix aquesta funció. Les darreres estadistiques de l'IDESCAT situen al voltant del 30% la quantitat de persones que no acaben aquesta etapa educativa amb èxit i que dos anys després encara no s'han incorporat mai al mercat laboral. El que és pitjor és que el mercat, avui per avui, es pot permetre no incorporar-les maí. Un 30%? són moltes persones. En percentatge, n'hi ha la mateixa quantitat de sobreformades que d'infraformades, un 6o% teòric si els sumem?. Més de la meitat!!!. Que consti que les estadístiques també diuen que les persones que passen per la formació professional són les qui menys nivell d'atur tenen.

Com sempre, miro d'acabar, donant solucions des del meu punt de vista.

1. Ha arribat el moment de donar-li al coneixement un valor en termes de millora social, personal i professional i no en termes comptables. Ull!! que l'ús de les TIC mal entès ens pot portar cap aquí amb facilitat.

2. És necessari revisar l'estructura del sistema educatiu formal i les estratègies i models formatius que s'hi implementen. Cal una formació professional que representi, clarament, les necessitats immediates del sistema laboral. Flexible i adaptable i considerant de manera permanent les professions emergents. Aquesta si que és una reforma que s'ha de fer amb urgència. Segur que unes altres poden esperar.

3. Tenir més estudis ha de significar tenir més coneixement no més certificats. No us heu trobat alguna vegada currículums brillantíssims i persones intractables?. Estic segura que en més d'una ocasió.

4. És necessari formar, des de molt menuts, en el gust per conèixer i per descobrir el món que els envolta més que per reproduir per enèssima vegada uns mateixos conceptes.

5. Per últim, i crec que fonamental, és necessari canviar els nostres sistemes d'avaluació. Orientar-los a la millora continua i no al resultat final i mirar de poder exigir a les persones, en aquest procès, que siguin capaces de demostrar el que pensen no només reproduir de manera fidel allò que uns altres ja han dit.

Si agafo ara un contrapunt respecte al valor que se li donava, se li dona, al coneixement se m'acudeixen dos exemples. Un l'antiga Grècia i el pensament dels Socràtics. Aquests estaven convençuts que els únics preparats per a governar eren els filòsofs. Estic d'acord que quanta més formació millor (per a que no ens passi el que ara està passant) però és evident que la seva intenció era mantenir-se al poder. Una cosa que ha arribat fins avui, no?.

L'altre exemple podria representar-lo, Cuba, a l'altre extrem. A aquesta illa hi ha una gran quantitat de gent amb carrera universitària. La idea seria aquella meva de que tothom pugui arribar a la universitat però per a què?. La major part de metges cubans, a més, fan de taxistes.

Com sempre, el millor és trobar un equilibri entre reconèixer en termes de saber i certificar la presència durant un temps determinat al sistema educatiu. Dues coses ben diferentes!!

Les paraules están servides!! Totes vostres!!

Entre el Zen i la 5a avinguda de NY

Bon dia per a la major part de vosaltres. Bona nit per a mi.

Espero que hagiu tingut un molt bon cap de setmana.

Tal com deia al meu post del divendres el cap de setmana descansavem i avui tindrieu un nou post amb una proposta.

Està molt bé això de llegir el que els altres escrivim sense dir res més que deixar tímides marquetes que jo trobo quan veig les estadístiques de les visites al meu blog. Està clar, també, que els/les que entreu no necessàriament llegiu el post però encara que només sigui el començament segur que tothom el llegeix. Bé, aquesta setmana es tractarà de fer un exercici conjunt amb una estratègia molt facileta per a que ningú tingui excusa de

no participar. L'exercici el copiaré d'un compositor jove que es diu Òscar Navarro i que el tinc agregat al meu Facebook i que l'altre dia demanava, per a un treball que estava fent, que la gent publiquéssim una paraula al seu mur en relació a la seva música i que comencés amb la tercera lletra del nom. Jo no ho complicaré tant jeje. Només us demano que publiqueu una paraula, una sóla, que us hagi vengut a la ment en acabar de llegir el post. Jo em comprometo, al final de la setmana, a fer un resum i una aportació que tingui relació amb totes les vostres paraules. Confio amb vosaltres eh!! no em falleu!!.

Bé el cap de setmana ha estat intens. Tal com vaig publicar al Facebook he anat a Seattle, aprofitant la proximitat amb Vancouver i que m'havien convidat. Tot i la proximitat geogràfica entre les dues ciutats i cert paregut per la seva ubicació a ran de mar la veritat és que una és títpicament canadenca i l'altra tipicament ianqui. Que vull dir amb això?. Que Vancouver, des de la meva percepció, és una ciutat pensada per a viure-hi i per a poder-la caminar i Seattle té una ubicació privilegiada al costat del mar i les autopistes s'encarreguen de separar la ciutat del mar. Els que coneixeu Tarragona una cosa semblant respecte a la via del tren.

Per qué és diferent també?. Perquè hi ha tantes persones sense sostre pel carrer que quan vaig arribar la primera hora em va resultar realment dura. Persones de totes les edats demanant i alguns d'ells amb alteracions psicològiques més que greus. I aquestes persones al mig d'un centre de la ciutat ple de botigues de marques cares i de disseny i de gent que

entrava i sortia d'elles. Uns gastaven perquè s'ho podien permetre i els altres no mengen perquè no tenen res. En quin moment unes desigualtats tan exagerades comencen a ser invisibles als nostres ulls?. Per què, si ens cansem de dir que viviem a la societat del coneixement no dediquem aquest coneixement a evitar que això continui passant?. Bé, miraré de contestar les preguntes al final.

Mentre anava pel carrer observant tot això que us dic em va venir al pensament una altra situació que vaig viure al metro de Barcelona. Pujo a Plaça Catalunya i amb mi dos nois de devien tenir uns 16 o 17 anys. Ja sabeu que la parada següent a questa és Plaça Urquinaona. Bé, un dels dos noiss després de tres o quatre intents de llegir Urquinaona va desistir. Me va fer tanta pena i vaig tenir, com a part del sistema educatiu d'aquest país, una clara sensació de derrota. Com era possible. Escolaritzat des dels 3 als 16 anys i no era capaç de llegir una paraula diguem que, una mica complicada?.

Bé, les dues situacions ens posen al vell mig de les dues assignatures pendents de la societat del coneixement. Les polítiques socials i l'educació. Les dues molt relacionades.

Com més avançada la societat menys polítiques socials?. No, aquest no és

el cas dels països del nord d'Europa.

Com més avançats menys valor se li dona a l'educació?. Per no posar el mateix exemple Japó tampoc no seria el cas tot i que reconec que aquest és un exemple complex perquè és una mescla extranya de zen i la 5a avinguda de New York.

Feta aquesta aproximació ràpida on ens trobem?. Crec que el següent pas és interrogar-nos de per què? i de qui en té la responsabilitat?

Segur que de per quès n'hi ha molts i les responsabilitats haurien de ser compartides per tots i totes. Penso, sincerament, que aquella expressió de què l'educació és cosa de tots és absolutament certa i, pot ser, amb el temps ens hem oblidat de parlar de

l'EDUCACIÓ per a parlar només de l'escolarització. Són dues coses relacionades però ben diferents. L'escolarització és responsabilitat, en una gran messura, de la política educativa i dels treballadors del sistema educatiu. L'educació, a part de ser responsabilitat del anteriors, ho és també de la família i de la societat en general. Ull!! que tots som tot i crec que aquí bé el problema.

Quants mestres coneixeu que treballen a l'escola pública però porten als seus fills a l'escola privada. És una cosa que sempre m'ha critat molt l'atenció. Que deu passar que no valoren suficient la seva tasca? d'una altra manera no sóc capaç d'entendre-ho. Aquest és només un exemple del que us deia dies anterirors. Fins que no ens creguem la importància que tenim la resta del món tampoc no ho farà.

Aquest és el primer pas per a tenir, el diumenge, una proposta clara entre tots, del que haurien de ser els pilars fonamentals de l'educació a la societat del coneixement. De moment el resum seria com més coneixement més riquesa i com més riquesa més desigualtats. Haurem de fer alguna cosa per a poder invertir aquesta tendència. No trobeu?.

Confio en què ara comença un treball col·laboratiu fantàstic i tindrem un document que publicar com a resum de totes les aportacions per a compartir-lo amb la resta de comunitat educativa, o sigui, la societat sencera.

L'educació. Una cursa de fons!!

En periode d'eleccions, ara n'acabem de passar unes, sempre hi ha un parell o tres de temes que solen ser els que articulen el discurs electoral. Un d'ells és l'educació.

A continuació, una vegada el partit de torn ha guanyat les eleccions si tenim sort i és del mateix signe polític tot seguirà més o menys igual però si el signe canvia ja ens podem preparar per a la reforma educativa. Per molt que tots ells en parlin i manifestin la importància que té como a eina de generació de coneixement i de riquesa sempre acaben utilitzant-la per intentar perpetuar la seva visió del món i així, si és possible, mantenir-se més anys al poder. Aquesta, que fins fa uns anys, era una estratègia pròpia de governs totalitaris s'ha extés a tots amb independència de la seva ideologia. D'altra banda, a mida que avança el periode de mandat els temes educatius i socials es van difuminant per a donar pas als carrers, places, ponts, carreteres, edificis, ... Sempre he pensat que quina llàstima que els xiquets i xiquetes i el professorat no puguen ser inaugurats ni puguen portar una "plaqueta" amb el nom del càrrec de torn.

