dimarts, 25 de gener de 2011

Entre el Zen i la 5a avinguda de NY


Bon dia per a la major part de vosaltres. Bona nit per a mi.
Espero que hagiu tingut un molt bon cap de setmana.
Tal com deia al meu post del divendres el cap de setmana descansavem i avui tindrieu un nou post amb una proposta.
Està molt bé això de llegir el que els altres escrivim sense dir res més que deixar tímides marquetes que jo trobo quan veig les estadístiques de les visites al meu blog. Està clar, també, que els/les que entreu no necessàriament llegiu el post però encara que només sigui el començament segur que tothom el llegeix. Bé, aquesta setmana es tractarà de fer un exercici conjunt amb una estratègia molt facileta per a que ningú tingui excusa de
no participar. L'exercici el copiaré d'un compositor jove que es diu Òscar Navarro i que el tinc agregat al meu Facebook i que l'altre dia demanava, per a un treball que estava fent, que la gent publiquéssim una paraula al seu mur en relació a la seva música i que comencés amb la tercera lletra del nom. Jo no ho complicaré tant jeje. Només us demano que publiqueu una paraula, una sóla, que us hagi vengut a la ment en acabar de llegir el post. Jo em comprometo, al final de la setmana, a fer un resum i una aportació que tingui relació amb totes les vostres paraules. Confio amb vosaltres eh!! no em falleu!!.
Bé el cap de setmana ha estat intens. Tal com vaig publicar al Facebook he anat a Seattle, aprofitant la proximitat amb Vancouver i que m'havien convidat. Tot i la proximitat geogràfica entre les dues ciutats i cert paregut per la seva ubicació a ran de mar la veritat és que una és títpicament canadenca i l'altra tipicament ianqui. Que vull dir amb això?. Que Vancouver, des de la meva percepció, és una ciutat pensada per a viure-hi i per a poder-la caminar i Seattle té una ubicació privilegiada al costat del mar i les autopistes s'encarreguen de separar la ciutat del mar. Els que coneixeu Tarragona una cosa semblant respecte a la via del tren.
Per qué és diferent també?. Perquè hi ha tantes persones sense sostre pel carrer que quan vaig arribar la primera hora em va resultar realment dura. Persones de totes les edats demanant i alguns d'ells amb alteracions psicològiques més que greus. I aquestes persones al mig d'un centre de la ciutat ple de botigues de marques cares i de disseny i de gent que
entrava i sortia d'elles. Uns gastaven perquè s'ho podien permetre i els altres no mengen perquè no tenen res. En quin moment unes desigualtats tan exagerades comencen a ser invisibles als nostres ulls?. Per què, si ens cansem de dir que viviem a la societat del coneixement no dediquem aquest coneixement a evitar que això continui passant?. Bé, miraré de contestar les preguntes al final.
Mentre anava pel carrer observant tot això que us dic em va venir al pensament una altra situació que vaig viure al metro de Barcelona. Pujo a Plaça Catalunya i amb mi dos nois de devien tenir uns 16 o 17 anys. Ja sabeu que la parada següent a questa és Plaça Urquinaona. Bé, un dels dos noiss després de tres o quatre intents de llegir Urquinaona va desistir. Me va fer tanta pena i vaig tenir, com a part del sistema educatiu d'aquest país, una clara sensació de derrota. Com era possible. Escolaritzat des dels 3 als 16 anys i no era capaç de llegir una paraula diguem que, una mica complicada?.
Bé, les dues situacions ens posen al vell mig de les dues assignatures pendents de la societat del coneixement. Les polítiques socials i l'educació. Les dues molt relacionades.
Com més avançada la societat menys polítiques socials?. No, aquest no és
el cas dels països del nord d'Europa.
Com més avançats menys valor se li dona a l'educació?. Per no posar el mateix exemple Japó tampoc no seria el cas tot i que reconec que aquest és un exemple complex perquè és una mescla extranya de zen i la 5a avinguda de New York.
Feta aquesta aproximació ràpida on ens trobem?. Crec que el següent pas és interrogar-nos de per què? i de qui en té la responsabilitat?
Segur que de per quès n'hi ha molts i les responsabilitats haurien de ser compartides per tots i totes. Penso, sincerament, que aquella expressió de què l'educació és cosa de tots és absolutament certa i, pot ser, amb el temps ens hem oblidat de parlar de
l'EDUCACIÓ per a parlar només de l'escolarització. Són dues coses relacionades però ben diferents. L'escolarització és responsabilitat, en una gran messura, de la política educativa i dels treballadors del sistema educatiu. L'educació, a part de ser responsabilitat del anteriors, ho és també de la família i de la societat en general. Ull!! que tots som tot i crec que aquí bé el problema.
Quants mestres coneixeu que treballen a l'escola pública però porten als seus fills a l'escola privada. És una cosa que sempre m'ha critat molt l'atenció. Que deu passar que no valoren suficient la seva tasca? d'una altra manera no sóc capaç d'entendre-ho. Aquest és només un exemple del que us deia dies anterirors. Fins que no ens creguem la importància que tenim la resta del món tampoc no ho farà.
Aquest és el primer pas per a tenir, el diumenge, una proposta clara entre tots, del que haurien de ser els pilars fonamentals de l'educació a la societat del coneixement. De moment el resum seria com més coneixement més riquesa i com més riquesa més desigualtats. Haurem de fer alguna cosa per a poder invertir aquesta tendència. No trobeu?.
Confio en què ara comença un treball col·laboratiu fantàstic i tindrem un document que publicar com a resum de totes les aportacions per a compartir-lo amb la resta de comunitat educativa, o sigui, la societat sencera.

