Hola a totes i tots, bon dia per a vosaltres.
Avui crec que em sortirà un post diferent. Fa dies que vaig guardant informació a una carpeta, des de diferents perspectives, que té a veure amb Facebook o amb Twitter. Ja sabeu qu
e després dels esdeveniments polítics de les darreres setmanes aquestes eines encara s'han posat més de moda del que ja hi estaven.
Les meves reflexions aniran referides al Twitter. Aquesta eina 2.0 que tantes coses ens ha fet escriure. En forma de twets, d'articles (de tot tipus) i de llibres.
Abans de començar amb la meva argumentació voldria fer un parell de consideracions:
1. Des de que sóc a Vancouver que he començat a escriure un blog. Aquesta és una experiència per la que mai havia passat i que m'està ensenyant molt i molt. Gràcies Toni [@tcruanyes] per fer-me acabar l'any pensant en el tema. Gràcies Viqui [@malmuni1], Cinta, Vane [@vesteveg], Mar [@marett], ..... i tantes altres persones que vau insistir-hi. Sovint, els primers dies, tenia la sensació de dir coses massa poc documentades, deformació professional, però a mida que van passant les setmanes m'adono que és imprescindible poder compartir pensaments propis. Quan documentem el que diem no deixem d'acabar assumint el discurs d'uns/es altres persones.
2. El segon agraïment és per a Juanfra [@juanfratic] i per a Marià [@mcanosan] que li van fer prometre a Jordi [@jordi_a] que no marxadia del Cent (al setembre vaig estar treballant amb ells a la UJI) sense tenir configurat el meu compte de Twitter. Per tant, quin millor mestre que Jordi i la gent del Cent per a iniciar-me en aquesta aventura. Pel camí m'he trobat i retrobat amb diferentes persones, com també m'ha passat amb el Facebook. Ara els meus finals de dia no serien el mateix sense dir bon dia a Linda [@lindacq] i a Xisco [@Xiscolir] o moltes tardes sense dir "hola" a Carles [@cpaez01]. Aquesta és, segurament, la component humana que solem oblidar d'aquestes xarxes.
Bé, aquests dos punts em serviran per argumentar algunes de les coses que venen a continuació. Per a no extendr'em més del necessari ordenaré les meves idees en diferents punts:
Sovint s'han criticat les xarxes socials i la xarxa, en general, perquè la immediatesa resta profunditat al que diem i transmetem però el que no solen utilitzar com argument mai és el temps que tots i totes hem dedicat a treballar una idea abans de fer-la pública o de compartir-la. En què es basen per a fer aquesta afirmació?. Segurament en el mateix que critiquen amb la seva visió particular i privada d'una realitat: la de les xarxes socials i les seves eines.
3. Emmagatzemament de la informació i gestió del coneixement.
El que si que crec que és necessari, una vegada més, és diferenciar entre informació i coneixement. Fins a quin punt el que circula per la xarxa, en aquest cas per Twiter, és informació i fins a quin punt és coneixement?. Cadascun dels twets, per separat, és producte d'un procés mental previ, com acabo de comentar, però la realitat és que tots en conjunt, en plan massiu, no són més que informació. Dependrà de la nostra capacitat d'emmagatzemar-la i de tractar-la que aquesta informació es pugui convertir en coneixement. Per tant, des del meu punt de vista, el veritable repte continua sent com gestionar el coneixement. Un coneixement individual i col·lectiu que no sempre estem preparats per entendre i moltes vegades tampoc sabem com compartir. Una bona gestió de tota la informació que apareix diàriament en forma de missatges de 140 caracters, com a màxim, ens permetria avançar molt en termes de qualitat de l'educació.
