Un món 2.0

Avui se m'ha acudit que tot i que jo i la major part dels lectors/es del blog ens dediquem a l'educació i a les TIC encara no els hi he dedicat molta atenció. Ara els deixarem una mica d'espai però no massa. Abans de què les TIC arribin, amb tot el seu potencial, al món educatiu ens cal ordenar algunes coses.

Us imagineu (a alguns/es igual us sembla desencertada la comparació, però ...) que abans de tenir una cuina acabada hi posessim tots els electrodomèstics?. Que passaria si a una cuina d'un gran cuiner/a tinguessim tot tipus de tecnologia punta però no tinguéssim ingredients per a fer les receptes?. Ni en un cas ni en l'altre menjariem. En el primer cas, per què no tenim energia per a que funcionin i en el segon, funcionarien però no tindriem res per a cuinar.

Això mateix crec que és el que li passa al món. Tenim tot tipus d'eines tecnològiques que configuren la nostra vida diària però, la majoria d'elles, no tenen cap contingut i quan el tenen més que dubtós.

Com podem pretendre que l'escola, per exemple, generi i ensenyi a gestionar informació i a generar coneixement quan, una vegada es surt d'ella, tot el que ens envola té l'objectiu contrari. Miro de posar alguns exemples:

- Cada vegada més canals de TV , dotzenes i dotzenes, però cada vegada més mals exemples del que significa comunicar. Expressions incorrectes, gent que no sap parlar, situacions barroeres, insults, ... de què serveix ensenyar una ética i un comportament cívic?.

- La major part d'exemples alimentaris, que usen els mitjans, tenen més a veure amb la famosa expressió "fast food" que amb la preciada "dieta mediterrània" que en teoria ens defineix. Costa tant tenir una dieta equilibrada?. Com tot és proposar-s'ho.

- Per a que és van inventar els telèfons?. La resposta òbvia és per a comunicar-nos, no?. Diria que des del punt de vista educatiu, ara mateix, serveixen per a generar interferències o per a la "no comunicació". No heu tingut mai al costat una taula amb vàries persones que en lloc de parlar entre elles parlen cadascuna d'ells pel seu mòbil. Absurd, no?.

- Quina és la imatge tipus que ens venen els mitjans?. Què triunfa?. Algú que no té massa estudis (per no dir cap), que no sap que és la cultura, que s'expressa amb dificultat però que té grans indexos d'audiència (B. Esteban?), que no sap quina és la diferència entre la seva vida pública i privada, ... Crec que és important entendre aquesta diferència, no?.

Crec que amb la societat 2.0 ens passa el mateix que amb la cuina d'autor que si no estàs preparat per assumir el repte dels sentits la sensació que tens, en acabar

l'àpat, és que has pagat molts diners per no menjar res. Però clar, el problema és que no sabies o no havies entés quin era el repte. Aquest consistia en tenir tots els teus sentits oberts i deixar-te sorprendre.

Aquesta és la primera aportació que els podem fer als nostres estudiants. Ajudar-los a adquirir, des de molt menuts, la capacitat de sorprendre's. Si ho fem tindrem garantida la possibilitat de què els cridi l'atenció el seu entorn i que, en definitiva, la seva vida sigui el més paregut a un viatge "trepidant" on no és tan important el mitjà de transport que utilitzem sinó el que anem veient i descobrint pel camí.

Ah!! per si teniu la temptació de pensar-ho, aquest món 2.0 no és ni més ni menys que el que tots/es nosaltres estem construint. És molt fàcil dir: "aquest món que ens toca patir i viure" com si nosaltres no en fossim una part fonamental.

Acumular coneixement o transformar-lo en un projecte de vida?

Continuant amb el tema que ens ha ocupat els darrers dies i a rel dels diferents comentaris que heu anat publicant crec que no podem defugir d'abordar el que Viqui anomenava a la seua aportació la cultura de l'esforç. No és una expressió que m'agradi massa axí que em permetreu donar-li un altre enfoc.

El títol del post d'avui està tret d'una cita de Coelho "¿Qué significa aprender?. ¿Acumular conocimiento o transformarlo en vida?" (extret de La bruja de Portobello). Crec que el fons de la qüestió està precisament en aquest punt.

A casa meua, jo tinc dos germans més, ens han educat en dos principis fonamentals que crec, i els meus germans ho comparteixen, que han estat la clau per arribar a ser qui som. Aquests principis són:

- No hi ha res que no tingui solució. Sempre hi ha més solucions que problemes sinó el món ja no existiria.

