diumenge, 22 de maig del 2011

El despertar de la Galàxia Learning?. Acció-reflexió-acció.

Part de la comunitat Spanish a Vancouver
Bon dia de diumenge a totes i tots.

Aquesta setmana ha estat un temps intens d'aconteixements que els he tingut que viure a distància. Aquesta distància, en certa manera, et fa tenir una percepció diferent de les coses perquè et permet mirar-les i veure-les des de fora.

Les xarxes socials han fet un paper espectacular. El dia 15 de maig #spanishrevolution ens va sorprendre a totes i tots amb un moviment ciutadà, sense precedents a l'estat espanyol per diferents raons, que des del meu punt de vista es podrien resumir en: espontaneïtat, conciència col·lectiva, intergeneracional, respecte, ... i molts més qualificatius més que farien la llista molt i molt llarga. Finalment la ciutadania, de totes les edats i condicions, havia decidit sortir al carrer a dir PROU. Estem aquí, som persones i DEMANEM i EXIGIM que els poders públics i privats establerts ens tractin i respectin com a tals.

La primera aproximació dels mitjans de comunicació al fet i a l'abast en si d'aquest moviment va ser més bé pobra. Vist des d'aquí, una mescla entre falta d'atreviment i desconcert. Dues coses que, des del meu punt de vista, no haurien de caracteritzar a aquests professionals, tot el contrari. La immediatesa i la capacitat de transmetre el que està passant, com i quan passa, hauria de ser una característica de la seva professió. Alguns de fora de l'estat se'n van fer més pronte resó que els d'aquí.

He acabat de redactar aquest post a final de la tarda meva però ara a punt d'enviar-lo m'apareix un Tweet que parlar del "ridícul" de la premsa durant aquesta setmana. L'autocrítica sempre està molt bé encara que apareixi tard.

Per contra, les xarxes socials, principalment Twitter, van ser les que van permetre tenir informació en temps més que real. Durant una hora el dia 15M em vaig entretenir a comptar els missatges que arribaven a #spanishrevolution entre 20 i 30 cada segon. Impressionant!!. Vaig pensar que el poder de la immediatesa era molt i molt gran. Aquestes van ser, també, les que van permetre projectar el que aquí estava passant a la resta del món. Les imatges en temps real i en directe de "La Puerta del Sol", per exemple, han estat un altre gran exemple. Des d'aquí també ens han permès participar de tot aquest moviment a més de contagiar-lo a una part important del món. Continuo estant impressionada!!.



Si es veuen els cartells, les pancartes i els missatges que es van transmetent per tots els mitjans ens podem adonar de què les diferents assemblees i grups de treball han abordat qualsevol tipus de tòpic que pot afectar a la ciutadania però coincideixo amb @olmillos i @eraser que ara seria el moment, també, per a que s'endegués una revolució educativa. Com he dit moltes vegades, i continuaré dient, sense que l'educació comenci a tenir el paper que li correspon hi ha moltes coses que no canviaran. Seria una llàstima que així continués sent.


@olmillos RT @eraser: a ver si creamos #edurevolution nos vemos tosRT @miguel__rosa: Salgo para #acampadasevilla #democraciarealya #spanishrevolution #acampadasol

@olmillos: @Merce_G @jmonteo #edusolchat es necesario que el debate sobre Educación llegue a la calle, es cosa de todos, no solo de unos cuantos


Tot i estar completament d'acord amb què ara també és el moment de lluitar per a que una altra educació sigui possible m'agradaria dir que, vistes les propostes d'algunes comissions de treball en aquest tema, continuem abordant-lo com si les solucions estiguessin totes fora: política, finançament, recursos, etc i penso que aquesta visió ja no és adequada. Per què no prenem exemple del moviment ciutadà i comencem cadascú des de la nostra pròpia parcel·la del sistema?. Per què no comencem a veure quines coses poden canviar als nostres centres i institucions educatives i, a continuació, les compartim amb altres companys i companyes que tenen una situació semblant?.

Crec, per acabar, que no hem de perdre de vista la situació en la que ens trobem actualment i que hem de ser realistes a l'hora de fer propostes de futur. Torno a insistir en la necessitat de formar a les futures generacions, des de ben menuts, per a fer-los conscients de la necessitat de millorar el món en què viuen de manera permanent i fer-los entendre que tenen una responsabilitat per a què això sigui possible. D'una altra manera, esperant que tot ens ho facin els demès mai avançarem, tot el contrari. 

La revolució comença per un mateix. La suma d'individualitats farà la força però sense el convenciment i la implicació individual aquesta no tindrà futur. Comencem-la!!.

Com deia Aristòtil "Esperar és com somniar despert". NO deixe'm mai d'esperar ni de somniar!! 

Avui em despedeixo amb la referència del darrer post de José Luís Pardos: Un paseo, al atardecer, por la Puerta del Sol". Vaig conèixer a José Luís l'any 1996, la primera vegada que vaig anar a Canadà. Ell, llavors, era l'ambaixador d'Espanya a Canadà. He conegut molt poques persones a la meva vida amb una visió tan clara del món.

Bona nit!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada