La rebel·lió del coneixement

Bon dia a totes i tots


Bon cap de setmana de carnestoltes. Espero que el gaudiu. Aquí no el celebren.

La veritat és que ja veieu que tots els temes TIC dels que parlem darrerament estan de moda i no paren d'aparèixer articles i informació que en fan referència.

Avui, però, em veig obligada a no parlar d'una eina TIC en concret sinó d'un tema més general. El coneixement, en majúscules. Un coneixement que es crea i es distribueix de moltes maneres però pot ser les dues manifestacions per excel·lència d'aquest les trobem a l'educació i a la cultura. Quantes i quantes vegades hem sentit aquell discurs polític de que la base de qualsevol societat i la forma d'avançar és millorant la seva educació i la seva cultura?. Pot ser també perquè acabo de tornar de veure una representació de dansa contemporània que m'ha semblat realment espectacular. Aquest mes es fa un festival internacional de dansa aquí a Vancouver.

Segur que tots recordeu quan anàveu a l'Institut i alguns/es, inclús a la universitat, el llibre d'Ortega y Gasset "La rebelión de las masas". Ens el feien llegir a l'assignatura de Filosofia. Si feu una mica de memòria l'argument del llibre es basa en "l'home-massa". A principis del segle XX aquest és un concepte nou però les coses que utilitzava per a definir-lo no estan tan lluny de la realitat actual. Aquest home és el producte d'una època d'estabilitat econòmica i política, de comoditats i d'organització pública. Aquest món que rodeja a aquest home-massa és limita, únicament, a alimentar els apetits d'aquest. Aquests poden ser infinits i créixer de manera exponencial (és el que jo afegiria). Pot ser acaba una fase social en la que no només hem d'esperar que els altres solucionin els nostres problemes i financin els nostres projectes.

L'explicació a moltes de les coses que estan  passant actualment, des del punt de vista social, pot ser és perquè ens haurem quedat a l'home-massa. Estem tan acostumats a que tot ens anava bé i que havíem estat, durant els 15 darrers anys vivint al "mundo de Yupi".  Crec que això s'ha d'acabar i que hem d'aconseguir que la revolució silenciosa no s'aturi i l'arma més poderosa que tenim per a evitar que els nostres líders, recordo que nosaltres els hem triat, és el coneixement.

M'he decidit a abordar aquest tema perquè m'he passat la setmana llegint notícies de les retallades en tot perquè estem en crisi principalment a l'educació, a la cultura i també a la sanitat. Només a la "línia de flotació" (si em permeteu l'expressió) de totes les polítiques socials. Allò que fins fa poc temps (tres anys?) havia diferenciat al mal anomenant primer món de la resta. Però la gota que ha fet vessar el got ha estat llegir un article de l'Avui que ha sortit mentre dormíeu que han titulat "La cultura es rebel·la" sobre la retallada del 20% en els pressupostos de cultura. 

Si el món de l'educació el conec bé, ahir us dia que fa 23 anys que hi treballo, el de la cultura també. Fa 16 anys que em dedico a la gestió cultural com aportació desinteressada a aquest món en el que visc. Com us deia a un post anterior he estat presidenta i ara vicepresidenta de l'Agrupació Musical Senienca. Amb molt de coneixement de causa us puc dir que si el món educatiu està poc considerat el de la cultura d'associacionisme, que és la principal xarxa de producció cultural del nostre país, per a que contar-vos. Podria estendrem molt i molt en aquest tema però avui no és el meu objectiu. Per ser molt sintètica i clara com solc ser només algunes qüestions a tenir en compte per a poder contestar convenientment el discurs polític i mediàtic en aquest sentit:

1. Hi ha crisi econòmica, estem d'acord, però qui i què l'ha provocada?, els ciutadans i ciutadanes que passen el més cobrant només 1000 € i se'n surten?. Crec que no. Jo diria que aquests precisament podrien donar classes de finances a molts dels dirigents i economistes que s'hi dediquem professionalment.

2. Hem de retallar tots els pressupostos però jo em pregunto: per què comencem per cultura i educació?. Si féssim on ordre de prioritats per a què necessitem, en ple segle XXI, invertir en armament?, per què no podem racionalitzar l'estructura administrativa que ens governa?, per què no podem retallar els privilegis d'algunes de les persones que, democràticament, hem triat per a que ens representin, ...?.

3. L'educació és important però no podem contractar més personal per atendre millor les necessitats en aquest sentit. Què passaria si reviséssim en quines condicions s'han atorgat, posem per cas, tot els concursos dels darrers quinze anys?.

4. La cultura és fonamental però comportem fer obres faraòniques com el Palau de les Arts de València o que del cas Millet (Palau de la Música) ja no se'n parli. D'on han sortit els diners per a construir l'edifici o que s'han fet els diners que han desaparegut del Palau. Us imagineu tots aquests recursos invertits en projectes educatius i culturals?. És culpa nostra que aquests diners s'hagin utilitzat malament?. Segurament si perquè ho hem permès. Si sou culturalment actius haureu vist que a les programacions del Palau, per exemple, aquests darrers anys bàsic ament actuaven formacions dels països de l'est. Us imagineu el que els devien pagar?. Segur que una misèria mentre els diners s'usaven per a coses que res tenien a veure amb la seva finalitat. Per què no analitzem totes les grans mogudes culturals que s'han fet, posem, en els darrers quinze anys?, i mirem només quin ha estat el catxet i les condicions dels comissaris/àries de les principals exposicions. Sense conèixer-ho estic segura que ens quedaríem de pedra.

La conclusió de tot això és que tant l'educació, com la cultura, com la remuntada de la crisi actual ha de passar per cadascun de nosaltres individulament per a configurar xarxes que ens permetin sumar coneixement per a poder trobar solucions. El problema no és tant les retallades econòmiques, que també, el problema són o som els homes/dones-massa. Aquells/es que es dediquen només a queixar-se i no són capaços/es d'actuar.

Com de tot s'aprén a la vida la meva experiència de gestió cultural m'ha ensenyat moltes coses que puc compartir breument i que crec que puc considerar-les principis universals, o sigui, que ens poden ser útils en totes les situacions:

1. La unió fa la força, sempre i sense cap dubte.

2. Un bon projecte, ben fonamentat i viable sempre té futur.

3. La feina ben fet és la millor carta de presentació i la millor garantia de credibilitat.

4. La compensació és aconseguir sumar i mai restar. Convèncer a la gent per a que participi i a col·labori en el teu projecte.

5. Les administracions són necessàries, sense cap dubte, elles gestionen els recursos. Tot hi així si no tenim un projecte no podem esperar res.

7. Mentre les coses han anat "molt bé" ens hem dedicat, educativament i culturalment, a competir. A aspirar aconseguir més coses que el veí. Això si que no fa la força.

8. Mai demanar recursos per a no fer una activitat o per a poder fer-la amb un 20% i l'altre 80% dedicar-lo a coses que no tenen res a veure. Alguns/es d'això n'han fet una forma de vida.

.../...

N. I sense cap dubte dosis infinites d'il·lusió, motivació, dedicació i respecte. La clau fonamental.

Personalment tinc la satisfacció de fer coses per als demés, pel gust de fer-les (una experiència totalment recomanable). Dedicant una part del meu temps de lleure a pensar i a organitzar projectes i actes que tinguin com a objectiu que la cultura i l'educació siguin cosa de tots/es. També a recórrer totes les vegades que ha calgut i caldrà els despatxos dels polítics mirant de convèncer-los de que tant una com l'altra són una inversió mai una despesa. Ara com ara, però, és com si pretenguessin donar-li la volta i hem temo que com sempre "pagaran justos per pecadors" (fent menció a la filosofia popular). El coneixement compartit i distribuït ens ha d'ajudar a impedir-ho.

Em despedeixo amb una cita de Paulo Cohelo:

"El guerrero de da cuenta de que hay dificultades 

con las que no contaba.

Si espera el momento idóneo, no saldrá nunca del sitio

porque mucha gente se pasa la vida diciéndole

que es una locura hacer lo que pretende.

