La rebel·lió del coneixement

Bon dia a totes i tots


Bon cap de setmana de carnestoltes. Espero que el gaudiu. Aquí no el celebren.

La veritat és que ja veieu que tots els temes TIC dels que parlem darrerament estan de moda i no paren d'aparèixer articles i informació que en fan referència.

Avui, però, em veig obligada a no parlar d'una eina TIC en concret sinó d'un tema més general. El coneixement, en majúscules. Un coneixement que es crea i es distribueix de moltes maneres però pot ser les dues manifestacions per excel·lència d'aquest les trobem a l'educació i a la cultura. Quantes i quantes vegades hem sentit aquell discurs polític de que la base de qualsevol societat i la forma d'avançar és millorant la seva educació i la seva cultura?. Pot ser també perquè acabo de tornar de veure una representació de dansa contemporània que m'ha semblat realment espectacular. Aquest mes es fa un festival internacional de dansa aquí a Vancouver.

Segur que tots recordeu quan anàveu a l'Institut i alguns/es, inclús a la universitat, el llibre d'Ortega y Gasset "La rebelión de las masas". Ens el feien llegir a l'assignatura de Filosofia. Si feu una mica de memòria l'argument del llibre es basa en "l'home-massa". A principis del segle XX aquest és un concepte nou però les coses que utilitzava per a definir-lo no estan tan lluny de la realitat actual. Aquest home és el producte d'una època d'estabilitat econòmica i política, de comoditats i d'organització pública. Aquest món que rodeja a aquest home-massa és limita, únicament, a alimentar els apetits d'aquest. Aquests poden ser infinits i créixer de manera exponencial (és el que jo afegiria). Pot ser acaba una fase social en la que no només hem d'esperar que els altres solucionin els nostres problemes i financin els nostres projectes.

L'explicació a moltes de les coses que estan  passant actualment, des del punt de vista social, pot ser és perquè ens haurem quedat a l'home-massa. Estem tan acostumats a que tot ens anava bé i que havíem estat, durant els 15 darrers anys vivint al "mundo de Yupi".  Crec que això s'ha d'acabar i que hem d'aconseguir que la revolució silenciosa no s'aturi i l'arma més poderosa que tenim per a evitar que els nostres líders, recordo que nosaltres els hem triat, és el coneixement.

M'he decidit a abordar aquest tema perquè m'he passat la setmana llegint notícies de les retallades en tot perquè estem en crisi principalment a l'educació, a la cultura i també a la sanitat. Només a la "línia de flotació" (si em permeteu l'expressió) de totes les polítiques socials. Allò que fins fa poc temps (tres anys?) havia diferenciat al mal anomenant primer món de la resta. Però la gota que ha fet vessar el got ha estat llegir un article de l'Avui que ha sortit mentre dormíeu que han titulat "La cultura es rebel·la" sobre la retallada del 20% en els pressupostos de cultura. 

Si el món de l'educació el conec bé, ahir us dia que fa 23 anys que hi treballo, el de la cultura també. Fa 16 anys que em dedico a la gestió cultural com aportació desinteressada a aquest món en el que visc. Com us deia a un post anterior he estat presidenta i ara vicepresidenta de l'Agrupació Musical Senienca. Amb molt de coneixement de causa us puc dir que si el món educatiu està poc considerat el de la cultura d'associacionisme, que és la principal xarxa de producció cultural del nostre país, per a que contar-vos. Podria estendrem molt i molt en aquest tema però avui no és el meu objectiu. Per ser molt sintètica i clara com solc ser només algunes qüestions a tenir en compte per a poder contestar convenientment el discurs polític i mediàtic en aquest sentit:

1. Hi ha crisi econòmica, estem d'acord, però qui i què l'ha provocada?, els ciutadans i ciutadanes que passen el més cobrant només 1000 € i se'n surten?. Crec que no. Jo diria que aquests precisament podrien donar classes de finances a molts dels dirigents i economistes que s'hi dediquem professionalment.

2. Hem de retallar tots els pressupostos però jo em pregunto: per què comencem per cultura i educació?. Si féssim on ordre de prioritats per a què necessitem, en ple segle XXI, invertir en armament?, per què no podem racionalitzar l'estructura administrativa que ens governa?, per què no podem retallar els privilegis d'algunes de les persones que, democràticament, hem triat per a que ens representin, ...?.

3. L'educació és important però no podem contractar més personal per atendre millor les necessitats en aquest sentit. Què passaria si reviséssim en quines condicions s'han atorgat, posem per cas, tot els concursos dels darrers quinze anys?.

4. La cultura és fonamental però comportem fer obres faraòniques com el Palau de les Arts de València o que del cas Millet (Palau de la Música) ja no se'n parli. D'on han sortit els diners per a construir l'edifici o que s'han fet els diners que han desaparegut del Palau. Us imagineu tots aquests recursos invertits en projectes educatius i culturals?. És culpa nostra que aquests diners s'hagin utilitzat malament?. Segurament si perquè ho hem permès. Si sou culturalment actius haureu vist que a les programacions del Palau, per exemple, aquests darrers anys bàsic ament actuaven formacions dels països de l'est. Us imagineu el que els devien pagar?. Segur que una misèria mentre els diners s'usaven per a coses que res tenien a veure amb la seva finalitat. Per què no analitzem totes les grans mogudes culturals que s'han fet, posem, en els darrers quinze anys?, i mirem només quin ha estat el catxet i les condicions dels comissaris/àries de les principals exposicions. Sense conèixer-ho estic segura que ens quedaríem de pedra.

La conclusió de tot això és que tant l'educació, com la cultura, com la remuntada de la crisi actual ha de passar per cadascun de nosaltres individulament per a configurar xarxes que ens permetin sumar coneixement per a poder trobar solucions. El problema no és tant les retallades econòmiques, que també, el problema són o som els homes/dones-massa. Aquells/es que es dediquen només a queixar-se i no són capaços/es d'actuar.

