dissabte, 15 de gener de 2011

Dones viatgeres o el valor de no ser ningú

Des de que vaig arribar que em tempta parlar d'aquest tema i m'he resistit perquè com que hi ha molts de seguidors homes per a que no m'acusen, o si jeje!!, d'"apologia del feminisme".

Com que m'agrada molt viatjar i sóc dona m'he preocupat de buscar llibres que parlen de dones viatgeres principalment al segle XIX quan anar pel món pel gust de conèixer-lo, a l'aventura, o per comerciar era una acció purament en masculí. Fa dos segles, i abans també, ja hi van haver dones que es van atrevir a anar d'uns llocs als altres. Moltes vegades, disfreçades d'home (hi ha un llibre de Mateldi Asensi que es diu Tierra Firme que retrata precisament això), per a no sé vistes ni reconegudes. Haguessen estat en perill.

Tot i l'admiració que sento per aquests dones valentes i trencadores per a la seva època sempre m'ha cridat l'atenció que les convencions del moment les obligaven a vestir de maneres absolutament incòmodes i innadequades, que havien de portar sempre una "dama" de companyia i que, les més benestants, havien de portar els llençols de fil o la vaixella de porcellana (Hi ha una pel·lícula que es diu Una habitación con vistas ambientada a la fabulosa Florència que retrata això perfectament). Un contrasentit si tenim en compte que la gràcia de viatjar està, precisament, en endinsar-te un un altre espai, una altra cultura, una altra religió, una altra raça, ...

D'alguna manera continua havent molta gent que s'encaparra en viatjar amb una espècie de vaixella mental incapaços com són de veure l'extraordinari d'allò diferent al conegut.

La globalització, darrerament, ens està empenyent a que això sigue impossible. Avui mateix parlant amb el meu company de "despatxet Jason, sobre el menjar típic de Vancouver no ha estat capaç de dir-me'n cap. A ell li encanta la pasta, la família de la seva dona és d'origen italià, i el menjar mexicà molt i molt picant. Starbucks Cofee, McDonalds, el menjar italià, la coca-cola, Zara, .... són aquelles coses que podem trobar a qualsevol part del món i per tant cada vegada resulta més complicat gaudir d'allò nou i desconegut.

Fa 200 anys quan una dona viatgava era una aconteixement extraordinari. Ara s'ha convertit en una cosa normal. De fet, una de les coses que més m'ha agradat d'aquesta primera setmana aquí a Vancouver és que a aquesta ciutat no sóc ningú. Vaig pel carrer, entro i suto del meu edifici, vaig a comprar, passejo i puc fer-ho com una espectadora anònima a un món que miro d'entendre i de descobrir i tot i portant maletes grans i plenes de coses de casa cap d'elles serà imprescidible si aquí en puc trobar de millors.

Avui em despedeixo amb Jarabe de Palo y la cancó "Como quieres ser mi amiga", molt adequada per al tema que ens ocupa.

5 comentaris:

  1. Molt bé dona viatgera. També hi ha altres pel·lícules en les que apareix aquesta figura de acompanyant o "dama" de companyia. Així la mateixa Rebecca d'Alfred Hitchcock, la protagonista és una d'aquestes, i si no ahí tens també "Pasaje a la India" de David Lean on també surt aquesta figura.
    Per una altra part, mira que la gent d'ahí no tenir plats típics. Vinga a veure si et puc ajudar una miqueta.
    Sembla que el menjar més típic és la carn en tots els seus estils i varietats, però a Vancouver també és molt famós el peix i com a la resta de Canada, l'especialitat és el salmó fumat. I per a tastar tant una cosa com l'altra i desdijunis "copiosos", el millor lloc és: The Tomahawk Restaurant (tenen web però a mi no en va, no se si és problema d'ells o meu, apunta: http://www.tomahawkrestaurant.com). Està a North Vancouver, 1550 Philip Ave.
    Ah, i respecte al teatre comentar-te també que hi ha servei de venda d'entrades a mitat de preu com en Broadway o Londres, es diu: Tickets Tonight i està a situat a Burrard and Cordova amb la Canada Place, dintre del centre de visitants.
    Bon cap de setmana.

    ResponElimina
  2. Ei!!, com sempre, moltes gràcies per les referències. Eres com una maquineta de trobar informació.
    Que conste, però, que quan he fet el comentari del menjar típic era plenament conscient del paper del peix, especialment del salmò, a la seva gastronomia però pot ser em traeix sempre, en aquest tema, la verietat i elaboració de la nostra dieta Mediterrània.
    Quan em dedique al tema restaurants ja us aniré comentant jeje!!. De moment les cafeteries i els panins de la uni donen per al que donen ;-).

    ResponElimina
  3. El placer de no ser nadie :-)
    Dicen que cuando no eres nadie puedes ser -sin paiativos- todo lo que quieres ser :-)
    No "tienes que ser" nada, ni siquiera tu misma... y puedes ver un montón de cosas que con el traje de "tu" no ves...
    Ahora, lo de la dama de compañía es un punto. Si te da un ramalazo antiguo y necesitas una -y no le pides acreditación- tendrías unas cuantas solicitudes al puesto xDD

    ResponElimina
  4. Ja m'agrada que parles de dones, així poso un enllaç al blog sobre igualtat que porto a l'institut !!! Si els que seguiu el blog el voleu veure i aportar alguna cosa, la joventut d'Ulldecona ho agrairà. És aquesta adreça http://blocs.xtec.cat/enclaudigualtat/

    Parlant de dones viatgeres, a mi m'agrada el canvi de visió del món que fa Lorraine Bracco de la mà de Sean Conery a Medicine Man (http://www.imdb.com/title/tt0104839/)

    ResponElimina
  5. De eso se trata Linda, de poder ser todo lo que quieras sin ningún tipo de condicionante. A eso se refería mi comentario :-).

    Para poder trabajar en esta dirección con los/as más jóvenes no hay nada mejor como tener iniciativas que permitan crear espacios para el diálogo i para fomentar el respeto y la igualdad. La iniciativa de Viqui es un ejemplo. Te seguiremos!!

    ResponElimina