Les creences a la Galàxia Learning. Caminant cap al futur.

Bon dia a totes i tots.

La veritat és que fa dies que tinc preparat, fa dies, un títol de post que diu "Els líders a la Galàxia Learning" però avui encara no li tocarà el torn.

Pel títol hom pot pensar que em dedicaré a parlar de religió però no. Aquest no és el meu objectiu. El que pretenc compartir amb vosaltres és la necessitat de tenir un objectiu que aconseguir (d'això ja n'hem parlat moltes vegades) i de tenir la convicció de què serem capaços de fer-ho.

He de cridar la vostra atenció sobre el fet de què el meu, a vegades excés de visió positiva, em pot trair a l'hora d'exposar determinats arguments però tot i així m'hi arriscaré una vegada més. Per a exposar el meu punt de vista ho faré des de tres perspectives i utilitzant documents d'altres persones en cada cas.

SOCIAL

De com el món, a pesar de les adversitats, ha de continuar caminant. Crec que després de les manifestacions del passat cap de setmana és evident que camina. Ara que em començat el camí no ens podem aturar. Com sempre us dic hi ha més solucions que problemes. Mire'm d'anar construint-les. Quasi un milió de persones van sortir al carrer. Clar que no sempre hi ha una sola lectura. Quina és la vostra?.

Foto Manifestació 19J. Barcelona

EDUCATIVA

De com la mateixa realitat pot tenir una lectura positiva i una de negativa. Avui en un DM a Twitter li he dit bona nit (per a ell) a @cpaez01 afegint que estava "col·lapsada" per la feina. Ell com a resposta m'ha retornat un document audiovisual dient: "mira de no atabalar-te massa :) si vols una estoneta de relax ... i m'ha enviat la URL del vídeo que enllaço a continuació. La veritat és que si que m'ha anat molt bé. L'he trobat absolutament alliçonador.

Aquest document és una prova fefaent de com una mateixa realitat pot tenir les dues lectures. Una positiva i l'altra negativa. Per què ens fixe'm sempre en la segona en lloc de tenir la primera com a guia?. En poques paraules i amb unes quantes imatges defineixen per què l'educació avança o pot avançar. Creieu que costaria molt extendre la visió positiva?

PERSONAL

De per què qualsevol temps passat sempre va ser millor. També avui m'ha arribat un tweet que tenia un enllaç que portava a les cartes al director a VilaWeb. La carta és titula "Creences". L'he trobat absolutament exemplificadora de la situació que pateix una part de la població que va anar a la Universitat amb unes expectatives que per a res s'han complert. Tot el contrari. La reflexió no és tan que hauria d'arribar menys gent a la Universitat sinó que, una vegada allí, sempre els hauríem d'explicar quina és la realitat. Jo, de sempre, que ho he fet i us asseguro que l'estudiantat em mira molt malament. A partir del curs vinent crec que em miraran pitjor. La situació és bastant més negativa que fa un temps.

" (.../...)

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur. 

(.../...)".

La formació rebuda, i que cada un tenim, no ens la treu ningú. Podríem pensar en com aprofitar-la, cadascun, més enllà d'esperar que algú ho pensi per nosaltres?. Creem, inventem, compartim, col·laborem, ... però no esperem que ens arribin les coses. Hem de provocar-les.

Avui acabo dient que: "Allò que mai ens podran prendre és tot el que hem aprés. Aprofitem-ho per a seguir caminant!!! és l'única cosa que ens assegurarà el futur.

Em despedeixo sonant Coldplay "Clocks" per a que siguem cadascú de nosaltres qui marqui el ritme del seu temps!.

Bona nit!

El caos en la Galáxia Learning (broke my heart)

Publicada por The Guardian

Hola a todas y todos:

En contra de lo que me pasa normalmente esta semana he tenido que esperar un par de días para poder escribir alguna cosa coherente sobre Vancouver. Si, esta ciudad adoptiva de la que no me canso de contar maravillas. Moderna, culta, tranquila, sostenible, ecológica, acogedora, comprensiva y muchos otros calificativos ... Esta semana, seguro que muchos/as de vosotras lo habréis visto por la TV o en la prensa, nos mostró una cara menos amable.