3. No es podem posar portes als oceans.
Bé, una vegada conscients de la magnitud de tot el que circula per Twitter per a que realment sigui útil en termes de coneixement ha de continuar sent el més plural i diver
s possible. Sovint aquests darrers mesos amb tot l'enrenou de Wikileaks els polítics i mandataris diversos tornen a recuperar la necessitat de regular el que cirula per la xarxa. Per a què?, per a controlar encara més el pensament col·lectiu?. Quan ho diuen em ve al pensament la imatge de si algú vulgués controlar el que pensa cadascun/a de nosaltres quan va pel carrer d'un lloc a l'altre. No tindria sentit, no?. Crec que podem afirmar que no el tindria :-).
4. La possibilitat de sentir-se útil.
Quina és la major aportació de Twitter, i tambés d'altres eines 2.0?. Per a mi és la capacitat que tenen, no només de posar-nos en contacte i permetre que compartim la nostra vida personal i professional, sinó que tenen la virtut de fer-nos sentir tant útils com "estimats" (si em permeteu l'expressió) per una comunitat de dotzenes, centenars i/o milers de persones. Útils perquè sempre hi ha algú que troba encertat i li agrada allò que nosaltres hem compartit amb la resta de la comunitat. Estimants perquè per la mateixa raó aquest reconeixement ens fa ser conscients de la importància del nostre treball, pensament i accions. Un acte tan senzill, com moltes vegades em diu Juanfra, ens ha alegrat un dia. Per alguns dels nostres dies això no té preu.
Aquesta mateixa necessitat que acabem tenint de compartir les nostres coses amb els demés en forma de 140 caracters a una gran velocitat i, aparentment per als més crítics, sense cap tipus de reflexió fa que es solgui considerat el Twitter com una eina que no deixa lloc a la profundització. Com deia abans, podriem considerar els Twets com la punta de l'iceberg i, ja sabeu, el 80% d'aquest bloc de gel és el que no veiem però realment és el que dona solidesa i permet mantenir en peu aquell 20% visible. Quan els crítcs de l'eina siguen capaços de valorar aquest 80% tindran credibilitat. Ara només tenen opinió.
6. Mirar per a conèixer.
Continuant amb aquest raonament podem dir que Twitter és una gran comunitat de gent que mira per conèixer perquè la major part (jo entre ells) bàsicament ens dediquem a observar i a anar entrant als recursos, experiències i reflexions que van apareixent a la nostra pantalla. Què per què no a tots?. Jo diria que principalment per una incapacitat real de disponibilitat de temps i per la velocitat amb la que apareixen les dades durant cada minut del dia. Com sempre, això no és bo ni és dolent. A que quan anem de viatge ens agrada mirar per conèixer com és aquell país i aquella regió?. Això vol dir que hem de tornar sabent tot, tot i tot?. La veritat és que no perquè aquesta no és la nostra pretensió.
6. Estudiar per a saber.
El que si que podem fer, de fet és el que fem totes i tots, quan usem aquestes eines és tenir una bona capacitat de selecció per a poder aprofitar i aprofundir en aquelles coses que més ens interessen, necessitem, ens motivin o, per què no?, ens divirteixen. En aquest cas el que farem serà estudiar per a saber. Fet que complementarà el pas anterior que era el de conèixer. Quantes coses més sabeu des de que formeu part de la comunitat Twitter?. Estic segura que més que abans de ser-ne membres.
7. Un món ideal contruït per idealistes: un espai per a la igualtat.
Formar part d'una comunitat com aquesta tan oberta i plural no deixa de permentre'ns estar integrats en un petit troç del món on encara hi ha lloc per a la igualtat. Jo no sé quina és la posició social i econòmica i quan important, en termes socials, és la gent amb la que comparteixo aquest espai. No m'importa!!. No sé, tampoc, si són (poseu a tots els adjectius -es) joves, vells, alts o baixos, guapos o lletjos. El més important no és tant qui són i com són sinó el que podem compartir amb mi i el que m'aporten en igualtat de condicions. A la societat Twittera jo sóc @merce_g. Sense més atributs. Si si, ja sé que tots tenim una història i uns/es més pública que uns/es altres però ara mateix això no té gran importància.
