La rebel·lió del coneixement

Bon dia a totes i tots


Bon cap de setmana de carnestoltes. Espero que el gaudiu. Aquí no el celebren.

La veritat és que ja veieu que tots els temes TIC dels que parlem darrerament estan de moda i no paren d'aparèixer articles i informació que en fan referència.

Avui, però, em veig obligada a no parlar d'una eina TIC en concret sinó d'un tema més general. El coneixement, en majúscules. Un coneixement que es crea i es distribueix de moltes maneres però pot ser les dues manifestacions per excel·lència d'aquest les trobem a l'educació i a la cultura. Quantes i quantes vegades hem sentit aquell discurs polític de que la base de qualsevol societat i la forma d'avançar és millorant la seva educació i la seva cultura?. Pot ser també perquè acabo de tornar de veure una representació de dansa contemporània que m'ha semblat realment espectacular. Aquest mes es fa un festival internacional de dansa aquí a Vancouver.

Segur que tots recordeu quan anàveu a l'Institut i alguns/es, inclús a la universitat, el llibre d'Ortega y Gasset "La rebelión de las masas". Ens el feien llegir a l'assignatura de Filosofia. Si feu una mica de memòria l'argument del llibre es basa en "l'home-massa". A principis del segle XX aquest és un concepte nou però les coses que utilitzava per a definir-lo no estan tan lluny de la realitat actual. Aquest home és el producte d'una època d'estabilitat econòmica i política, de comoditats i d'organització pública. Aquest món que rodeja a aquest home-massa és limita, únicament, a alimentar els apetits d'aquest. Aquests poden ser infinits i créixer de manera exponencial (és el que jo afegiria). Pot ser acaba una fase social en la que no només hem d'esperar que els altres solucionin els nostres problemes i financin els nostres projectes.

L'explicació a moltes de les coses que estan  passant actualment, des del punt de vista social, pot ser és perquè ens haurem quedat a l'home-massa. Estem tan acostumats a que tot ens anava bé i que havíem estat, durant els 15 darrers anys vivint al "mundo de Yupi".  Crec que això s'ha d'acabar i que hem d'aconseguir que la revolució silenciosa no s'aturi i l'arma més poderosa que tenim per a evitar que els nostres líders, recordo que nosaltres els hem triat, és el coneixement.

M'he decidit a abordar aquest tema perquè m'he passat la setmana llegint notícies de les retallades en tot perquè estem en crisi principalment a l'educació, a la cultura i també a la sanitat. Només a la "línia de flotació" (si em permeteu l'expressió) de totes les polítiques socials. Allò que fins fa poc temps (tres anys?) havia diferenciat al mal anomenant primer món de la resta. Però la gota que ha fet vessar el got ha estat llegir un article de l'Avui que ha sortit mentre dormíeu que han titulat "La cultura es rebel·la" sobre la retallada del 20% en els pressupostos de cultura. 

Si el món de l'educació el conec bé, ahir us dia que fa 23 anys que hi treballo, el de la cultura també. Fa 16 anys que em dedico a la gestió cultural com aportació desinteressada a aquest món en el que visc. Com us deia a un post anterior he estat presidenta i ara vicepresidenta de l'Agrupació Musical Senienca. Amb molt de coneixement de causa us puc dir que si el món educatiu està poc considerat el de la cultura d'associacionisme, que és la principal xarxa de producció cultural del nostre país, per a que contar-vos. Podria estendrem molt i molt en aquest tema però avui no és el meu objectiu. Per ser molt sintètica i clara com solc ser només algunes qüestions a tenir en compte per a poder contestar convenientment el discurs polític i mediàtic en aquest sentit:

1. Hi ha crisi econòmica, estem d'acord, però qui i què l'ha provocada?, els ciutadans i ciutadanes que passen el més cobrant només 1000 € i se'n surten?. Crec que no. Jo diria que aquests precisament podrien donar classes de finances a molts dels dirigents i economistes que s'hi dediquem professionalment.

2. Hem de retallar tots els pressupostos però jo em pregunto: per què comencem per cultura i educació?. Si féssim on ordre de prioritats per a què necessitem, en ple segle XXI, invertir en armament?, per què no podem racionalitzar l'estructura administrativa que ens governa?, per què no podem retallar els privilegis d'algunes de les persones que, democràticament, hem triat per a que ens representin, ...?.

3. L'educació és important però no podem contractar més personal per atendre millor les necessitats en aquest sentit. Què passaria si reviséssim en quines condicions s'han atorgat, posem per cas, tot els concursos dels darrers quinze anys?.

4. La cultura és fonamental però comportem fer obres faraòniques com el Palau de les Arts de València o que del cas Millet (Palau de la Música) ja no se'n parli. D'on han sortit els diners per a construir l'edifici o que s'han fet els diners que han desaparegut del Palau. Us imagineu tots aquests recursos invertits en projectes educatius i culturals?. És culpa nostra que aquests diners s'hagin utilitzat malament?. Segurament si perquè ho hem permès. Si sou culturalment actius haureu vist que a les programacions del Palau, per exemple, aquests darrers anys bàsic ament actuaven formacions dels països de l'est. Us imagineu el que els devien pagar?. Segur que una misèria mentre els diners s'usaven per a coses que res tenien a veure amb la seva finalitat. Per què no analitzem totes les grans mogudes culturals que s'han fet, posem, en els darrers quinze anys?, i mirem només quin ha estat el catxet i les condicions dels comissaris/àries de les principals exposicions. Sense conèixer-ho estic segura que ens quedaríem de pedra.

