Galàxia Learning: De la intel·ligència distribuïda a la saviesa digital

Hola a totes i tots, bon dia per a vosaltres.

Segur que és de tots/es coneguda l'expressió de Nadius Digitals. Aquest és un concepte que presenta Prensky l'any 2001 i que, durant una dècada, hem utilitzat de manera continuada per a denominar a aquelles persones que van nàixer, aproximadament, entre els anys 1982-2000. D'aquestes persones s'ha dit, teòricament, que pel fet de nàixer i créixer a una societat tecnològica i digital ja estan alfabetitzades digitalment. No només això, sinó que també s'ha dit que són competents per a usar aquesta tecnologia en situacions concretes i específiques. Aquesta afirmació que és discutible en tots els sentits sembla que ara està en revisió i el propi Prensky a una publicació del 2010 ja parla de "Saviesa Digital" [Digital Wisdom] per a substituir una gran part del seu discurs sobre els nadius digitals.

A mitjans de la primera dècada del segle XXI apareixen amb força una sèrie d'aplicacions que faciliten enormement la comunicació a l'espai digital. A més permeten generar xarxes amb molta facilitat amb una gran potenciacilitat per al treball i per a l'aprenentatge. A aquestes aplicacions, basades en la tecnologia web, se les denomina web 2.0 i/o web social.

Aquesta aproximació brevíssima a aquests dos àmbits, un més conceptual i l'altre més aplicat, em serveixen per a introduir el que avui vull compartir amb vosaltres.

En general, sóc una persona molt observadora i que necessita analitzar i entendre totes les coses que veu i viu. Això, encara que sembli estrany, ho aplico a tots els àmbits i situacions de la meva vida no només analògica sinó també digital.  Des de que sóc a Canadà, abans era una usuària no activa, que he començat a formar part de la comunitat Twittera. Com totes les aplicacions de la web social, si vols estar al cas de tot el que allí passa hauries d'ocupar una part molt gran del teu temps només fent això. Com per a mi no és possible, pot ser per a uns altres si, i cada dia la meva comunitat digital és més gran m'he de limitar, en certa forma, al meu cercle d'amistats. Sense que us en adoneu massa cada dia aprenc més i més coses de vosaltres i amb vosaltres. 

Us podria dia que he arribat al convenciment de que sou una font inesgotable de saber. Opinions, reflexions, projectes, recursos, queixes, pors, ... companyerisme, ajuda, "consol", desfogament, ... crec que els adjectius tendirien a infinit. Però el que si que crec és que, des del punt de vista del contingut, Twitter aconsegueix fer realitat aquell concepte que es posa de moda a l'inici de les xarxes socials que és la "intel·ligència distribuïda" (tant des del punt de vista individual com col·lectiu). Concepte que d'alguna forma Siemens (2004) l'intenta convertir en una teoria de l'aprenentatge, la del Connectivisme, que des del meu punt de vista és, com a molt, una forma d'aplicar el funcionament de la xarxa als processos d'aprenentatge. Però bé, a això ens hi dedicarem un altre dia. És complex.

Tot i que aquesta concepció de la intel·ligència crec que ens ajuda a crear coneixement de veritat amb una inversió molt menuda de recursos, també és veritat que per al que vull compartir a continuació em serveix més l'expressió de Saviesa Digital. Aquesta es refereix a com els nostres cervells quan interactuen de manera continuada amb la tecnologia sovint acaben reestructurant-se amb aquesta interacció (Prensky, 2010). Per tant, no és només importat rendibilitzar, en termes de generació de coneixement, allò del que som capaços intel·lectualment cadascú per separat sinó que el veritablement important és la nostra capacitat de fer les coses d'una manera diferent gràcies a la tecnologia.

Com sempre us poso un exemple del que he estat observadora aquesta setmana i del que anomenaré als/les protagonistes al final per donar-los les gràcies per fer pública la seva saviesa digital. Ja els demano ara disculpes perquè no tinc el seu permís però com els tweets són públics imaginem-nos que he anat a l'hemeroteca digital i els he consultat jeje.

De com sorgeix una idea, pren forma de projecte i es converteix en realitat en una hora i de com en 24 h ja està en funcionament.