Com de tot s'aprén a la vida la meva experiència de gestió cultural m'ha ensenyat moltes coses que puc compartir breument i que crec que puc considerar-les principis universals, o sigui, que ens poden ser útils en totes les situacions:

1. La unió fa la força, sempre i sense cap dubte.

2. Un bon projecte, ben fonamentat i viable sempre té futur.

3. La feina ben fet és la millor carta de presentació i la millor garantia de credibilitat.

4. La compensació és aconseguir sumar i mai restar. Convèncer a la gent per a que participi i a col·labori en el teu projecte.

5. Les administracions són necessàries, sense cap dubte, elles gestionen els recursos. Tot hi així si no tenim un projecte no podem esperar res.

7. Mentre les coses han anat "molt bé" ens hem dedicat, educativament i culturalment, a competir. A aspirar aconseguir més coses que el veí. Això si que no fa la força.

8. Mai demanar recursos per a no fer una activitat o per a poder fer-la amb un 20% i l'altre 80% dedicar-lo a coses que no tenen res a veure. Alguns/es d'això n'han fet una forma de vida.

.../...

N. I sense cap dubte dosis infinites d'il·lusió, motivació, dedicació i respecte. La clau fonamental.

Personalment tinc la satisfacció de fer coses per als demés, pel gust de fer-les (una experiència totalment recomanable). Dedicant una part del meu temps de lleure a pensar i a organitzar projectes i actes que tinguin com a objectiu que la cultura i l'educació siguin cosa de tots/es. També a recórrer totes les vegades que ha calgut i caldrà els despatxos dels polítics mirant de convèncer-los de que tant una com l'altra són una inversió mai una despesa. Ara com ara, però, és com si pretenguessin donar-li la volta i hem temo que com sempre "pagaran justos per pecadors" (fent menció a la filosofia popular). El coneixement compartit i distribuït ens ha d'ajudar a impedir-ho.

Em despedeixo amb una cita de Paulo Cohelo:

"El guerrero de da cuenta de que hay dificultades 

con las que no contaba.

Si espera el momento idóneo, no saldrá nunca del sitio

porque mucha gente se pasa la vida diciéndole

que es una locura hacer lo que pretende.

El guerrero entonces usa un poco de su locura porque, 

tanto en la vida como en el amor no es posible preverlo todo"

De la columna periodística "El guerrero de la luz y su mundo"

Amb el convenciment, a pesar de les circumstàncies, de que sempre val més treballar per l'amor que no per la guerra. Aquesta ha de ser només una metàfora.

Bona nit!

Sostenibilitat Educativa

Hola bon dia a totes i tots.

Quan vaig decidir anar a la Universitat, amb els meus pares, vam arribar a la conclusió que  cursaria magisteri. Una decisió clàssica tractant-se d'uns pares i d'una filla. Llavors, i durant tres o quatre anys, no n'hi havia prou en aprovar la Selectivitat (que la vaig aprovar al juny) sinó que ens feien un examen d'accés. Oh!!! no el vaig aprovar. Jo a l'institut havia fet física, química. biologia i matemàtiques i em van sortir massa preguntes de geologia. Des de llavors no se m'ha oblidat quina zona volcànica hi ha a Catalunya, Olot, aquesta va ser una de les preguntes. Pot ser hauríem de recuperar les proves d'accés per accedir a cursar aquests estudis?

Vaig optar per fer una carrera relacionada amb Magisteri. La més propera era Pedagogia i allà que vaig anar. La meva intenció era a 2on tornar a provar sort a Magisteri però el que havia començat m'agradava i ja no em vaig canviar. Fins avui.

Jo em considero una docent vocacional. Mentre estudiava a la universitat somiava en poder quedar-me allí donant classe. Aquest somni es va fer realitat i d'això avui en fa 23 anys. Uff!! molts.

De la meva formació a la universitat diria que la meitat de les assignatures que vaig fer no em van servir per a gran cosa. És una conclusió una mica trista però aquesta va ser la realitat. Tot i així jo sempre, des del començament de la meva formació superior, que no vaig parar de buscar i fer coses pel meu compte. Recordo que a 5è de carrera no teníem pràctiques però jo en vaig buscar un centre per a fer-ne. Pel meu compte en vaig fer 150 h durant tot el curs. Evidentment això em va impedir anar a moltes classes amb les corresponents repercussions perquè alguns professors mai van entendre que canviés una cosa per l'altra.

Pel camí moltes hores dedicades, molts de cursos, congressos (a la part del món on es fessin) i molts de recursos, de temps i econòmics, dedicats a no parar de formar-me i a aprendre. 

El meu recorregut professional dels deu darrers anys m'ha portat, de totes maneres, a dedicar molts més esforços i temps a la gestió i a la política universitària que a la docència. Com em va dir una vegada una periodista a una entrevista: "eres una persona ben curiosa perquè dius que el que més t'agrada és la docència i no dones quasi cap classe". És veritat!. Aquesta és una fase que espero reprendre el proper setembre. Però per què us ho explico tot això?. Per què, una vegada més, si us poso el meu recorregut professional com exemple podré transmetre el que avui vull dir.

Peso que un dels majors problemes que té l'educació avui en dia és que ha de deixat de ser un somni i els que en hi dediquen estem perdent el coratge de tenir-lo. Això no pot ser!!. Miro de demostrar-vos que tot és possible.

- Jo vaig ser de les primeres generacions que va anar a l'escola ja des dels quatre anys. Anàvem a p4 a uns baixos d'un edifici expropiat durant l'època de la dictadura, llavors el local de la comunitat de regants, on es va deixar una sala per a que nosaltres anéssim a escola. El pati era el carrer. Un terra de fustes i uns ratolins que sortien d'un quartets que encara recordo ara. Foscos i plens de coses. Els equipaments escolars no han millorat molt?. La quantitat de recursos disponibles no té punt de comparació.

- La meva primera mestra, la que em va ensenyar a llegir i a escriure tenia 18 anys. Nosaltres vam ser els seus primers alumnes. Si ho penseu, 18 anys?. Quasi una xiqueta inexperta a càrrec d'una aula amb 35 xiquets/es. Ara les/els mestres estan molt més ben preparats/des. Les aules són molt menys nombroses.