La conclusió de tot això és que tant l'educació, com la cultura, com la remuntada de la crisi actual ha de passar per cadascun de nosaltres individulament per a configurar xarxes que ens permetin sumar coneixement per a poder trobar solucions. El problema no és tant les retallades econòmiques, que també, el problema són o som els homes/dones-massa. Aquells/es que es dediquen només a queixar-se i no són capaços/es d'actuar.

Com de tot s'aprén a la vida la meva experiència de gestió cultural m'ha ensenyat moltes coses que puc compartir breument i que crec que puc considerar-les principis universals, o sigui, que ens poden ser útils en totes les situacions:

1. La unió fa la força, sempre i sense cap dubte.

2. Un bon projecte, ben fonamentat i viable sempre té futur.

3. La feina ben fet és la millor carta de presentació i la millor garantia de credibilitat.

4. La compensació és aconseguir sumar i mai restar. Convèncer a la gent per a que participi i a col·labori en el teu projecte.

5. Les administracions són necessàries, sense cap dubte, elles gestionen els recursos. Tot hi així si no tenim un projecte no podem esperar res.

7. Mentre les coses han anat "molt bé" ens hem dedicat, educativament i culturalment, a competir. A aspirar aconseguir més coses que el veí. Això si que no fa la força.

8. Mai demanar recursos per a no fer una activitat o per a poder fer-la amb un 20% i l'altre 80% dedicar-lo a coses que no tenen res a veure. Alguns/es d'això n'han fet una forma de vida.

.../...

N. I sense cap dubte dosis infinites d'il·lusió, motivació, dedicació i respecte. La clau fonamental.

Personalment tinc la satisfacció de fer coses per als demés, pel gust de fer-les (una experiència totalment recomanable). Dedicant una part del meu temps de lleure a pensar i a organitzar projectes i actes que tinguin com a objectiu que la cultura i l'educació siguin cosa de tots/es. També a recórrer totes les vegades que ha calgut i caldrà els despatxos dels polítics mirant de convèncer-los de que tant una com l'altra són una inversió mai una despesa. Ara com ara, però, és com si pretenguessin donar-li la volta i hem temo que com sempre "pagaran justos per pecadors" (fent menció a la filosofia popular). El coneixement compartit i distribuït ens ha d'ajudar a impedir-ho.

Em despedeixo amb una cita de Paulo Cohelo:

"El guerrero de da cuenta de que hay dificultades 

con las que no contaba.

Si espera el momento idóneo, no saldrá nunca del sitio

porque mucha gente se pasa la vida diciéndole

que es una locura hacer lo que pretende.

El guerrero entonces usa un poco de su locura porque, 

tanto en la vida como en el amor no es posible preverlo todo"

De la columna periodística "El guerrero de la luz y su mundo"

Amb el convenciment, a pesar de les circumstàncies, de que sempre val més treballar per l'amor que no per la guerra. Aquesta ha de ser només una metàfora.

Bona nit!

A Déu no li agraden els iPhone

Bon dia!!

Aquest matí quan anava cap a la UBC llegint el diariet que donen al metro, com aquí, m'ha critat l'atenció una notícia curta que m'ha suggerit aquest títol. Tot el dia que li dono voltes perquè, clar, és un títol provocador però finalment he decidit que per què no?.

Us explico la notícia. Deia que el Vaticà havia prohibit, expressament, poder-se confesar utilitzant l'iPhone i l'iPad. La qüestió és que m'ha fet pensar que cap dia haviem parlat del tema religió. En realitat, no tant de religió com de la formació ètica i moral que necessita tota societat. Perquè, en necessita no?.

Vaig a intentar compartir el meu punt de vista sobre el tema. Els que tenim una edat, jeje, quan anavem al cole teniem una assignatura que es deia "Formación cívico social". De fet, jo la vaig tenir a primer de primària, ja us podeu imaginar. Guardo el llibre com una veritable joia. Quan el llegeixes no et pots creure que a unes personetes de 6 anys els expliquessin aquelles coses. Com comportar-se amb la gent més gran, com caminar pel carrer, que fer quan entres a un lloc, quines coses estàn ben fetes i quines no respecte a la resta de gent, etc. A més, jo vaig tenir una educació bàsica encara amb una component religiosa important. La política ja estava molt "difuminada" llavors. Estic parlant de finals dels anys 70. La dictadura Franquista ja havia acabat.

Feta aquesta petita introducció voldria parlar-vos del paper de les religions en el procés educatiu del món actual.

