diumenge, 6 de març de 2011

La rebel·lió del coneixement

Bon dia a totes i tots


Bon cap de setmana de carnestoltes. Espero que el gaudiu. Aquí no el celebren.

La veritat és que ja veieu que tots els temes TIC dels que parlem darrerament estan de moda i no paren d'aparèixer articles i informació que en fan referència.

Avui, però, em veig obligada a no parlar d'una eina TIC en concret sinó d'un tema més general. El coneixement, en majúscules. Un coneixement que es crea i es distribueix de moltes maneres però pot ser les dues manifestacions per excel·lència d'aquest les trobem a l'educació i a la cultura. Quantes i quantes vegades hem sentit aquell discurs polític de que la base de qualsevol societat i la forma d'avançar és millorant la seva educació i la seva cultura?. Pot ser també perquè acabo de tornar de veure una representació de dansa contemporània que m'ha semblat realment espectacular. Aquest mes es fa un festival internacional de dansa aquí a Vancouver.

Segur que tots recordeu quan anàveu a l'Institut i alguns/es, inclús a la universitat, el llibre d'Ortega y Gasset "La rebelión de las masas". Ens el feien llegir a l'assignatura de Filosofia. Si feu una mica de memòria l'argument del llibre es basa en "l'home-massa". A principis del segle XX aquest és un concepte nou però les coses que utilitzava per a definir-lo no estan tan lluny de la realitat actual. Aquest home és el producte d'una època d'estabilitat econòmica i política, de comoditats i d'organització pública. Aquest món que rodeja a aquest home-massa és limita, únicament, a alimentar els apetits d'aquest. Aquests poden ser infinits i créixer de manera exponencial (és el que jo afegiria). Pot ser acaba una fase social en la que no només hem d'esperar que els altres solucionin els nostres problemes i financin els nostres projectes.

L'explicació a moltes de les coses que estan  passant actualment, des del punt de vista social, pot ser és perquè ens haurem quedat a l'home-massa. Estem tan acostumats a que tot ens anava bé i que havíem estat, durant els 15 darrers anys vivint al "mundo de Yupi".  Crec que això s'ha d'acabar i que hem d'aconseguir que la revolució silenciosa no s'aturi i l'arma més poderosa que tenim per a evitar que els nostres líders, recordo que nosaltres els hem triat, és el coneixement.

M'he decidit a abordar aquest tema perquè m'he passat la setmana llegint notícies de les retallades en tot perquè estem en crisi principalment a l'educació, a la cultura i també a la sanitat. Només a la "línia de flotació" (si em permeteu l'expressió) de totes les polítiques socials. Allò que fins fa poc temps (tres anys?) havia diferenciat al mal anomenant primer món de la resta. Però la gota que ha fet vessar el got ha estat llegir un article de l'Avui que ha sortit mentre dormíeu que han titulat "La cultura es rebel·la" sobre la retallada del 20% en els pressupostos de cultura. 

Si el món de l'educació el conec bé, ahir us dia que fa 23 anys que hi treballo, el de la cultura també. Fa 16 anys que em dedico a la gestió cultural com aportació desinteressada a aquest món en el que visc. Com us deia a un post anterior he estat presidenta i ara vicepresidenta de l'Agrupació Musical Senienca. Amb molt de coneixement de causa us puc dir que si el món educatiu està poc considerat el de la cultura d'associacionisme, que és la principal xarxa de producció cultural del nostre país, per a que contar-vos. Podria estendrem molt i molt en aquest tema però avui no és el meu objectiu. Per ser molt sintètica i clara com solc ser només algunes qüestions a tenir en compte per a poder contestar convenientment el discurs polític i mediàtic en aquest sentit:

1. Hi ha crisi econòmica, estem d'acord, però qui i què l'ha provocada?, els ciutadans i ciutadanes que passen el més cobrant només 1000 € i se'n surten?. Crec que no. Jo diria que aquests precisament podrien donar classes de finances a molts dels dirigents i economistes que s'hi dediquem professionalment.

2. Hem de retallar tots els pressupostos però jo em pregunto: per què comencem per cultura i educació?. Si féssim on ordre de prioritats per a què necessitem, en ple segle XXI, invertir en armament?, per què no podem racionalitzar l'estructura administrativa que ens governa?, per què no podem retallar els privilegis d'algunes de les persones que, democràticament, hem triat per a que ens representin, ...?.

