De Vancouver al Ballestar passant per Santander. Crònica d'un retorn

Ballestar (Castelló)

Hola, bona nit a totes i tots:

Avui escric el post que segurament tothom esperava per a començament d'agost. Just quan vaig tornar de Vancouver. El dia 31 de juliol vaig publicar el darrer des de territori canadenc i el següent ja seria des de territori català. Així ha estat però amb una distància temporal considerable.

Quan escrivia des de Vancouver solia descriure un paissatge urbà ple de llums de neó, d'edificis altíssims i de la meva perspectiva des d'un pis 24. Avui ho faig des d'un paissatge totalment diferent. Des de Vilabella, a mig camí entre Tarragona i el Monestir de Santes Creus,  veient per la finestra, a la penombra de la lluna, els camps de vinya i una ratlla de llums llunyana amb el perfil de la Refineria de Repsol. Només pel paissatge puc dir que el meu entorn domèstic ha canviat i molt

Segur que molts/es us heu fet la pregunta de per què he tardat tant a fer aquesta entrada. Crec que el que m'ha passat és que abans de poder escriure el que avui compartiré amb vosaltres necessitava una dosi de realitat d'aquesta part del món. Durant tot aquest temps moltes i moltes persones m'han preguntat coses com:

- Com has trobat els país?

- Que és el que més t'ha impactat en tornar?

- Com et sents?

- L'has trobat a faltar realment?

- Penses que tornaràs a marxar?

- Com et va la reincorporació a la teva vida universitària a la URV?

.../...

i moltes i moltes preguntes més d'aquest estil. Miraré de poder respondre'n algunes.

Vaig arribar el dilluns dia 1 d'agost a l'aeroport del Prat de Barcelona i allí m'esperaven la meva mare (no s'ho podia perdre). Si si, la mateixa que va parlar per Skype amb mi durant tota la meva estada a Vancouver, i el meu germà petit. Jo tenia ganes de veure a tota la família així que de camí cap a casa vaig intentar, amb ells, organitzar què fer per aconseguir-ho. Ells semblava que no hi tenien massa interés. No ho vaig entendre fins que varem arribar a casa meva. Sabeu per què?, perquè la resta de la família era tota allí esperant-me. Una sorpresa fantàstica!!.

Entrar a casa meva, tenir totes les "meves" coses i no tenir la sencació de necessitar res més va ser la primera sensació. A més estava plena de tota la gent més important per a mi. Per  començar no es podia demanar res més.

Al dia següent que vaig quedar amb @vesteveg, pot ser la persona que més vegades m'havia dit "ja falta menys per a que tornis" i també amb @marett quan vaig arribar a Tarragona la primera sensació fou "que petit que és tot". La Rambla, comparada amb els carrers i les avingudes d'allà era minúscula.

El dimecres, havia d'agafar una avió des de Reus per anar a Santander. Havia d'intervenir en un curs sobre participació estudiantil a la U. Internacional Menéndez Pelayo. L'aeroport és realment menut però aquí el que més em va impactar va ser el soroll. Com podia ser que la gent cridés tant?. A l'entrar a l'avió ja va ser terrible. Tot es sentia encara més fort. Aquesta és una sensació que encara em persegueix ara. VAN és una ciutat absolutament silenciosa. Molt i molt!!.

En tornar a de la UIMP, el divendres, vaig anar cap al Ballestar el poble de la meva mare. Al vell mig de la Tinença de Benifaçà. Està damunt d'una muntanyeta com si d'un poblet de conte es tractés. Eren les Festes Majors!!. Passar d'una ciutat moderníssima de 2 mil·lions d'habitants a un poblet d'interior de 12 també impressiona. Us ho podeu imaginar, no?.

Ja erem a l'agost i jo vaig estar permanentment de festes majors i de sopars i dinars per a celebrar que havia tornat. Molt bonic retrobar-me amb persones que no veia des de feia una any. Una experiència que tenia per primera vegada. Mai havia estat tant de temps fora. 


Descobrir que els menuts creixent molt i molt depressa sempre em sorprén. Això es nota més quan no els veus sovint. També pensar que hi havia persones que ens havien deixat mentre jo no hi era. Suposo que és llei de vida, però sempre ens agafa una mica amb el pas canviat!!. Mai hi estem preparats.

Les dues darreres setmananes d'agost que vaig ser a La Sénia moltes i moltes converses amb la gent del poble. Molta sorpresa en veure quanta gent llegia el meu blog mentre he anat enviant les meves cròniques i molts d'agraïments. Em deien: "ens has fet pensar i molt". I la pregunta: "no continuaràs?". Clar que continuaré i aquest és el text de "trànsit" per a poder continuar amb el tema que ens ha ocupat durant tots aquests mesos. El contacte diari amb els meus estudiants m'ajudarà molt. Ja ho veureu!!.

Ara ja, amb el curs començat, mirant de reorganitzar la meva vida de nou. No és fàcil ni ràpid però com tantes coses suposa un repte que fa que cada dia sigui com una aventura. Us ho puc assegurar. Aquesta aventura serà la que compartiré amb vosaltres a partir d'avui. Unes cròniques que l'anomenarem genèricament "La Galàxia Learning". Ja us podeu preparar perquè tenim molta i molta feina per a fer. Serà un plaer treballar junts per millorar l'educació. Com fem cada dia!!.

Moltes gràcies a totes i tots per continuar acompanyant-me.

Avui em despedeixo sonant els Manel, "Boomerang". Fantàstics!!