divendres, 11 de febrer de 2011

A Déu no li agraden els iPhone






Bon dia!!

Aquest matí quan anava cap a la UBC llegint el diariet que donen al metro, com aquí, m'ha critat l'atenció una notícia curta que m'ha suggerit aquest títol. Tot el dia que li dono voltes perquè, clar, és un títol provocador però finalment he decidit que per què no?.

Us explico la notícia. Deia que el Vaticà havia prohibit, expressament, poder-se confesar utilitzant l'iPhone i l'iPad. La qüestió és que m'ha fet pensar que cap dia haviem parlat del tema religió. En realitat, no tant de religió com de la formació ètica i moral que necessita tota societat. Perquè, en necessita no?.

Vaig a intentar compartir el meu punt de vista sobre el tema. Els que tenim una edat, jeje, quan anavem al cole teniem una assignatura que es deia "Formación cívico social". De fet, jo la vaig tenir a primer de primària, ja us podeu imaginar. Guardo el llibre com una veritable joia. Quan el llegeixes no et pots creure que a unes personetes de 6 anys els expliquessin aquelles coses. Com comportar-se amb la gent més gran, com caminar pel carrer, que fer quan entres a un lloc, quines coses estàn ben fetes i quines no respecte a la resta de gent, etc. A més, jo vaig tenir una educació bàsica encara amb una component religiosa important. La política ja estava molt "difuminada" llavors. Estic parlant de finals dels anys 70. La dictadura Franquista ja havia acabat.

Feta aquesta petita introducció voldria parlar-vos del paper de les religions en el procés educatiu del món actual.

Com suposo que molts/es de vosaltres la nostra formació bàsica no ha estat exempta de formació religiosa. Almenys la meva no hi ha estat. Jo no puc dir que la meva família sigui religiosa però si que s'han preocupat de què rebéssim els sagraments quan tocava. Dit això, fa temps que vaig descobrir que una cosa són les religions i l'altra molt diferent les esglésies. La forma d'organitzar les creences d'una comunitat no tinc clar que necessiti d'una estructura de gestió com seria una església.


Jo sóc una gran amant de l'antic d'Egipte (lamento molt tots els darrers esdeveniments). La questió és que quan vaig visitar aquest país en mig d'una explicació del temple de Hatshepsut [l'única faraona de l'antic Egipte] de repent, amb uns altres noms i un altre context, és com si ens estéssin explicant l'Antic Testament. Si ho penseu un moment no era tan extrany. De fet l'evolució dels pobles, de les cultures i de les religions ha anat de manera paral·lela. Llàstima que pel camí els interessos d'uns i d'altres han transformat la religió en una arma que els ha permès justificar les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

Sent així quin paper li podem atorgar a la religió, qualsevol d'elles, en termes educatius?. Com sempre en el punt mig deu estar la bona mesura.

Si jo penso en la "formación del espíritu nacional" que feien a l'escola (a la que jo vaig viure ja no) durant l'època de la dictadura clarament estaven adoctrinant a les noves generacions per a poder perpetuar una ideologia i un poder. De la mateixa manera si repasseu una mica la història de les religions, d'una forma o d'una altra també han pretès el mateix. En definitiva, tots intenten adoctrinar, mai més ben dit. Hi ha una pel·lícula, Agora de Alejandro Amenabar, que em va encantar pel tractament que fa de les religions i també de la imatge de les dones a aquella època. Vaig pensar que jo, dona convençuda de ser-ho, no hagués pogut sobreviure a aquells moments perquè m'hauria revoltat.

He estat a diferents països del món amb religions molt diferentes i crec que aquestes marquen, sense cap dubte, el caràcter d'aquests pobles. Calvinistes, luterans, catòlics, mormons, islamistes, induistes, budistes, ... La pregunta que m'he fet moltes vegades és: realment quants déus hi deu haver?. Un sol?. Un per a cada religió?. La qüestió és que aquest Déu de cada religió fa que els seus seguidors es comportin d'una forma o d'una altra en funció de les seves directrius així que mireu si és important. Diria que fonamental.

Segur que heu sentit a la gent més gran dir que quan la religió tenia més influència en el dia a dia i en les persones el món funcionava molt millor. Realment creieu que el fet de la confessió, com a tal acte, és important que es faci de manera presencia o per l'iPhone o l'iPad?. Segurmament l'imporant, com sempre en educació, és el missatge que transmetem i no el canal que utilitzem per a transmetre'l. L'important és qui hi ha a l'altre costat i la seva capacitat d'escoltar, d'entendre i de posar-se en el teu lloc. Cosa bastant complicada tenint en compte que moltes de les religions converteixen als seus "pastors" en éssers "asocials" en el sentit de què estan empenyats en no deixar-los dur una vida com la d'un ciutadà o ciutadana "normal". Moltes de les seves restriccions "professionals" m'han semblat sempre contra natura. Per aquesta raó es deuen produir tantes alteracions de la conducta que d'ells seria d'esperar. Que dir, ja, de que les dones no tinguin permès l'accès al saserdoci. Més increible encara en els moments que estem vivint.

El nostre és un estat aconfessional però on l'església catòlica encara pretén tenir un paper important. Vist el comentari de l'article i el paper de les TIC's a la societat actual podriem calificar-lo de totalment anacrònic. Des del punt de vista de l'educació pública també sempre he pensat que no té massa sentit que la nostra Constitució ens declari un estat no confessional i després concerti tants centres religiosos (fins a un 80%). Si si, ja sé que econòmicament acostumen a demostrar que encara els surt a compte. El que no sé si socialment ens hi surt tant. A l'educació pública segur que no.