La seqüència seria, simplificat per no fer-ho massa llarg:

1. Una persona té una idea. Comença a llençar missatges curts dient que té una idea.
2. Algunes altres persones s'interessen per saber de què va. Pregunten.
3. Al cap d'una estona s'envia alguna indicació del contingut i/o dels objectius.
4. Més gent s'interessa però ara només aquells que comparteixen contingut i/o visió.
5. Si la persona que ha llençat la idea ja la tenia treballada i pensada prèviament, com era el cas, el següent missatge ja és per preguntar, directament, si algú s'apunta.
6. Dos o tres responen que sembla interessant. Pot ser si! parlem-ne!!.
7. S'intercanvien alguns altres missatges. Sembla que si que és interessant. Sempre ho és tenir un lloc comú per a posar-hi coses que compartir.
8. Hi ha moltes coses per a compartir i molta gent disposada a fer-ho. De totes maneres si no ho fem de manera organitzada molta energia es queda pel camí. 
9. Quines eines ens podrien ajudar?. Totes i tots els que participem de la creació del projecte dominen les eines perfectament. De totes maneres el problema no són les eines sinó qui les gestiona i les supervisa.
10. Es pensa en aquest gestor/supervisor. Mentre, ell/a ha estat d'observador. No s'ha manifestat fins que se li fa públicament la proposta. No és una pregunta, és la asseveració de que ell/a és la persona adequada.
11. Respon que OK que si creuen que ell ho pot/deu fer que hi ha de dir. Res!!. Assumeix la responsabilitat.
12. 24 després apareix aquest tweet com a evidència de què un altre projecte col·laboratiu s'ha fet realitat i com a prova de què Prensky té tota la raó quan parla de "saviesa digital": "conocéis la nueva iniciativa tuitera? participar y compartir recursos de conocimiento del medio en primaria http://bit.ly/lebk5T #mediprimaria".

Ara, només em queda agrair als protagonistes d'aquesta història la possibilitat de compartir-ho: @tomtaktes, @CarlesSimarro @cpaez01@iferrer @mtorne8 @iferrer. Moltes Felicitats!! sou uns/es crakcs!!!.

Avui em despedeixo sonant Amy Mcdonald: This is The Life. Gràcies per dedicar tantes i tantes hores  a compartir amb nosaltres la vostra saviesa digital.

Bona nit!!.

La Galàxia Learning: L'afectivitat digital vs la "deshumanització"

Bon dia a totes i tots.

Bon començament de setmana i bon començament del mes de maig :-).

Després del darrer post de "pensat i fet??" on parlava de la immediatesa del món digital i de la poca capacitat reflexiva que tenim a vegades provocada per la facilitat de transmetre un missatge, una informació, un contingut, ... mirava de posar l'atenció a la necessitat de considerar les TIC com una eina però sense oblidar que el veritablement important és l'aportació humana, no el valor en si d'una eina i d'una tecnologia. 

Avui, m'agradaria fer un post especial que és, com diria, com un agraïment a totes i tots mentre miro de demostrar quan "poderosa" pot ser la tecnologia quan ens ajuda a transmetre sentiments i emocions. Segueixo amb la meva experiència actual com a exemple.

Moltes i molts de vosaltres seguiu en meu Blog des de que sóc aquí a Vancouver i en els meus comentaris i agraïments ja us he dit moltes vegades de quanta ajuda m'està sent el tenir una comunitat global que fa que les distàncies físiques no existeixin. El món digital que no té tan d'espai i de temps com nosaltres li volem assignar, cadascú individualment i globalment, fa que no existeixin les barreres de cap tipus i que jo pugui estar al costat de totes i tots amb un sol clic de ratolí o amb una passada ràpida pel ratolí digital del meu Mac. Per què ho dic això?. Seguiré amb un exemple.

Ara mateix, el meu rellotge marca les 22:45 pm aquí a Vancouver i està a punt d'acabar el dia 1er de maig. Què té d'especial aquest dia?. Per a mi, que fa uns quants anys (bastants jeje)  naixia i, per tant, és el dia del meu aniversari. Si si, ja sé, moltes i molts em dieu que un dia ben encertat per a que jo arribés al món. Però aquest any ha estat un aniversari molt especial.

Sempre és festa aquest dia així que miro d'estar a La Sénia per a poder-lo compartir amb la meva família. Algunes vegades, per feina, he estat lluny però mai tan lluny com enguany perquè ara ja fa uns mesos que estic vivint a l'altra part de món. Però curiosament, precisament enguany, he tingut un dia d'aniversari que ha durat 24 hores viscudes amb una gran intensitat analògica i digital. Totes i tots ho heu fet possible.

