La Formació del professorat a la Galàxia Learning. M.I.Rades

Hola, bon dia a totes i tots.

Després d'uns dies sense post, avui torno a abordar el tema de la formació del professorat.

Aquest és un tema complex i, una vegada més, ha tractat de manera poc reflexiva. En cas de de que siguin unes declaracions polítiques pensades em dona tota la sensació que deuen constituir una estratègia per a no assumir les responsabilitats que els corresponen.

Un professor/a és un/a professions que té com a principal objectiu professional formar a ciutadans i ciutadanes crítics, plurals, amb bones habilitats de comunicació, compromesos amb la seva comunitat i amb capacitat d'entendre el món que els tocarà viure i on s'hauran de desenvolupar personalment i professional. Això ho haurà d'aconseguir mitjançant la transmissió d'informació i de contingut i a través del l'aplicació d'una diversitat d'eines i metodologies per a poder-se apropar i adequar a les necessitats de l'estudiant i a les directrius del sistema escolar en el que estigui treballant.

Una visió com la que acabo d'exposar sembla coherent, no?. Ho és, sense dubte, però hem de tenir en compte una sèrie d'aspectes previs:

1. La feina que fa el professorat en termes educatius només constitueix una part del procés educatiu.

2. Si el professorat no es posa d'acord i es coordina amb la resta d'agents por ser que la seva tasca quedi en res. 

3. L'educació és una inversió a llarg termini. Hem de recordar, sempre, que és tan llarga com la vida mateixa d'una persona. Mirar de convertir-la amb un fet puntual que ha de generar resultats immediats és sempre comtraproduent.

4. No totes les persones serveixen per aquesta professió. La responsabilitat de les persones que la desenvolupen és tan gran que no es pot deixar en mans d'individus que no tenen una visió clara de quina és la seva missió com a professionals.

5. No entendre que la clau del la qualitat de l'educació és la formació del professorat és no entendre que mentre això no sigui així no avançarem en termes de millora.

Assumits els punts anteriors i donat que les decisions polítiques en lloc d'ajudar sembla que cada dia ens compliquen més miraré de fer una aproximació al tema amb el que seria possible i/o viable. També ho faré per ordre cronològic.

Començo avui una sèrie de reflexions i propostes sobre aquest tema. Per no fer-ho massa extens n'abordaré una cada dia. 

La darrera setmana han aparegut dues notícies.

1- Alfredo Pérez Rubalcaba tornava sobre el tema de la formació pràctica del professorat i ho feia amb una proposta que aproximava aquesta formació a la del MIR dels metges. Una proposta molt interessant però complicada.

2. Irene Rigau feia unes declaracions sobre la necessitat de fer una selecció prèvia a l'accés a les Facultats d'Educació i als estudis de mestre al mateix temps que reclamava una millor formació. No és que no hi estigui d'acord. Estic segura que és una de les coses que s'han de fer però n'hi ha algunes altres que s'han de fer abans.

Crec que puc compartir les dues declaracions però, com sempre, són parcials i ningú aborda el problema d'una manera global. Per ordre, des del meu punt de vista, el que cal fer és:

Pas 1: definir de manera concreta quin és el perfil d'un professor. Tenim molt ben definit el perfil professional d'un metge, d'una infermera, d'un veterinari, ... per què no hi ha manera de definir bé el perfil professional del professor?

Pas 2: dissenyar un pla formatiu coherent amb aquest perfil professional.

Si aquestes dues coes no succeïxen no podem aspirar a millorar la formació del professorat ni la inicial ni, molt menys, la permanent.

La darrera reforma que hem fet, fa tres anys, és a la que pot ser li hem dedicat més temps i recursos i la que ha configurat uns plans d'estudis menys ajustats a la realitat actual. No hi havia una definició clara del perfil i, una vegada més, les diferents àrees de coneixement van ser les que van determinar com es distribuiria el contingut d'aquest programa formatiu. Aquesta distribució i el contingut, en funció de la composició de la comissió del MEC, és una o una altra. De nou, els intensos individuals i corporativistes passen pel davant del que s'hauria d'entendre com a professor/a. Una veritable llàstima.

A aquest problema li hem de sumar que a les Facultats d'Educació i a les de Formació del Professorat (segons la Universitat poden tenir una o una altra denominació) s'ha passat d'impartir 7 especialitats de mestre (per exemple) a dues. Que passa amb tot el professorat de les especialitats?. La majoria d'ells/es són funcionaris pel que resulta impossible canviar-los. Els reciclem?, els fem donar unes altres matèries? ... La majoria de les vegades s'ha optat per "crear" mencions que són semblants les anteriors especialitats. De moment, només poden ser optatives. A l'estudiantat no li serviran per a res en termes d'oposicions.