- Sempre s'ha de tenir un objectiu a la vida, gran, menut, fàcil, complicat, que serà el que ens guiarà pel camí de la nostra existència.

Aquestes dues coses que pareixen una banalitat, perquè són evidents, crec que són les que ens han ajudat a encarar la vida com ho hem fet i ens han ajudat, també, a construir

el nostre propi camí.

Si sabem on volem anar segur que ens esforçarem per trobar la forma d'arribar-hi. El problema greu es presenta quan no sabem on anem. Este no "saber" es pot manifestar a diferets nivells i àmbits però si s'imposa ens quedarem sense camí.

Aquest crec que és un dels principals problemes amb els que ens hem d'enfrontar cada dia els educadors. Tenim massa personetes, persones!! a les nostres aules que no tenen cap objectiu. Però els professors tots en tenen?.

Aquí em premetreu un incís, igual es pot interpretar com una mica anacrònic, per a dir que la tasca docent ha de tenir una component important de vocació. Esta, entesa com la convicció de saber, perfectament, que volem ser i que volem fer. Creieu que els nostres col·legues, tots ells i elles, ho comparteixen?. Per fer un símil fàcil us puc dir que: un metge que no vol curar no ajuda a sanar a ningú i un mestre [entés en el sentit genèric de la paraula] que no es creu la seva professió no pot ajudar a construir projectes de vida. Aquesta, a més, és una obligació de la que no es pot defugir. És la clau del procés educatiu.

Si si, ja sé que me direu que tota la societat està en crisi i que el context és absolutament desfavorable en tots els aspectes. Comparteixo amb vosaltres que el món és com si estigués girant del revés. Discursos d'ideologia dretana que acaben sent molt més agoserats que els d'esquerres o evidències, d'altra banda, de que els sistemes democràtics estan en crisi profunda. En aquest sentit un recomano un llibre que ha sortit fa uns mesos [De Toni Blair a Zapatero. Una autòpsia de l'esquerra europea]. Aquest és un assaig periodístic molt ben fonamentat que ha escrit Toni Cruanyes [ara corresponsal de TV3 a París]. Aquests dos documents que us referencio m'ajuden a fer més evident, encara, la necessitat d'educar per a tenir un projecte de vida "personal i intrasferible".

Pareu-vos a pensar per un moment d'on pot venir la crisi de valors actual. Segur que ho teniu present i ho heu meditat més d'una vegada però per di de cas

- La ideologia política: cada vegada hi ha menys diferència de discurs entre les dretes i les esquerres.

- La confesionalitat religiosa. Tot i que l'església catòlica, principalment, pretén mantenir el seu estatus és evident que cada vegada influeixen menys en la definició dels camins de vida.

- El valor que se li dona al saber, en majúscules. Aquella necessitat d'estar atents a tot allò que passa pel nostre voltant per si ens podem aprofitar d'alguna cosa. Hem perdut la necessitat d'estar atents?. En realitat esperem que tot ens vingui donat i decidit.

Dites aquestes tres coses igual esteu pensant que, quin desastre!! així estem!!. Però no, una vegada més esteu equivocats/es.

Precisament ara és el moment de començar a imposar els nostres principis professionals. Els d'una educació en majúscula per a que, entre tots, puguem contrarestar aquest caos impossible de compendre a causa de què els polítics, no importa de quin signe, no han estat capaços ni tenen cap intenció de fer un pacte d'Estat per l'educació que serveix, si em permteu l'expressió, per a "blindar-ne", els principis fonamentals. Aquestos no serien difícils d'identificar.

Comencem, a partir d'avui, a tenir tots el nostre propi projecte de vida per ensenyar als més menuts coms dissenyar el seu. Recordeu, pel camí, que sempre hi haurà més solucions que problemes. Per si de cas!!

Una altra perspectiva és possible!!

Quan estudiava tenia un professor amb el que mai vaig coincidir molt quan a la perspectiva que tenia de veure les coses però sempre usava un exemple que se'm va quedar gravat. Deia que per a poder comprendre realment el món havien de ser capaços de veure'l des de diferents perspectives. Per exemple, deia, alguna vegada pugeu dalt d'una taula i mireu al vostre voltant. Segur que la perspectiva de la vostra visió ha canviat respecte a si ho mireu tot plantats a terra. Feu la prova, ja veureu com tenia raó, l'efecte que et fa la primera vegada és increible!!.