3. L'educació és important però no podem contractar més personal per atendre millor les necessitats en aquest sentit. Què passaria si reviséssim en quines condicions s'han atorgat, posem per cas, tot els concursos dels darrers quinze anys?.

4. La cultura és fonamental però comportem fer obres faraòniques com el Palau de les Arts de València o que del cas Millet (Palau de la Música) ja no se'n parli. D'on han sortit els diners per a construir l'edifici o que s'han fet els diners que han desaparegut del Palau. Us imagineu tots aquests recursos invertits en projectes educatius i culturals?. És culpa nostra que aquests diners s'hagin utilitzat malament?. Segurament si perquè ho hem permès. Si sou culturalment actius haureu vist que a les programacions del Palau, per exemple, aquests darrers anys bàsic ament actuaven formacions dels països de l'est. Us imagineu el que els devien pagar?. Segur que una misèria mentre els diners s'usaven per a coses que res tenien a veure amb la seva finalitat. Per què no analitzem totes les grans mogudes culturals que s'han fet, posem, en els darrers quinze anys?, i mirem només quin ha estat el catxet i les condicions dels comissaris/àries de les principals exposicions. Sense conèixer-ho estic segura que ens quedaríem de pedra.

La conclusió de tot això és que tant l'educació, com la cultura, com la remuntada de la crisi actual ha de passar per cadascun de nosaltres individulament per a configurar xarxes que ens permetin sumar coneixement per a poder trobar solucions. El problema no és tant les retallades econòmiques, que també, el problema són o som els homes/dones-massa. Aquells/es que es dediquen només a queixar-se i no són capaços/es d'actuar.

Com de tot s'aprén a la vida la meva experiència de gestió cultural m'ha ensenyat moltes coses que puc compartir breument i que crec que puc considerar-les principis universals, o sigui, que ens poden ser útils en totes les situacions:

1. La unió fa la força, sempre i sense cap dubte.
2. Un bon projecte, ben fonamentat i viable sempre té futur.
3. La feina ben fet és la millor carta de presentació i la millor garantia de credibilitat.
4. La compensació és aconseguir sumar i mai restar. Convèncer a la gent per a que participi i a col·labori en el teu projecte.
5. Les administracions són necessàries, sense cap dubte, elles gestionen els recursos. Tot hi així si no tenim un projecte no podem esperar res.
7. Mentre les coses han anat "molt bé" ens hem dedicat, educativament i culturalment, a competir. A aspirar aconseguir més coses que el veí. Això si que no fa la força.
8. Mai demanar recursos per a no fer una activitat o per a poder fer-la amb un 20% i l'altre 80% dedicar-lo a coses que no tenen res a veure. Alguns/es d'això n'han fet una forma de vida.
.../...

N. I sense cap dubte dosis infinites d'il·lusió, motivació, dedicació i respecte. La clau fonamental.

Personalment tinc la satisfacció de fer coses per als demés, pel gust de fer-les (una experiència totalment recomanable). Dedicant una part del meu temps de lleure a pensar i a organitzar projectes i actes que tinguin com a objectiu que la cultura i l'educació siguin cosa de tots/es. També a recórrer totes les vegades que ha calgut i caldrà els despatxos dels polítics mirant de convèncer-los de que tant una com l'altra són una inversió mai una despesa. Ara com ara, però, és com si pretenguessin donar-li la volta i hem temo que com sempre "pagaran justos per pecadors" (fent menció a la filosofia popular). El coneixement compartit i distribuït ens ha d'ajudar a impedir-ho.

Em despedeixo amb una cita de Paulo Cohelo:

"El guerrero de da cuenta de que hay dificultades 
con las que no contaba.
Si espera el momento idóneo, no saldrá nunca del sitio
porque mucha gente se pasa la vida diciéndole
que es una locura hacer lo que pretende.
El guerrero entonces usa un poco de su locura porque, 
tanto en la vida como en el amor no es posible preverlo todo"

De la columna periodística "El guerrero de la luz y su mundo"

Amb el convenciment, a pesar de les circumstàncies, de que sempre val més treballar per l'amor que no per la guerra. Aquesta ha de ser només una metàfora.

Bona nit!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada