dissabte, 5 de març de 2011

Sostenibilitat Educativa

Hola bon dia a totes i tots.

Quan vaig decidir anar a la Universitat, amb els meus pares, vam arribar a la conclusió que  cursaria magisteri. Una decisió clàssica tractant-se d'uns pares i d'una filla. Llavors, i durant tres o quatre anys, no n'hi havia prou en aprovar la Selectivitat (que la vaig aprovar al juny) sinó que ens feien un examen d'accés. Oh!!! no el vaig aprovar. Jo a l'institut havia fet física, química. biologia i matemàtiques i em van sortir massa preguntes de geologia. Des de llavors no se m'ha oblidat quina zona volcànica hi ha a Catalunya, Olot, aquesta va ser una de les preguntes. Pot ser hauríem de recuperar les proves d'accés per accedir a cursar aquests estudis?

Vaig optar per fer una carrera relacionada amb Magisteri. La més propera era Pedagogia i allà que vaig anar. La meva intenció era a 2on tornar a provar sort a Magisteri però el que havia començat m'agradava i ja no em vaig canviar. Fins avui.

Jo em considero una docent vocacional. Mentre estudiava a la universitat somiava en poder quedar-me allí donant classe. Aquest somni es va fer realitat i d'això avui en fa 23 anys. Uff!! molts.

De la meva formació a la universitat diria que la meitat de les assignatures que vaig fer no em van servir per a gran cosa. És una conclusió una mica trista però aquesta va ser la realitat. Tot i així jo sempre, des del començament de la meva formació superior, que no vaig parar de buscar i fer coses pel meu compte. Recordo que a 5è de carrera no teníem pràctiques però jo en vaig buscar un centre per a fer-ne. Pel meu compte en vaig fer 150 h durant tot el curs. Evidentment això em va impedir anar a moltes classes amb les corresponents repercussions perquè alguns professors mai van entendre que canviés una cosa per l'altra.

Pel camí moltes hores dedicades, molts de cursos, congressos (a la part del món on es fessin) i molts de recursos, de temps i econòmics, dedicats a no parar de formar-me i a aprendre. 

El meu recorregut professional dels deu darrers anys m'ha portat, de totes maneres, a dedicar molts més esforços i temps a la gestió i a la política universitària que a la docència. Com em va dir una vegada una periodista a una entrevista: "eres una persona ben curiosa perquè dius que el que més t'agrada és la docència i no dones quasi cap classe". És veritat!. Aquesta és una fase que espero reprendre el proper setembre. Però per què us ho explico tot això?. Per què, una vegada més, si us poso el meu recorregut professional com exemple podré transmetre el que avui vull dir.

Peso que un dels majors problemes que té l'educació avui en dia és que ha de deixat de ser un somni i els que en hi dediquen estem perdent el coratge de tenir-lo. Això no pot ser!!. Miro de demostrar-vos que tot és possible.

- Jo vaig ser de les primeres generacions que va anar a l'escola ja des dels quatre anys. Anàvem a p4 a uns baixos d'un edifici expropiat durant l'època de la dictadura, llavors el local de la comunitat de regants, on es va deixar una sala per a que nosaltres anéssim a escola. El pati era el carrer. Un terra de fustes i uns ratolins que sortien d'un quartets que encara recordo ara. Foscos i plens de coses. Els equipaments escolars no han millorat molt?. La quantitat de recursos disponibles no té punt de comparació.

- La meva primera mestra, la que em va ensenyar a llegir i a escriure tenia 18 anys. Nosaltres vam ser els seus primers alumnes. Si ho penseu, 18 anys?. Quasi una xiqueta inexperta a càrrec d'una aula amb 35 xiquets/es. Ara les/els mestres estan molt més ben preparats/des. Les aules són molt menys nombroses.

- Educació pública o privada?. D'això encara no n'hem parlat amb profunditat. Jo sempre he anat a l'educació pública: infantil, primària, secundària, universitat i mai he tingut la sensació de tenir menys formació o més dolenta que els/les meus/es col·legues i amics/gues que han fet una part de formació a la privada. Que significa aprendre?. Qui té la capacitat d'ajudar-nos a construir coneixement?. Els/les mestres. On són els millors?. Hi ha de tot a tots els llocs.

- La meva formació d'origen és la pedagogia terapèutica. La meva especialitat actual les TIC i l'educació. Què lluny no?. Tot un procés de "reconversió" i d'estudi. Hores, esforç i dedicació, No té cap més secret. Pel camí, també el convenciment de que és el que volia fer. Res tant diferent a tots vosaltres, no?.

Arribada a aquest punt és quan entro en contacte amb la tecnologia. D'això fa uns 17 anys. De la mà d'uns quants informàtics i enginyers i dels amics i companys que ara integren el CENT de la UJI, entre d'altres, descobreixo cap a l'any 1993-04 una cosa que es deia INTERNET. Em captiva la idea. Comencem a utilitzar aquesta eina i aquesta filosofia també per a poder formar als futurs mestres. Convenço a la universitat de que necessitem ordinadors per a fer pràctiques els estudiants i el primer que aconsegueixo són 7 Mac LCII (que segur que molts de vosaltres recordeu). Set ordinadors per a treballar amb 230 estudiants. Us asseguro que mai més he fet tantes hores de classe i de tutoria a la universitat. Tots/es havien d'usar un ordinador i fer (al curs 96-97) pàgines web. No hi havia ni un editor d'html i molt menys llibres en castellà sobre el tema. 

Per a que veieu les casualitats de la vida i com es tanquen els cerclesL'any 1996 vaig venir per primera vegada a Canadà a una reunió de la Internet Society, ho vaig comentar al segon post, i vaig comprar un llibre de com fer pàgines web amb html. El meu germà petit va tenir com a missió fer una traducció al català del més important durant l'estiu per a que puguéssim utilitzar-ho amb els estudiants el curs següent. Ara, no tenim per a res la sensació de què tot això va passar fa dos dies. Ja veieu que els recursos no sempre cal que ens els portin també els podem anar a buscar. Que és el que feu?. Clar que si i a més amb una avantatge. Que la xarxa ha evolucionat molt i té una capacitat infinita de permetre'ns tenir dotzenes de recursos per a fer una mateixa cosa. Això és fantàstic!!. 

I del nostre estudiantat, que dir?. La premsa més fatalista, informes PISA al capdavant, intenten convèncer-nos de que estem a un camí sense sortida perquè, a més, cada dia les coses estan pitjor i els resultats ens situen més enrere dintre del panorama intencional. Aquesta és una discussió que he tingut i tindré amb molta gent. 

Els nois i noies d'ara i els joves no són ni millors ni pitjors, són diferents. La societat en general també ho és. Estareu d'acord amb mi que quan tenim projectes engrescadors, professorat compromès, pares implicats, ... no hi ha cap proposta educativa que se'ns resisteixi. Si comptabilitzéssim totes les iniciatives que gràcies a les TIC es duen a terme actualment al nostre sistema educatiu ningú seria capaç de no admetre que tenim una educació innovadora, puntera, digitalitzada i que, a més, té poc que envejar a la de molts altres països. Per què ens ocupem sempre de donar només missatges negatius?. Aquesta és uns tendència que crec clarament que hem poder invertir. No us sembla?.

Pel camí, es clar, hem d'exigir-nos i exigir al sistema la màxima qualitat i aquesta no sempre té a veure només amb els recursos disponibles, que també, jo diria que té molt a veure amb actituds, motivacions, capacitat de compartir, de col·laborar i principalment amb la capacitat de no abandonar els nostres somnis professionals i personals de fer un món millor. 

A Europa, a Espanya, a Catalunya ... després de dues guerres mundials i una guerra civil no ens hauria fe per por res i hauríem d'estar convençuts/des que la crisi actual només es podrà superar si compartim la màxima de que el coneixement es el veritable motor per a la creació de riquesa. Tenim recursos, tenim empenta, tenim una xarxa de professionals de l'educació cada dia més innovadora i digitalitzada, unes famílies que en una part important serem capaços de fer compartir el nostre projecte. No deixem que les circumstàncies ens facin convèncer del contrari. Pensem en tots els elements que conformen la realitat educativa actual i convertim-la en un ecosistema sostenible. Tenim tots els elements per a fer-ho possible.

Si l'administració que és qui ens contracta no és capaç de valorar tota la matèria gris i tot el coneixement que té disponible busquen espais paral·lels i alternatius per a compartir el que fem i el que som i per a fer d'aquesta xarxa la veritable força per a construir aquests somnis. Les xarxes socials hi tindran molt a dir en el futur immediat. Però no dubteu que els qui realment tindrem la paraula serem totes i tots nosaltres. Utilitzem-la!!!. 



Em despedeixo sonant  Bryan Adams "When you're gone". SOM-HI!!!.



Bona nit i bon començament de cap de setmana.



2 comentaris:

  1. Tot un itinerari de vida, O_O, amb un to tan vitalista i optimista que m'has deixat bocabadat.
    A més, de fer-me recordar unes classes, amb tres companyes més, davant d'una pantalla d'ordinador.
    Quins records!!

    ResponElimina
  2. Jajaj. Gràcies pel comentari. Ja saps que de veure el got sempre mig ple n'ha fet una forma de vida :-). Això em fa ser sempre optimista :-).

    La veritat és que aquells anys de començar a fer TIC i educació vaig treballar molt i molt però, amb tots/es vosaltres també vaig aprendre moltíssim. Tinc uns records fantàstics!!.

    ResponElimina