Empezaré mi reflexión de hoy con una mención a una película "La Naranja Mecánica". Una película, casi de culto, dirigida por el increible Standley Kubric, que fue objeto de uno de mis trabajos de primero de carrera en la asignatura de Antropología Cultural. En su día me impresionó hasta tal punto que hay imágenes de la película que nunca más se me han borrado. Tampoco he podido olvidar como el director fue capaz de transmitir los efectos de la violencia por la violencia. Ni como esta se puede transformar en una forma de vida.

Con estas imágenes en la mente durante años y el miedo, que ya entonces me causó, que una situación de un guión cinematográfico se pudiera transformar en una realidad había pensado que seguiría sólo en algún lugar de mi mente sin tornarse realidad. Pero el miércoles día 15 de junio, en la fantástica ciudad de Vancouver el guión de Kubric se quedó "corto".

No voy a detallar los hechos porque me extendería demasiado. Me voy a limitar a compartir documentos gráficos y a asociarles algún tipo de comentario.

¿Qué tenia de especial el día 15 de junio?. Aquí en la ciudad, ni más ni menos, que el equipo de Hockey "Vancouver Canucks" había llegado a la finalísima. Este día se jugaba el último partido. Si ganaba ser convertía en campeón de la Standley Cup. Torneo que disputan los equipos de hockey de la costa este y oeste de USA y Canadá.

Una ciudad volcada a su equipo y ciudadanos de todas las edades, condiciones, razas, ... seguidores incondicionales. Era fácil de adivinar el día que había partido (ya fuera en la ciudad o fuera) porque la ciudad amanecía con una parte importante de sus ciudadanos/as ataviados con la camiseta de Canucks.

Foto publicada ayer en agradecimiento a la afición

Ese día, como en días anteriores durante la última fase del torneo, se había colocado una pantalla gigante en medio de la calle para que la gente pudiera compartir el acontecimiento deportivo. La prensa habla de que el día 15 había en la calle 100.000 personas. Es bonito ver tanto ambiente en una ciudad y tanta implicación en un deporte. Es una de las cosas que me ha maravillado durante los últimos meses. Como siempre, muchos dispositivos de seguridad y muchas fuerzas del orden público. En principio, no tenía por que ocurrir nada especial.

A las 8pm (hora local) el partido finaliza con un resultado de 0-4 desfavorable al equipo local. Perdían la Copa y se proclamaban subcampeones. Una posición más que merecida después de una dura temporada contando que los partidos son cada dos días. 

A partir de este momento comienzan una serie de actos vandálicos iniciados por el incendio de un coche y que terminan, 3 horas después, con la devastación de todo el centro de la ciudad. Yo llegué a esta hora al centro y no podía dar crédito a lo que estaba viendo. A mi alrededor destrucción, destrucción, caos (ya controlado) y desolación. ¿Dónde había quedado todo el esfuerzo durante meses de todo un equipo que lo había dado todo para llegar a conseguir la copa?. Lamentablemente entre llamas y cristales rotos ellos ayer no fueron noticia.

Mis compañeros de la universidad, preocupados por mi proximidad al centro de todo el conflicto, esperaban impacientes ayer para asegurarse que realmente estaba bien y para decirme, una y otra vez, que lo sentían sin parar de mostrar su repulsa.

Resumen

Detenidos: más de 100

Hospitalizados: más de 150

Negocios destrozados: más de 50

Unas cuantas horas después continuo teniendo muchas y muchas preguntas que no soy capaz de responder. Igual vosotros/as me podéis ayudar.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué es lo que hacemos mal?. ¿Cómo una ciudad tan avanzada y tan moderna con una comunidad tan estructurada puede llegar a secundar actos cómo los que se produjeron?. Lo siento, no me sirve la respuesta de que eran sólo unos pocos los que iniciaron el conflicto. Es cierto! pero la verdad es que muchos otros los secundaron.

