divendres, 28 de gener de 2011

Insubmissió Escolar

Cada dia quan acabo d'escriure el post es queden molts de tempes possibles i també de títols a un paper que tinc damunt de la taula de treball.

Penso!! demà parlaré d'aquest tema o de l'altre que avui s'ha quedat sense abordar. Després, durant el dia van caient coses a les meves mans o van apareixent correus a la meva bústia que em fa canviar de parer.

Ah, abans de seguir!!, el tema de les paraules que havieu de publicar cada dia anava una mica just fins que Blaus ha escrit avui un comentari-reflexió. Quina reflexió!! al post "Entre el zen i la 5a Avda de New York". Gràcies per compartir els teus pensaments amb nosaltres.

D'alguna manera el que us vull dir avui està relacionat, en part, en allò que deia Blaus sobre la responsabilitat dels pares en l'educació dels fills/es com eina i estratègia fonamental per a tenir una bona base educativa, però pot ser des d'una altra perspectiva.

He llegit dues notícies ben diferents però les dues fan referència a no usar el sistema escolar formal ordinari.

Una, l'he llegida aquest matí a un diari i deia que el govern canadenc, a través del Ministeri d'Educació, s'ha plantejat fer centres escolars per als indígenes per a poder-los formar en la seva cultura. El primer que he pensat és que aquesta mesura igual arribava una mica tard. Ara, a questes alçades?. Realment té sentit crear sistemes escolars paral·lels per als indígenes?. Deuen estar ja tan en contacte amb la nostra societat que, realment, igual ja no tenen massa consciència de la seva cultura originària. D'altra banda ja sabeu que aquestes cultures es basen en la tradició oral i, per tant, es necessiten prou persones capacitades per a que això sigui possible.

Del tema dels pobladors originaris ja en vaig parlar en el post "Una història llarga o una llarga història" i avui en llegir aquesta notícia m'ha vingut a la ment si no estaran imaginant, una altra vegada, guetos educatius que l'única cosa que aconseguiran és crear més antisistemes. Si si, clar!! com quedem?. Hem de respectar la seva cultura o els hem de fer viure la nostra?. No creieu que no és complicat respondre. Ho és molt!!. Pot ser l'intent més exagerat de fer conviure una cultura mil·lenària amb el consumisme més bàrbar l'he vist al Japó. Ja sé que sóc recurrent en posar exemples d'aquest país però realment això és una de les coses que més em va cridar l'
atenció. Igual la clau estaria en trobar una forma d'evolució des de la pròpia cultura indígena a la que podriem anomenar occidental (en altres èpoques la dominant o la invasora). No estic segura de trobar prou camins per anar d'una a l'altra.

Això seria també aplicable al tema de la interculturalitat educativa que en forma de notícia de portada de revista o de diari sol ocupar, totes les setmanes, algún espai. Que hem de fer quan tenim una arribada massiva de persones de fora?. Les intentem integrar a les nostres costums i manera de ser?, les deixem triar la possibilitat de continuar vivint tal com ho feien al seu país d'origen?. A mi sempre m'ha donat la sensació de què no hi ha cap problema en què mantinguin la seva cultura i les seves tradicions. Tot i així si m'he de fixar en les dades empíriques d'algunes recerques en temes lingüístics, per exemple a Suècia als anys 90, els van fer arribar a la conclusió de que poc a poc estaven perdent la seva pròpia llengua: el suec. Hi havia barris que només parlaven turc, per exemple, i realment els que es sentien desplaçats eren els que parlaven la llengua pròpia del país. Van tenir que modificar algunes de les seves lleis educatives en aquest sentit.

Mentre escric aquestes ratlles intento pensar en la meva situació aquí a Vancouver. Està clar que no puc parlar la meva llengua, en el meu dia a dia, no ens entendriem. Per tant he de parlar anglès. Respecte a la meva vida social l'avantatge que jo tinc és que els meus paràmetres i els d'ells no són
tan diferents. Per mi cap problema en aquest sentit. Reconec, també, que jo sóc una persona molt flexible i adaptable i tinc molta facilitat per a posar-me en el lloc de l'altre. Aquesta estratègia sempre m'ha funcionat molt bé per anar pel món. Pot ser també, he viatjat molt i he estat a molts llocs diferents, un gran aprenentatge significatiu perquè ha estat viscut en primera persona, fonamental!!.

Del tema de les llengües n'haurem de parlar un dia d'aquests perquè aquest país també és bilingüe com el nostre i la realitat és que a la part anglòfona no és parla gens de francès i a l'inrevés. Ben curiòs!!. Ja sabeu que Catalunya sempre l'hem aproximada al Quebec tant pel tamany com per la situació lingüística. Hi ha molt escrit sobre aquest tema i la realitat és que l'autodeterminació i la posterior segregació d'aquesta regió mai ha tingut recolçament suficient ni polític ni social, tampoc, per a esdevenir una realitat tot i que hi ha una part important de la societat i dels dirigents que hi continuen treballant.

Aquests dos exemples que acabo de comentar ens posen en la situació de tenir que pensar si el sistema educati
u que tenim, el general, és adequat per a poder abordar aquestes situacions. La resposta segurament seria negativa.

Acabaré posant un altre exemple que també m'ha arribat avui a la bústia de correu-e. Una iniciativa per a fer un text col·laboratiu per a poder tenir un document que demostri que podem prescindir del sistema escolar formal i, no només això, sinó que els pares han de poder tenir la llibertat de poder portar als seus fills/es a l'escola o tenir-los a casa o amb un altre tipus d'atenció escolar. No tinc cap dubte de què hi ha altres formes alternatives d'educació i la prova més evident és que fins a la llei d'Educació del 70 a Espanya no podem parlar d'una escolarització obligatòria real fins als 14 anys. Si ho penseu bé fa just dos dies d'això!. L'altre exemple poden ser els tutors o mestres que existeixen des de l'origen dels temps amb les més variades versions. Estem parlant d'una educació un a un o en grups molt menuts de persones escollides quasi sempre pertanyents als nivells socials dominants.

Sesne haver-ho reflexionat massa, ho admeto, no em seblaria tan complicat que els pares puguessin decidir sobre l'educació amb escola o sense. És veritat que per llei a Espanya i a tots els països amb un siste
ma escolar ben articulat la formació bàsica de tots els ciutadans i ciutadanes està regulada per llei. Seria qüestió de que aquestes formes alternatives d'escolarització puguessim demostrar que poden fer que els xiquests i xiquetes arribin a aquests mínims.

Com sempre, aquest poder ser "alternatiu" al sistema, em sona més a un argument de les classes privilegiades que s'ho poden permetre que no a una convicció real de que un altre tipus d'educació i escolarització és possible. Un exemple de què és així podrien ser les escoles Montessori que hi ha arreu del món, n'hi ha una part important d'elles no públiques.

Pot ser, també, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació serien una solució per a la creació i la configuració de nous espais i noves estratègies d'aprenentatge i de formació i les famílies un element de ple dret a integrar dintre d'un procés educatiu formal però fora de l'escola?. Acabo deixant aquest punt anunciat. Ja hi tornarem!!.

Pensem-hi!!

2 comentaris:

  1. No crec que sigui només una demanda de les classes dominants. Normalment les escoles "alternatives" proposen sistemes d'ensenyament i mètodes d'aprenentatge diferents als de la Conselleria. I la demanda d'aquest tipus de propostes és general, no pertany només a les classes dominants.

    Altres exemples de propostes paral·leles a Montessori:

    ESCOLES WALDORF
    http://ca.wikipedia.org/wiki/Pedagogia_Waldorf

    ESCOLES ALTERNATIVES A CATALUNYA
    http://www.educaciolliure.org/

    ResponElimina
  2. Las razones para exigir al estado que permita la educación de nuestros hijos sin pasar por el sistema escolar son muy variadas. Dependiendo de quién lo solicite, podemos estar delante de un grupo activo que mejoraría sustancialmente el proceso adaptándolo mejor a sus propias necesidades o bien delante de un grupo con necesidad de segregar a su progenie para mantenerlos en unas posturas ideológicas inmovilistas sin posibilidad alguna para el cambio.
    La cuestión previa que yo me plantearía es si estamos históricamente más cerca de la revolución industrial o de la revolución de la información (por llamarlo de alguna manera)
    Hay que preguntarse si aún sigue vigente la necesidad de mantener un sistema educativo que tuvo el efecto secundario -que no es poco- de sacar a los niños de las minas y de unas condiciones laborales impresentables dada su peculiar condición de "no-persona" por necesitar tutela de adultos.
    Si esa situación se acepta como superada y que es una verdad universal que la educación también es un derecho universal, podremos pasar a la siguiente cuestión: ¿qué educación? Y entonces cabría plantearse la necesidad de que un agente externo validase esa propuesta según unos criterios claros y específicos.

    Durante estos meses me siento pesimista ante el futuro. Creo que si no hay postura ideológica clara detrás, es muy fácil rendirse a las exigencias de "los mercados" y acabar creando un sistema educativo "low-cost" que cumpliendo unos mínimos operativos permitiese cumplir con la obligación de educar lo justito para seguir sirviendo esos "mercados".
    La aspiración de la educación NUNCA puede ser "low-cost". Siempre debe aspirar a ser "de primera". Hasta dónde llegue será un problema de coste y de posibilidades. Pero nunca de planteamiento inicial de objetivos.
    La educación SIN sistema tendría que bregar con la tendencia individual que indudablemente surgiría de conseguir lo mínimo por el mínimo precio. (por otro lado, y ahora que lo pienso, igual le está pasando a nuestra enseñanza pública, que está peleándose ahora por subsistir, claro).

    ResponElimina