El guerrero entonces usa un poco de su locura porque, 

tanto en la vida como en el amor no es posible preverlo todo"

De la columna periodística "El guerrero de la luz y su mundo"

Amb el convenciment, a pesar de les circumstàncies, de que sempre val més treballar per l'amor que no per la guerra. Aquesta ha de ser només una metàfora.

Bona nit!

L'escola 2.0. La revolució silenciosa (I)

Hola a totes i tots:

El post avui arribarà puntualment no com ahir jeje!!. Diguem que va ser una dia complicat per allò de que qui no té memòria després paga les conseqüències. Per resumir-ho molt quan vaig arribar a casa NO tenia claus per a entrar uffff!!. Gràcies Anna per acollir-me. Eres un sol ;-).

Encara que no ho cregueu avui tinc apuntats al meu paper que m'acompanya diàriment per anotar idees per a post 6 temes i títols diferents. Evidentment que no en parlaré de tots tranquis!!.

L'entrevista que Cuní li ha fet a la Consellera d'Educació Irene Rigau ha donat molt de si a tots els forums on estic subscrita. Ha generat tantes visions diferents del tema que finalment he decidit aprofitar una síntesi de tots ells per a explicar-vos que en penso de tot plegat. De tot el que he pogut llegir avui tinc visions des de tots els àmbits: pares/mares, professorat, tècnics, informàtics, especialistes en tecnologia i clar, l'entrevista que he sentit aprofitant que m'ha arribar l'enllaç de la web de TV3.

Us explico com he sentit l'entrevista. M'he posat els auriculars i sense veure la imatge he sentit les preguntes i les respostes. Si no fora perquè sabia que estava feta aquest mateix matí hagués dit que sentia un discurs de fa .... posem 20 anys?. La veritat que no tant pel que dia, en algunes coses podria fins i tot estar-hi d'acord, sinó pels arguments educatius i pedagògics que utilitzava per a poder justificar-ho. M'ha fet l'efecte de sentir aquell discurs de la meua iaia de "la letra con sangre entra" i aquell altre de què l'important són els continguts. Quantes hores invertides per tots i totes i quants intents de canvi i de millora durant les dues darreres dècades per arribar a aquest punt. Quina llàstima!!. Pel camí, com sempre, ni una sola dada empírica que sustentés tot el discurs polític. També un clàssic.

El nostre sistema educatiu, no només el català sinó també l'espanyol, s'ha caracteritzat per no fer recerca educativa sistemàtica i tenir que utilitzar com a referència les dades de l'OCDE i dels informes PISA que aquests fan. Que estan molt bé i jo els utilitzo sovint però ja vaig dir en un post anterior que per a mi tenen problemes greus de contextualització. A més, tot govern que es preciï té un sistema de recollida de dades de manera longitudinal per a poder demostrar que les coses avancen, o no, en una direcció determinada. No una foto fixa d'un moment sinó dades reals any a any. Ara és molt difícil poder demostrar que ens hem equivocat o hem encertat perquè, en realitat, els canvis polítics dels darrers temps que han estat cicles, com a molt de 8 anys, no ens deixen temps suficient per analitzar res en profunditat i seriosament.

Primer, en llegir els missatges d'uns i altres i veient el que dien:

- Pares: reclamant el seu dret a exigir una escola moderna, actual i tecnològica.

- Professorat: dient la reforma que bé altra vegada quan ni molt menys estaven consolidades les anteriors. Que hen fet per a merèixer això?.

- Tècnics informàtics: que han viscut en primera persona la configuració de xarxa i els equipaments dels centres de l' 1 x 1 que es pregunten qui va dimensionar allò per a invertir una quantitat indecent de diners en una cosa que es podia resoldre de forma més barata i més fàcil.

- Els proveidors de continguts: que ja s'estan imaginant tornar a l'època dorada quan tenien un públic captiu en forma de consumidors de llibres de text i material didàctic.

- Uns polítics: que han decidit, una vegada més, salvar al món en forma de projecte educatiu sense tenir en compte per a res que estem parlant de persones que senten, pensen i necessiten ser considerades. Totes elles!!.

Feta aquesta proximació rapidíssima he trobat a faltar alguna cosa fonamental. Ningú en aquest discurs des de tan variades perspectives ha parlat, ni un moment, dels estudiants. Bé, perdoneu, si, els professors/es perquè és al seva feina. Ells/es, l'estudiantat, que en pensen de tot això, què necessiten?, com els va?, quines eines els resulten més útils per a treballar i per aprendre?, ...

Els que em coneixeu en la meu vessant acadèmica segur que m'heu sentit començar, moltes vegades, una classe o una conferència dient que les eines TIC són màquines "tontes" que sense un contingut i una acció didàctica per part del professorat ben poques coses poden aportar en termes d'aprenentatge. Tot i així el que no podem negar, tampoc, és el seu potencial i totes les coses que ens han facilitat en els darrers 15 anys. Crec que puc utilitzar, sense por a ser massa atrevida, la paraula revolució. No només a l'àmbit escolar, que també, sinó a tots els àmbits. Per això feia la reflexió sobre les adiccions a les comunicacions al post d'ahir.

Amb la meua visió optimista del món, després de sentir l'entrevista m'he quedat amb certa sensació d'entre "pena i frustració". Marxava cap a classe d'anglès i tenia una hora de bus que m'ha permès pensar en el tema. Quan he arribat a classe se m'havien ocorregut algunes idees que m'agradaria compartir amb tots/es. Només algunes perquè demà hauré de continuar.

Crec que per primera vegada no ens cal preocupar per la visió dels polítics, tot el contrari. La implantació massiva de les TIC, no tant a l'escola com a la vida del professorat en general, fa possible que aquests puguin contrarestar la seva sensació "abandonament" per part de l'administració educativa i de la societat en general. Aquestes TIC en forma de xarxes socials els ofereixen la possibilitat de compartir, discutir, reflexionar, inclús "plorar", si em permeteu l'expressió, en comunitat. Hi han experiències molt interessants com per exemple: Novadors, EducaconTIC, XTEC,. També aquests espais els permeten tenir la sensació de què no estan sols i poder compartir la seva feina, objectius i problemes amb algú que els compren perquè el seu dia a dia no està tan llunyà.

Una altra cosa que m'ha omplert d'esperança ha estat pensar amb la quantitat de professors que a Catalunya han participat i participen en el projecte Educat 1x1 i el munt que han tingut que treballar per posar-lo en marxa. Tot el que han aprés, el que han treballat, les xarxes que han creat i l'organització del centre per a fer-ho possible, pares inclosos, està aquí i d'una o altra forma es continuará aprofitant. Una inversió que s'ha de rendibilitzar sense cap dubte.

I per acabar la reflexió d'avui. Un professorat motivat, implicat i treballador que creu que les TIC són la solució universal però que poden ajudar, com a eines, a fer les coses d'una altra manera. Quan les han utilitzat de manera adequada han aconseguit millors resultats d'aprenentatge, estudiants més motivats i pares més implicats.

Per què els polítics no utilitzen això com a exemple?. Segurament perquè el més important no és l'educació del país ni la formació real dels estudiants. Seran unes altres coses que disfressades d'educació els permeten aconseguir uns altres objectius que d'una altra manera els podrien fer impopulars.

Jo diria que, la revolució de l'escola 2.0 ja ha començat i per molt que intentin aturar-la, afortunadament, ja és massa tard. Demà parlarem de les nostres armes. Totes elles igual de poderoses que de discretes. Una gran oportunitat!!.

Avui em despedeixo sonant David Gray "Babylon 2007". Ja sabeu Babilònia va ser una gran ciutat de l'antiguitat. La més gran de l'Imperi Mesopotàmic i gran centre religiós i cultural de l'època. La seva granesa ha arribat fins als nostres dies.

Bona nit!!

Crisis? What crisis?

Bon dia i bon començament de setmana.