- Educació pública o privada?. D'això encara no n'hem parlat amb profunditat. Jo sempre he anat a l'educació pública: infantil, primària, secundària, universitat i mai he tingut la sensació de tenir menys formació o més dolenta que els/les meus/es col·legues i amics/gues que han fet una part de formació a la privada. Que significa aprendre?. Qui té la capacitat d'ajudar-nos a construir coneixement?. Els/les mestres. On són els millors?. Hi ha de tot a tots els llocs.

- La meva formació d'origen és la pedagogia terapèutica. La meva especialitat actual les TIC i l'educació. Què lluny no?. Tot un procés de "reconversió" i d'estudi. Hores, esforç i dedicació, No té cap més secret. Pel camí, també el convenciment de que és el que volia fer. Res tant diferent a tots vosaltres, no?.

Arribada a aquest punt és quan entro en contacte amb la tecnologia. D'això fa uns 17 anys. De la mà d'uns quants informàtics i enginyers i dels amics i companys que ara integren el CENT de la UJI, entre d'altres, descobreixo cap a l'any 1993-04 una cosa que es deia INTERNET. Em captiva la idea. Comencem a utilitzar aquesta eina i aquesta filosofia també per a poder formar als futurs mestres. Convenço a la universitat de que necessitem ordinadors per a fer pràctiques els estudiants i el primer que aconsegueixo són 7 Mac LCII (que segur que molts de vosaltres recordeu). Set ordinadors per a treballar amb 230 estudiants. Us asseguro que mai més he fet tantes hores de classe i de tutoria a la universitat. Tots/es havien d'usar un ordinador i fer (al curs 96-97) pàgines web. No hi havia ni un editor d'html i molt menys llibres en castellà sobre el tema. 

Per a que veieu les casualitats de la vida i com es tanquen els cercles. L'any 1996 vaig venir per primera vegada a Canadà a una reunió de la Internet Society, ho vaig comentar al segon post, i vaig comprar un llibre de com fer pàgines web amb html. El meu germà petit va tenir com a missió fer una traducció al català del més important durant l'estiu per a que puguéssim utilitzar-ho amb els estudiants el curs següent. Ara, no tenim per a res la sensació de què tot això va passar fa dos dies. Ja veieu que els recursos no sempre cal que ens els portin també els podem anar a buscar. Que és el que feu?. Clar que si i a més amb una avantatge. Que la xarxa ha evolucionat molt i té una capacitat infinita de permetre'ns tenir dotzenes de recursos per a fer una mateixa cosa. Això és fantàstic!!. 

I del nostre estudiantat, que dir?. La premsa més fatalista, informes PISA al capdavant, intenten convèncer-nos de que estem a un camí sense sortida perquè, a més, cada dia les coses estan pitjor i els resultats ens situen més enrere dintre del panorama intencional. Aquesta és una discussió que he tingut i tindré amb molta gent. 

Els nois i noies d'ara i els joves no són ni millors ni pitjors, són diferents. La societat en general també ho és. Estareu d'acord amb mi que quan tenim projectes engrescadors, professorat compromès, pares implicats, ... no hi ha cap proposta educativa que se'ns resisteixi. Si comptabilitzéssim totes les iniciatives que gràcies a les TIC es duen a terme actualment al nostre sistema educatiu ningú seria capaç de no admetre que tenim una educació innovadora, puntera, digitalitzada i que, a més, té poc que envejar a la de molts altres països. Per què ens ocupem sempre de donar només missatges negatius?. Aquesta és uns tendència que crec clarament que hem poder invertir. No us sembla?.

Pel camí, es clar, hem d'exigir-nos i exigir al sistema la màxima qualitat i aquesta no sempre té a veure només amb els recursos disponibles, que també, jo diria que té molt a veure amb actituds, motivacions, capacitat de compartir, de col·laborar i principalment amb la capacitat de no abandonar els nostres somnis professionals i personals de fer un món millor. 

A Europa, a Espanya, a Catalunya ... després de dues guerres mundials i una guerra civil no ens hauria fe per por res i hauríem d'estar convençuts/des que la crisi actual només es podrà superar si compartim la màxima de que el coneixement es el veritable motor per a la creació de riquesa. Tenim recursos, tenim empenta, tenim una xarxa de professionals de l'educació cada dia més innovadora i digitalitzada, unes famílies que en una part important serem capaços de fer compartir el nostre projecte. No deixem que les circumstàncies ens facin convèncer del contrari. Pensem en tots els elements que conformen la realitat educativa actual i convertim-la en un ecosistema sostenible. Tenim tots els elements per a fer-ho possible.

Si l'administració que és qui ens contracta no és capaç de valorar tota la matèria gris i tot el coneixement que té disponible busquen espais paral·lels i alternatius per a compartir el que fem i el que som i per a fer d'aquesta xarxa la veritable força per a construir aquests somnis. Les xarxes socials hi tindran molt a dir en el futur immediat. Però no dubteu que els qui realment tindrem la paraula serem totes i tots nosaltres. Utilitzem-la!!!. 

Em despedeixo sonant  Bryan Adams "When you're gone". SOM-HI!!!.

Bona nit i bon començament de cap de setmana.

Twitter o el poder de mirar per a veure

Hola a totes i tots, bon dia per a vosaltres.

Avui crec que em sortirà un post diferent. Fa dies que vaig guardant informació a una carpeta, des de diferents perspectives, que té a veure amb Facebook o amb Twitter. Ja sabeu qu

e després dels esdeveniments polítics de les darreres setmanes aquestes eines encara s'han posat més de moda del que ja hi estaven.

Les meves reflexions aniran referides al Twitter. Aquesta eina 2.0 que tantes coses ens ha fet escriure. En forma de twets, d'articles (de tot tipus) i de llibres.