Foto publicada por The Guardian

Si el sistema educativo, en general, en todos los países del mundo emplea muchísimos recursos en formar a los ciudadanos y ciudadanas ¿por qué no somos capaces de inculcar el valor y el respeto por los bienes comunitarios?. ¿Cómo es posible que la gente se tome estos actos como una feria de la que hay que sacar fotos, incluso con posturas?.

Foto publicada en The Guardian

¿Cómo, con la excusa de un deporte podemos creernos con la capacidad de proyectar nuestras frustraciones personales como justificación de una supuesta decepción mayúscula?. ¿Eso es deporte?.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué herramientas tendríamos que darles a los hombres y mujeres, jóvenes, niños y niñas para que sean capaces de reaccionar delante de una situación como estas?. ¿En qué momento la "locura colectiva" arrastra a la masa y cómo podríamos evitarlo y preverlo?.


¿De qué manera el consumo del alcohol y de otro tipos de drogas pueden favorecer, provocar y generar determinadas situaciones?. ¿Cómo, la educación debería incidir mucho más en ello?.

Paneles de madera sustituyendo cristales

Con todas estas preguntas hoy la ciudad ha amanecido casi en orden. Ayer, cientos de voluntarios reclutados por el gobierno municipal habían salido a la calle a ayudar en las tareas de limpieza. Hoy, también, en todos las maderas que ocupan el espacio de los cristales rotos la gente ha escrito todo tipo de mensajes pero el que más veces se repetía era "Van I Love You". Uno que me ha llamado especialmente la atención ha sido "Ni los Stics ni las piedras romperán nuestro espíritu".

Para finalizar una imagen que me ha hecho saltar las lágrimas a las ocho de la mañana. Un coche de policía estacionado delante de la estación del metro en poco menos de media hora se ha visto cubierto de flores y de notas de agradecimiento. La más frecuente "gracias por cuidar nuestra ciudad".

He comenzado el día pensando que, a pesar de todo, queda la esperanza de que un mundo mejor es posible porque la mayoría así lo queremos. No permitamos que las minorías destructoras arruinen nuestro presente y amenacen nuestro futuro.

Hoy me despido sonando una de las canciones del musical "Los Miserables": I Dreamed A Dream. Sin cansarme de repetir que no dejemos que nos arrebaten la capacidad de soñar y luchar por un futuro mejor.

Bona nit i bon cap de setmana!!.

Las (i) responsabilidades en la Galaxia Learning

Hola a todos y todas, buenos días de domingo:


Comienzo pidiendo disculpas por mi ausencia durante los diez últimos días después de compartir reflexiones con todos/as vosotros/as durante los seis últimos meses de manera casi ininterrumpida. Se debe a una buena razón puesto que he estado ocupada con una parte de mi familia que ha estado en Vancouver de visita. Unos días intensos y fantásticos.

Ya sabeis que siempre escribo mis posts en catalán. Todos menos el que realicé para Purpos/ed.es. La segunda excepción se debe a que parte de este texto constituye mi intervención en un foro al que pertenezco y que, después de publicarla allí, he decidido compartirla también con vosotros/as.

Durante todo el tiempo que he estado aquí en Canadá he aprendido muchas cosas de este territorio fantástico, de esta gente acogedora y multiracial y de estas universidades tan bien organizadas. Organización que ya me gustaría a mi tenerla en nuestras instituciones. Pero no sólo he tenido, y tengo, la oportunidad de aprender del mundo analógico sino que también la he tenido al descubrir toda una comunidad virtual de profesionales de la educación, en muchas partes diferentes del globo, que se dejan "la piel" cada día en su trabajo y que, por convicción, intentan que este sea innovador, de calidad y que cada día avance. No tenerlos en cuenta ni respetarlos, bajo mi punto de vista, constituye uno de los principales problemas de la educación, y por tanto, de la sociedad actual. Este pensamiento ha inspirado mi aportación de hoy.

Como la educación es mi profesión, supongo que a vosotros os pasa lo mismo, siempre sigo con más atención (igual porque me resulta más próximo) todos aquellos mensajes y noticias relacionados con el tema. Estos últimos días se ha hablado mucho, de nuevo, del proyecto Educat 1 x 1. 

