La Formació del professorat a la Galàxia Learning. M.I.Rades

Hola, bon dia a totes i tots.

Després d'uns dies sense post, avui torno a abordar el tema de la formació del professorat.

Aquest és un tema complex i, una vegada més, ha tractat de manera poc reflexiva. En cas de de que siguin unes declaracions polítiques pensades em dona tota la sensació que deuen constituir una estratègia per a no assumir les responsabilitats que els corresponen.

Un professor/a és un/a professions que té com a principal objectiu professional formar a ciutadans i ciutadanes crítics, plurals, amb bones habilitats de comunicació, compromesos amb la seva comunitat i amb capacitat d'entendre el món que els tocarà viure i on s'hauran de desenvolupar personalment i professional. Això ho haurà d'aconseguir mitjançant la transmissió d'informació i de contingut i a través del l'aplicació d'una diversitat d'eines i metodologies per a poder-se apropar i adequar a les necessitats de l'estudiant i a les directrius del sistema escolar en el que estigui treballant.

Una visió com la que acabo d'exposar sembla coherent, no?. Ho és, sense dubte, però hem de tenir en compte una sèrie d'aspectes previs:

1. La feina que fa el professorat en termes educatius només constitueix una part del procés educatiu.

2. Si el professorat no es posa d'acord i es coordina amb la resta d'agents por ser que la seva tasca quedi en res. 

3. L'educació és una inversió a llarg termini. Hem de recordar, sempre, que és tan llarga com la vida mateixa d'una persona. Mirar de convertir-la amb un fet puntual que ha de generar resultats immediats és sempre comtraproduent.

4. No totes les persones serveixen per aquesta professió. La responsabilitat de les persones que la desenvolupen és tan gran que no es pot deixar en mans d'individus que no tenen una visió clara de quina és la seva missió com a professionals.

5. No entendre que la clau del la qualitat de l'educació és la formació del professorat és no entendre que mentre això no sigui així no avançarem en termes de millora.

Assumits els punts anteriors i donat que les decisions polítiques en lloc d'ajudar sembla que cada dia ens compliquen més miraré de fer una aproximació al tema amb el que seria possible i/o viable. També ho faré per ordre cronològic.

Començo avui una sèrie de reflexions i propostes sobre aquest tema. Per no fer-ho massa extens n'abordaré una cada dia. 

La darrera setmana han aparegut dues notícies.

1- Alfredo Pérez Rubalcaba tornava sobre el tema de la formació pràctica del professorat i ho feia amb una proposta que aproximava aquesta formació a la del MIR dels metges. Una proposta molt interessant però complicada.

2. Irene Rigau feia unes declaracions sobre la necessitat de fer una selecció prèvia a l'accés a les Facultats d'Educació i als estudis de mestre al mateix temps que reclamava una millor formació. No és que no hi estigui d'acord. Estic segura que és una de les coses que s'han de fer però n'hi ha algunes altres que s'han de fer abans.

Crec que puc compartir les dues declaracions però, com sempre, són parcials i ningú aborda el problema d'una manera global. Per ordre, des del meu punt de vista, el que cal fer és:

Pas 1: definir de manera concreta quin és el perfil d'un professor. Tenim molt ben definit el perfil professional d'un metge, d'una infermera, d'un veterinari, ... per què no hi ha manera de definir bé el perfil professional del professor?

Pas 2: dissenyar un pla formatiu coherent amb aquest perfil professional.

Si aquestes dues coes no succeïxen no podem aspirar a millorar la formació del professorat ni la inicial ni, molt menys, la permanent.

La darrera reforma que hem fet, fa tres anys, és a la que pot ser li hem dedicat més temps i recursos i la que ha configurat uns plans d'estudis menys ajustats a la realitat actual. No hi havia una definició clara del perfil i, una vegada més, les diferents àrees de coneixement van ser les que van determinar com es distribuiria el contingut d'aquest programa formatiu. Aquesta distribució i el contingut, en funció de la composició de la comissió del MEC, és una o una altra. De nou, els intensos individuals i corporativistes passen pel davant del que s'hauria d'entendre com a professor/a. Una veritable llàstima.

A aquest problema li hem de sumar que a les Facultats d'Educació i a les de Formació del Professorat (segons la Universitat poden tenir una o una altra denominació) s'ha passat d'impartir 7 especialitats de mestre (per exemple) a dues. Que passa amb tot el professorat de les especialitats?. La majoria d'ells/es són funcionaris pel que resulta impossible canviar-los. Els reciclem?, els fem donar unes altres matèries? ... La majoria de les vegades s'ha optat per "crear" mencions que són semblants les anteriors especialitats. De moment, només poden ser optatives. A l'estudiantat no li serviran per a res en termes d'oposicions.

També podem parlar del màster de formació del professorat de secundària. Aquest comparteix la mateixa problemàtica d'indefinició de perfil i de poca visió de les comissions. Més greu, encara, si es té en compte que ha estat en prereforma més de 20 anys. Després de tot aquest temps l'estructura final no està tant lluny del anterior CAP. Tant de temps per a què?.

De moment, per molt que la Consellera Rigau.

Ha arribat el moment de passar a l'acció. És evident que només queixant-nos i reflexionant sobre el tema la realitat no millora i per tant l'educació tampoc. No podem perdre més temps.