Això és precisament el que m'està aportant la meva aventura canadenca, veure les coses des de damunt de la taula. Miraré d'explicar-me.

Ara mateix, aquí a Vancouver, fa una nit clara i nítida. Des de la finestra, al constat d'on estic escrivint, puc distingir amb tota claredat tots els edificis alineats un al costat de l'altre a banda i banda d'un carrer llarguíssim. Tots els anuncis de neó que hi ha encesos es podem llegir perfectament. A més, com ja us he dit algun altre dia, i com no tinc vertígen jeje!!, puc permetre'm quedar-me plantada davant del la paret de vidre i gauidir de vorer aquest trosset de món des de dalt. Aquesta no és una posició de "poder" senzillament és una altra visió i per a mi que sóc tan menuda de tamany és allò que en la meva vida diària no puc aconseguir.

Aquesta serà la gran aportació que em farà aquesta estada a Canadà, la perspectiva de la meva visió.

Començo amb aquest post una línia argumental per a positivar la nostra tasca educativa i per a revaloritzar la nostra professió, de mestres, de professors, d'educadors, de pares, de ciutadans [ells i elles] perquè crec que aquest és un dels principals problemes de l'educació del nostre país. No ens creiem per a res que som el pilar fonamental del sistema vital de la societat i no ens ho creiem perquè entre tots has pretès convencer-nos del contrari.

Em posaré a mi com exemple. Des de Catalunya, des d'Espanya sovint tenim tendència a mirar fora i a pensar que ells/es són molt millors que nosaltres. Més moders, més rics, més competents, més políglotes, més interculturals, més ... més ...

Miraré en poques ratlles desfer aquest mite, perquè és un mite!!!.

1. Hem de partir de la base de què el nostre context proper ha intentat recuperar 40 anys a una velocitat de vertígen. Els nostres avenços en tots els sentits, també els educatius, han estat inversament proporcionals al temps invertit.

2. Quan diem que algú és molt millor que nosaltres mirem quans recursos té per a ser-ho. Aquesta no és l'única qüestió pero ajuda molt.

3. Respecte a la competència, quasi sempre, té a veure amb la preparació però no només. També té a veure amb la consideració social de les professions. És veritat que ja estem molt lluny d'aquella expressió de la postguerra "passa més gana que un mestre d'escola" però també és cert que la consideració que se li dispensa a la professió docent s'ha anat invertint a messura que els sous s'han anat equilibrant.

4. L'educació és cosa de tots. Molt cert!!. Però com a tots els àmbits professional han d'haver-hi especialistes. Els millors i els més competents perquè la base de qualsevol societat és l'educació. I els tenim. Aquesta setmana que gràcies a la insistència del nostre amic Juanfra vaig treient el cap pel Twiter podem vorer una comunitat immesament gran de professionals de l'educació que si alguna cosa els caracteritza és la convinció de que sense coneixement no podem fer un món millor. I aquest repte el demostren cada vegada que un twet salta al ciberespai.

5. Que dir de la nostra capacitat de comunicació "internacional". Algú s'ha parat a pensar que els llatins som capaços de comunicar-nos sense massa problema en 5 idiomes diferents?. Els anglofons només amb la seva llengua pròpia i estan tan pagats de tenir-la que no fan el més mínim esforç [moltes vegades] per apendre les altres així que també en això tenim avantatges.

Per acabar només em queda, avui, convidar-vos des del potencial que les TIC ens donen a generar veritables xarxes destinades a reconèixer, conèixer i defensar tant la tasca de mestre, professor, docent (la paraula que més us agrade) des de la satisfacció de pertànyer a una professió que és la clau de la millora del nostre món actual.

Ah!! i recordeu!! quan no sapigueu per on continuar us pareu un moment i pugeu damunt de la taula. Quan tornareu a baixar la vostra visió de l'entorn haurà canviat.

El preu del coneixement

Avui continuo amb el mateix tema però m'he permès fer una variació en el títol a rel del comen

tari de Maria al post d'ahir i de la meua experiència d'avui.

Durant uns anys es va posar de moda una expressió que deia"qui té la informació té el poder". Així va ser fins que la xarxa Internet va començar a endinsar-se a tots els àmbits de la nostra vida: personals, socials, professionals, ... llavors aquesta expressió va evolucionar cap a una altra que deia "qui té el coneixement té el poder". I així és actualment!!.

Però, tothom pot accedir a la informació?. Tots tenen la capacitat, les eines i les estratègies de convertir aquesta en coneixement?. Crec que estarem d'acord en què la resposta és NO.