Me gustaría, en este sentido, aportar algunas ideas o puntos de vista que para mi son fundamentales. En realidad, tienen que ver con la educación en general y creo que son la clave para mejorar en alguna dirección. 

Para no extenderme demasiado intento sintetizar. 

1. La educación es un proceso a largo plazo. Tan largo, que empieza cuando nacemos y termina con el fin de la existencia de cada uno/a. Pretender decidir si un "proyecto educativo" (el que sea) ha funcionado o no en un año o dos es absolutamente imposible. Por tanto todas las decisiones que se tomen en este sentido son arbitrarias y suelen obedecer a intereses que, no necesariamente, tienen que ver con la calidad, la mejora y la evolución de la educación. 

2. Del mismo modo, el sistema educativo es un sistema muy complejo como la propia persona y la educación misma. Requiere de mucha planificación, visión de futuro pero también de flexibilidad y adaptabilidad. Este sistema no sólo está regido por la "escuela" sino que intervienen en él políticos, familias, sociedad en general, ... Atribuir todas las culpas a la "escuela" y a los maestros/as-profesores/as es sólo una evidencia de que las otras partes del sistema no asumen su responsabilidad y, lo que es más grave, que no todos tienen el mismo objetivo educativo. Resultado de los últimos años = caos permanente. 

3. Vivimos en un mundo altamente tecnológico y, en los últimos años, más y más digitalizado. No considerar este entorno en la educación de las nuevas generaciones es como obviar que tenemos la responsabilidad TODOS/AS (no sólo la escuela) de formar a las mejores personas y, con el tiempo, a los mejores profesionales. Seguro que nadie niega la evidencia de que el mundo avanza y lo hace a mucha velocidad. ¿Qué sentido tiene condenar a la escuela a que renuncie a formar parte de este mundo?. ¿Temos casas y vidas digitales y aspirarmos a tener escuelas analógicas?. Algo no funciona. 

4. La educación es la base de cualquier comunidad (región, país, estado) no considerarlo así es estar condenados a tener una vida, si me permitis, como la de los cangrejos. Damos un paso pero retrocedemos dos o tres. En definitiva no salimos de la "mediocridad". Cualquier proceso de innovación y de cambio es bueno "per se" como proceso. De un modo u otro obliga a pensar y a reflexionar sobre lo que estamos haciendo. Y siempre, o casi siempre, podemos variar de algún modo la realidad. Las ventajas e inconvenientes de este cambio nos las evidencia el tiempo pero debemos dejar que este pase. 

5. Los mejores sistemas educativos del mundo (yo ahora estoy viviendo temporalmente en Canadá que es un buen ejemplo) se caracterizan siempre por tener un modelo que no está expuesto a las idas y venidas de los políticos de turno. Estos pueden cambiar e incorporar programas educativos pero el modelo es el que define a su territorio y este permanece. La fortaleza que ello da en términos de organización, gestión, coherencia y respeto a la labor docente es impresionante. Y no sólo por los datos PISA sino por lo avanzado de los paises, en todos los sentidos. 

6. Los medios y recursos que se utilizan para la educación son sólo eso. Si no tenemos un buen modelo educativo, un respeto por la educación, una buena formación de maestros/profesores (esta es una de mis responsabilidades que me preocupa intensamente) el sistema no avanza, todo  lo contrario. Un ordenador, como tal, no es ni bueno ni malo es sólo una máquina. No le tribuyamos la responsabilidad de todos los otros problemas que si que deberíamos solucionar con urgencia y que son previos. 

Por último decir, y supongo que de ello somos conscientes todos/as, que cuando hablamos de educación hablamos de material altamente sensible. Niños, niñas, jóvenes y también adultos que pretendemos que nos ayuden a crear un mundo mejor. Si es así, ¿por qué convertimos a la educación en un arma que sirve para todo menos para eso?. 

En los últimos meses me he cansado de leer en la red insultos a profesores por parte de los padres. Notícias que evidencian que cuando se toman decisiones políticas no se tiene en cuenta, para nada, el tiempo y los recursos que el profesoreado, los padres y la sociedad en general ha aportado. Una vez más se pierden por el camino todos aquellos profesionales, padres y estudiantado que han intentado hacer las cosas de otra manera. Los recursos económicos quizás, cuando los tiempos mejoren, prodremos recuperarlos pero los afectivos ya nunca más. Sabeis perfectamente que cuando alguien dedica mucho tiempo a un proyecto y los inputs que le llegan son todos negativos, al final, dejan de dedicarle esfuerzo. Eso es precisamente lo que está pasando en este momento. 

Dejadme terminar con el ruego, como personas preocupadas por el mundo que nos toca vivir, de que demos a la educación el valor y el lugar que se merece en el momento actual. De otro modo estamos condenados permanentemente a que el resto del mundo no tenga ningún problema en cargarnos "las culpas" de unos supuestos "pepinos" que ni eran españoles ni eran pepinos y, lo más grave, que no tengamos herramientas para contrarestarlos. 

By http://fernandezcoca.com

Me permito compartir algunos enlaces que ilustran, de algún modo, mi aportación. Espero que os sean útiles.

- Teixir i desteixir: els cinc canvies de Rigau a Ensenyament.

- L'alumne també crea coneixement.

- EduCat2.0 o cómo dar dos pasos atrás.
- La Escuela 2.0 en las diferentes Comunidades Autónomas.
- La Generalitat finiquita el plan de incorporación del portatil personal en clase.

Hoy me despido sonando The Coors "Dreams". Porque soñar en un mundo mejor sea lo único que no nos puedan arrebatar.

Feliz domingo y feliz descanso!!!.

A la Galàxia Learning un altre món és possible

Bon dia a totes i tots:

Els aconteixements dels deus darrers dies m'han portat a tornar abordar temes generals. Tot i que penso que és hora de continuar proposant formes pràctiques de millorar i canviar la realitat educativa encara em permetré fer algunes aportacions genèriques.

Avui, en arribar a casa, revisant els darrers tweets del vostre dia n'he trobat un que deia:

@marcvidal RT: @juancorbera No puedes parar las olas pero puedes aprender a surfear ...

Aquest tweet m'ha fet recordar un missatge que tenia aquest matí del meu amic @fernandezcoca que m'enviava una reflexió, a tall d'una entrevista que li havien fet per a una revista, sobre el poc preparada que està la gent en general. El poc que es documenten i la poca capacitat de fer les coses ben fetes.

Aquestes dues idees m'ha traslladat, de nou, als moviments d'aquests dies: #spanishrevolution, #acampada..., #indignados, ... però creieu que aconseguirem ser #implicados??.

Penseu que tothom té prou eines, capacitat d'anàlisi i capacitat de comprensió del tot el que està passant i per què passa?. Ara mateix no estaria segura de poder contestar afirmativament. Fer-ho em costaria una mica.

Revisant la realitat actual quines són les coses que jo crec que s'han de sotmetre a revisió?. Segur que pensareu que no dic res nou però deixeu-me tornar-hi a incidir. Crec que necessitem:

- Crear pensaments abans de que crear coneixement. Una cosa sense l'altra no és possible.

- Una vegada creat el coneixements tenir la capacitat de saber-lo entendre i aplicar-lo.

- Tenir la capacitat de compartir coneixement i fer realitat els conceptes de "xarxes de coneixement", intel·ligència distribuïda i saviesa digital. 

- Valorar la importància de compartir, contrastar, y construir conjuntament processos i projectes per a poder fer que l'educació esdevingui cada dia millor.

- No projectar "culpes" de manera permanent als demés sense assumir la pròpia responsabilitat tant des del punt de vista personal com professional.

Quines són aquelles coses que hem de contrarestar?:

- Una societat basada en l'èxit per l'èxit on el no esforç, la no preparació i la "sort" (a vegades poc nítida) passa per damunt de l'esforç, la formació i "legalitat".