Penso que la crisi de valors de la que es sol culpar a la "no religió" (si em permeteu l'expressió) i a la tecnologia especialment des de que existeix INTERNET té poc a veure ni amb una cosa ni amb l'altra. Té més relació amb cadascú de nosaltres mateixos. Aquest també és un repte de l'educació actual.

Hem d'aconseguir formar a les noves generacions per a que es coneixin a ells/es mateixos/es i siguin capaços de poder decidir, lliurement, que és el que millor els convé com a persones i com a ciutadans/nes de la societat del coneixement. Si aquest convindre té a veure amb una confessionalitat o amb un ús de la xarxa en un grau elevat no ha de significar cap problema sempre i quan tinguin consciència de per què? i/o per a què?. Aquesta és la nostra missió com a educadors.

Hi ha un principi que jo crec que és universal i que és la clau per a respectar-te a tu i respectar a la resta de la humanitat. Allò que no ho vulguis per a tu tampoc no ho vulguis per als demès.

Acabo amb una cita de la filosofia ZEN: "Nosaltres som els autors de cada proper moment" del llibre de Chris Prentiss (2006): Zen i l'art de la felicitat.

Avui em despedeixo amb música clàssica: Música Aquàtica de Friedrich Händel.

Bona nit!!


2 comentaris:

  1. Fíjate, ayer coincidí en una comida con un cura católico dominicano y estuvimos charlando.
    Está haciendo un doctorado en la la U de Murcia y estudia la doctrina de la iglesia (lo que los papas dicen) sobre educación superior católica y cómo la misma doctrina se aplica o no en las universidades católicas españolas y dominicanas (esa es mi traducción, te juro que cuando me dijo el tema de la tesis tuvo que darme una charla sobre lo que significaba y esto es más o menos lo que entendí :-)).
    Es decir, un estudioso de la doctrina de la iglesia y la educación según la visión de la iglesia católica.
    Estabamos hablando de la educación y la iglesia, y la religión y la universidad y demás... y en algún momento de la conversación me dijo que creía firmemente en que en los colegios debería incluirse en la historia universal un repaso a todas las religiones del mundo, como vertebradoras de modelos sociales más o menos complejos y de relevancia para determinados contextos. Pero me dijo también que él creía que los asuntos de religión personal, deberían ser tratados (y se refería a la religión católica) en foros concretos y privados: la familia, la catequesis, etc.
    Decía el cura en cuestión que no entendía que un estado aconfesional -como el español, aunque no hizo mención al dominicano- incluyera la religión en su curriculum.
    mientras lo oía tenía ganas de tener una cámara, grabarlo y colgarlo en la red :-), porque era alguien con una profunda convicción de su religión (católico), estudioso y admirador de la misma (cada uno estudia y admira lo que le da la gana), que decía cosas sensatas y a mi gusto evidentes sobre educación pública, y que a veces suponemos tan borrosas... igual es que a veces olvidamos que los colectivos están llenos de gente, y que mucha de ella es sensata.
    Y a veces es sólo cuestión de sensatez... pero está tan escasa en estos días! :-/

    ResponElimina
  2. Jo crec que el concepte de Déu és una destil·lació del concepte més genèric de Naturalesa. La diferència, Déu està fet a imatge i semblança de l'home, el serveix com a concepte. A partir d'aquí, els llibres sagrats són un recull històric de les llegendes que anaven viatjant d'est a oest per l'Índia, la Xina i l'Orient Mitjà, i que Europa fa seves a les acaballes de l'Imperi de Roma. De fet, l'existència dels sants és una adopció de la religió romana: tenien semideus per a tot, com ara hi ha sants per a tot. Així la gent podia continuar adorant les imatges familiars que protegien la família o el gremi o el que fós sense sortir de la veritat de la sagrada escriptura.
    Sobre l'ensenyament de les religions, jo crec que és important per a tothom. Però l'assignatura no ha de ser allissonar als nens amb aquella religió o la de més enllà, sino que cal fer una història de les religions. Jo, que vaig fer història de l'art, necessitava conéixer la Bíblia i les seves històries fonamentals, perquè tot està farcit d'aquestes històries. De la mateixa manera, la mitologia grega, sobretot, està present en gran part de la producció artística occidental. Per tant, és un coneixement que ens dóna molta informació iconogràfica i interpretativa de per què tenim la realitat que tenim. Tampoc estic d'acord en què el Déu de cada comunitat ha determinat el seu caràcter. És un factor més, però determina molt més el clima, per exemple.
    A més, políticament el món occidental segueix estructurant les seves línies de tensió posant com a excusa la raó religiosa. Jueus, catòlics, protestants, islàmics... encara ara posen l'accent en conceptes anacrònics i justifiquen les accions a partir de veritats immutables... sense poder amagar que les línies de tensió creades van en una altra direcció, directament relacionades amb el poder i els recursos naturals que administren zones concretes del món. Per tant, conéixer la història de les religions també ens permet entendre qüestions bàsiques dels conflictes que estem visquent actualment.
    Un punt novedós és el paper de la Xina actualment. A diferència d'occident, la Xina fa colonialisme econòmic pur i dur. No intenta vendre la seva veritat religiosa. No imposa el seu règim de govern. Fa comerç en el sentit més ampli de la paraula. Àfrica ja és en gran part de la Xina. Europa ho serà en breu. Fa servir la mateixa metodologia que occident però sense paternalismes. Estudiar les religions orientals també és fonamental. Per a entendre els canvis de mentalitat que va viure el món a partir del segle XVIII. I per a entendre el món que ens ve a sobre, on la Xina i l'Índia tindran un paper protagonista i nosaltres serem espectadors del gran teatre del món.

    ResponElimina