Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!

A l'era digital, dona per convicció

Hola a totes i tots, bon dia.

Si, avui es celebra el dia de la dona treballadora, el 8 de març. La veritat és que ho tenia present però no amb una idea especial de fer un post sobre aquest tema. M'hi ha fet pensar l'amic Juanfra [@juanfratic] que a un missatge que m'ha enviat avui em deia: "ja estic esperant llegir el teu post de demà que és el dia de la dona treballadora". En aquell moment he pres consciència de que podia escriure alguna cosa dedicada a aquest tema. Aquí el teniu. 

Durant tres anys, juntament amb 7 comunitats autònomes més, coordinats/des per la Fundació Isonomia de la UJI, vam treballar en un projecte Europeu Equal sobre polítiques d'Igualtat en l'àmbit local. El projecte IGUALDADER (2004-2007). Aquest ha estat uns dels projectes més gratificants, a nivell personal, de tots els que he fet durant la meva carrera professional (que ja en són uns quants). De totes les coses que vam aprendre en aquest projecte en voldria destacar algunes:

En general:

- El món està distribuït numèricament al 50% entre homes i dones.

- Les dones, a partir de l'ensenyament secundari obligatori, superen en nivell de formació als homes.

- Les dones comencen a patir els efectes de la sobre formació. La seva preparació no es correspon amb el reconeixement d'aquesta en termes laborals (responsabilitats i sou).

- Amb la mateixa formació i resposabilitat les dones poden cobrar fins a un 35% menys que els homes.

- La pobresa té cara de dona i de més de 65 anys. L'esperança de vida de les dones està 20 anys de mitjana per damunt de la dels homes.

- A mida que s'han anat regularitzant els temes laborals les dones rurals han esdevingut invisibles. NO tens contracte laboral, no existeixes.

- El nivell d'atur femení és menor que el masculí. Elles estan més ben formades i preparades.

- Els càrrecs directius, en general, encara estan ocupats per homes tot i que elles siguin majoria en un àmbit laboral concret. A les 10 companyies 2.0 més grans de món quasi bé no hi ha dones directives.

.../...

A nivell de polítiques municipals i comarcals:

- Continua havent-hi poques dones que es dediquin a la política i quan ho fan continuen ocupant, en general, les carteres considerades més femenines: educació, cultura, benestar i família, joventut, ...

- Manca encara molta formació de tècnics/ques.

- Passar dels documents que defineixen les polítiques d'igualtat a veritables plans d'implementació d'aquestes.

En aquest sentit gràcies a la sensibilització creixent dels Ajuntaments i de la Generalitat a través de l'Institut Català de les Dones s'ha avançat molt en temes de sensibilització, informació i atenció a les dones en situacions més crítiques.

Tots/es recordareu que a nivell Estatal es va aprovar la llei de la igualtat l'any 2007.

Fet aquesta brevíssima introducció, ja sabeu que no pretenc més que fer una reflexió, passo a la part gràfica.

El meu exemple:

- He rebut una educació familiar molt orientada a la autosuficiència. En la vida no has de dependre mai més que de tu mateixa. Aquesta és la clau per a que tinguis sempre la capacitat de decidir. Com, quan, on  i amb qui.

- La meva educació formal des dels 4 anys sempre ha estat mixta.

- He estat dona directiva (durant 8 anys he format part de l'equip de direcció de la URV) on un 35 % érem dones. Als 29 anys vaig ocupar el meu primer càrrec de gestió a la Universitat. M'encarregava de la infraestructura i de les comunicacions de la meva Facultat.

- Em dedico al món de les TIC. Un àmbit majoritàriament masculí. En aquest sentit has d'aconseguir que t'escoltin pel que dius no perquè eres l'única dona.

- No he tingut fills en part per això he aconseguit arribar on sóc ara. D'una altra manera hi ha una part del meu desenvolupament professional que no s'hagués produït o ho hagués fet a un altre ritme.

Mai, en cap etapa de la meva vida personal i professional he tingut la sensació de no poder fer una cosa perquè sóc dona, tot el contrari. Mai he permès, tampoc, que per ser dona algú em dispensés una atenció especial. En tot cas com a persona i com a professional.

Com és un tema que m'apassiona, també jeje!!, el faig molt gràfic per a que no resulti tan llarg. La part audiovisual, com sempre, vosaltres trieu si la reproduïu o no.

No tant perquè sigui el dia 8 de març sinó perquè s'ho mereixen, dedico aquest espai  a fer un homenatge a totes aquelles dones i homes que durant tota la nostra història han treballat per aconseguir fer veure al món que elles i ells no som millors uns que les altres, senzillament som diferents, biològicament, psicològicament i físicament fet que no ha de condicionar, per a res, que tinguem una educació diferenciada ni una consideració social i laboral diferentes. Som ciutadanes de l'era digital en un món global.

Al llarg de la història hi han hagut moltes i moltes dones que han dedicat una part important de la seva vida a lluitar per ser iguals als homes. Sense elles avui no seriem aquí.

A totes les líders que de la seva lluita n'han fet la seva bandera social i política i han buscat la manera de ser visibles. El meu reconeixement per la seva valentia en temps adversos.

A totes aquelles que a partir de la revolució industrial van treballar 10 hores a una fàbrica a més de treballar-ne 10 més a l'àmbit domèstic. És de justícia fer-les visibles més enllà dels empresaris i emprenedors de l'època. La seva dedicació incansable va aconseguir generar riquesa.

A totes aquelles iaies, mares, germanes, companyes de feina i amigues que han fet de la nostra vida, en femení, un espai per al respecte i per a l'admiració a la igualtat personal i professional. Principalment a les mares i les iaies perquè moltes d'elles han invertit la seva existència a cuidar de quatre i fins de cinc generacions. La seva dedicació a la vida no té preu.

No voldria acabar sense dir que, com sempre, la clau està en l'educació. Només a través d'aquesta podrem aconseguir que hi hagi un desenvolupament igualitari al món actual. Hem de formar a ciutadans i ciutadanes per a la societat del coneixement. Una societat on el que ha de primar és la preparació per enfrontar-nos al dia a dia amb les eines més adequades i més modernes. Eines d'altra banda, que no entenen de masculinitats i feminitats. Només amb el respecte per l'ésser humà, el seu espai i el seu temps aconseguirem acabar amb els atemptats a la vida dels que desgraciadament els mitjans de comunicació en continuen fent portades.

Lluitem per a que els homes i les dones no s'hagin d'efrontar ni privadament ni públicament perquè tenen els mateixos drets, deures, espais i consideració. A una part del món això està lluny de ser una realitat però aquí que hem avançat molt i molt no permetem ni un mil·límetre de retrocés. Continuem treballant per a que les noves generacions no necessitin de lleis per a defensar la igualtat perquè d'això ja n'hagin fet una forma de vida.

Em despedeixo sonant Jules Massenet "Meditation". Una bona indicació.

Bona nit!



Fotografies: Les fotos en blanc i negre formen part d'un recull que va fer el Centre d'Estudis Seniencs a rel d'un treball sobre La Industrialització a La Sénia.

L'efecte caragol vs. l'efecte colibrí

Hola a totes i tots:

Després d'un intens cap de setmana de carnestoltes espero que esteu a punt de començar una gran setmana. Per què?. Per què no?. Com a mínim sempre hi ha el 50% de possibilitats de què sigui fantàstica :-)-

Després dels posts tan llargs que m'han sortit aquests darrers dies avui en faré un de molt breu. Continuant amb el tema de d'ecologia avui usaré dos éssers vius per a exemplificar el que vull dir.

Això bé a compte perquè des de que estic més posada en el dia a dia de les xarxes socials veig massa missatges que són raons per "abandonar". Crec que no ens ho podem permetre. És la nostra responsabilitat el continuar recorrent el camí que un dia vam triar i si creiem que no és el nostre buscar-ne un altre però mai donar-mos per vençuts. Ni que tots els missatges que ens envoltin siguin negatius.

Em serviran per a demostrar que podem afrontar la vida de moltes maneres diferentes però que unes formes de fer-ho ens serviran per avançar i les altres no.

Per usar el mètode de comunicació Twitter us diré quina trobo que no ens porta a cap lloc i quina ens permet, com a mínim, considerar que hi ha moltes possibilitats diferentes. Aquestes són:

Mode Caragol: Penseu en l'animaló en si. Lent, sembla que mai arribarà. Poruc, deseguida s'amaga dins de la closca. Poc comunicatiu. Això si, deixa rastre sempre per on va i porta sempre la casa a sobre. Podem dir que és autosuficient i que, en general, no necessita a ningú. Necessita humitat i verdures per a sobreviure.

Mode Colibrí: No es queda massa temps a un mateix lloc. Sempre va d'aquí cap allà buscant el seu menjar. Dona sensació d'activitat, i el que transmet és energia i alegria. És molt menudet però les seves plomes i el seu bequet tan esmoladet sempre criden l'atenció. Necessita flors i aigua per a sobreviure.

Per poder abordar tot el que ens bé a sobre els propers anys és qüestió que activem el segon mode tot i que em podeu dir que anar sempre d'un lloc a l'altre permet aprofundir poc. És cert però m'he permès utilitzar els exemples en sentit metafòric.

A la metàfora anterior voldria afegir una darrera reflexió avui. Quan he estudiat metodologia i m'han ensenyat com construir instruments de recollida de dades la recomanació que m'han fet més vegades és que els anunciats de la pregunta sempre en positiu. D'una altra manera la mateixa pregunta condiciona una resposta no positiva. Això mateix és que el que hem de fer amb la vida. Amb la personal i principalment amb la professional.

En resum. No para mai de buscar coses, activitat constant, alegria i amb una visió sempre positiva de la realitat i mai, mai, donar-se per vençut. 

Avui acabaré amb una cita:

"El camino comienza en una encrucijada.

Puedes pararte y pensar en que camino seguir.

Pero no te quedes mucho tiempo o

nunca saldrás de ese lugar".

Columna periodística. Manual de conservar caminos

Paulo Coelho.

Mentre sona Snow Patrol "Just say yes". Un gran grup i un tema molt adequat per avui.

Que tingueu un magnífic començament de setmana.

Bona nit!!

La rebel·lió del coneixement

Bon dia a totes i tots


Bon cap de setmana de carnestoltes. Espero que el gaudiu. Aquí no el celebren.

La veritat és que ja veieu que tots els temes TIC dels que parlem darrerament estan de moda i no paren d'aparèixer articles i informació que en fan referència.

Avui, però, em veig obligada a no parlar d'una eina TIC en concret sinó d'un tema més general. El coneixement, en majúscules. Un coneixement que es crea i es distribueix de moltes maneres però pot ser les dues manifestacions per excel·lència d'aquest les trobem a l'educació i a la cultura. Quantes i quantes vegades hem sentit aquell discurs polític de que la base de qualsevol societat i la forma d'avançar és millorant la seva educació i la seva cultura?. Pot ser també perquè acabo de tornar de veure una representació de dansa contemporània que m'ha semblat realment espectacular. Aquest mes es fa un festival internacional de dansa aquí a Vancouver.

Segur que tots recordeu quan anàveu a l'Institut i alguns/es, inclús a la universitat, el llibre d'Ortega y Gasset "La rebelión de las masas". Ens el feien llegir a l'assignatura de Filosofia. Si feu una mica de memòria l'argument del llibre es basa en "l'home-massa". A principis del segle XX aquest és un concepte nou però les coses que utilitzava per a definir-lo no estan tan lluny de la realitat actual. Aquest home és el producte d'una època d'estabilitat econòmica i política, de comoditats i d'organització pública. Aquest món que rodeja a aquest home-massa és limita, únicament, a alimentar els apetits d'aquest. Aquests poden ser infinits i créixer de manera exponencial (és el que jo afegiria). Pot ser acaba una fase social en la que no només hem d'esperar que els altres solucionin els nostres problemes i financin els nostres projectes.

L'explicació a moltes de les coses que estan  passant actualment, des del punt de vista social, pot ser és perquè ens haurem quedat a l'home-massa. Estem tan acostumats a que tot ens anava bé i que havíem estat, durant els 15 darrers anys vivint al "mundo de Yupi".  Crec que això s'ha d'acabar i que hem d'aconseguir que la revolució silenciosa no s'aturi i l'arma més poderosa que tenim per a evitar que els nostres líders, recordo que nosaltres els hem triat, és el coneixement.

M'he decidit a abordar aquest tema perquè m'he passat la setmana llegint notícies de les retallades en tot perquè estem en crisi principalment a l'educació, a la cultura i també a la sanitat. Només a la "línia de flotació" (si em permeteu l'expressió) de totes les polítiques socials. Allò que fins fa poc temps (tres anys?) havia diferenciat al mal anomenant primer món de la resta. Però la gota que ha fet vessar el got ha estat llegir un article de l'Avui que ha sortit mentre dormíeu que han titulat "La cultura es rebel·la" sobre la retallada del 20% en els pressupostos de cultura. 

