Hola a totes i tots, bon dia. Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana.
Quan veureu el títol d'avui pensareu que és ben estrany però quan llegireu el post ho entendreu deseguida.
Ahir vaig anar a veure la Vancouver Art Gallery, encara ho tenia pendent. Totes les obres d'aquest museu són d'art contemporani. Us he de confessar que en temes de pintura, principalment, em vaig quedar a l'època dels impressionistes i em costa molt i molt captar el que em pretenen transmetre aquestes obres. Tot i així creia que hi havia d'anar i, de fet, com sempre passa vaig descobrir algunes coses interessants. Per exemple, l'obra d'uns artistes electrònics (Jim Cambell, Chris Marker y Eadweard Muybridge) que són informàtics i matemàtics de formació i que utilitzen la informàtica i l'electrònica per a construir la seva obra. Imagineu una espècie de pantalla d'ordinador amb sombres de persones passant caminant. Els 0 i 1 al servei de l'art i de l'estètica.
Un altre dels artistes que tenia una part de l'obra exposada usant bàsicament miralls era Ken Lum. Aquests obres eren una conjunció entre el reflex de la pròpia imatge i les idees bàsiques de la psicoanàlisi de Lacan. Va ser una d'aquestes obres la que ha inspirar el post d'avui.
Aquesta obra era un laberint fet amb miralls. A l'entrada serigrafiat sobre el mirall es podia llegir: "walk slowly and carefully" que és precisament el que havies de fer si en volies sortir. Els que em coneixeu sabeu perfectament que sempre solc anar molt depressa. Aquest va ser el problema que vaig tenir perquè si no parava compte xocava contra els miralls i no trobava la sortida. En algun moment em vaig sentir una mica aclaparada. La projecció de la llum sobre el mirall i la disposició d'aquest resultava enganyosa a la vista. Havies d'anar poc a poc i amb compte per a poder resseguir el camí i trobar la sortida.
Quan tornava cap a casa vaig pensar que aquell laberint era ben paregut a la situació educativa actual i que, tot i que a mi m'agrada fer les coses amb rapidesa, havia arribat el moment de fer les coses poc a poc i amb compte si ens en volem sortir. M'explicaré de manera sintètica.
1. Actualment estem mancats de models educatius que ens permetin a tots i totes orientar els nostres esforços en una direcció concreta. Per molt clares que tinguem les idees individualment sovint ens dona la sensació d'estar una mica perduts.
2. Les tecnologies que arriben al món educatiu són un reflex de la societat actual però si no les utilitzem de manera adequada ens passa el mateix que a mi. No són el camí, només són un miratge.
3. Per a poder avançar en alguna direcció hem de mirar de rendibilitzar tot allò que sabem i que tenim. Venen temps difícils en termes de recursos però penso que el millor que tenim col·lectivament és la nostra saviesa digital. Aprofitem-la!.
4. Si dediqueu en dia una mica de temps a la vostra comunitat Twitterland veureu la quantitat d'informació, de recursos, de contactes i de coneixement van i venen i que estan a la nostra disposició. Per què ens empenyem en queixar-nos de què cada vegada la situació està pitjor?. Si no podem ni aprofitar tot el coneixement que es genera cada dia al nostre voltant!!. De moment aquest és suficient per a seguir avançant. Un exemple que posava la setmana passada #mediprimaria.
 |
| Imatge del Riu Sénia [Emilio Querol 8-05-11] |
5. Recollim evidències de tot allò que estem fent per a demostrar que som bons/es i que cada dia anem evolucionant. Acabem amb aquesta moda de publicar informació, de manera permanent, per a demostrar que qualsevol temps passat va ser millor. Absolutament fals!.
6. Siguem conseqüents i coherents amb el significat i utilitat de les xarxes socials i construïm veritables engranatges de coneixement. Aquest és el pas més fer per encaminar-mos a la sortida de la situació actual. Nosaltres podem!.
En el moment en què siguem conscients de la realitat del We Can el món educatiu començarà a canviar. Serà a partir de llavors quan ni les "multinacionals" ni la "política" podran conduir la veritable creació i construcció de coneixement. El repte està servit!!.
Avui em despedeixo amb Amaral: "El universo sobre mi". Mirant de trobar el lloc individual i també el col·lectiu.
Que tingueu un bon dilluns i un bon començament de setmana.
Bona nit!
Bon dilluns, Mercè!
ResponEliminaLa veritat és que en l'educació passa molt sovint allò de que " l'arbre del davant no ens deixa veure el bosc".
Anem mancats d’un projecte, d’un marc educatiu coherent. Cada quatre anys ( que és el que dura una legislatura) ens van canviant o modificant el marc normatiu de la nostra acció escolar. La primera cosa que qüestiono, és el sentit real de l’educació en aquest segle XXI. Aquesta educació ha de fer partícip a l’alumne en la societat, ens ha de fer ser més lliures i crítics. Estic molt d’acord amb aquesta idea, però ja és més complicat portar-ho a la pràctica.
Tenim un currículum massa massificat de continguts, de vegades fins i tot, poc importants i actualitzats. Que suscita molt poca motivació davant l’alumnat, pot ser caldria revisar-lo, i els que de veritat en saben, decidir què, com i de quina manera portar-lo a la pràctica.
Estic d’acord amb la teva opinió que les tecnologies que arriben al món educatiu és un reflex de la societat actual. Però encara hi ha centres, que pel motiu que sigui ( desinterès, creences, hàbits de treball, poca formació i autoformació...) no estan vivint la realitzat del s. XXI. En el món actual, el poder que té la informació és vital, no només en les nostres vides; sinó també en la societat. Una informació actualitzada, crítica, contrastada des de diferents opinions és més vàlida, que qualsevol llibre de text de les nostres aules ( llibres que segons la meva opinió estan descontextualitzats, i de molt poca qualitat didàctica i pedagògica).
Particularment, sóc un amant de l’”Educació lenta que en Joan Domènech ens proposa, en la situació de canvi trepidant i ritme frenètic que té la nostra societat. Volem anar massa despresa, pot ser incentivats per la situació actual del sistema educatiu; però molt poc recomanable, per a oferir una educació i un servei de qualitat.
Molta raó tens en la referent a la saviesa digital, el fet de poder compartir, sigui el que sigui, i d ela importància que sigui; és primordial entre els diferents claustres. No entenc com encara hi ha mestres que prefereixen callar a cooperar i explicar les seves experiències didàctiques als altres. És un fet que enriqueix molt a tota la comunitat educativa. Tu en poses un exemple amb el twitterland!
Et deixo Mercè!
Molt bona setmana!
Moltes gràcies pel teu comentari Pep.
ResponEliminaComparteixo tot el que dius encara que m'agradaria fer una puntualització i és que quan dic "poc a poc" no vull dir lent sinó amb els temps suficient per a pensar exactament el que fem.
D'altra banda és ben cert que encara queda molta gent al nostre sistema educatiu que es pot permetre no utilitzar les TIC. És més, si no les utilitza no passa res. És necessari poder incorporar a tothom a aquest procés. D'una altra manera estem formant a persones per a un món diferent al que els tocarà viure.
Molt bon dia i molt bona setmana també per a tu.
Records!