Per acabar, i no fer un decàleg altra vegada i que Carles em tracti de bíblica, diria que si una gran aportació considero que han fet les xarxes socials, i Twitter en particular, és tenir el poder de canviar les consciències per a permetre'ns creure que un altre món i una altra educació és possible. Això, en els temps actuals no té preu.
Aquesta reflexió ha estat compartida, en gran part, amb Jordi Adell aquest matí per a mi (tarda per a vosaltres) utilitzant l'Skype i sense que els milers de km que ens separaven hagin existit. Gràcies Jordi ;-). Avui si que espero els teus comentaris.
Em despedeixo amb una cita de l'entrevista a Michael Waidleigh guanyador d'un Òscar a l'edició del 1969 pel seu documental "Woodstock". Referit a Jimi Hendrix:
"El progrès no està a la guitarra sinó en la manera de tocar-la i en les consciències de qui l'escolten".
Bona nit!!.
Respecte a les xarxes socials, el més espectacular és que feia molt de temps que la gent no es relacionava tant i en tanta freqüència com actualment. I es fa mitjançant l'escriptura!!! Meravellosa metàfora de la comunicació i de la història del llenguatge, imatge paral·lela al salt visual de 2001 de Kubrick. El llenguate, la més bella i vella eina de comunicació, adaptant-se amb tota la seva vigorositat a les noves eines que l'atzar ens ofereix.
ResponEliminaEn quant a l'apartat de la informació i el coneixement, la meva escatologia crònica no ha pogut reprimir aquesta imatge:
Una poma deixa de ser informació i passa a ser coneixement en el moment que la ingerim, fem la digestió i comprovem que ha conclòs la seva estada interior destil·lant una arquitectura final portentosa i ferma.
El demés pertany al món de l'ontologia diarrèica.
Per cert,
"Michael Wadleigh; ganador del Oscar en 1969 por su documental 'Woodstock'"
És veritat que l'escriptura torna a ser la gran protagonista dels processos de comunicació quan semblava que la imatge s'ho menjaria tot.
ResponEliminaMolt gràfica la metàfora de la poma :-).
Vaig adonar-me que havia posat l'any de lÒscar al cap d'un moment i ja ho vaig corregir. Gràcies, de totes formes, per la correcció.
Hola Mercé,
ResponEliminaTwitter és una eina extranya: te tan poca... imposició als seus usaris que pot ser utilitzada de moltes maneres i per a fer moltes coses diferents. Jo, després de varios anys, encara estic intentant entendre-la :-) El que parex evident és que els usuaris satisfan alguna(es) necessitats a Twitter i la informativa no crec que siga la més important. És més, com em comentava Linda ahir, tal vegada ens crea noves necessitats i es torna "adictiva" i fa de tots nosaltres uns evangelitzadors "twiterians" entusiasmats :-)
Algú deuria fer una anàlisi de què passa dins del nostre cervell quant "tuitejem". Tal vegada és com la xocolata :-D
Petons.
Ei, quin honor ser mencionat per una persona tan important i en un blog tan famós. Moltes gràcies, però el mèrit no és meu, sinó de Jordi Adell i molt especialment teu, si no t’haguessis animat per tu mateixa, per molt que els demés et diguéssim, res de res. Com ja et vaig comentar en el seu moment, si no estas a twitter no saps el que et perds. I respecte a la component humana de twitter, et recomane que et passes pel meu article per al #bazardeloslocos si no ho has fet ja.
ResponEliminaM’agrada això d’ordenar les idees. Així també em permets que comente algunes coses de forma també ordenada. A més, si no et sap greu, aquest comentari, també l’aprofitaré per a fer-lo post al meu blog aquest diumenge i així disposaré de més temps aquest cap de setmana per a dedicar-lo a altres Tessitures.
1.- És cert que molta gent critica la immediatesa de la xarxa, la superficialitat de la mateixa, etc. però com tu molt bé apuntes, ho fan des d’una visió molt particular, la d’aquesta gent, que no pensa ni cau en el temps que dediquem algunes i alguns abans de publicar o compartir una idea, reflexió o contingut.
continua...
2.- Jo ho veig així, cal que gestionem bé la informació per a generar coneixement, sinó, sols ens convertim en simples acumuladors d’informació que fins i tot no assimilem, ni ens mirem, i per tant a partir de la qual mai generem coneixement. Una vegada més la infoxicació és la culpable i una bona gestió de la informació i del temps ens ajudaria a vencer-la. Però com tu també dius, generar un missatge, informació al cap i a la fi, en 140 caràcters també genera coneixement en nosaltres, genera capacitats i competències, ja que ens tenim que pensar que/com/de quina manera anem a posar allò que volem transmetre o comunicar. Crec que hi ha ja algun estudi al respecte, dient alguna cosa respecte a la major capacitat d’estructurar informació i de generar idees entre la gent que utilitza twitter front a la que no.
ResponElimina3.- Totalment d’acord, ningú pot posar portes als oceans. Fins i tot les revoltes a Tunísia, Egipte i ara a Libia on els entesos discuteixen el paper que han tingut les xarxes socials i especial i particularment twitter sense posar-se d’acord, el que si és una realitat és que en alguns moments els mandataris d’Egipte i Tunísia van bloquejar Twitter, o a la Xina és també una pràctica molt habitual.
4.- A twitter tots som iguals, tots podem aportar, compartir, tots podem aprendre de tots. Tu preguntes i twitter respon. Twitter pregunta i tu si ho saps, no dubtes ni un segon en respondre. Dius bon dia, i sempre hi ha algú que et torna la salutació. Està mal dir-ho, però estic convençut que twitter també humanitza, ens fa més persones.
...
5.- Efectivament. Insisteix en el que ja he dit als punts 1 i 2. Tal vegada si que caldria afegir alguna cosa a aquesta reflexió. El que comparteixes en twitter és públic i està a l’abast de qualsevol, sols té que buscar-ho en google i surt. Si ja de per si, comunicar en twitter requereix d’una reflexió, interorització, estructuració i decisió, si a més a més penses en la responsabilitat de que allò va a ser públic, encara li dediques més temps i esforços abans de “piular-ho”.
ResponElimina6.- Val, si, pot ser que hi ha “lookers”, voyeurs o mirons a Twitter, però també te dic que twitter acaba envaint-los i acaben tuitejant més que ningú. Quan dius: “incapacitat real de disponibilitat de temps i per la velocitat amb la que apareixen les dades” estas parlant d’infoxicació (again). I efectivament, la millor forma de vencer-la és no agoixar-se. Deixar-ho correr. Ser conscients de que no ho podem saber tot, de que tot i tots tenim un límit. Hi ha molta gent que no és conscient i s’estressa per no poder arribar a tot, aquesta gent està infoxicada. A Jordi Adell en una ocasió li vaig sentir dir que no li lleva la son no enterarse de tot el que passa a twitter i que més prompte o més tard, tot l’interessant que hui s’està perdent sap que en un altre moment surtirà. I així és, sempre hi ha algú que tuiteja coses que ja s’han tuitejat una o diverses vegades abans, però que sempre hi ha algú que encara no s’havia enterat.
7.- Estudiar per a saber. (vaja, dos vegades el tres, dos vegades el sis, veig doble?). Efectivament i eixa és una de les principals armes per a combatre la infoxicació: seleccionar ( a més d’altres com la capacitat crítica, dosificar, estructurar i ordenar, etc.). I si, efectivament, ara sé moltes més coses que el dia que em vaig iniciar en twitter.
8- Ja ho he dit abans al punt 4: a twitter tots som iguals i també lliures, lliures de triar a qui seguir o deixar de seguir, lliures de dir i recolzar el que volem, lliures fins i tot de deixar twitter, ja que sembla que en altres xarxes no és tan fàcil.
Bé, decàleg no, però profeta si, amb això de “creure que un altre món i una altra educació és possible”, ja et pareixes a Jaume Olmos (@olmillos) amb “otra escuela es posible”. Definitivament, si, una altra vegada si, clar que si, una altra educació és possible.
ResponEliminaI clar, com tu eres molt optimista i jo no ho soc tant, ara venen alguns dels inconvenients de twitter que hi veig. Són el costat amarg de la historia. Twitter crea dependència i dintre d’aquesta també origina efectes secundaris. Twitter no sempre et torna el que vols (en ocasions preguntes i ningú respon, no reps el que esperes, etc.), i quan adquireixes eixe grau de dependencia adictiva, esperes que twitter et corresponga i això no sempre passa. Aleshores sorgeixen mals sentiments i actituds derivades de la decepció, si més no, d’un estat depressiu que ja seria el cas extrem. També cal saber estar per damunt de twitter i saber desconectar, ja siga amb “pomodoros” o altres tècniques. No deixar que t’afecte i traure-li tot el partit positiu que se li puga. També estic d’acord amb Jordi en que no és precissament la necessitat informativa dels seus usuaris la principal que busquen, i pense que pot ser la afectiva-social-personal la més buscada. De fet si algú li dedica un dia un estudi, o tesi (ups…, deuria d’estar fent una altra cosa i no comentant aquest post…) i analitza els tweets dels usuaris, se n’adonariem de que aquest component afectiu-social-personal és el més present, eixa component humana de twitter. I de ahí que es puga també tornar perillosa al fer-se adictiva, ja que igual que pot incrementar l’autoestima d’una persona, pot afonar-la. També em sembla molt interessant l’estudi que propossa Jordi, què passa pels nostres caps quan tuitegem?.
I per últim, encara que en aquestes darreres línies semble que soc un anti-twitter, no, tot el contrari, però recomane el seu consum amb moderació. I si, ho confese, jo també soc un evangelitzador "twiterià" entusiasmat (E.T.E.) (terme de Jordi Adell en l’anterior comentari d’aquest post).
ResponEliminaPerdona el "desglose" de comentaris, però ha sigut la única forma de que blogger em deixés expressar-me.
Petons des d'Alcoi
Gracies Jordi i Juanfra (a tu deu vegades gràcies, clar així com t'has de dedicar-te a altres Tessitures jeje??) pels vostres comentaris.
ResponEliminaDe fet he agafat un paper i m'he fet un guionet per a contestar i m'ha sortit un altre post clar :-). Faig una resposta breu i demà faig el post.
En general, m'agradaria compartir quatre idees:
1. No és el mateix una xarxa social que un conglomerat humà que es socialitza. Les xarxes tenen nodes que fan com de micronuclis i que permeten donat consistència a l'entramat. Pot ser aquí el que falta moltes vegades es poder tenir veritables nodes. Jordi, segur que recordes els treballs que Robert feia sobre el comportament social de les llistes. Si ho repiquessim aquí segur que surtirien coses molt interessants.
2. Sobre les adiccions només dir que, com totes les coses relacionades amb la comunicació, s'han de saber administrar des del punt de vista de les nostres necessitats (personals), de les expectatives que tinguem en cada moment. Per això vaig fer un post anterior sobre les adicions comunicatives.
3. Les TIC no deshumanitzen, tot el contrari. Un dia faré un post sobre els gossos i els mòbils dels meus veins i veïnes d'edifici i aquestes coses si que deshumanitzen però no la xarxa ni les xarxes socials. Sempre explico l'experiència de què quan he impartit assignatures a distància he arribat a conéixer millor als meus estudiants que quan els tinc presencialment a l'aula. Aquest també és un tema que dona molt per a estudiar-lo.
4. L'excès dinformació (Infoxicació) té molt a veure també en temes de gestió del temps i de la infomació i segurament com dieu els dos el primer que hem de fer és no estressar-nos. Passar-ho bé mentre usem aquestes eines i quan ja no són una "diversió" en el sentit més ampli del terme, buscar-ne unes altres o dedicar-nos a una altra cosa.
Bé, ho deixo aquí. Que tingueu molt bon dia i continuem ...
Petonets a totes i tots!