Fa un parell de mesos vaig assistir a una conferència del professor Francesc Pedró, fins fa un mes Senior Analyst de l'OCDE i ara de la UNESCO a París. Ell presentava unes dades molt interessants respecte a com les TIC influien en el procés educatiu però, també, com ho feien en l'àmbit social. A mida que va anar avançant la seva presentació la perplexitat de la sala anava augmentant. Per què?. Perquè les dades, empíriques, diuen que la tecnologia lluny d'escursar distàncies el que fa és ampliar-les encara més. Les TIC en entorns socials i econòmics desafavorits no ajuden a fer més petita l'escletxa digital sinó tot el contrari i en entorns afavorits els ajuda a ser-ho cada vegada més. Això vol dir que les TIC no són la sólució. Com a molt, a vegades, poden ajudar però segur que hi ha necessitats més urgents.

El que si que pot beneficiar a tots els col·lectius, des del punt de vista educatiu, són les polítiques encaminades a accedir als nivells més alts del sistema educatiu en igualdat de condicions i el reconeixement del valor del saber. Un saber en majúscules que fa que la base social sigui cada vegada més sòlida i per tant més sàbia. Si és més sàbia podrà generar més coneixement que a la vegada generarà més riquesa. Riquesa que, sense cap dubte, ha de revertir de nou en l'educació i en la societat. Si no es tanca el cercle no podem dir que el procès hagi estat complit sencer.

És aquest cercle el que no acabem de tancar mai i l'exemple més clar és el boom econòmic dels darrers anys. Hem generat coneixement?. No, només hem especulat. Hem generat riquesa?. No, hem fet persones riques mentre hem generat pobresa.

Crec que aquesta és la millor lliçó que tots i totes hauriem de treure de la situació econòmica actual i començar a configurar una veritable xarxa educativa per a que això no ens torni a passar.

El valor del coneixement

Si ens deixem portar per les notícies i diferents publicacions dels mitjans de comunicació relacionades amb la crisi hi ha un argument que apareix de manera sistemàtica. No podem sortir de la crisi si no ens basem en l'economia del coneixement. En general, podem dir que aquesta ecxpressió té a veure amb la necessitat d'abordar els nostres processos productius i de generació de riquesa no des del punt de vista del treball manual i repetitiu sinó des del punt de vista de la creació, la iniciativa, l'empreneduria, etc.

Perquè abordo avui aquest tema. Primer perquè hi estic d'acord. Penso, que el principal valor d'Europa ha de ser la creació de coneixement. Com diuen alguns entesos Europa

podria esdevenir el departament d'I+D+i del món. Però estem preparats per a que això sigui possible?. Ho estem en

general?, ho està Espanya en particular?.

Aquest cap de setmana, el meu primer a Vancouver, l'he compartit amb una colla de gent que són espanyols i que estan aquí treballant com a investigadors a la universitat o estan fent un máster o una estada postdoctoral. Tots ells/es han vengut aquí buscant l'excel·lència en la formació i en la investigació. Quan van arribar tenien previst tornar però la realitat en la que es troben actualment és que no veuen la manera de fer-ho. Alguns/es porten aquí més de cinc anys.

Uns perquè s'han acostumat a la forma de vida i de treballar d'aquí. Els altres perquè si treballen no poden acumular mèrits suficients, en termes de visibilitat científica d'impacte, i si no ho aconsegueixen mai podran optar als programes de retorn d'investigadors i uns altres perquè senzillament creuen que el nostre sistema de recerca, l'espanyol, està encara a molta distància del d'aquí de Canadà.

El resum de tot això és que difícilment podrem basar la nostra societat en el coneixement si no retenim a les persones millor formades per a que no marxin o, si marxen, si no tenim la capacitat de fer-los tornar per a millorar la nostra economia.

Una història llarga o una llarga història.

Quan busques els significat de la paraula Canadà trobes que és una paraula d'origen huró-iroquí [l'iroquí és la llengua que parla aquest poble] que significa poblat, asentament o col·lecció de cabanyes, en referència a un territori Stadacona, situat on actualment es troba la ciutat de Quebec. Les referències que es troben sobre aquesta part de la història del Canadà parlen de què aquest assentament es va realitzar sobre 1535, fa ara 476 anys. Quan aquesta setmana he parlat amb diferents persones d'aquí tenen la imatge que la seva història es remonta, no molt més enllà de finals del segle XIX quan es constitueix la nació Canadenca, més o menys, com la coneixem ara.