- Uns mitjans de comunicació que creen opinió, bàsicament, per a dirigir els pensaments de la societat en una direcció determinada. Amb quin objectiu?. Normalment amb el d'orientar la visió del que està passant en una perspectiva determinada. Què és notícia, que és actualitat, que és important, ... té més a veure amb interessos particulars que amb el bé comú.

- Uns líders que tenen moltes dificultats per a "dirigir" la situació actual. La falta de preparació per al lideratge i la comunicació i, sovint, la falta de perspectiva impedeix que la societat evolucioni en termes de millora.

La capacitat que les societats occidentals han tingut de generar Bubbles (bombolles) (tecnològica, immobiliària i fins i tot educativa) fa que estem, de manera permanent, en una situació etèria. Sense base i sense fonament. Mireu de quina forma més gràfica es pot explicar com una bombolla impedeix avançar en la formació d'una societat:

http://www.youtube.com/watch?v=N7P2ExRF3GQ&sns=fb

Per acabar dir que els qui ens dediquem a l'Educació hem d'assumir definitivament dues coses fonamentals:

1. El món canvia i canviarà a gran velocitat. No podem perdre el temps discutint quins són els continguts que hem de transmetre. El que necessiten els estudiants són eines per a entendre un món en evolució permanent i accelerada. El moviment 15M només és el primer pas de tots els canvis que vindran. Canvis basats en el coneixement i en la no violència. Penseu, aprendre a surfejar, les onades hi seran sempre.
2. L'educació ara més que mai esdevé la clau per a transformar la societat. L'important no és ja tenir riquesa. La distribució d'aquesta canvia també a gran velocitat. La nostra supervivència en condicions al món actual té a veure, clarament, amb la nostra consciència individual i col·lectiva i amb la nostra capacitat de generar coneixement. Què és el fonamental?. Quina és la nostra responsabilitat individual?.

Totes i tots hem d'assumir aquest repte i fer-ho més enllà de les polítiques educatives i dels recursos que s'assignin a l'educació. Exemples com l'EABE11 que s'ha dut a terme aquest cap de setmana a Casares (Màlaga) y que ha aplegat a 300 persones o la trobada de Novadors'11 que es durà a terme a Sagunt (València) els dies 1 i 2 de juliol són clars exemples d'estratègies de compartició de coneixement i de generació compartida de saviesa digital. El més important no és tenir molts de recursos, el fonamental és tenir projectes, implicació i capacitat de comunicació. El recursos són a més a més.

Avui em despedeixo sonant Antònia Font amb Wa Yeah. Un exemple de com crear i inventar mons. Un altre món és possible. Serà la nostra responsabilitat construir-lo.

Bona nit!!

El Pensament de la Galàxia Learning. Més enllà de l'amnèsia social.

El pensador (A. Rodin)

Bon dia de dissabte a totes i tots:

Des de que he acabat de treballar aquesta tarda que no he deixat de pensar en com podria transmetre tot el que he vist avui a molta distància física però amb la immediatesa que em faciliten les xarxes socials des de que sóc a Vancouver. Un dia més el Facebook i el Twitter m'han permès tenir informació en temps real. I quan dic real em refereixo al mateix temps en que s'han produït els fets. 

Mentre nedava durant 45' he pogut pensar, suspesa damunt de l'aigua (una sensació molt relaxant per acabar el dia), intentant articular un discurs coherent a la meva ment per a després traslladar-lo en forma de post. La primera conclusió a la que he arribat és què avui en tindria prou amb dues paraules:

PERPLEXITAT

TRISTESA


Les dues per fer evident el poc que hem evolucionat els humans en perdre sovint la capacitat de l'ús de la paraula i de la raó.

Però clar, ja sabeu que jo sóc una persona que he d'argumentar els pensaments que transmeto així que miraré de fer-ho:

La meva perplexitat és perquè els poders públics no han tingut cap més idea que utilitzar, o això és el que han transmès els mitjans de comunicació?, l'excusa del partit de Champions de demà per mirar de desallotjar la Plaça Catalunya de Barcelona. Quan he sentit l'argument no m'ho podia creure. Que té a veure una cosa amb l'altra?. Segurament res!! i una vegada més m'ha donat la sensació de la poca consideració que ens tenen els governants. De veritat ens creuen tan ignorants?.