Quan vaig marxar al gener cap a Canadà, encara que sembli estrany, vaig pensar com seria el dia del meu aniversari a un país diferent i llunyà on no coneixia a ningú pràcticament. El que són les xarxes afectives del món la primera setmana que vaig ser aquí vaig conèixer a Patri i a Anna. Amb elles dues he compartit moltes coses aquests mesos. Ahir elles van ser les encarregades de què la meva festa d'aniversari fora especial. Anna va estar cuinant durant 5 h (tota la tarda) per a que les 12 persones que vam ser al sopar puguessin menjar "cuina catalana". Gràcies Anna perquè tot estava boníssim. Patri, em va dir, de cap manera compraràs un pastís d'aniversari. Jo en faré un per a tu. Gràcies també a tu!! la mescla de la xocolata amb les maduixes estava realment especial. Aquesta és una part de la celebració que no vaig imaginar abans de venir. La meva amiga Afsaneh, en un moment del sopar, em va preguntar si a tota aquella gent l'havia coneguda després d'arribar. La resposta va ser, si clar, des de que sóc aquí. Gràcies a tothom per acompanyar-me i venir a la meva festa.

Però clar, ara falta que expliqui què vull dir amb això de l'afectivitat digital. 

Sovint és diu que les TIC "deshumanitzaran" a la humanitat. Jo tinc moltes i moltes experiències que indiquen el contrari i la més propera la d'aquestes darreres hores. Els sms, els correus-e, el facebook, l'Skype i el Twitter han estat la prova més evident de què la meva xarxa social digital no té fronteres (ni d'espai ni de temps) i que des de les 12 de la nit d'ahir d'Espanya fins les 12 de la nit d'avui de Canadà no he parat de rebre missatges d'arreu. En contra del que he fet uns altres anys, de fer un agraïment general, avui he necessitat donar les gràcies a tothom personalment. I tots, absolutament tots els missatges, m'han aportat una part de proximitat a allò que significa sentir que alguna persona, no importa on, ha dedicat un trocet del seu temps a tu. Si no fora per les TIC això no hagués estat possible i el meu dia no hagués estat tan fantàstic. Segurament, si aquesta tecnologia no hagués tingut aquesta facilitat d'ús tampoc no hauria estat possible que tota aquesta afectivitat arribés fins aquí on jo sóc ara. Em sento afortunada!!. Gràcies!!

Em despedeixo amb una cita: "La felicitat és interior no exterior; per tant, no depèn del que tenim sinó del que som". Henry Van Dyke (1852-1933). Escriptor Americà. Aquest SER serà el que donarà a les TIC el seu veritable contingut i valor.

Bona nit!

La Galàxia Learning: Pensat y Fet??

Bon dia a totes i tots:

Avui el meu post arribarà a l'horari habitual. Sembla que tornem a la "normalitat".

El Blog és titula Vancouver: Una aventura Canadenca i de quan en quan he de donar-li una mica de coherència perquè, sovint, parlo de temes molt més generals.

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres tot un procés personal de recuperació de la meva capacitat de treball intel·lectual i d'estudi en general.

Ja sabeu, segur que ho heu llegit moltes vegades en els darrers temps, que és necessari tenir la capacitat d'aprendre al llarg de la vida i de manera permanent. Si pensem amb la formació que hem rebut tots els que tenim més de 30 anys podríem dir que la nostra escola no estava pensada massa per a complir amb aquest objectiu. De fet avui en dia encara em trobo gent de menys de 30 anys que diu que ell/a ja ha estudiat tot el que tenia que estudiar. Quan ho sento us confesso que em fan pena perquè penso que s'ho passaran molt malament durant la seva vida i per contra quedaran desfasats immediatament. Però, en tenen consciència?. Serà preocupant que la resposta sigui negativa. Jo he mirat de prendre'n consciència.

Com us explicava a algun dels primers posts durant molts d'anys he ocupat càrrecs de gestió i el darrer formant part de l'equip de direcció de la URV. Quan llegeixo tots els "tics" i totes les "dependències" de les TIC crec que vaig arribar a tenir-les totes. Com @marett explicava al seu post als US ja estan implementant programes de desaddicció a les xarxes socials. Jo m'he hagut de sotmetre a un procés personal de canvi d'hàbits de treball i de comunicació que no creieu que ha estat fàcil. Els passos pels que hagut de passar:

1. Recuperar la major part d'hores del dia per a organitzar-les a la meva conveniència.

2. Tenir clar quin és l'objectiu del dia i de la setmana i si cal de les properes setmanes (el meu personal, no el de la comunitat).

3. No tenir, en cap moment, el síndrome de "Calimero" (ja sabeu que és un personatge de dibuixos animats que sempre deia: "ningú m'estima"). No és un problema que el telèfon no pari de sonar de les 9h del matí a les 10h. Que no rebi dotzenes de correus que necessiten contestació immediata, que no tingui ni un moment per a interactuar amb la meva comunitat a les xarxes socials, ... i a la comunitat "física".

4. Una vegada recuperada la meva comunitat cibernètica ara és el moment de mesurar el temps, de nou, sinó acaba consumint molt de temps que, evidentment, es resta d'unes altres coses.