Aprofito aquesta introducció històrica per a poder abordar el tema dels pobles indígines. Sóc conscient (Juanfra :-)) que la meva reflexió sobre el tema serà massa breu per a poder-la fer amb profunditat però m'agradarà molt saber el parer de les persones que em llegiu així que espero els vostres comentaris.

En els meus diferents viatges pel continent americà (he tengut l'oportunitat de visitar molts dels països que el formen) sempre, invariablement, he mirat de trobar referents dels primers pobladors i no creieu que sempre ha estat fàcil. La primera vegada que vaig anar als USA, a Califòrnia, ni rastre. No va ser fins uns anys després que vaig tenir l'oportunitat d'apropar-me a Arizona i a New Mexico que vaig poder veure als Indis Navajos que encara queden allí. Alguns dels que vaig veure molt integrats, portaven sapatilles Nike i ulleres de sol Ray-Ban. Que consti que això no és un judici de valor. Uns altres s'havien resistit a integrar-se, en aquest sentit, i vivien en barracots al mig del no res.

La primera vegada que vaig anar a Brasil també vaig tenir l'oportunitat d'anar a diferents reserves indígines de diferents tribus de les que hi a l'Amazones. En el segon viatge vaig poder viure a la reserva durant tres dies. Els van anar a portar uns llibres que la URV havia editat amb part dels diners del 0,7% que dedica a cooperació internacional. Es tractava d'una gramàtica bàsica oroguarí (així es denomina a la seva llengua) que un frare francès que vivia amb ells s'havia ocupat de passar de la tradició oral al paper i l'havia il·lustrat. A la reserva només es podia arribar per riu amb canoa. Sis hores d'anar i sis de tornar des de Guajarà Mirim. Aquesta tribu vivía del que els donava la selva (micos, osos formiguers, ...) i del riu (piranyes, cocodrils, ...) i de la roba que a través de les missions els arribava. Brasil té una fundació FUNAI per a la defensa de l'indi a més de tenir un "delegat" del govern dintre de cadascuna de les reserves. Delegats, aquests, que almenys quan jo hi vaig ser, ara farà uns 14 ó 15 anys, feien de tot dins la reserva menys defensar als indígenes.

L'altra realitat indígina que he pogut veure és la de Boliva, concretament a La Paz. En la meva vida he vist tanta pobresa al carrer i tant indigència. Crec que és una de les situacions d'impotència més grans que he tengut en la meva vida.

El darrer exemple, per no abusar de la vostra atenció, és el de Panamà on vaig passar un cap de setmana amb els indis Cuna que gestionens un arxipèlag de 52 illes algunes de les quals és dediquen al turisme. Una societat ja amb molta influència externa on les dones mantenen molt la seva forma de vestir i les seves tradicions i els homes portaven samarretes dels equips de futbol més famosos. A la tarda, si els semblava, es posven les robes rituals i oferien una espècie de dança típica. Per a que serveixi d'exemple a Panamà hi viuen al voltant de 3 mil·lions de persones de les quals el 50% viuen en extrema pobresa (la major part d'ells indígines).

De tots aquests exemples que he pogut conèixer en primera persona n'he tret algunes conclusions que són les que voldria compartir amb vosaltres.

- Les persones amb les que he tengut relació, normalment universitaris o religiosos, coincideixen en considerar que són països amb una història recent. Tot i reconèixer l'existència dels indígines aquests són una altra història.

- La majoria de reserves que he vist, no moltes, sóm més bé guetos que tenen poc a veure amb un espai en condicions per a poder viure.

- Les veritables guerres civils que es produiren en el seu dia entre indígenes i europeus, en el cas de Brasil encara massa recents, fan que hi hagi una impossibilitat gran encara d'arribar a solucions socials.

- El transit, com sempre, de les zones rurals a les urbanes buscant un món millor ha estat massa vegades una sentència de mort. El camp, almenys, els pot oferir menjar la ciutat ni això.

- Quina cultura tenen?. La pròpia que no encaixa amb res del món actual?. La dels colons que seria la que s'ha imposat?. La major part de vedades la dells no té lloc i la nostra no se la poden permetre.

Tot i que totes les coses que he llegit abans de marxar i ara que ja sóc aquí sobre la multiculturalitat i sobre l'acollidora que és la nació canadenca amb els nous vinguts xoca una mica amb l'escassa referència que hi ha als pobles indígenes i la poca visibilitat que aquests tenen a tots els nivells. Encara avui aquest pobles continuen reivindicant el dret, real, a les terres que ocupen.