La meva tristesa ha aparegut a continuació quan han començat a donar la volta al món les imatges del que estava passant a Barcelona. Tan poc que costa donar una imatge de país modern, democràtic i que en els darrers 30 anys ha donat un salt qualitatiu i quantitatiu gegant. N'hi ha pocs a Europa que s'hagin esforçat tant i hagin aconseguit tan bons resultats. Una vegada més, allò negatiu és notícia. Les coses bones y positives és com si no tinguessin seguidors. Una pena!!.

A partir d'aquestes dues sensacions he mirat de recollir informació, millor dit, guardar-la a mida que ha anat arribant, i que té diferents enfocs. No els comentaré, senzillament us els poso per si voleu donar-hi un cop d'ull. Al final em permetré fer una petita reflexió.

El que ha passat a Barcelona i el que ens han tramès:

Així començava el dia.

[Font: http://yfrog.com/z/h3wj1wfj]

Així es complicava el dia.

[Font:http://www.youtube.com/watch?v=Geg_6Xoy04s&sns=fb]

Al final de la jornada apareix aquest manifest que diu que representa a "La Majoria Silenciosa" [molt interessant llegir no només els punts sinó també els comentaris]:

Nosaltres si que estem indignats. [Font: e-notícies].

I a mida que s'anaven precipitant els aconteixements la premsa internacional se'n feia resó (literalment a l'altre extrem del món). Per exemple:

- The Sidney Morning Herald (Austràlia).

El que diuen els responsables polítics com a titulars: "Felip Puig diu que tornaria a donar l'ordre si es repeteix la situació". [Font: ara.cat].


L'editorial de El País també ho plasma: 15M de ida y vuelta.

Y finalment dues maneres d'explicar una realitat no comparables amb la forma i la profunditat però si en una part del discurs: 

• Una des del punt de vista dels mitjans de comunicació amb Andreu Buenafuente, m'ha emocionat us recomano que la mireu i l'escolteu.

• I l'altra, ja per acabar, en forma de reflexió sobre el 15M. José Luís San Pedro conjuntament amb testimonis de la gent del carrer articulen un discurs exemplificador.

El contingut d'aquest darrer document és el que ha inspirat el títol del post d'avui. Si volem que la societat millori i pretenem que el món avanci i sigui cada dia millor hem de ser capaços de construir un pensament individual i també un de col·lectiu. He intentat aprofitar el dia d'avui per a mostrar una manera de documentar una situació des de diferents punts de vista. Jo no he deixat de tenir el meu propi però intentant poder-lo fonamentar des de diferents perspectives. Aquesta, precisament, ha de ser la missió de l'educació. Ajudar a construir pensaments. Si no ho fem així estem abocats a un món sense expectatives i per tant sense futur.

És necessari passar com diu San Pedro "de l'amnèsia social al desenvolupament personal".

Acabaré amb una idea que al final del dia (vostre) ha aparegut al Twitter: "els #indignats es converteixen en #implicats". Que aquesta implicació ens ajudi a créixer com a societat i com a país.

Em despedixo sonant "Nessun Dorma" de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini. Es temps d'estar desperts i no dormir en els llorers del passat.

Bona nit!

La Galàxia Learning. Hipotecar l'educació, un pont cap a un no lloc

Bon dia per a totes i tots:

Tornem a trobar-nos en aquest espai després d'uns dies d'obligada reflexió sobre els fets de la setmana passada, els resultats de les eleccions, i la realitat immediata que ens envolta i ens recorda, cada dia, que no ens podem aturar. Hem de seguir i seguir sense defallir per a poder anar perfilant camins i dreceres i, per què no, algun aturador per a que el nostre caminar no ens esgoti.

Altra vegada, des de la distància, voldria fer una anàlisi-reflexió de la situació actual. Per a fer-la em referiré a algun fet concret i em centraré, com sempre, en la importància que té l'educació i que no estic segura que siguem capaços, tots i totes, de donar-li.

Deia el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901), a la darrera estrofa d'un poema que portava per títol "Humoradas", inclòs a la seva faula Las dos Linternas:

".../...