Abans de començar amb la meva argumentació voldria fer un parell de consideracions:

1. Des de que sóc a Vancouver que he començat a escriure un blog. Aquesta és una experiència per la que mai havia passat i que m'està ensenyant molt i molt. Gràcies Toni [@tcruanyes] per fer-me acabar l'any pensant en el tema. Gràcies Viqui [@malmuni1], Cinta, Vane [@vesteveg], Mar [@marett], ..... i tantes altres persones que vau insistir-hi. Sovint, els primers dies, tenia la sensació de dir coses massa poc documentades, deformació professional, però a mida que van passant les setmanes m'adono que és imprescindible poder compartir pensaments propis. Quan documentem el que diem no deixem d'acabar assumint el discurs d'uns/es altres persones.

2. El segon agraïment és per a Juanfra [@juanfratic] i per a Marià [@mcanosan] que li van fer prometre a Jordi [@jordi_a] que no marxadia del Cent (al setembre vaig estar treballant amb ells a la UJI) sense tenir configurat el meu compte de Twitter. Per tant, quin millor mestre que Jordi i la gent del Cent per a iniciar-me en aquesta aventura. Pel camí m'he trobat i retrobat amb diferentes persones, com també m'ha passat amb el Facebook. Ara els meus finals de dia no serien el mateix sense dir bon dia a Linda [@lindacq] i a Xisco [@Xiscolir] o moltes tardes sense dir "hola" a Carles [@cpaez01]. Aquesta és, segurament, la component humana que solem oblidar d'aquestes xarxes.

Bé, aquests dos punts em serviran per argumentar algunes de les coses que venen a continuació. Per a no extendr'em més del necessari ordenaré les meves idees en diferents punts:

1. Molta tecnologia i molt poc per a dir.

Sovint s'han criticat les xarxes socials i la xarxa, en general, perquè la immediatesa resta profunditat al que diem i transmetem però el que no solen utilitzar com argument mai és el temps que tots i totes hem dedicat a treballar una idea abans de fer-la pública o de compartir-la. En què es basen per a fer aquesta afirmació?. Segurament en el mateix que critiquen amb la seva visió particular i privada d'una realitat: la de les xarxes socials i les seves eines.

3. Emmagatzemament de la informació i gestió del coneixement.

El que si que crec que és necessari, una vegada més, és diferenciar entre informació i coneixement. Fins a quin punt el que circula per la xarxa, en aquest cas per Twiter, és informació i fins a quin punt és coneixement?. Cadascun dels twets, per separat, és producte d'un procés mental previ, com acabo de comentar, però la realitat és que tots en conjunt, en plan massiu, no són més que informació. Dependrà de la nostra capacitat d'emmagatzemar-la i de tractar-la que aquesta informació es pugui convertir en coneixement. Per tant, des del meu punt de vista, el veritable repte continua sent com gestionar el coneixement. Un coneixement individual i col·lectiu que no sempre estem preparats per entendre i moltes vegades tampoc sabem com compartir. Una bona gestió de tota la informació que apareix diàriament en forma de missatges de 140 caracters, com a màxim, ens permetria avançar molt en termes de qualitat de l'educació.

3. No es podem posar portes als oceans.

Bé, una vegada conscients de la magnitud de tot el que circula per Twitter per a que realment sigui útil en termes de coneixement ha de continuar sent el més plural i diver

s possible. Sovint aquests darrers mesos amb tot l'enrenou de Wikileaks els polítics i mandataris diversos tornen a recuperar la necessitat de regular el que cirula per la xarxa. Per a què?, per a controlar encara més el pensament col·lectiu?. Quan ho diuen em ve al pensament la imatge de si algú vulgués controlar el que pensa cadascun/a de nosaltres quan va pel carrer d'un lloc a l'altre. No tindria sentit, no?. Crec que podem afirmar que no el tindria :-).

4. La possibilitat de sentir-se útil.

Quina és la major aportació de Twitter, i tambés d'altres eines 2.0?. Per a mi és la capacitat que tenen, no només de posar-nos en contacte i permetre que compartim la nostra vida personal i professional, sinó que tenen la virtut de fer-nos sentir tant útils com "estimats" (si em permeteu l'expressió) per una comunitat de dotzenes, centenars i/o milers de persones. Útils perquè sempre hi ha algú que troba encertat i li agrada allò que nosaltres hem compartit amb la resta de la comunitat. Estimants perquè per la mateixa raó aquest reconeixement ens fa ser conscients de la importància del nostre treball, pensament i accions. Un acte tan senzill, com moltes vegades em diu Juanfra, ens ha alegrat un dia. Per alguns dels nostres dies això no té preu.

5. Immediatesa i sentit de la reflexió.

Aquesta mateixa necessitat que acabem tenint de compartir les nostres coses amb els demés en forma de 140 caracters a una gran velocitat i, aparentment per als més crítics, sense cap tipus de reflexió fa que es solgui considerat el Twitter com una eina que no deixa lloc a la profundització. Com deia abans, podriem considerar els Twets com la punta de l'iceberg i, ja sabeu, el 80% d'aquest bloc de gel és el que no veiem però realment és el que dona solidesa i permet mantenir en peu aquell 20% visible. Quan els crítcs de l'eina siguen capaços de valorar aquest 80% tindran credibilitat. Ara només tenen opinió.

6. Mirar per a conèixer.

Continuant amb aquest raonament podem dir que Twitter és una gran comunitat de gent que mira per conèixer perquè la major part (jo entre ells) bàsicament ens dediquem a observar i a anar entrant als recursos, experiències i reflexions que van apareixent a la nostra pantalla. Què per què no a tots?. Jo diria que principalment per una incapacitat real de disponibilitat de temps i per la velocitat amb la que apareixen les dades durant cada minut del dia. Com sempre, això no és bo ni és dolent. A que quan anem de viatge ens agrada mirar per conèixer com és aquell país i aquella regió?. Això vol dir que hem de tornar sabent tot, tot i tot?. La veritat és que no perquè aquesta no és la nostra pretensió.