Sobre aquest tema tornaré, ja veien que m'interessa. Després de tants anys de veure exemples diferents em continuo preguntant quin dret teniem a pendre'ls la seva indentitat. Si si, ja sé que això no és, ni més ni menys, que el que ha passat durant tota la història de la humanitat amb les invasions i amb els vencedors i els vençuts però no per això puc compartir-ho.

Dones viatgeres o el valor de no ser ningú

Des de que vaig arribar que em tempta parlar d'aquest tema i m'he resistit perquè com que hi ha molts de seguidors homes per a que no m'acusen, o si jeje!!, d'"apologia del feminisme".

Com que m'agrada molt viatjar i sóc dona m'he preocupat de buscar llibres que parlen de dones viatgeres principalment al segle XIX quan anar pel món pel gust de conèixer-lo, a l'aventura, o per comerciar era una acció purament en masculí. Fa dos segles, i abans també, ja hi van haver dones que es van atrevir a anar d'uns llocs als altres. Moltes vegades, disfreçades d'home (hi ha un llibre de Mateldi Asensi que es diu Tierra Firme que retrata precisament això), per a no sé vistes ni reconegudes. Haguessen estat en perill.

Tot i l'admiració que sento per aquests dones valentes i trencadores per a la seva època sempre m'ha cridat l'atenció que les convencions del moment les obligaven a vestir de maneres absolutament incòmodes i innadequades, que havien de portar sempre una "dama" de companyia i que, les més benestants, havien de portar els llençols de fil o la vaixella de porcellana (Hi ha una pel·lícula que es diu Una habitación con vistas ambientada a la fabulosa Florència que retrata això perfectament). Un contrasentit si tenim en compte que la gràcia de viatjar està, precisament, en endinsar-te un un altre espai, una altra cultura, una altra religió, una altra raça, ...

D'alguna manera continua havent molta gent que s'encaparra en viatjar amb una espècie de vaixella mental incapaços com són de veure l'extraordinari d'allò diferent al conegut.

La globalització, darrerament, ens està empenyent a que això sigue impossible. Avui mateix parlant amb el meu company de "despatxet Jason, sobre el menjar típic de Vancouver no ha estat capaç de dir-me'n cap. A ell li encanta la pasta, la família de la seva dona és d'origen italià, i el menjar mexicà molt i molt picant. Starbucks Cofee, McDonalds, el menjar italià, la coca-cola, Zara, .... són aquelles coses que podem trobar a qualsevol part del món i per tant cada vegada resulta més complicat gaudir d'allò nou i desconegut.

Fa 200 anys quan una dona viatgava era una aconteixement extraordinari. Ara s'ha convertit en una cosa normal. De fet, una de les coses que més m'ha agradat d'aquesta primera setmana aquí a Vancouver és que a aquesta ciutat no sóc ningú. Vaig pel carrer, entro i suto del meu edifici, vaig a comprar, passejo i puc fer-ho com una espectadora anònima a un món que miro d'entendre i de descobrir i tot i portant maletes grans i plenes de coses de casa cap d'elles serà imprescidible si aquí en puc trobar de millors.

Avui em despedeixo amb Jarabe de Palo y la cancó "Como quieres ser mi amiga", molt adequada per al tema que ens ocupa.

Una ciutat per a viure!!

El tiet del meu lordland [Uf!!! aquesta paraula que traduïda vol dir llogater la trobo com de l'edat mitjana però bé és com li diuen aquí]

que és amb qui tinc relació perquè el propietari del meu apartament viu a Calgary és un senyor molt "enrotllat". Al costat de l'apartament meu ell en té un altre de més gran i encara més espectacular. Fa un parell de dies me'l va ensenyar. Hi havia un despatxet amb una taula de vidre per treballar. Li vaig preguntar si en podrien aconseguir una per a mi i al dia següent va venir amb el seu fill la van desmuntar i la van portar al meu.

Ara mateix estic al costat de la pared de vidre des d'on es veuen les vistes de la foto del primer dia, escoltant Rac105 [com a casa :-)] i escrivint el meu post diari [Juanfra, per a que no tingues res que dir eh!!].

Sento el sorroll dels cotxes que passen pel carrer però molt amortiguat perquè estic a molta alçada. Una es sent "poderosa" a aquesta alçada perquè

pareix com que tingues tot el món als teus peus. Dit així sona pretenciós però es com em sento avui tot el dia.

A que aquesta imatge que us poso avui pareix un jardí oriental?. És que és un jardí oriental però al campus de la UBC a tres minuts caminant del centre on estic. Impressionant!!. Per a que en tingueu una mostra més exacta del campus avui mentre em menjava un entrepà per a dinar he sortit a caminar per a fer fotos. El títol de l'album serà eclecticisme, ja veureu per què. Espero que us agradi.

De tornada cap a casa avui m'ha porta Jeff, que és el professor amb el que he vingut a treballar, i mentre veniem m'explicava que aquesta ciutat és atípica perquè no és ta

n extensa com algunes de les grans ciutats d'Amèrica i, a més, el centre de la ciutat està habitat i té vida. Si aquesta és l'expressió que ha utilitzat. De fet, als dos se'ns han ocorregut exemples de grans ciutats que a partir de les 6 de la tarda i els caps de setmana pareixen deserts perquè tothom viu fora. Mentre ho comentaven pensava que aquest és un altre reflex de la nostra societat. Construim grans espais per a estar junts quan treballen, que és quan menys comunicació interpersonal sol haver, i quan tenim temps personal ens ocupem de viure els més separats possible uns dels altres i no només físicament. Hem coincidit en què Vancouver i Sant Francisco tenen un estil de ciutat molt semblant. Si penseu en imatges de Sant Francisco us fareu una idea del que vull dir.

La meua ubicació a la ciutat és estratègica en tots els sentits per a viure-la intensament. al carrer de dalt tinc l'auditori de la Filharmònica de Vancouver i els altres dos teatres grans que hi ha estan a pocs carrers de distàn

cia. A pocs minuts caminant el museu d'art de la ciutat i com qui diu al costat de casa la biblioteca municipal a un edifici modern enorme i impressionant. Ja us faré fotos.

Avui em despedixo sonant a la ràdio Els Pets!!, ja us ho dic, com a casa ;-).

Patufet

La veritat és que avui tinc molts temes possibles però 'he de triar un així que m'he deicidit per explicar-vos com situar-me a una ciutat i a un país que no és el meu propi i on no hi tinc cap referent proper. He visitat la ciutat en dues ocasions anteriors però sempre durant poc temps. Suficient per fer-me una idea de com era i quedar-me'n prendada però molt poc per entendre-la i per saber com viure-hi.

I que té a veure el personatge del conte infantil amb el que pretenc explicar?. Aquest conte té diferents versions però una d'elles, que és la que ma mare m'explicava quan era menuda, tenia a vorer amb un personatge molt menut a qui sovint no el veia ningú i que, a més, havia de pensar com deixar rastre quan anava als llocs per saber com tornar a casa.

Aquesta és l'estratègia que segueixo jo per a no perdre'm. Tenir prou referents visuals per a reconèixer el camí de tornar a casa sense massa equivocacions. És una estratègia que sempre m'ha funcionat i us recomano. I, en què ens fixe'm?. Normalment en aquelles coses que ens criden l'atenció. En el meu cas: una tenda de roba, una sabateria, una tenda de decoració, un restaurant japonès, una floristeria, ... cadascú ha de trobar els seus referents. El més important és no sentir-nos perduts.

Per a poder determinar els referents hem de ser uns bons obervadors. Aquesta és una de les meues principals característiques. He de mirar-ho tot i fixar-me bé. Qué que he vist fins ara?. El meu recorregut més llarg és 35' d'anar i de tornar en bus a la Universitat.

Si us digués que tot el que veig m'agrada us enganyaria. Veig una ciutat neta, ordenada, sistemàtica, moderna i on pareix que ningú tingui cap problema ni dificultat. La realitat?. Aquest matí que ens hem despertat tots rodejats de neu he vist, a les entrades d'alguns edificis grans, uns bultos estranys!!. Queè eren?. Ni més ni menys que persones sense sostre embolicades en el que han tengut a mà.

Jo passava amb el bus i, de repend, els he perdut de vista. Això és el que devem fer moltes vegades a la vida. El que no veiem no existeix?. Però la realitat està aquí. Cada dia i amb tota la seva cruesa. Llavors em pregunto quin dret dec tenir jo de permetre'm viure a un barri VIP quan hi ha gent que només és un "fardo" al carrer nevat,

El que vaig apendre, ja fa molts d'anys, és que ells tinguin un lloc on viure no depen de què jo visqui millor o pitjor sinó que el problema és molt més complex. Viure jo menys bé només incrementa les possibilitats de què els "MIllet" de torn malversin encara més. El que si que podem fer entre tots/es, i la major part dels que llegireu això us dediqueu a l'educació, és treballar per fer que la societat sigui cada vegada més sàbia i per tant més comprensiva per a poder construir un món amb menys injustícies.

La relativitat del temps i de l'espai

Des de que ens dediquem a estudiar i a escriure sobre el paper de la xarxa al món educatiu que no ens hem cansat de dir que un dels efectes més clars que provoca és relativitzar l'espai i el temps. Aquest és un argument que tots els que ens dediquem a treballar cada dia en entorns tecnològics segur que compartim. Però, realment, som conscients del que això suposa?.

Jo crec que en aquests dos dies que sóc a Canadà en tinc una idea més clara.

Quan lluny o prop esteu totes les persones de la meva vida?. En sou moltes de molts de llocs diferents i amb ocupacions i ritmes de vida diferents. Això fa que uns estiguin més prop que uns altres?. Que puguin compartir més o menys coses amb mi?. Crec que tant una cosa com l'altra no té a veure amb el temps, del rellotge, i l'espai, físic, sinó amb la percepció que tenim d'aquestes dues coses.

Estar a milers de Km de totes i tots i a 8 h de diferència horària no impideix que cada vegada que publico alguna cosa o que en dic qualsevol altra hi ha algú a "l'altre costat" que em retorna un missatge. Això fa que no tingui, per a res, la sensació d'estar lluny.

I quin és el temps que compartim, el meu o el vostre?, perquè els rellotges marquen hores i franges del dia diferents. Jo diria que hi ha un temps que és el "nostre" el del moment simultani en què coincidim.

El mateix passaria amb l'espai. Un espai intangible i heteri per alguns perquè no el podem veure ni tocar però més que real quan el compartim.

L'exemple més clar que em va fer veure això que us dic és que el diumenge quan vaig aterrar a Vancouver després d'un viatge molt llarg vaig connectar altra vegada el meu mòbil i tenia, només ;-), 52 missatges entre sms's i correus-e.

No estava sola. Havia viatjat acompanyada de l'espai i el temps que compartim, el nostre. Així serà durant tot el temps que estigui fora i per això em sento afortunada. Moltes gràcies!!.

Per què Vancouver?

Si, clar, aquesta és la pregunta que m'han fet més vegades en els mesos previs a venir cap a Canadà.

Els que em coneixeu sabeu que he viatjat molt els darrers anys però que sempre dic que com a Catalunya-Tarragona-La Sénia, no s'està a cap lloc i encara ho penso.

L'any 1996 vaig ser per primera vegada a Canadà. Vaig venir a una reunió de la Internet Society quan això d'Internet, a Espanya, estava començant. La reunió era a Montréal però vam aprofitar per creuar el país i passar quatre dies a Vancouver. És l'única vegada que he dit "jo a aquesta ciutat i viuria". El campus de la UBC em va impressionar tant com la ciutat. Llavors poc em pensava que avui, 14 anys després, estaria escrivint aquest blog des d'un apartament d'aquesta ciutat i que demà a les 9 h he de ser a la Universitat.

El meu apartament està a una zona de la ciutat que es diu Yaletown un dels barris més "de moda" de la ciutat en aquests moments.

Per què un blog?

Aquest blog té com a objectiu compartir les meves experiències durant la meva estada a la ciutat de Vancouver (Canadà) durant el mesos de gener al juliol de 2011.

Mai he fet un blog personal però com tants/es de vosaltres m'ho heu comentat (veus Toni t'he fet cas :-)) i com veig que hi ha molts/es que seguiu els meus comentaris al Facebook o m'escriviu al correu-e he decidit que pot ser si que serà una bona opció utilitzar aquesta eina per compartir les vivències que vaig tenint.

Sempre m'han agradat els llibres de viatges, perquè m'agrada molt viatjar, però aquest bloc no serà exactament això ja que la meva estada per aquestes terres tindrà diferents finalitats així que no us heu de sorprendre si vaig canviant de tema i també d'enfocs. Què vull dir amb això?.

- Que parlaré de viatges

- Que parlaré de viure a un altre país, una altra cultura

- Que parlaré de les meves vivències a la Universitat UBC i BCIT

- Que no podré evitar fer algunes reflexions sobre l'educació, en general, i l'educació superior en particular