En este mundo cruel 

Nada es verdad ni es mentira

Todo es según el color

del cristal con que se mira"

Ja sabeu, tan bé com jo, que estem a l'era de la informació. Immeditesa, accessibilitat, actualització constant, renovació permanent, ... i molts més qualificatius que hi podríem posar. Qui crea aquesta informació, qui la difon, amb quin objectiu, i quan i com es crea i es difon serien una sèrie de preguntes que ens hauríem de fer de manera permanent. De la mateixa manera, hem de poder transmetre als nostres estudiants la capacitat d'usar les eines i tenir els criteris suficients per a poder interpretar totes aquelles dades (amb qualsevol dels formats) a les que tenen accés.

Font: El País

Font: El País

Si m'ho permeteu avui faré servir com a exemple unes dades recents. Si recordeu les notícies de darrera hora del diumenge passat i els titulars de tota la premsa del dilluns tots ells parlaven d'un territori tenyit de blau. Aquest és el missatge "metafòric" per a il·lustrar als partits que sembla que han guanyat les eleccions i, a més, ho han fet per aclaparadora majoria.

Si seguim rebuscant entre la informació que ens arriba segur que trobarem altres enfocs i altres dades que ens poden ajudar a contrastar-ho. De fet, el mateix dilluns tenia accés, com suposo que molts/es de vosaltres, a una altra visió de les dades del que havia passat. Aquesta segona segurament no ens porta a fer unes afirmacions tan contundents.

Font: http://twitpic.com/51ftfm

Mentre llegiu el post mireu les dues imatges i penseu en el vostre paper formador per a poder ensenyar al vostre estudiantat el valor de la diversitat d'informació, de criteri i de visió. D'una altra manera estem avocats a tenir el criteri dels mitjans de comunicació i no tenir-ne un de propi. Això, un sistema educatiu i formatiu que es preciï no deu ni es pot permetre.

D'altra banda, també com a educadors, fixeu-vos bé que sembla que després de les eleccions del diumenge passat és com si els moviments de #acampada... i #spanishrevolution s'haguessin esvaït. Han deixat de ser notícia. Com si els resultats d'aquesta consulta hagin estat totalment el contrari del que es pretenia amb les protestes. Creieu, si mireu la gràfica, que ha estat així?. No us sembla que aquesta és només la imatge que ens han intentat vendre?.

Per a reflexionar sobre quan malament està la situació actual em permeto compartir amb vosaltres el testimoni d'una persona que està intentant convertir una situació personal irreversible en una oportunitat. Quan l'he llegit no he pogut evitar pensar que si aconseguissim que el nostre vidre particular ens ajudés a transformar les amenaces en oportunitats tot aniria molt millor. Som professionals de l'educació i aquesta és una de les nostres responsabilitats. L'article porta per títol: ¿Cómo voy a quejarme yo?. Que la situació sigui adversa no vol dir que no tingui solució, per complicada que aquesta sigui. 

L'altre punt de reflexió és la necessitat de no hipotecar l'educació. Que hi hagin retallades econòmiques no ha d'implicar, per a res, defugir de les nostres responsabilitats. Hem de tenir en compte que el veritable valor del sistema educatiu és el nostre coneixement, el de totes i tots, el que hem d'aportar-hi. No fer-ho amb l'excusa de què "des de fora" no ens considera important només ens portarà a un "no lloc". O sigui, a que el nostre país i el nostre estat cada dia tinguin menys capacitat de reacció i, en definitiva, a que deixem de tenir una realitat i visió personal per a passar a tenir-ne una de mediàtica i amb una mica de mala sort la política correcta que marca cada moment.

És veritat que els temps no són fàcils però que canviïn de color només dependrà del color amb el que serem capaços d'interpretar-los i de viure'ls. El nostre!!. Quin és el vostre color?.

Avui em despedeixo sonant Cyndi Lauper "Time after time". Comportarem que les històries es vagin repetint una i altra vegada sense fer-hi res?. No ens ho podem permetre!!. 

Bona nit!!