6. Estudiar per a saber.

El que si que podem fer, de fet és el que fem totes i tots, quan usem aquestes eines és tenir una bona capacitat de selecció per a poder aprofitar i aprofundir en aquelles coses que més ens interessen, necessitem, ens motivin o, per què no?, ens divirteixen. En aquest cas el que farem serà estudiar per a saber. Fet que complementarà el pas anterior que era el de conèixer. Quantes coses més sabeu des de que formeu part de la comunitat Twitter?. Estic segura que més que abans de ser-ne membres.

7. Un món ideal contruït per idealistes: un espai per a la igualtat.

Formar part d'una comunitat com aquesta tan oberta i plural no deixa de permentre'ns estar integrats en un petit troç del món on encara hi ha lloc per a la igualtat. Jo no sé quina és la posició social i econòmica i quan important, en termes socials, és la gent amb la que comparteixo aquest espai. No m'importa!!. No sé, tampoc, si són (poseu a tots els adjectius -es) joves, vells, alts o baixos, guapos o lletjos. El més important no és tant qui són i com són sinó el que podem compartir amb mi i el que m'aporten en igualtat de condicions. A la societat Twittera jo sóc @merce_g. Sense més atributs. Si si, ja sé que tots tenim una història i uns/es més pública que uns/es altres però ara mateix això no té gran importància.

Per acabar, i no fer un decàleg altra vegada i que Carles em tracti de bíblica, diria que si una gran aportació considero que han fet les xarxes socials, i Twitter en particular, és tenir el poder de canviar les consciències per a permetre'ns creure que un altre món i una altra educació és possible. Això, en els temps actuals no té preu.

Aquesta reflexió ha estat compartida, en gran part, amb Jordi Adell aquest matí per a mi (tarda per a vosaltres) utilitzant l'Skype i sense que els milers de km que ens separaven hagin existit. Gràcies Jordi ;-). Avui si que espero els teus comentaris.

Em despedeixo amb una cita de l'entrevista a Michael Waidleigh guanyador d'un Òscar a l'edició del 1969 pel seu documental "Woodstock". Referit a Jimi Hendrix:

"El progrès no està a la guitarra sinó en la manera de tocar-la i en les consciències de qui l'escolten".

Bona nit!!.

Ecosistemes digitals

Hola a totes i tots, bon dia:

Espero que el primer dia de la setmana hagi estàs profitós i agradable. Uns començant la setmana blanca, els altres amb la perspectiva de tenir-la la propera, els de Ses Illes a punt de festa, demà és el dia de la seva Comunitat però tots treballant en aquest apassionant món l'educació.

Tot i que vaig dir que aniria analitzant les diferentes eines TIC i les seves aportacions al procés educatiu dedico el post a un tema més general. Per la seva amplitud i complexitat del tema sóc conscient que no hi podré aprofundir però tampoc és aquesta la meva pretenció. Com sempre, serà una reflexió

general.

Fa temps que utilitzo aquesta metàfora dels ecosistemes per a parlar d'espais d'aprenentatge en entorns TIC. Aquesta és una expressió que usa Willkinson (2002) per a poder explicar, des del punt de vista de la gestió i de les aplicacions TIC, com fer per a que tot en conjunt estigui orientat a afavorir la qualitat d'aquests entorns. El plantejament, com a tal, després ha tigut diferents diversificacions des del punt de vista de les TIC i de la formació. La UE a l'ampara del Programa Cordis va fer al 2010 un congrès a Tailandia sobre "Gestió d'Ecosistemes Digitals Emergents" (per exemple).

Jo, però, la utilitzaré des de la perspectiva de l'aprenentatge i no exclusivament des de la de les TIC.

La paraula "Ecosistema", en el seu sentit més genèric, fa referència a una organització (biològica) que aconsegueix equilibrar tots els seus elements per a poder esdevenir sostenible. Tots aquests elements que el conformen tenen un espai i una missió. Si algun d'ells té un comportament anòmal es perd l'equilibri i el sistema deixa de funcionar correctament.

Si apliquem aquesta mateixa idea al procès d'aprenentatge del subjecte respecte al paper de les TIC hem de tenir en compte diferents qüestions. Miro de començar del més general per anar aproximar-me al particular:

• Les TIC són eines i instruments. Per elles mateixes no aporten massa, en termes de millora i de qualitat al procés d'aprenentatge. Hem de saber quines utilitzar en cada moment i per a qué [La Xarxa INERNET és quasi infinita].
• Com a tots les organitzacions naturals estem davant d'un sistema que té subjectes de totes les edats des d'un dia a cent anys. Tots no aprenen igual ni necessiten les mateixes coses. Hem de saber quina tecnologia és més convenient en cada moment i quina poden assumir en el diferents estadis de la seva vida [La Societat. Variada, diversa i dispersa].
• L'equilibri es basará, fonamentalment, en la capacitat de comunicació i d'intercanvi que tinguin tots els éssers que hi ha a l'espai natural [Correu-e, xat, videoconferència, ...].
• Cada ésser que forma part d'aquest sistema, a més de la seva part social [Eines de la web social 2.0, 3.0], necessita organitzar la seva part individual [Part privada de les eines 2.0. PLE's per a l'aprenentage individualitzat]. Tenim eines TIC que ens permeten gestionar les dues coses. Hem de saber quines utilitzar individualment i quines col·lectivament [LMS, PLE`s, aplicacions 2.0 per separat, ...].
• Per a poder entendre el sistema en el què estan vivint/han de viure necessiten informació que els permti desxifrar que està passant a cada minut de la seva existència. La no informació o la desiformació pot ser fatal També ho pot ser la saturació d'aquesta [Patologies de l'accès a la informació: Infoxicació]. Per a poder accedir-hi es podran usar diferents dispositius [Ordinadors personals, iPad, iPhone, telèfons en general].
• Cada organisme té unes necessitats particulars i un ritme de creixement. Tot i que hi han unes pautes evolutives genèriques, cadascun d'aquests éssers és un micromóm [Identitats digitals i projecció al món, també al propi ecosistema].
• Tots els éssers que configuren aquest ecosistema són igual d'importants. No defineix la seva rellevància ni la seva edat, ni la seva experiència, ni la seva capacitat d'aprendre, ... una actuació negativa d'algun d'ells interfereix en el funcionament de tot el sistema [Democràcia digital que no anarquia ni l'autarquia].