Avui he decidit que el post ha de servir per a donar una mica d'optimisme. Pareix que tots els missatges que ens arriben, algun de meu també, van només en la direcció d'explicar i dir el malament que estan totes les coses. La veritat és que hi ha algunes que si que estàn més malament que fa uns anys. Però, què significa estar més malament?.

Si heu llegit informes o publicacions d'economia hi ha teories de tot tipus per explicar una realitat perquè, clar com en tot, hi ha diferents visions i diverses interpretacions d'una mateixa realitat. He llegit diferentes vegades que, en contra del que ens pot semblar, les èpoques de revolució són les més conservadores i les de crisi són les més innovadores. Sembla tot el contrari, veritat?. A mi també m'ha cridat sempre l'atenció en sentir-ho explicar.

Si ens fixe'm en les èpoques de crisi, que és on estem ara, pot ser si que podem entendre el per què son innovadores. Ara mateix els especialites diuen que en realitat és com si estiguéssim "reinventant" el món perquè som en un moment històric de reconfiguració del món,Si ens fixe'm en les èpoques de crisi, que és on estem ara, pot ser si que podem entendre el per què son innovadores. No només això sinó que les TIC ens obren un món alternatiu i paral·lel que, en realitat, ens ofereix possibilitats quasi infinites de reconfigurar la nostra vida, la nostra professió i el nostre món d'una altra manera. Pot ser ni millor ni pitjor que la que tenim ara però segur que si diferent. I si aprofitéssim l'oportunitat?.

Per molt que ens preocupem dels països menys desenvolupats que nosaltres, crec que ho hem de fer, no estaria bé oblidar la potencialitat del món en el que vivim. Per a les persones amb una bona formació és un món amb possibilitats quasi ilimitades. És qüestió només de que les sapiguem aprofitar quan passin i/o buscar-les per a tenir-les a mà.

PODEM:

- Treballar des de casa a una empresa que està ubicada a l'altra punta de món.

- Crear la nostra empresa si tenim una bona idea perquè existeix una xarxa real i global de possibilitats que ens permet triumfar,

- Estudiar a les millors universitats del món, si ens ho podem pagar, sense tenir que marxar de casa.

- Oferir als nostres fills/es la millor educació de les possibles perquè ja no només hem de confiar en l'escola com a institució sinó que tenim una quantitat de coneixements infinits al nostre abast per a completar i continuar la tasca que aquesta fa.

- Tenir una xarxa de relacions mundials que ens pot ensenyar el valor de la interculuralitat, del plurilingüisme i de la diferència amb dades reals que les podem obtenir de primera mà.

- Crèixer com a persones per a sortir del nostre àmbit només local i convertir-nos en ciutadans i ciutadanes del món.

.../...

Podem demanar més?. Si, és clar, sempre volem més però què significa aquest MÉS?.

Nosaltres que som capaços d'aportar per a que aquest més sigui una realitat?.

No heu pensat alguna vegada que igual el que están intentant es posar-nos en situació de pànic per a poder-nos convéncer del que els interessi a ells?. Recordeu al "Gran Hermano" de l'Obra d'Orwell 1984?. La situació actual no us recorda una mica a l'argument de la novel·la?. I si forméssim part d'un guió preestablert?. I si per a contrarestar tinguéssim el nostre propi?.

Se m'acudeix que la nostra vida és el més semblant a una obra de teatre i per a que resulti més gràfic faré servir una cita de Chaplin [gràcies Txell per compartir-la] que diu: ‎"La vida es una obra de teatro que no permite ensayos... Por eso, canta, ríe, baila, llora y vive intensamente cada momento de tu vida... Antes que el telón baje y la obra termine sin aplausos".

En moments com els actuals si ens refiem del que ens transmeten els polítics i els mitjans de comunicació ens arrisquem a que ens escriguin el guió de l'obra i en decideixen l'argument. Hi estem disposats?. Crec que no ens ho hem de permetre. Tots i totes tenim prou sentit comú, formació i empempta per poder escriure la nostre propi argument i viure'l intensament.

Us animeu?. Crec que el risc val la pena així que benvinguts al món de l'espectacle!!

Bona nit!!