Com suposo que molts/es de vosaltres la nostra formació bàsica no ha estat exempta de formació religiosa. Almenys la meva no hi ha estat. Jo no puc dir que la meva família sigui religiosa però si que s'han preocupat de què rebéssim els sagraments quan tocava. Dit això, fa temps que vaig descobrir que una cosa són les religions i l'altra molt diferent les esglésies. La forma d'organitzar les creences d'una comunitat no tinc clar que necessiti d'una estructura de gestió com seria una església.

Jo sóc una gran amant de l'antic d'Egipte (lamento molt tots els darrers esdeveniments). La questió és que quan vaig visitar aquest país en mig d'una explicació del temple de Hatshepsut [l'única faraona de l'antic Egipte] de repent, amb uns altres noms i un altre context, és com si ens estéssin explicant l'Antic Testament. Si ho penseu un moment no era tan extrany. De fet l'evolució dels pobles, de les cultures i de les religions ha anat de manera paral·lela. Llàstima que pel camí els interessos d'uns i d'altres han transformat la religió en una arma que els ha permès justificar les atrocitats més grans de la història de la humanitat.

Sent així quin paper li podem atorgar a la religió, qualsevol d'elles, en termes educatius?. Com sempre en el punt mig deu estar la bona mesura.

Si jo penso en la "formación del espíritu nacional" que feien a l'escola (a la que jo vaig viure ja no) durant l'època de la dictadura clarament estaven adoctrinant a les noves generacions per a poder perpetuar una ideologia i un poder. De la mateixa manera si repasseu una mica la història de les religions, d'una forma o d'una altra també han pretès el mateix. En definitiva, tots intenten adoctrinar, mai més ben dit. Hi ha una pel·lícula, Agora de Alejandro Amenabar, que em va encantar pel tractament que fa de les religions i també de la imatge de les dones a aquella època. Vaig pensar que jo, dona convençuda de ser-ho, no hagués pogut sobreviure a aquells moments perquè m'hauria revoltat.

He estat a diferents països del món amb religions molt diferentes i crec que aquestes marquen, sense cap dubte, el caràcter d'aquests pobles. Calvinistes, luterans, catòlics, mormons, islamistes, induistes, budistes, ... La pregunta que m'he fet moltes vegades és: realment quants déus hi deu haver?. Un sol?. Un per a cada religió?. La qüestió és que aquest Déu de cada religió fa que els seus seguidors es comportin d'una forma o d'una altra en funció de les seves directrius així que mireu si és important. Diria que fonamental.

Segur que heu sentit a la gent més gran dir que quan la religió tenia més influència en el dia a dia i en les persones el món funcionava molt millor. Realment creieu que el fet de la confessió, com a tal acte, és important que es faci de manera presencia o per l'iPhone o l'iPad?. Segurmament l'imporant, com sempre en educació, és el missatge que transmetem i no el canal que utilitzem per a transmetre'l. L'important és qui hi ha a l'altre costat i la seva capacitat d'escoltar, d'entendre i de posar-se en el teu lloc. Cosa bastant complicada tenint en compte que moltes de les religions converteixen als seus "pastors" en éssers "asocials" en el sentit de què estan empenyats en no deixar-los dur una vida com la d'un ciutadà o ciutadana "normal". Moltes de les seves restriccions "professionals" m'han semblat sempre contra natura. Per aquesta raó es deuen produir tantes alteracions de la conducta que d'ells seria d'esperar. Que dir, ja, de que les dones no tinguin permès l'accès al saserdoci. Més increible encara en els moments que estem vivint.

El nostre és un estat aconfessional però on l'església catòlica encara pretén tenir un paper important. Vist el comentari de l'article i el paper de les TIC's a la societat actual podriem calificar-lo de totalment anacrònic. Des del punt de vista de l'educació pública també sempre he pensat que no té massa sentit que la nostra Constitució ens declari un estat no confessional i després concerti tants centres religiosos (fins a un 80%). Si si, ja sé que econòmicament acostumen a demostrar que encara els surt a compte. El que no sé si socialment ens hi surt tant. A l'educació pública segur que no.

Penso que la crisi de valors de la que es sol culpar a la "no religió" (si em permeteu l'expressió) i a la tecnologia especialment des de que existeix INTERNET té poc a veure ni amb una cosa ni amb l'altra. Té més relació amb cadascú de nosaltres mateixos. Aquest també és un repte de l'educació actual.

Hem d'aconseguir formar a les noves generacions per a que es coneixin a ells/es mateixos/es i siguin capaços de poder decidir, lliurement, que és el que millor els convé com a persones i com a ciutadans/nes de la societat del coneixement. Si aquest convindre té a veure amb una confessionalitat o amb un ús de la xarxa en un grau elevat no ha de significar cap problema sempre i quan tinguin consciència de per què? i/o per a què?. Aquesta és la nostra missió com a educadors.

Hi ha un principi que jo crec que és universal i que és la clau per a respectar-te a tu i respectar a la resta de la humanitat. Allò que no ho vulguis per a tu tampoc no ho vulguis per als demès.

Acabo amb una cita de la filosofia ZEN: "Nosaltres som els autors de cada proper moment" del llibre de Chris Prentiss (2006): Zen i l'art de la felicitat.

Avui em despedeixo amb música clàssica: Música Aquàtica de Friedrich Händel.

Bona nit!!