6 comentaris:

  1. Els deures que ens poses són ben difícils. Una sola paraula? A mi me'n naixen moltes després de llegir aquest text. Bé, una,...

    Compromis

    Tampoc puc dir el perquè d'aquesta paraula?. Bé, imagine que ja saps per on vaig, així que endavant.

    ResponElimina
  2. Universal

    Està a punt de ploure. Per la finestra de casa es veuen els núvols movent-se lentament. És un dia gris. És un dia fred. Hi ha gent que no soporta ni una cosa ni l'altra. No la soporta mentalment. Perquè el dia, en sí, està ple de matisos de colors, de textures, de sensacions, el fred és sensació, i viure-la conscientment pot aportar la seva dosi de plaer, igualment amb el gris del dia, igualment amb els núvols que viatgen. Tot el que se'ns ofereix davant dels ulls és una font inesgotable de vida. Per ser pensada, o per ser sentida, o per ser compartida... Esperar que faci sol, que faci calor és perdre oportunitats.
    Els esquimals reconeixen 30 tonalitats de blanc. Obsessió? No. És l'exemple més poètic de què la natura està dissenyada per al coneixement. Per plaer? No tan sols. Primerament per sobreviure. Quan això està garantit, tenim el plaer de sobreviure.
    El pensament humà és una suma infinita de paraules. Nosaltres, sota aquest prisma, no som res més que un instant dins del moviment del coneixement. La vida i la mort són paraules per definir una realitat individual (no estem-estem-no estem) però realment no existeixen. Formem part del tot. Les religions, en el seu pensament original, ho entenen perfectament (després es perden socialitzant el coneixement en benefici propi, tenen la propietat de la veritat). Pensar, equivocar-se, rectificar, crear, perdre, guanyar... tot forma part de la pulsió del coneixement. I nosaltres hem de ser elements actius en aquest moviment. Però no és necessari crear la teoria de la relativitat, ni sortir a l'enciclopèdia. El treball és tan important dins del macro com del micro. I l'educació és una de les claus del sistema.
    Dir: "l'educació és un bé universal, tothom té dret a rebre coneixement" està molt bé. Però l'educació s'inicia sempre i només entre els pares i els fills. I aquí està la clau de tot el sistema. L'animal nen és un imitador radical. Està dissenyat genèticament per a copiar infinitament els seus models. I els pares tenen l'absoluta responsabilitat de donar totes les eines que els fills necessiten, començant per l'amor, però també respecte i consideració. No són en absolut organismes estúpids, al contrari, veure als infants com evolucionen, veure la capacitat d'adaptació, de canvi, de coneixement... és tan espectacular que només podem ajudar a obrir totes les portes per a què s'empapin de vida i acompanyar-los amb tota la generositat existencial de la que siguem capaços. Som nosaltres els que tenim que respectar-los, perquè la seva intel·ligència és espectacular, verge, ho volen tot i tot ho volen conéixer ara i aquí. Són present en estat pur. Som nosaltres els que hem d'aprendre d'ells, nosaltres hem de recuperar l'impuls primigeni pel coneixement, que no l'hem perdut mai ni el podem perdre, perquè els nens ens ensenyen que som així d'animals. I aquest intercanvi osmòtic entre pares i fills és vital per a què el sistema educatiu funcioni realment. Si el vincle es trenca, les conseqüències són terribles. Les estadístiques sobre fracàs escolar valoren resultats acadèmics. I si els resultats són mediocres directament s'interpreta que el sistema educatiu és mediocre. Però, qui és el responsable? Els mestres? Els polítics? El sistema educatiu? Com a sistema global que és (hi intervenen moltes variables) no podem acusar només a un colectiu, o a un programa. Però fins que els pares no siguem conscients de què tot el sistema depén en primera instància de nosaltres per a què realment funcioni i fructifiqui, els problemes no faran res més que incrementar-se. Així que deixem d'acusar al sistema. Nosaltres tenim la clau. Els fills son present en estat pur. Però nosaltres tenim la responsabilitat i la virtut, com a déus que som, de crear futur.

    Au, i ample que m'he quedat!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per les teves sàbies i compromeses paraule com educador Universal :-). Gràcies també per aquesta prosa, quasi poètica, que ens has regalat.
    Tantes paraules i tan ben trobades que em faran ben difícil escriure el meu darrer post de la setmana.

    ResponElimina
  4. Les paraules no competeixen, no són comparables, les paraules sumen i prou. Sense les teves reflexions jo no hauria escrit mai aquest text. Per tant, com més serem, més riurem! I entre tots l'estimarem...

    ResponElimina
  5. Complicitat, aquesta és la paraula que em bé al cap en llegir-vos

    ResponElimina