Bé, una vegada més, com això no té previsió de canviar, a curt termini, haurem d'adoptar altres estratègies per allò de què som professionals responsables i hem de continuar contribuïnt a que el món sigui cada dia millor.

Un bon símil que se m'ha ocorregut per a poder explicar el que vull dir és el dels corredors de fons. Em serveixen igual els professionals com els qui s'hi dediquen en el seu temps de lleure. Ben pensat, més els segons que els primers, perquè els primers n'han fet d'això una professió.

Tinc alguns amics/gues que es didiquen a córrer maratons, mitges maratons i curses de fons en general. Com en qualsevol esport això requereix tenir una constància, ser sistemàtic i tenir una plena consciència del seu cos, de la seva forma física, però principalment de la seua ment.

És en aquesta darrera qüestió en la que reclamo la vostra atenció per a demostrar que educar a una persona és, bàsicament, una cursa de fons on el que compta és arribar fins al final en les millors condicions encara que no arribem els primers (tot i que de primers/es sempre n'hi ha un/a).

Els corredors de fons són persones constants, sistemàtiques, molt disciplinades i amb una capacitat extraordinària d'orientar-se mentalment a la consecució d'un objectiu. En aquest cas tenir resistència suficient per a que el seu cos no defalleixi i els deixi complir el repte que s'han marcat mentre la seva ment es concentra suficient per a poder resistir i resistir. Com totes les curses llargues no tots arriben fins al final i molts es queden pel camí després de recórrer diferents distàncies.

Aquest esport, com qualsevol altre, requereix d'entrenament constant i de seguir un ritme determinat quasi sempre en funció de l'objectiu que s'hagi d'assolir. També en aquest cas són benvinguts els entrenadors personals i treballar en grup assegura, moltes vegades, la motivació per a no deixar d'entrenar i, inclús, un repte a l'hora de participar a les curses. La competència pot ser intragrup i intergrups. Competència al cap i a la fi.

Competir no s'ha de valorar en sentit negatiu. Pensem que és un repte que ens empeny a millorar de manera continuada i constant.

Una vegada han arribat a la meta, si l'esforç ha estat molt desmesurat el seu cos es queixa enèrgicament però la seva ment està tant i tant satisfeta que normalment una cosa compensa l'altra. Quan l'esforç ha estat molt gran ells/es diuen que el cos el que més agraeix és no parar. Seguir entrenant a continuació.

L'educació no és res tan diferent tot i que aquests darrers anys pot ser hem diversificat massa poc els itineraris de les diferents curses. Pot ser, també, els desnivells acumulats sempre són els mateixos i clar, la preparació física de tots els participants no és la mateixa i, no només això, sinó que molts/es d'ells/es no tenen clar l'objectiu que han d'aconseguir i, a més, d'altres pretenen arribar al final sense entrenar i amb meys temps del previst. Uns altres necessiten només participar sabent que mai podran córrer una cursa massa llarga però fer-ne una de curta, en condicions, tampoc no està gens malament.

A les curses molt llargues és evident que tots surten a la vegada i que hi ha un temps màxim per a complir el recorregut si no vols ser desqualificat però és fonamental passar per tots els controls i, a més, si el control t'ofereix menjar, beguda o qualsevol reconstituient millor que l'acceptis i el prenguis no sigui que no puguis cobrir l'etapa següent.

Per a que aquestes curses tan llargues siguin possibles, a més dels entrenadors i dels participants, es necessita tota una altra colla de gent que organitzi i s'ocupi de que tot funcioni bé i en el moment que cal. Com en totes les activitats que impliquen persones no si val a badar!!.

Us sona aquest símil?. Espero que us ajudi a valorar la importància de tenir un paper dins de l'organització d'una cursa que dura, només, tota la vida d'una persona. El nostre paper com a formadors i educadors (pares, mares, professorat, responsables polítics, societat en general) és fonamental perquè som els que hem d'ajudar-los a que la seva ment no defalleixi i el seu cos es mantingui en forma. A més no hem d'oblidar que cada etapa té una importància clau i la descoordinació entre una etapa i l'altra pot tenir repersussions fatals per als participants a la cursa.

Preparat/des per ser conscients de la nostra importància?.

Amb aquest post s'acaba una sèrie de reflexions per passar a partir del proper dilluns, el cap de setmana descansarem, a fer un exercici conjunt que espero que us resulti interessant!!. Bon cap de setmana!!