També podem parlar del màster de formació del professorat de secundària. Aquest comparteix la mateixa problemàtica d'indefinició de perfil i de poca visió de les comissions. Més greu, encara, si es té en compte que ha estat en prereforma més de 20 anys. Després de tot aquest temps l'estructura final no està tant lluny del anterior CAP. Tant de temps per a què?.

De moment, per molt que la Consellera Rigau.

Ha arribat el moment de passar a l'acció. És evident que només queixant-nos i reflexionant sobre el tema la realitat no millora i per tant l'educació tampoc. No podem perdre més temps.

A això dedicaré la propera entrada del blog mirant d'exposar algunes idees per a poder canviar i millorar aquesta realitat.

Avui em despedeixo sonant Katie Melua "Just Like Heaven". I recordeu, el cel és una il·lusió que només existeix si som capaços de construir-lo. Com sempre dependrà de nosaltres.

Bona nit!!

Del significat d'ensenyar a la professió docent

Hola a totes i tots, bon dia:

Aquest és un tema cabdal i que, curiosament no he abordat fins avui. He anat reflexionant sobre diferents qüestions i tot i que als comentaris que heu publicat apareix diverses vegades el tema del professorat no us he fet massa cas jeje!.

Als vostres comentaris sempre que heu parlat del professorat ho heu fet en sentit negatiu.  Heu fet referència a la seva competència (en general), a la seva capacitat d'innovar, a la seva implicació, al que suposa i significa el funcionariat, etc. però ningú de totes i tots vosaltres ha parlat del docent, en positiu. És el que jo vaig a intentar a partir d'avui.

Avui començo un seguit de posts per abordar el complexe tema de la docència i de l'ensenyament que no del magisteri i dels continguts. Permeteu-me que faci aquesta distinció per a començar.

De la part del món artístic que conec, i crec que prou bé, amb el temps he anat descobrint dos tipologies de persones (no faig cap judici de valor només exposo):

- Els artistes: en la vessant de l'art a la que es dediquen són persones motivades, emprenedores, creatives  que transmeten passió per allò que fan, que pretenen fer-te viure el que ells/es estan vivint. Viuen del que creen perquè s'ha de viure d'alguna cosa. Solen fer escola.

- Els qui viuen de l'art: són persones, en general, ben formades, que són capaços de desenvolupar obres de qualitat, que a vegades et transmeten coses, que la seva missió no és ensenyar res a ningú i que, en general, del seu estil en fan una forma de guanyar-se la vida (també com tothom) que depèn, moltes vegades, de les demandes del mercat. Poden ser coneguts però difícilment fan escola.

Bé, una vegada més us demano disculpes per simplificar tant. Però em permetreu que hagi utilitzat aquest exemple que em sembla gràfic.

Si vaig ara a l'àmbit professional sempre he pensat que educativament i social hi ha dues professions a les que només s'hauria de poder accedir per "vocació" (deixeu-me que posi la paraula entre comes perquè sempre em sona a religió i no és la meva pretensió. Enteneu-la en el sentit ampli del terme en si). Aquestes són: metge i ensenyant. Tant en una com en l'altra ens hi juguem massa. Són el fonament de qualsevol societat i col·lectiu humà. La primera perquè ens ha de garantir qualitat de vida i la segona perquè ens ha d'ajudar a ser persones i a enfrontar-nos a la vida que ens tocarà viure.

Posant-me a mi com a exemple, com sempre, sempre he pensat que sóc una vocacional de l'ensenyament. En aquest punt permeteu-me l'atreviment d'etiquetar-me.

Quan estudiava a la universitat somniava en ser "professora d'universitat" i ja veieu que el meu somni es va fer realitat. Sóc afortunada per això.

Que és el que més m'agrada de la meva vocació:

- Treballar sempre amb gent jove. Cada any i cada curs és com si ens renovéssim. Ells i elles arriben amb nous interessos, motivacions, punts de vista. És com un descobriment constant.

- No deixar d'estudiar mai. Mai és mai. El món avança molt depressa i les TIC particularment ràpid. Sempre has d'estar atenta a les coses que es diuen a la premsa, a les que expliquen els companys, a aquelles que apareixen a les publicacions científiques, etc. Cada dia adquireixes nous coneixements. Aquests són necessaris per a fer una selecció d'allò realment imprescindible per a l'estudiantat.

- Plantejar cada curs i cada grup com un nou projecte. Tots/es hem de tenir clar quin és l'objectiu final i quan de temps i ha per aconseguir-lo (aquesta és la part que sempre em falla perquè sempre acabo imaginant més coses que temps hi ha ...). Un exemple de Canadà. Com s'imagina el Departament d'Educació de New Brunswick l'educació aquí i ara. Només etiquetes però grans idees.

- Saber que estàs ajudant a construir un projecte de vida personal i professional que després tindrà incidència en les noves generacions, des de molt menuts/es. Aquesta és una responsabilitat tan gran que no s'ha de perdre mai de vista.

- Tenir sempre les portes obertes. Els despatxos i els laboratoris, per anar bé, han de ser un trànsit de gent. També ara els correus-e, els xats, els faces, els twitters, etc. Una classe amb taules i cadires no és res. L'educació ha de ser una experiència viscuda.

- La capacitat de pensar i d'investigar de manera constant. Tot i que a vegades hi ha grups que acaben "odiant-te", en sentit carinyòs, perquè no pares d'experimentar.

- Tenir capacitat de comunicació i de dramatització. Cada classe i cada interacció amb el grup d'estudiants/es ha de significar el millor paper de la nostra vida. Pel camí no oblidar en cap moment que l'acte educatiu més eficaç és, també, el millor acte de comunicació.

- Tenir la capacitat de cooperar i col·laborar encara que sigui en contextos adversos. Moltes vegades has de tenir tot el teu convenciment a pesar de tots els teus col·legues. Si es té prou perseverança el temps t'acaba donant la raó. Afortunada ment!!.

En definitiva, primer ha d'existir la "vocació" per a poder-ne fer una professió després. Si tenim els termes invertits la part de motivació i d'implicació necessària difícilment aconseguirem que s'aprengui.

Que tot això és ja el que feu?. Fantàstic!, tots junts amb aquesta visió construirem camins d'aprenentatge més ferms. Que no feu la major part de coses?. Pareu un moment i penseu com heu de continuar. Aquest temps serà la millor inversió.

Avui acabo amb una cançó diferent. Dedicat a totes i tots vosaltres no només  per la vostra vocació

intel·lectual, que també, sinó per la vostra capacitat personal en afrontar aquest repte de què a això és al que voleu dedicar una part important de la vostra vida.

Bona nit!!

El tot és més que la suma de les parts.

Hola bon dia de diumenge.

Continuo avui amb el tema de tenir que ser conscients de qui som i que podem aportar tant al nostre entorn com a nosaltres mateixos.

Avui ha fet un dia de sol fantàstic. Ja sabeu que per aquí l'astre rei és molt car de veure. La qüestió és que aquest matí he decidit aprofitar-ho i m'he posat les sapatilles i la roba de fer esport i he sortit a córrer una estona.

Hi ha un recorregut a ran de mar que és realment bonic i és per allí per on he anat. Mentre corria em fixava que a l'aigua hi havien molts equips de rem que devien estar entrenant. Heu observat mai amb una barca de rem?. Per a poder avançar de manera adequada han de remar tots a un mateix ritme i en una mareixa direcció. I ha una sola persona que va donant les intruccions adequades. L'espai del que disposen no és molt però suficient per a poder fer amb les seves cames i amb els braços els moviments que calen.

Mentre els veia avançar pel damunt de l'aigua pensava que potser un dels problemes més greus de l'actualitat és que hem perdut el ritme. No em refereixo només a la nostra comunitat pròxima sinó en general. Si fem el símil amb el sistema educatiu podriem dir que dels remers cadascú porta un ritme diferent i clar si a més els rems no van en la mateixa direcció el que uns avancen els altres ho retrocedeixen. Així la barca pràcticament no es mou del lloc. Si, a més, li afegim que cada troç canvien els patrons i les directrius són diferentes el tema encara és més greu.

Al cap d'una estona he vist un remer que anava sol a una altra barca. Que poc a poc que avançava. M'ha fet pensar que, a vegades, ens empenyem en fer les coses sols quan si busquessim fer-les en equip l'esforç seria compartit i el rendiment molt millor.

En aquest cas crec que l'expressió matemàtica de que "el tot és igual a la suma de les parts", la podriem retocar per a dir que "el tot és més que la suma de les parts". Com en tantes altres coses de la implicació col·lectiva per aconseguir uns mateixos objectius dependrà que avancem

en la direcció correcta sense tenir la sensació d'esgotament permanent.

Mirem de trobar sinergies amb els nostres comanys de feina i amb el nostre entorn proper per a poder compartir unes mateixes metes que ens ajudin a caminar a bon ritme i de manera coordinada. Aquesta crec que és la clau per a poder millorar la situació actual. Si parlem d'educació, per què no un sistema educatiu modern i de qualitat?. Els dies passats ja hem vist que tenim tots els elements que ens calen. Ara només cal de que ens convencem que podem fer-ho.

Avui em despedeixo amb una dita popular "No hi ha res que tardi tant com allò que no comença mai".

Bona nit!!