5. Tenir moltes resposabilitats i molts de temes que organitzar i gestionar cada dia augmenta molt l'eficiència i l'eficàcia del que fem però resta molt i molt la capacitat de concentració. M'ha resultat terriblement complicat ésser capaç de concentrar-me en fer una sola cosa. Per a que us feu una idea al voltant de sis mesos. Per a la meva forma de ser quasi una eternitat. Uf!!.

6. A més, tinc com a objectiu innegociable durant la meva estada aquí "millorar" el meu domini de la llengua anglesa, Això si que està sent la dimensió "desconeguda". Per què?. Jo mai he estudiat anglès de forma ordenada i organitzada. Pel camí, per necessitats de feina, no he tingut altre remei que anar "defensant-me". Resultat?, aprendre la major part de les coses de forma poc correcta. Ara en ple procés de desaprendre per tornar aprendre amb els corresponents problemes derivats de l'edat, de la pèrdua de flexibilitat mental i de la por al ridícul i a equivocar-te. Un esforç multiplicat per moltes vegades. Un repte al mateix temps, en això estic.


.../...


Bé, després de mesos d'iniciar aquesta aventura de l'any sabàtic crec que fa unes tres setmanes que he aconseguit estar centrada tot un dia sencer treballant en el mateix tema. Això m'ha permès passar a una altra fase que és:


1. Ser capaç de marcar-me objectius intel·lectuals (com si d'un projecte es tractés).


2. Mirar d'aconseguir una bona gestió del temps. Ull!!, les eines TIC m'ajuden però també ocupen molt de temps (Facebook, Twitter, correu-e, blog, ...). S'ha de tenir consciència de les hores que té el dia per a poder prioritzar totes aquelles coses que es pretenen fer.


3. Llegir articles i/o estudiar no és el mateix que enviar twets de 140 caràcters. Això és fonamental.


4. A més d'estudiar he de dedicar molt de temps a escriure. Aquesta és una feina costosa. Sabeu quina sensació m'aborda darrerament?. La necessitat de treballar amb materials multimèdia més que amb material imprès. Imagineu, si a mi em passa això que no els passarà als nostres estudiants xiquets, adolescents i joves. Un aspecte sobre el que reflexionar.

Per últim, i en això estic, desenvolupar la capacitat de pensar abans de fer. La xarxa, en general, i les xarxes socials, en particular, ens han portat a enviar i reenviar informació de manera constant i a una gran velocitat. Si a això li afegim la incapacitat, absoluta, de controlar tota la informació i dades que ens arriben de manera constant i en grans quantitats, realment hem de tenir moltes eines, capacitat, i consciència del que suposa tenir un treball intel·lectual a la societat del coneixement i fer un esforç permanent per permetre'ns pensar el temps suficient abans de passar a l'acció. La immediatesa no és coneixement. En termes intel·lectuals és només una il·lusió.


Avui em despedeixo amb una cridadissa de fons pels carrers i per l'edifici que correspon a que l'equip hokey gel de la ciutat, els Canucks Vancouver ha guanyat l'equivalent a la nostra lliga fet que no passava des de 1970. Per a que us feu una idea és com el Barça aquí :-).


També amb la música de ColdPlay: Viva la vida. No en tinc cap dubte que val la pena viure-la, cada minut!.


Bona nit!

La Galàxia Learning: Sentir per transmetre y viure per ensenyar.

Bona nit a totes i tots.

Com els darrers posts avui aquest també arribarà a una hora no habitual. Depèn de quan tinc el temps suficient per a poder-lo escriure :-).

Mentre al carrer passa i traspassa la gent, el sol radiant està ben amunt al cel i veig el mar blau només mirant per la finestra, ... em disposo a compartir una sèrie de sentiments i sensacions amb totes i tots vosaltres.

Jo començo, com qui diu, el meu dia de Sant Jordi a una Ciutat i un país que està una mica lluny de la meua realitat Catalana. Llibres que em van regalar la setmana passada durant la meva breu visita a Catalunya, roses virtuals que jo he enviat i que m'heu enviat, felicitacions als Jordis i les Jorgines. Qualsevol diria que no és res massa diferent del que hagués fet aquí. Només hi ha una gran diferència. Els sentiments compartits de les coses que es fan. Puc fer moltes coses, de fet ja veieu que les faig, però no és el mateix celebrar les coses amb gent que també les sent que amb altres persones que les poden entendre però no les senten.

Hi ha un tema que s'ha posat molt de moda durant els darrers anys que és la Intel·ligència Emocional. No només és important aprendre sinó que hem de ser capaços de sentir mentre aprenem. Si pensem amb la metàfora de la pel·lícula de la Guerra de les Galàxies que, en part, ha inspirat aquesta sèrie de posts, podem arribar a la conclusió de què ens presenta un món "artificial" i sense sentiments però NO. Realment, la raó i els sentiments són les que els acaben allunyant de les forces del mal. 

L'educació té molt a veure amb tot això. Quines són les coses que realment aprenem per a sempre?. Aquelles que sentim, sense cap dubte!. Quina diferència hi ha entre que t'expliquin com és un país i que el coneguis de primera mà?. Que en el segon cas el vius, el comparteixes i el sents!. Segurament aquest és un dels problemes més importants de l'educació actual. Aconseguim implicar als aprenents (sense importar l'edat que aquests tinguin)?. Segurament la resposta seria que no. Aquest és el motiu, també, de que perdem tanta gent pel camí, no senten el que aprenen.

Per poder exemplificar que vull dir quan parlo de sentir el que fem us posaré uns quants exemples que crec que m'ajudaran a compartir amb vosaltres el que us vull transmetre:

- Un llibre: Un Sant Jordi avançat em va fer arribar el llibre de Joan Todó "A butxacades". Un jove escriptor de La Sénia que després d'escriure poesia ha fet incursions a la prosa amb molt bons resultats. Un llibre sentit, viscut i transmès amb la naturalitat que ofereix no tenir cap més pretensió que comunicar als lectors el que pensa i sent.

- Un documental per a presentar un poble: La Sénia fet per dues persones Marc Ortiz, Carles Gisbert i narrat per Joan Todó. Tots tres que hi han nascut i, tot i que ara no hi viuen cada dia, continuen compartint de manera constant l'esdevenir d'aquesta comunitat. Les imatges no només tenen un valor visual sinó que també el tenen afectiu. Quan les veus, tot i que no siguis d'allí, no et poden deixar indiferent.

- Un espectacle de dansa: Al més de març, coincidint amb el Vancouver International Dance Festival, vaig anar a veure un dels espectacles de dansa contemporània que era d'una companyia Italiana/Alemanya. Sense quasi vestuari, en alguna de les escenes els ballarins i ballarines anàvem pràcticament nus, sense decorats (una sola cadira) només jugant amb llums i ombres. Només la visió d'aquells cossos tan treballats, la seva musculatura i el "esgarrat" dels seus moviments transmetien tanta força i tanta passió que no calia adornar-ho de cap manera. La sola imatge permetia compartir el que transmetien.

- Una composició musical: Al post anterior us parlava de la meva experiència musical del cap de setmana passat el V Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia". Coincidint amb la V edició havíem encarregat l'obra obligada de la 1. secció al jove compositor valencià Andrés Valero-Castells. No hi havia com petició concreta per part de l'organització quan al contingut i la forma. Andrés ens va presentar una composició, revisió en part de la seva obra per a Orquestra Polifeo, que la va titular "Polifemo y Galatea" que intenta dibuixar, amb notes musicals, aquesta història mitològica y posterior faula poètica de Góngora. Si es coneix la història, i encara que no es conegui, la força de la música es capaç de descriure, perfectament, moments, sentiments, sensacions, ... amb una força i una claredat fantàstiques. 

Per contrastar tot això que us dic ahir a la nit vaig sortir a sopar amb uns amics i vam anar al Kino Café de Vancouver. Un local de la ciutat que té una programació estable de "Flamenco". Si si, ja sé que molt atrevida jo d'anar a sentir i veure flamenc a aquesta part del món. La veritat és que el guitarrista que tocava i les bailaores no ho feien malament però els faltava transmetre aquesta part de passió que us comentava a les línies anteriors. Vam marxar cap a casa sense haver "viscut" res especial.

Tots aquests exemples m'han vingut a tall de voler compartir amb vosaltres la necessitat de viure la nostra vida i la nostra professió amb intensitat per a poder transmetre-la de la mateixa forma. De no ser així no ens hem de sorprendre si les persones a les que mirem d'ensenyar i educar no aprenen. No els donem cap motiu per a fer-ho.

Avui em despedeixo sonant Dani Flaco "Que tinguem sort". Allò imprescindible en els moments que vivim. Més parlant d'educació.

Bona tarda!! i bones mini-vacances de Pasqua.

La Galàxia Learning: Una evidència constant.

Bon dia a totes i tots:

Després d'uns dies "irregulars" perquè els meus posts no han arribat puntualment reemprenc les meves reflexions.

Abans, però, vull fer un doble agraïment: a totes les persones que han passat pel post que vaig fer per a Purpose/ES i a totes i tots els que seguiu el meu post perquè ja hem passat de 5000 visionats de pàgina.

Bé, ara si que "recupero" el meu camí per aquesta galàxia apassionant de l'aprenentatge i avui em permetreu que utilitzi la meva experiència del cap de setmana per a poder explicar el que vull compartir.

Si ho recordeu a molts dels meus posts hem parlat de la importància de sortir de les aules y de considerar tot el món com un espai per a l'aprenentatge. No només l'escola. Si partim d'aquesta premissa és necessari que tinguem en consideració no sols els espais educatius formals sinó també els no formals i, inclús, els informals.

George Orwell deia: "Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant" més que res perquè, de vegades, de tan evident o passa desapercebut o li trèiem tota aquella importància que realment té. Us poso un exemple.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el V Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia". Hi han participat 8 bandes amb un total de més de 700 músics. La major part de tots ells/es eren joves (la mitjana d'edat entre 15 i 30 anys) i quasi tots "amateurs". La seva ocupació diària no era la música. Les actuacions que vam sentir durant els dos dies eren l'evidència de projectes ben liderats, equips de persones implicades y directors amb els objectius que han d'aconseguir molt clars.

Constància, motivació, atenció, concentració, treball de qualitat, repte, esforç i sacrifici. Si us hi fixeu són tota una sèrie de qualificatius que solem dir que s'han perdut. Us puc assegurar que tot el que he presenciat durat el cap de setmana ha resultat una evidència constant de què eren absolutament certs i, el que és més important, possibles. Tot això ens aproxima, una vegada més, a la necessitat de tenir una perspectiva de l'educació no només des de la visió formal sinó també des de la no formal i informal. La coordinació entre aquestes tres perspectives serà clau per al correcte desenvolupament dels individus. 

També ens fa evident la necessitat de tenir reptes, si voleu a mig i llarg termini, per a poder aconseguir-los i tenir la satisfacció d'arribar a la meta que ens hem marcat. Pot ser l'educació, la vida actual si em permeteu, ha deixat de tenir metes i per això també ha deixat de ser important. Tenir metes no vol dir, necessàriament, competir (a vegades també) sinó reconèixer fites a les que ens agradaria, deuríem, hem d'arribar. Sense elles el procés de formació d'una persona esdevé poc alentador i, sovint, gens motivador.


Ja que avui he agafat la música com  a exemple acabo amb una frase del Director Tècnic del Certamen el mestre Jose Rafael Pascual Vilaplana. Un músic i director excepcional i un intel·lectual com n'hi ha pocs. Referint-se al projecte del Certamen deia: "El viatge serà llarg, ple de platges ignorades i de tronades imprevistes, però els vents de les bandes, sobre el velamen d'aquells que el suporten, poden fer una feliç singladura. El destí el marquen dia a dia tot gaudint del viatge".


Us convido a gaudir del viatge de l'educació i estic convençuda de què tenim naus suficients per a poder-lo recórrer. Saber aprofitar i gaudir del viatge serà el nostre repte.


Avui, bona dia perquè el post arriba a una hora no habitual, mentre veig sortir un sol radiant per damunt de les muntanyes ;-).

¿Cuál es el propósito de la Educación? Purpos/ed [ES]

Existe un proverbio chino que dice: "Quien observa el cielo desde el fondo de un pozo lo encontrará pequeño" y este es uno de los mayores problemas de la educación actual: la falta de perspectiva. ¿Qué nos hace perder esta perspectiva?:

• No dar a la educación el valor que se merece como creadora de conocimiento y generadora de riqueza.
• Confundir Educación y Escolarización: las instituciones escolares educan pero las personas no sólo aprenden dentro de las aulas también lo hacen fuera de ellas. Lo formal, no formal e informal son partes de un sólo proceso.
• Obviar que la persona necesita un proyecto de vida: lo colectivo debe ser una suma de individualidades con entidad propia. Olvidar esto nos aboca a la estandarización.
• No entender que la educación es un proceso colaborativo y cooperativo entre muchos actores en el que ninguno de ellos es más importante que el otro. Sólo cambia la intensidad en su misión en función del momento de evolución y aprendizaje de la persona.
• Los medios y recursos educativos, por si mismos, no tienen ninguna función educativa. Las Tecnologías de la Información y la comunicación no son la salvación de la educación actual.

Villard (1900)

Una vez hechas estas consideraciones voy a aventurarme a exponer cuál es el propósito de la educación para mi aún sabiendo que responder a esta pregunta es asumir la responsabilidad de compartir una visión que seguro que no es única ni universal. Así, para mi es:

• Ayudar a construir caminos: vitales, sociales, profesionales. Un nivel educativo no puede ser un fin en si mismo ni un agente educativo el propietario del proceso de formación.
• Formar a personas capaces de entenderse y respetarse a ellas mismas para ser capaces de entender y respetar a los demás.
• Enseñar no sólo a pensar sino también a actuar como se piensa pues la educación no es reproducción sino creatividad y diversidad. La coherencia de nuestras acciones y nuestros actos ha de ser la garantía del orden social.
• Enseñar el valor de perder el equilibrio de manera momentánea para poder adquirir la capacidad de crecer y mejorar de manera permanente.

Pero claro la pregunta que pude surgir a continuación es: ¿Cómo lo hacemos?.

1. Teniendo un modelo educativo como país que asuma estos propósitos y marque la dirección que debemos seguir.
2. No convirtiendo la educación en una arma política porque desde aquel momento deja de tener un propósito para las personas.
3. Sabiendo que lo importante son las competencias que ayudan a aprender a construir la propia identidad y capacitan para enfrentarse a la vida. Un sistema plagado de contenidos sin estrategias está abocado al fracaso.
4. Entendiendo que la educación comienza con el nacimiento de la persona y termina con su propia vida. Educarse de manera permanente será el objetivo del individuo. Garantizarlo será la misión de su entorno.

Por último y más importante dándole a la educación el valor que tiene como base de la sociedad y como garantía del futuro. Este es nuestro reto!!.

¡Muchas gracias por leerme!

Galàxia Learning: La màgia del convenciment o la por a crear

Bon dia a totes i tots:

Aquest cap de setmana llegia un article al país que portava per títol "Tenía miedo a crear, pero aprendí a ser osada" i que feia referència, entre d'altres coses a atrevir-se a mesclar coses diferents, fins i tot estranyes quan un cuiner vol destacar.

Aquesta lectura em va fer pensar que pot ser el gran problema que teníem els educadors/es avui dia és que tot i tenint una quantitat infinita d'eines i possibilitats al nostre abast ens devem capficar en fer les coses de la mateixa manera que s'han fet sempre.

Quins són els principals problemes del professorat, no tant perquè ho siguin realment sinó perquè l'entorn a vegades ens convenç de què és així, per aquest ordre, autoconcepte, motivació, formació. Comento la meva visió sobre aquestes tres coses:

-  Autoconcepte: Estic "cansada" de llegir una i altra vegada  que els mals de l'educació "ergo" de la societat actual són, en una part important, culpa dels mestres i pedagogs perquè no sabem fer la nostra feina. Els missatges amb els que ens bombardegen diàriament fa tant de temps que van en aquesta direcció que segur que hi ha una part important del col·lectiu que se'ls acaba creient. Per què és valora a un arquitecte/a o a un metge/metgessa i no a un mestre?. Ens valorem a nosaltres mateixos com a professionals?, ens fem respectar?. Igual el problema comença des d'aquí. Sent així hem de començar a creure en nosaltres com a professionals i mirar de projectar, cada dia, el bons que som, el que treballem i l'innovadors que som. Què no tothom és així?. Clar que no, però és hora de començar a crear notícies positives sobre la professió docent.

- Motivació. Aquesta paraula que ha omplert tantes i tantes pàgines i hores de conferències però que, en realitat, per ella mateixa ens aporta poques coses en termes educatius i de millora dels aprenentatges. En la mesura en què tindrem la capacitat de creure en nosaltres mateixos/es la motivació augmentarà. Primer, perquè estarem convençuts de la nostra capacitat de portar a terme el full de ruta. Segon, perquè aquest convenciment ens farà afrontar amb moltes més garanties d'èxit la nostra professió.

- Formació: Els dos elements anteriors fan referència a aspectes intrínsecs a la persona y aquest tercer té més a veure amb aspectes externs. La formació inicial i al llarg de la vida ens ha d'ensenyar i donar estratègies i eines per afrontar, no només, la nostra vessant instrumental com a professionals de l'educació sinó que ha de facilitar la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos per poder tenir la capacitat de conèixer  i entendre als demés.

Tant que ens esforcem per dissenyar plans de formació del professorat i que poc tenim en compte la part afectiva i personal, en definitiva, la part emocional que moltes vegades és l'única que regula les nostres percepcions y actuacions. Quan aquesta la tenim controlada no hi ha res ni ningú que impedeixi que puguem tirar endavant els nostres projectes. No és necessari tenir un reconeixement extern perquè en tenim un altre de millor, el nostre propi.

Mireu el vídeo, penseu que esteu tan lluny d'aquestes idees?. Creieu en vosaltres mateixos/es i descobrireu la màgia de la creació constant i la capacitat de traspassar totes les barreres per altes i complexes que aquestes siguin. Que la Galàxia Learning sigui un lloc complexi i perillós no treu que no puguem aspirar a conquerir-la, tot el contrari. Aquest ha de ser, des d'avui, el nostre principal repte de cada dia, només obrir el ull en despertar-nos.

A perill d'usar una expressió massa "vista" penseu sempre YES, I CAN!, sense cap dubte.

Avui em despedeixo sonant Manel: Boomerang, una bona metàfora per al tema d'avui.

Bona nit!!

El "caos" de la Galàxia Learning

Bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut un bon cap de setmana. El meu bé però pluja, com és habitual, i fred. Sembla que la primavera no es decideix a arribar. Tot i així tothom em diu que quan arriba és impressionant. Us mantindré informats/des :-).

Avui, abans d'escriure la meva aportació he llegit les entrades que encara tenia pendents de la campanya de 500 paraules per a definir quin és el propòsit de l'educació. Si no hi heu passat us recomano no només els articles sinó també els comentaris. Totes les aportacions fan referència, d'una o altra forma, a la idea de què l'educació és cosa de tots i que el sistema escolar ha de canviar d'enfoc i de forma de fer de manera urgent. Aquestes són idees sobre les que ja he incidit, però no he pogut deixar de tornar-les a mencionar.

Si tots/es estem d'acord amb aquesta idea, per què no som capaços de fer canviar la realitat educativa?. 

Miro d'aportar alguna idea al respecte. Tenim clar que ens cal un full de ruta. També tenim present que han aparegut a l'horitzó forats negres que ens poden arrossegar. Si tenim clar que necessitem definir el nostre camí i som conscients dels perills ara només ens quedar tenir un objectius clars de quin ha de ser el nostre horitzó educatiu. D'una altra forma no podrem seguir cap ruta.

Per a poder saber on anem, però, hem de tenir en compte dues coses fonamentals.

- Com a educadors professionals, en la nostra tasca diària els valors i necessitats col·lectives han de passar sempre per davant de les nostres pròpies.

- Quan parlem d'un full de ruta ens referim, es clar, al de l'educació no al nostre personal i particular. Aquest també l'hem de tenir però té una altra finalitat diferent.

Assumir això significa que hem de ser capaços de definir i compartir els principis bàsics del que significa educar. Us podria dir que NO és educació per a mi.

- Uns continguts que s'han de reproduir.

- Un negoci que s'ha de mantenir.

- Un lloc de treball.

- Una eina de reproducció.

- Un espai, en forma d'escola, on deixar als xiquets i xiquetes unes hores al dia.

- Una suma d'individualitats sense cap visió de conjunt que les articuli.

Per a mi l'educació és aconseguir que algú aprengui i que, mentre ho faci, sigui feliç perquè pot ser ell/a mateixa cada minut del procés sense excepció.

Com a exemple del que m'agradaria transmetre us explico una experiència personal. Quan començàvem el procés de reforma de les titulacions a la URV el primer pas fou definir el perfil de les titulacions. Aquesta va ser la primera aproximació a la necessitat de que tots els professors/es que tenien docència a un mateix ensenyament compartissin la visió del que havia de ser el futur titulat. Recordo haver assistit a moltes reunions de Consells de Titulació (integrat per tots els professors d'una mateixa titulació) on es debatia aquest tema però una la recordo especialment. Sabeu per què?. A aquella reunió hi havia 11 persones i com a conclusió els sortien 7 perfils de titulat diferents. No arribar a un acord sabeu que significava no?. El "caos" per a l'estudiantat.

Aquest crec que és un dels principals problemes que tenim actualment. El que entén per educació cadascun dels col·lectius que intervé en el procés és diferent i per tant el qui paga les conseqüències és l'estudiant. Un estudiant que només rep missatges contradictoris que l'única cosa que fan és desorientar-lo.

Una de les solucions, des del meu punt de vista, interessos polítics a banda, és arribar a un consens sobre que pretén i/o ha de pretendre l'educació. Una vegada pactades les bases d'aquesta pretensió ja estarem en condicions d'ajudar als nostres estudiants a emprendre el seu viatge estellar. Mentre això no sigui així no podem més que empènyer-los al mig mateix del foc creuat.

No fem servir més al sistema social i polític com a excusa si realment tenim clar quin és aquest procés. Som persones adultes, competents i preparades, compromeses ... sent així només ens quedar passar a l'acció. 

A què esperem!!. Les naus estan la plataforma de sortida a punt per a quan ens decidim a pujar-hi. Només depèn de nosaltres.

Avui em despedeixo sonant Antònia Font: Alegria!. Espero que sigui així com inicieu la vostra setmana.

Gràcies per llegir-me!

Bona nit!