Si el món de l'educació el conec bé, ahir us dia que fa 23 anys que hi treballo, el de la cultura també. Fa 16 anys que em dedico a la gestió cultural com aportació desinteressada a aquest món en el que visc. Com us deia a un post anterior he estat presidenta i ara vicepresidenta de l'Agrupació Musical Senienca. Amb molt de coneixement de causa us puc dir que si el món educatiu està poc considerat el de la cultura d'associacionisme, que és la principal xarxa de producció cultural del nostre país, per a que contar-vos. Podria estendrem molt i molt en aquest tema però avui no és el meu objectiu. Per ser molt sintètica i clara com solc ser només algunes qüestions a tenir en compte per a poder contestar convenientment el discurs polític i mediàtic en aquest sentit:

1. Hi ha crisi econòmica, estem d'acord, però qui i què l'ha provocada?, els ciutadans i ciutadanes que passen el més cobrant només 1000 € i se'n surten?. Crec que no. Jo diria que aquests precisament podrien donar classes de finances a molts dels dirigents i economistes que s'hi dediquem professionalment.

2. Hem de retallar tots els pressupostos però jo em pregunto: per què comencem per cultura i educació?. Si féssim on ordre de prioritats per a què necessitem, en ple segle XXI, invertir en armament?, per què no podem racionalitzar l'estructura administrativa que ens governa?, per què no podem retallar els privilegis d'algunes de les persones que, democràticament, hem triat per a que ens representin, ...?.

3. L'educació és important però no podem contractar més personal per atendre millor les necessitats en aquest sentit. Què passaria si reviséssim en quines condicions s'han atorgat, posem per cas, tot els concursos dels darrers quinze anys?.

4. La cultura és fonamental però comportem fer obres faraòniques com el Palau de les Arts de València o que del cas Millet (Palau de la Música) ja no se'n parli. D'on han sortit els diners per a construir l'edifici o que s'han fet els diners que han desaparegut del Palau. Us imagineu tots aquests recursos invertits en projectes educatius i culturals?. És culpa nostra que aquests diners s'hagin utilitzat malament?. Segurament si perquè ho hem permès. Si sou culturalment actius haureu vist que a les programacions del Palau, per exemple, aquests darrers anys bàsic ament actuaven formacions dels països de l'est. Us imagineu el que els devien pagar?. Segur que una misèria mentre els diners s'usaven per a coses que res tenien a veure amb la seva finalitat. Per què no analitzem totes les grans mogudes culturals que s'han fet, posem, en els darrers quinze anys?, i mirem només quin ha estat el catxet i les condicions dels comissaris/àries de les principals exposicions. Sense conèixer-ho estic segura que ens quedaríem de pedra.

La conclusió de tot això és que tant l'educació, com la cultura, com la remuntada de la crisi actual ha de passar per cadascun de nosaltres individulament per a configurar xarxes que ens permetin sumar coneixement per a poder trobar solucions. El problema no és tant les retallades econòmiques, que també, el problema són o som els homes/dones-massa. Aquells/es que es dediquen només a queixar-se i no són capaços/es d'actuar.

Com de tot s'aprén a la vida la meva experiència de gestió cultural m'ha ensenyat moltes coses que puc compartir breument i que crec que puc considerar-les principis universals, o sigui, que ens poden ser útils en totes les situacions:

1. La unió fa la força, sempre i sense cap dubte.

2. Un bon projecte, ben fonamentat i viable sempre té futur.

3. La feina ben fet és la millor carta de presentació i la millor garantia de credibilitat.

4. La compensació és aconseguir sumar i mai restar. Convèncer a la gent per a que participi i a col·labori en el teu projecte.

5. Les administracions són necessàries, sense cap dubte, elles gestionen els recursos. Tot hi així si no tenim un projecte no podem esperar res.

7. Mentre les coses han anat "molt bé" ens hem dedicat, educativament i culturalment, a competir. A aspirar aconseguir més coses que el veí. Això si que no fa la força.

8. Mai demanar recursos per a no fer una activitat o per a poder fer-la amb un 20% i l'altre 80% dedicar-lo a coses que no tenen res a veure. Alguns/es d'això n'han fet una forma de vida.

.../...

N. I sense cap dubte dosis infinites d'il·lusió, motivació, dedicació i respecte. La clau fonamental.

Personalment tinc la satisfacció de fer coses per als demés, pel gust de fer-les (una experiència totalment recomanable). Dedicant una part del meu temps de lleure a pensar i a organitzar projectes i actes que tinguin com a objectiu que la cultura i l'educació siguin cosa de tots/es. També a recórrer totes les vegades que ha calgut i caldrà els despatxos dels polítics mirant de convèncer-los de que tant una com l'altra són una inversió mai una despesa. Ara com ara, però, és com si pretenguessin donar-li la volta i hem temo que com sempre "pagaran justos per pecadors" (fent menció a la filosofia popular). El coneixement compartit i distribuït ens ha d'ajudar a impedir-ho.

Em despedeixo amb una cita de Paulo Cohelo:

"El guerrero de da cuenta de que hay dificultades 

con las que no contaba.

Si espera el momento idóneo, no saldrá nunca del sitio

porque mucha gente se pasa la vida diciéndole

que es una locura hacer lo que pretende.

El guerrero entonces usa un poco de su locura porque, 

tanto en la vida como en el amor no es posible preverlo todo"

De la columna periodística "El guerrero de la luz y su mundo"

Amb el convenciment, a pesar de les circumstàncies, de que sempre val més treballar per l'amor que no per la guerra. Aquesta ha de ser només una metàfora.

Bona nit!

Sostenibilitat Educativa

Hola bon dia a totes i tots.

Quan vaig decidir anar a la Universitat, amb els meus pares, vam arribar a la conclusió que  cursaria magisteri. Una decisió clàssica tractant-se d'uns pares i d'una filla. Llavors, i durant tres o quatre anys, no n'hi havia prou en aprovar la Selectivitat (que la vaig aprovar al juny) sinó que ens feien un examen d'accés. Oh!!! no el vaig aprovar. Jo a l'institut havia fet física, química. biologia i matemàtiques i em van sortir massa preguntes de geologia. Des de llavors no se m'ha oblidat quina zona volcànica hi ha a Catalunya, Olot, aquesta va ser una de les preguntes. Pot ser hauríem de recuperar les proves d'accés per accedir a cursar aquests estudis?

Vaig optar per fer una carrera relacionada amb Magisteri. La més propera era Pedagogia i allà que vaig anar. La meva intenció era a 2on tornar a provar sort a Magisteri però el que havia començat m'agradava i ja no em vaig canviar. Fins avui.

Jo em considero una docent vocacional. Mentre estudiava a la universitat somiava en poder quedar-me allí donant classe. Aquest somni es va fer realitat i d'això avui en fa 23 anys. Uff!! molts.

De la meva formació a la universitat diria que la meitat de les assignatures que vaig fer no em van servir per a gran cosa. És una conclusió una mica trista però aquesta va ser la realitat. Tot i així jo sempre, des del començament de la meva formació superior, que no vaig parar de buscar i fer coses pel meu compte. Recordo que a 5è de carrera no teníem pràctiques però jo en vaig buscar un centre per a fer-ne. Pel meu compte en vaig fer 150 h durant tot el curs. Evidentment això em va impedir anar a moltes classes amb les corresponents repercussions perquè alguns professors mai van entendre que canviés una cosa per l'altra.

Pel camí moltes hores dedicades, molts de cursos, congressos (a la part del món on es fessin) i molts de recursos, de temps i econòmics, dedicats a no parar de formar-me i a aprendre. 

El meu recorregut professional dels deu darrers anys m'ha portat, de totes maneres, a dedicar molts més esforços i temps a la gestió i a la política universitària que a la docència. Com em va dir una vegada una periodista a una entrevista: "eres una persona ben curiosa perquè dius que el que més t'agrada és la docència i no dones quasi cap classe". És veritat!. Aquesta és una fase que espero reprendre el proper setembre. Però per què us ho explico tot això?. Per què, una vegada més, si us poso el meu recorregut professional com exemple podré transmetre el que avui vull dir.

Peso que un dels majors problemes que té l'educació avui en dia és que ha de deixat de ser un somni i els que en hi dediquen estem perdent el coratge de tenir-lo. Això no pot ser!!. Miro de demostrar-vos que tot és possible.

- Jo vaig ser de les primeres generacions que va anar a l'escola ja des dels quatre anys. Anàvem a p4 a uns baixos d'un edifici expropiat durant l'època de la dictadura, llavors el local de la comunitat de regants, on es va deixar una sala per a que nosaltres anéssim a escola. El pati era el carrer. Un terra de fustes i uns ratolins que sortien d'un quartets que encara recordo ara. Foscos i plens de coses. Els equipaments escolars no han millorat molt?. La quantitat de recursos disponibles no té punt de comparació.

- La meva primera mestra, la que em va ensenyar a llegir i a escriure tenia 18 anys. Nosaltres vam ser els seus primers alumnes. Si ho penseu, 18 anys?. Quasi una xiqueta inexperta a càrrec d'una aula amb 35 xiquets/es. Ara les/els mestres estan molt més ben preparats/des. Les aules són molt menys nombroses.

- Educació pública o privada?. D'això encara no n'hem parlat amb profunditat. Jo sempre he anat a l'educació pública: infantil, primària, secundària, universitat i mai he tingut la sensació de tenir menys formació o més dolenta que els/les meus/es col·legues i amics/gues que han fet una part de formació a la privada. Que significa aprendre?. Qui té la capacitat d'ajudar-nos a construir coneixement?. Els/les mestres. On són els millors?. Hi ha de tot a tots els llocs.

- La meva formació d'origen és la pedagogia terapèutica. La meva especialitat actual les TIC i l'educació. Què lluny no?. Tot un procés de "reconversió" i d'estudi. Hores, esforç i dedicació, No té cap més secret. Pel camí, també el convenciment de que és el que volia fer. Res tant diferent a tots vosaltres, no?.

Arribada a aquest punt és quan entro en contacte amb la tecnologia. D'això fa uns 17 anys. De la mà d'uns quants informàtics i enginyers i dels amics i companys que ara integren el CENT de la UJI, entre d'altres, descobreixo cap a l'any 1993-04 una cosa que es deia INTERNET. Em captiva la idea. Comencem a utilitzar aquesta eina i aquesta filosofia també per a poder formar als futurs mestres. Convenço a la universitat de que necessitem ordinadors per a fer pràctiques els estudiants i el primer que aconsegueixo són 7 Mac LCII (que segur que molts de vosaltres recordeu). Set ordinadors per a treballar amb 230 estudiants. Us asseguro que mai més he fet tantes hores de classe i de tutoria a la universitat. Tots/es havien d'usar un ordinador i fer (al curs 96-97) pàgines web. No hi havia ni un editor d'html i molt menys llibres en castellà sobre el tema. 

Per a que veieu les casualitats de la vida i com es tanquen els cercles. L'any 1996 vaig venir per primera vegada a Canadà a una reunió de la Internet Society, ho vaig comentar al segon post, i vaig comprar un llibre de com fer pàgines web amb html. El meu germà petit va tenir com a missió fer una traducció al català del més important durant l'estiu per a que puguéssim utilitzar-ho amb els estudiants el curs següent. Ara, no tenim per a res la sensació de què tot això va passar fa dos dies. Ja veieu que els recursos no sempre cal que ens els portin també els podem anar a buscar. Que és el que feu?. Clar que si i a més amb una avantatge. Que la xarxa ha evolucionat molt i té una capacitat infinita de permetre'ns tenir dotzenes de recursos per a fer una mateixa cosa. Això és fantàstic!!. 

I del nostre estudiantat, que dir?. La premsa més fatalista, informes PISA al capdavant, intenten convèncer-nos de que estem a un camí sense sortida perquè, a més, cada dia les coses estan pitjor i els resultats ens situen més enrere dintre del panorama intencional. Aquesta és una discussió que he tingut i tindré amb molta gent. 

Els nois i noies d'ara i els joves no són ni millors ni pitjors, són diferents. La societat en general també ho és. Estareu d'acord amb mi que quan tenim projectes engrescadors, professorat compromès, pares implicats, ... no hi ha cap proposta educativa que se'ns resisteixi. Si comptabilitzéssim totes les iniciatives que gràcies a les TIC es duen a terme actualment al nostre sistema educatiu ningú seria capaç de no admetre que tenim una educació innovadora, puntera, digitalitzada i que, a més, té poc que envejar a la de molts altres països. Per què ens ocupem sempre de donar només missatges negatius?. Aquesta és uns tendència que crec clarament que hem poder invertir. No us sembla?.

Pel camí, es clar, hem d'exigir-nos i exigir al sistema la màxima qualitat i aquesta no sempre té a veure només amb els recursos disponibles, que també, jo diria que té molt a veure amb actituds, motivacions, capacitat de compartir, de col·laborar i principalment amb la capacitat de no abandonar els nostres somnis professionals i personals de fer un món millor. 

A Europa, a Espanya, a Catalunya ... després de dues guerres mundials i una guerra civil no ens hauria fe per por res i hauríem d'estar convençuts/des que la crisi actual només es podrà superar si compartim la màxima de que el coneixement es el veritable motor per a la creació de riquesa. Tenim recursos, tenim empenta, tenim una xarxa de professionals de l'educació cada dia més innovadora i digitalitzada, unes famílies que en una part important serem capaços de fer compartir el nostre projecte. No deixem que les circumstàncies ens facin convèncer del contrari. Pensem en tots els elements que conformen la realitat educativa actual i convertim-la en un ecosistema sostenible. Tenim tots els elements per a fer-ho possible.

Si l'administració que és qui ens contracta no és capaç de valorar tota la matèria gris i tot el coneixement que té disponible busquen espais paral·lels i alternatius per a compartir el que fem i el que som i per a fer d'aquesta xarxa la veritable força per a construir aquests somnis. Les xarxes socials hi tindran molt a dir en el futur immediat. Però no dubteu que els qui realment tindrem la paraula serem totes i tots nosaltres. Utilitzem-la!!!. 

Em despedeixo sonant  Bryan Adams "When you're gone". SOM-HI!!!.

Bona nit i bon començament de cap de setmana.

Twitter o el poder de mirar per a veure

Hola a totes i tots, bon dia per a vosaltres.

Avui crec que em sortirà un post diferent. Fa dies que vaig guardant informació a una carpeta, des de diferents perspectives, que té a veure amb Facebook o amb Twitter. Ja sabeu qu

e després dels esdeveniments polítics de les darreres setmanes aquestes eines encara s'han posat més de moda del que ja hi estaven.

Les meves reflexions aniran referides al Twitter. Aquesta eina 2.0 que tantes coses ens ha fet escriure. En forma de twets, d'articles (de tot tipus) i de llibres.

Abans de començar amb la meva argumentació voldria fer un parell de consideracions:

1. Des de que sóc a Vancouver que he començat a escriure un blog. Aquesta és una experiència per la que mai havia passat i que m'està ensenyant molt i molt. Gràcies Toni [@tcruanyes] per fer-me acabar l'any pensant en el tema. Gràcies Viqui [@malmuni1], Cinta, Vane [@vesteveg], Mar [@marett], ..... i tantes altres persones que vau insistir-hi. Sovint, els primers dies, tenia la sensació de dir coses massa poc documentades, deformació professional, però a mida que van passant les setmanes m'adono que és imprescindible poder compartir pensaments propis. Quan documentem el que diem no deixem d'acabar assumint el discurs d'uns/es altres persones.

2. El segon agraïment és per a Juanfra [@juanfratic] i per a Marià [@mcanosan] que li van fer prometre a Jordi [@jordi_a] que no marxadia del Cent (al setembre vaig estar treballant amb ells a la UJI) sense tenir configurat el meu compte de Twitter. Per tant, quin millor mestre que Jordi i la gent del Cent per a iniciar-me en aquesta aventura. Pel camí m'he trobat i retrobat amb diferentes persones, com també m'ha passat amb el Facebook. Ara els meus finals de dia no serien el mateix sense dir bon dia a Linda [@lindacq] i a Xisco [@Xiscolir] o moltes tardes sense dir "hola" a Carles [@cpaez01]. Aquesta és, segurament, la component humana que solem oblidar d'aquestes xarxes.

Bé, aquests dos punts em serviran per argumentar algunes de les coses que venen a continuació. Per a no extendr'em més del necessari ordenaré les meves idees en diferents punts:

1. Molta tecnologia i molt poc per a dir.

Sovint s'han criticat les xarxes socials i la xarxa, en general, perquè la immediatesa resta profunditat al que diem i transmetem però el que no solen utilitzar com argument mai és el temps que tots i totes hem dedicat a treballar una idea abans de fer-la pública o de compartir-la. En què es basen per a fer aquesta afirmació?. Segurament en el mateix que critiquen amb la seva visió particular i privada d'una realitat: la de les xarxes socials i les seves eines.

3. Emmagatzemament de la informació i gestió del coneixement.

El que si que crec que és necessari, una vegada més, és diferenciar entre informació i coneixement. Fins a quin punt el que circula per la xarxa, en aquest cas per Twiter, és informació i fins a quin punt és coneixement?. Cadascun dels twets, per separat, és producte d'un procés mental previ, com acabo de comentar, però la realitat és que tots en conjunt, en plan massiu, no són més que informació. Dependrà de la nostra capacitat d'emmagatzemar-la i de tractar-la que aquesta informació es pugui convertir en coneixement. Per tant, des del meu punt de vista, el veritable repte continua sent com gestionar el coneixement. Un coneixement individual i col·lectiu que no sempre estem preparats per entendre i moltes vegades tampoc sabem com compartir. Una bona gestió de tota la informació que apareix diàriament en forma de missatges de 140 caracters, com a màxim, ens permetria avançar molt en termes de qualitat de l'educació.

3. No es podem posar portes als oceans.

Bé, una vegada conscients de la magnitud de tot el que circula per Twitter per a que realment sigui útil en termes de coneixement ha de continuar sent el més plural i diver

s possible. Sovint aquests darrers mesos amb tot l'enrenou de Wikileaks els polítics i mandataris diversos tornen a recuperar la necessitat de regular el que cirula per la xarxa. Per a què?, per a controlar encara més el pensament col·lectiu?. Quan ho diuen em ve al pensament la imatge de si algú vulgués controlar el que pensa cadascun/a de nosaltres quan va pel carrer d'un lloc a l'altre. No tindria sentit, no?. Crec que podem afirmar que no el tindria :-).