En definitiva, una vegada establertes les pautes de funcionament i de comportament, hem de deixar que el sistema vaigi funcionant i només intervenir quan sigui molt necessari. Si aquest requereix d'una actuació externa permanent vol dir que hi ha alguna cosa que no funciona com deuria. Hurem de revisar-ho per a determinar les causes i les possibles solucions.

Tampoc no ens aportarà grans coses inventar un ecosistema fet a mida [Second Life] si no sóm molt conscients de què aquest només és una simulació i que per a poder avançar, realment, haurem d'acabar vivint a la realitat analògica no només a la digital. És veritat que la intel·ligència artifical i concretament les xarxes neuronals [simulen el funcionament del cervell humà però una vegada més és una reproducció "artificial" de la realitat] han evolucionat molt durant els darrers deu anys i que la Nanotecnologia sembla que està fent real aquella expressió de "la vida en un xip". Inclús així, una vegada més hem de ser capaços de no trencar equilibris per a que aquestes TIC no se'ns tornin en contra.

Com veieu, i sabeu, hi ha tantes eines TIC i tantes aplicacions diferentes de totes elles que hem de pendre consciència no només de la seva potencialitat sinó també de les seves limitacions i amenaces (que en tenen). Hem d'assumir com a propi el repte i l'obligació de dissenyar els millors processos de formació per a fomentar l'aprenentatge al llarg de la vida. En aquest procès els TIC hi tindran un paper fonamental que ha d'estar perfectament definit, integrat i avaluat per a poder assegurar-nos de la seva efectivitat.

Un gran repte, com la pròpia existència, en aquest ecosistema de l'aprenentatge. Tot la nostra vida, des de neixem fins que morim, i gràcies a les TIC en un context gobal, ni més ni menys.

Avui em despedeixo sonant "Romeo i Julieta" de Prokofiev. Procurem que la nostra relació amb les TIC no esdevingui un amor impossible :-).

Bona nit!!.

Open Teaching. Més enllà de les aules

Hola a totes i tots, bon dia de dilluns.

Espero que haureu tingut un bon cap de setmana. Per aquí neu!!.

Aquest és un tema que fa dies que el tenia a puntat als meus papers de notes.

Quan penso en aquesta expressió la veritat és que la meva idea va una mica més enllà de les coses que trobem si posem aquestes paraules a un buscador. Normalment ens trobem amb informació de tres àmbits fonamentals:

- Els que fan referència a les eines i a l'accès a la informació. Així:

* Programari lliure (Free Software)

* Formats lliures (Free Formats)

* Accés Obert (Open Access)

* Llicències obertes (Open Licensing).

- Els que fan referència al cost dels cursos i programes de formació. Trobareu molts d'exemples que tenen a veure amb projectes i experiències d'ofertar formació sense cost i com els promotors es veuen desbordats per milers de peticions.

- Aquelles altres relacionades amb els processos de col·laboració i de treball distribuït entre professionals i professorat dispers pel món.

Avui al final del blog compartiré un enllaç que porta a una pàgina de recursos.

El que em crida l'atenció, una vegada més, és que cap d'aquestes iniciatives fa referència específica als veritables receptors d'aquests processos de formació: L'Estudiantat. Si si, ja sé que llavors pot ser hauriem de parlar d'aprenentatge obert però tot i així m'agradaria compartir alguns arguments amb vosaltres que penso que ens poden ajudar a avançar.

Abans de continuar, però, em permetreu que faci un parèntisi per evidenciar, una vegada més, la poca importància que té l'estudiantat. Faré servir com a referència dos fets educatius que estan de moda aquests dies: La setmana blanca (comença demà), i els exàmens de setembre.

De tots els arguments que he sentit d'una i altra polèmica cap d'ells fa menció als xiquets/es i joves que estan en aquest moment en ple procés d'escolarització. He sentit i llegit arguments de tot tipus. Alguns polítics, dels que han entrat ara fa poc, diuen que això és una barbaritat. Els anteriors utilitzaven l'argument de què els països més avançat així ho feien. Els pares tenen un problema de logística i no saben molt bé que fer amb els seus fills i filles aquesta setmana. El professorat respira, què bé, una setmana de vacances o com a mínim d'una mica de relax. Mentre, els xiquets/es i joves que s'ho poden permetre marxen a esquiar. És veritat que s'ha de fomentar el consumisme per a sortir de la crisi. Els busos, les estacions d'esquí i els hotels estan encantats. De fet, fa uns anys que ja s'havia posat de moda anar a esquiar, amb o sense setmana blanca.

Respecte als exàmens de setembre el tema em continua deixant bocabada. Com a aquestes alçades encara continuem parlant de les segones oportunitats. De veres creieu que l'aprenentatge sap de segones opritunitats?. Què és aprendre, un procès o un producte?. Inclús en el cas de que fora un producte el procès d'adquisició de coneixements és un continu. No és una col·lecció de compartiments estanc que es poden tractar de manera separada.

Amb tot això el que pretenia era justificar que per a mi el procès d'ensenyança s'ha de basar en un objectiu clar i fonamental: que l'estudiantat aprengui la major quantitat de coses possibles per a que pugui generar el seu propi coneixement. Només així es prodrà enfrontar amb èxit als reptes de la vida. Per a que això sigui possible la manera d'abordar-ho, des del meu punt de vista, és bastant més complexa que tot el que he exposat, per separat, als paràgrafs anteriors.

Per a començar, com no em canso de dir, la formació d'una persona ha de ser un procés integral que ha d'estar per damunt dels interessos individuals dels polítics, del professorat, dels pares o de les modes de la societat en la que estem vivint. És una cosa molt més important i complexa perquè és tot això a la vegada.

Aquest matí (meu) quan he entrat al Twitter hi havia una conversa animada al voltant d'una conferència que la Professora Linda Casteñeda de la U. de Murcia havia fet el dissabte. Ella, que també té coneixements de música, havia títulat la conferència: Ensenyar y aprender Op 2.0. (tema y variaciones) fent una aproximació a una obra musical. Tot i que no l'he sentida em puc fer una idea dels seus arguments que comparteixo totalment.

No és el primer dia que utilitzo el símil de la música, ja sabeu que és una de les meves passions, per a parlar d'educació.

Imagineu que cada persona és com una obra musical que: hem de dissenyar, hem d'escriure, hem d'instrumentar, hem de buscar la formació musical adequada per a poder-la interpretar, hem d'assajar-la i, a poder ser, hem de fer un concert per a donar-la a conèixer. Això per a mi seria l'ensenyança oberta. Poder integrar tots aquests elements per a poder aconseguir la finalitat última. Interpretar l'obra. Així:

- Disseny: Pares, escoles, professors, el propi estudiant.

- Escriptura de l'obra: a partir del disseny original

- Instrumentació: a partir del tipus d'obra que hem escrit (no és el mateix una obra per a orquestra de cambra que per a banda de música, per exemple).

- Fomació musical: En funció de la instrumentació. No tindrà sentit tenir instruments que no hem de fer servir o que no tinguem tots els necessaris perquè sinó no podrem interpretar una part de l'obra.

- Els assajos: tants com

siguin necessaris, als espais més adequats i amb tots els músics i instruments que ens calguin.

- El concert: per a poder demostrar que hem estat capaços de preparar l'obra i d'interpretar-la. Hem de poder educar al públic per a que sigui capaç de valorar no només el concert final ja que seria com no tenir en consideració tot l'esforç fet per arribar fins aquest punt.

Tot i que sembla que això és simplificar una realitat complexa penseu bé en cadascuna de les parts. Tenir en compte només el cost de les partitures o dels instruments, considerar només el punt de vista dels compositors o dels que han encarregat les obres. Pensar que l'única cosa important és la instrumentació, o imaginar que només compta que el dia del concert l'auditori estigui ple ... Així no aconseguirem mai tenir una bona obra que passi a la posteritat que, sense cap dubte, és el que hauriem de perseguir.

Pel camí dediquem molt d'esforç i de recursos a parlar de tecnologia, de política educativa, d'espais escolars, de moments adequats per a treballar o per a descansar però per a interpretar quina obra?. Això és el que no acabem de definir mai.

Des d'aquí us convido a dissenyar la vostra obra educativa (no cal que sigui una sinfonia en quatre temps) de manera que tingui en compte que el que compta és el que sereu capaços de transmetre al final. Això és veritablement el que quedarà. Quan anem a un concert, més enllà de l'expertesa dels músics i de la qualitat de l'obra, almenys per a mi, el que compta és el que han estat capaços de fer-me sentir. Això és realment el que aprenc i el que m'emporto amb mi per a sempre. Ah!! i no ens ha de fer cap por atrevir-nos amb la música fusió per a mirar d'innovar si veiem que amb les fòrmules clàssiques no ens hem sortim prou bé. Assumim el risc, val la pena!!.

El procesos d'ensenyança seran oberts en la messura en què hi deixem el espai que els correspon a tots els agents, intruments, eines i moments necesaris per a culminar un procès d'adquisició de coneixement. No en tingueu cap dubte. L'aula és només un espai, i per tant un recurs, el que compta és tot el procés en si.

Avui em despedeixo sonant The Killers Human. Millor impossible!!.

També amb una cita: Els camins són una travessa, no són mai un destí. Filosofia Budista.

Bona nit! i molt bon començament de setmana.

Per saber més:

Open Source Teaching

L'exhibicionisme digital

Hola a totes i tots bon dia de diumenge.

No és que m'hagi oblidat de vosaltres, tot el contrari, continuo recollint informació per als meus posts que aniré compartint, clar!!.

Avui escric la meva aportació al costat de la finestra veint com neva, de fet ha nevat tot el dia, marcant l'indicador del temps -2 al termòmetre però amb una sensació tèrmica de -9. Si, això mateix, fred. Menys mal que no calia anar a la Universitat.

Com sempre, se m'acueixen títols que pretenen ser exemplificadors del contingut de les meves aportacions. De fet aquest se'm va ocórrer l'altre dia que llegia un article sobre una investigació que han fet a la Universidad Napier d'Edimburg sobre el Facebook. Hem de ser/podem ser algú diferent del que som en realitat?

Recordo que quan va començar a extendre´s l'ús de la xarxa (Internet) van aparéixer ja molts d'articles, relacionats amb l'ús dels xats, que parlaven del "transvestisme" digital. En aquest cas es referien a la invenció d'una identitat diferent a la real, inclús al canvi de sexe, per a no donar informació real a la resta dels participants en les converses. Segur que d'aquella època recordeu situacions xocants de persones que van acabar tenint relacions, per la xarxa, sense saber que eren del mateix sexe quan aquesta no era la seva pretensió.

En aquest sentit estariem referint-nos a un cas semblant ja que l'exhibicionisme fa referència a la necessitat de cridar l'atenció, de manera exagerada, i de fer coses per a que la resta de la comunitat es fixi amb nosaltres. Accions que poden ser més o menys extravagants en funció de les caractarístiques de cadascú o de la pretensió de "fama" que es tingui. Realment les nostres relacions a les xarxes socials ens fan ser diferents a com som realment?

Una vegada més he de fer menció a la necessitat d'educar a les noves generacions per a fer un bon ús de les eines de la web 2.0. D'una altra manera estem generant interferències no només en el seu procès d'aprenentatge sinó també en el seu comportament personal i social.

Com en totes les coses és necessari tenir la capacitat de saber i conéixer quin és el funcionament de les eines, quines són les seves potencialitats, les seves limitacions i els seus perills, si en tenen. Aquests darrers fan referència, clarament, a la seva utilització incorrecta des dels diferents punts de vista possibles.

Tornant a fer menció a l'estudi sobre el Facebook, la xarxa social per excel·lència en aquest moment, en el que han participat 200 estudiants/es una de les conclusions d'aquesta és que l'ús d'aquesta eina i d'aquesta xarxa social estressa als seus usuaris. aquest conclou coses com:

- Un 12 % admet que Face genera en ells sentiments de por i d'angoixa (tenien més de 117 amics de mitjana).

- La resta, un 88%, que no manifestaven tan d'estrés tenien de mitjana 75 amics.

- Un 32 % va manifestar sentiments de culpa en rebutjar alguna petició d'amistat.

- La majoria manifesta no tenir molt clar que aquesta xarxa social tingui alguna utilitat.

.../...

Deixeu-me dir que 200 subjectes són molt pocs i que els resultats podriem dir que són un exemple de percepció per part d'un col·lectiu. No es podem generalitzar els resultats. D'altra banda em recorden, en general, a quasevol anàlisi que es pugui fer de les relacions socials d'un individu, en un entorn digital o en un presencial. A vosaltres no?.

En general, a tots els col·lectius socials ens trobariem amb un 10% de persones que tenen moltes habilitats socials i per contra a un 10% que no en tenen cap. La resta, el 80%, segur que es distribueix com una corba normal. Amb això em refereixo a que el formar part d'una xarxa social a un entorn digital no difereix massa de fer-ho a una de real en un context de presència. Una altra qüestió és el preparats que estem per a poder gestionar i organitzar les nostres relacions amb els demés.

També en el cas de les xarxes "presencials" ens trobem a persones que s'han d'exhibir continuament, a les que tenen moltes habilitats socials que ens captiven només conéixer-les, a les que no podem suportar perquè no ens agrada com són, etc. També tots/es, en algún moment, necessitem cridar l'atenció per a fer evident a la resta de comunitat que existim i això, a vegades, comporta fer coses, inclús. extravagantes. No hi estarieu d'acord?

Si em poso a mi com a exemple, i el dia de les adiccions comunicatives ja ho feia, jo sóc una persona que faig moltes activitats diferentes i que tinc una xarxa social amplíssima. A més, tinc moltes habilitats comunicatives i m'agrada relacionar-me amb tothom. Considero que, en general, dedico una part important del temps a mantenir les meves relacions. Tant les presencials com les digitals perquè conec gent a moltes parts del món a la que no sempre puc veure "físicament".

Què significa això?, que necessito eines per a comunicar-me (síncrones i asíncrones), que he de saber gestionar el meu temps per a que mantenir aquests contactes no em suposi un esforç, temporal, he de saber que he/puc compartir amb cadascun/a d'ells/es perquè no amb tothom tinc el mateix grau de confiança i de proximitat, etc.

És veritat que les xarxes socials, sovint, ens donen la sensació de que s'ha perdut la frontera entre allò que és privat i allò altre que és/pot ser públic però en realitat aquesta frontera l'hem d'establir nosaltres. Les eines TIC no són res sense la nostra intervenció. Aquest debat sobre el que és privat i públic a la xarxa va començat amb les WEBCam. Segur que recordeu algun exemple de persones que es van enriquir molt i molt a canvi de posar la seva vida privada a disposició de la resta del món. Els "mirons/es" professionals hi van estar encantats/es. Qué aquesta és una actuació anòmala?. Depén com la interpretem.

Se m'acudeix un exemple que ens pot ajudar veure-ho gràficament. Al sud d'Europa tenim cases amb persianes i cortines que solem tancar quan es fa de nit o quan dins estem amb els llums encesos. Aquesta situació és totalment diferenta al Nord d'Europa o aquí a Canadà on jo sóc ara. Hi ha tan poques hores de llum i temporades de tan poc sol que tot és de vidre i no hi a persianes a cap lloc. Com a molt alguna cortina molt transparent. Vol dir això que el sentit de la privacitat que tenim és diferent?. Jo diria que no exactament.

Aquest mateix símil em serviria per al Facebook. Aquesta xarxa tampoc té persianes ni cortines que tapin el que hi ha dins de la casa. De totes maneres penseu que quan passem per davant de la casa només veiem l'habitació que dona al carrer però no la resta.

Jo que tinc agregades al Facebook 838 persones (que no amics) no puc dir que això em provoqui cap tipus d'estrés. Com a la meva xarxa social no digital tinc molta relació amb algunes i a les altres no les conec més que de vista, també n'hi ha algunes que sé que existeixen però de referència. Estan i ja està perquè no ha de ser una competició tenir moltes persones agregades.

Quina informació comparteixo i amb qui ho decideixo jo. Les meves coses privades no són a aquesta xarxa i les que hi ha que només han de ser visibles per unes quantes persones jo ho determino.

Sobre el temps que hi dedico depén del que tinc disponible. Unes setmanes més que unes altres. Ara en aquest moment més del que li he dedicat mai perquè és l'eina que em permet estar lluny però prop de totes i tots vosaltres. D'una altra manera em resultaria impossible per temps, per espai i per recursos necessaris. Ara mateix, tenir Facebook a la meva vida significa que, si vull, mai em sento sola només cal que m'assomi i doni un cop d'ull. Tinc amics noctàmbuls que ara mateix encara estant trastejant per la xarxa, els més matiners d'aquí a poca estona ja estaran actius. Els que viuen a diferents franges horàries fan que l'activitat sigui 24/7. Ara com ara perfecte!!.

Després una altra cosa que em crida l'atenció és que sempre hi ha algú pendent de les coses que publico i van deixant petites petjades amb alguna cosa tan senzilla com un ditet cara per amunt que significa m'agrada. Gràcies una vegada més per ser aquí. Aquesta aventura canadenca no seria el mateix sense el vostre recolçament.

Per acabar només voldria dir que, com sempre, les eines TIC només són això, eines!!. El bon o mal ús que en fem d'elles depén només de totes i tots nosaltres. Una vegada més està en mans dels educadors i de les famílies la possibilitat de construir una societat millor, la digital i l'analògica, perquè no en tingueu cap dubte que una és l'altra.

Avui em despedeixo sonant els Manel " El mar". Un gran tema!!! :-).

Bona nit!! i que continui bé el cap de setmana.