4. La possibilitat de sentir-se útil.

Quina és la major aportació de Twitter, i tambés d'altres eines 2.0?. Per a mi és la capacitat que tenen, no només de posar-nos en contacte i permetre que compartim la nostra vida personal i professional, sinó que tenen la virtut de fer-nos sentir tant útils com "estimats" (si em permeteu l'expressió) per una comunitat de dotzenes, centenars i/o milers de persones. Útils perquè sempre hi ha algú que troba encertat i li agrada allò que nosaltres hem compartit amb la resta de la comunitat. Estimants perquè per la mateixa raó aquest reconeixement ens fa ser conscients de la importància del nostre treball, pensament i accions. Un acte tan senzill, com moltes vegades em diu Juanfra, ens ha alegrat un dia. Per alguns dels nostres dies això no té preu.

5. Immediatesa i sentit de la reflexió.

Aquesta mateixa necessitat que acabem tenint de compartir les nostres coses amb els demés en forma de 140 caracters a una gran velocitat i, aparentment per als més crítics, sense cap tipus de reflexió fa que es solgui considerat el Twitter com una eina que no deixa lloc a la profundització. Com deia abans, podriem considerar els Twets com la punta de l'iceberg i, ja sabeu, el 80% d'aquest bloc de gel és el que no veiem però realment és el que dona solidesa i permet mantenir en peu aquell 20% visible. Quan els crítcs de l'eina siguen capaços de valorar aquest 80% tindran credibilitat. Ara només tenen opinió.

6. Mirar per a conèixer.

Continuant amb aquest raonament podem dir que Twitter és una gran comunitat de gent que mira per conèixer perquè la major part (jo entre ells) bàsicament ens dediquem a observar i a anar entrant als recursos, experiències i reflexions que van apareixent a la nostra pantalla. Què per què no a tots?. Jo diria que principalment per una incapacitat real de disponibilitat de temps i per la velocitat amb la que apareixen les dades durant cada minut del dia. Com sempre, això no és bo ni és dolent. A que quan anem de viatge ens agrada mirar per conèixer com és aquell país i aquella regió?. Això vol dir que hem de tornar sabent tot, tot i tot?. La veritat és que no perquè aquesta no és la nostra pretensió.

6. Estudiar per a saber.

El que si que podem fer, de fet és el que fem totes i tots, quan usem aquestes eines és tenir una bona capacitat de selecció per a poder aprofitar i aprofundir en aquelles coses que més ens interessen, necessitem, ens motivin o, per què no?, ens divirteixen. En aquest cas el que farem serà estudiar per a saber. Fet que complementarà el pas anterior que era el de conèixer. Quantes coses més sabeu des de que formeu part de la comunitat Twitter?. Estic segura que més que abans de ser-ne membres.

7. Un món ideal contruït per idealistes: un espai per a la igualtat.

Formar part d'una comunitat com aquesta tan oberta i plural no deixa de permentre'ns estar integrats en un petit troç del món on encara hi ha lloc per a la igualtat. Jo no sé quina és la posició social i econòmica i quan important, en termes socials, és la gent amb la que comparteixo aquest espai. No m'importa!!. No sé, tampoc, si són (poseu a tots els adjectius -es) joves, vells, alts o baixos, guapos o lletjos. El més important no és tant qui són i com són sinó el que podem compartir amb mi i el que m'aporten en igualtat de condicions. A la societat Twittera jo sóc @merce_g. Sense més atributs. Si si, ja sé que tots tenim una història i uns/es més pública que uns/es altres però ara mateix això no té gran importància.

Per acabar, i no fer un decàleg altra vegada i que Carles em tracti de bíblica, diria que si una gran aportació considero que han fet les xarxes socials, i Twitter en particular, és tenir el poder de canviar les consciències per a permetre'ns creure que un altre món i una altra educació és possible. Això, en els temps actuals no té preu.

Aquesta reflexió ha estat compartida, en gran part, amb Jordi Adell aquest matí per a mi (tarda per a vosaltres) utilitzant l'Skype i sense que els milers de km que ens separaven hagin existit. Gràcies Jordi ;-). Avui si que espero els teus comentaris.

Em despedeixo amb una cita de l'entrevista a Michael Waidleigh guanyador d'un Òscar a l'edició del 1969 pel seu documental "Woodstock". Referit a Jimi Hendrix:

"El progrès no està a la guitarra sinó en la manera de tocar-la i en les consciències de qui l'escolten".

Bona nit!!.