A això dedicaré la propera entrada del blog mirant d'exposar algunes idees per a poder canviar i millorar aquesta realitat.

Avui em despedeixo sonant Katie Melua "Just Like Heaven". I recordeu, el cel és una il·lusió que només existeix si som capaços de construir-lo. Com sempre dependrà de nosaltres.

Bona nit!!

La Galàxia Learning: L'afectivitat digital vs la "deshumanització"

Bon dia a totes i tots.

Bon començament de setmana i bon començament del mes de maig :-).

Després del darrer post de "pensat i fet??" on parlava de la immediatesa del món digital i de la poca capacitat reflexiva que tenim a vegades provocada per la facilitat de transmetre un missatge, una informació, un contingut, ... mirava de posar l'atenció a la necessitat de considerar les TIC com una eina però sense oblidar que el veritablement important és l'aportació humana, no el valor en si d'una eina i d'una tecnologia. 

Avui, m'agradaria fer un post especial que és, com diria, com un agraïment a totes i tots mentre miro de demostrar quan "poderosa" pot ser la tecnologia quan ens ajuda a transmetre sentiments i emocions. Segueixo amb la meva experiència actual com a exemple.

Moltes i molts de vosaltres seguiu en meu Blog des de que sóc aquí a Vancouver i en els meus comentaris i agraïments ja us he dit moltes vegades de quanta ajuda m'està sent el tenir una comunitat global que fa que les distàncies físiques no existeixin. El món digital que no té tan d'espai i de temps com nosaltres li volem assignar, cadascú individualment i globalment, fa que no existeixin les barreres de cap tipus i que jo pugui estar al costat de totes i tots amb un sol clic de ratolí o amb una passada ràpida pel ratolí digital del meu Mac. Per què ho dic això?. Seguiré amb un exemple.

Ara mateix, el meu rellotge marca les 22:45 pm aquí a Vancouver i està a punt d'acabar el dia 1er de maig. Què té d'especial aquest dia?. Per a mi, que fa uns quants anys (bastants jeje)  naixia i, per tant, és el dia del meu aniversari. Si si, ja sé, moltes i molts em dieu que un dia ben encertat per a que jo arribés al món. Però aquest any ha estat un aniversari molt especial.

Sempre és festa aquest dia així que miro d'estar a La Sénia per a poder-lo compartir amb la meva família. Algunes vegades, per feina, he estat lluny però mai tan lluny com enguany perquè ara ja fa uns mesos que estic vivint a l'altra part de món. Però curiosament, precisament enguany, he tingut un dia d'aniversari que ha durat 24 hores viscudes amb una gran intensitat analògica i digital. Totes i tots ho heu fet possible.

Quan vaig marxar al gener cap a Canadà, encara que sembli estrany, vaig pensar com seria el dia del meu aniversari a un país diferent i llunyà on no coneixia a ningú pràcticament. El que són les xarxes afectives del món la primera setmana que vaig ser aquí vaig conèixer a Patri i a Anna. Amb elles dues he compartit moltes coses aquests mesos. Ahir elles van ser les encarregades de què la meva festa d'aniversari fora especial. Anna va estar cuinant durant 5 h (tota la tarda) per a que les 12 persones que vam ser al sopar puguessin menjar "cuina catalana". Gràcies Anna perquè tot estava boníssim. Patri, em va dir, de cap manera compraràs un pastís d'aniversari. Jo en faré un per a tu. Gràcies també a tu!! la mescla de la xocolata amb les maduixes estava realment especial. Aquesta és una part de la celebració que no vaig imaginar abans de venir. La meva amiga Afsaneh, en un moment del sopar, em va preguntar si a tota aquella gent l'havia coneguda després d'arribar. La resposta va ser, si clar, des de que sóc aquí. Gràcies a tothom per acompanyar-me i venir a la meva festa.

Però clar, ara falta que expliqui què vull dir amb això de l'afectivitat digital. 

Sovint és diu que les TIC "deshumanitzaran" a la humanitat. Jo tinc moltes i moltes experiències que indiquen el contrari i la més propera la d'aquestes darreres hores. Els sms, els correus-e, el facebook, l'Skype i el Twitter han estat la prova més evident de què la meva xarxa social digital no té fronteres (ni d'espai ni de temps) i que des de les 12 de la nit d'ahir d'Espanya fins les 12 de la nit d'avui de Canadà no he parat de rebre missatges d'arreu. En contra del que he fet uns altres anys, de fer un agraïment general, avui he necessitat donar les gràcies a tothom personalment. I tots, absolutament tots els missatges, m'han aportat una part de proximitat a allò que significa sentir que alguna persona, no importa on, ha dedicat un trocet del seu temps a tu. Si no fora per les TIC això no hagués estat possible i el meu dia no hagués estat tan fantàstic. Segurament, si aquesta tecnologia no hagués tingut aquesta facilitat d'ús tampoc no hauria estat possible que tota aquesta afectivitat arribés fins aquí on jo sóc ara. Em sento afortunada!!. Gràcies!!

Em despedeixo amb una cita: "La felicitat és interior no exterior; per tant, no depèn del que tenim sinó del que som". Henry Van Dyke (1852-1933). Escriptor Americà. Aquest SER serà el que donarà a les TIC el seu veritable contingut i valor.

Bona nit!

Docent MODE Octopus

Hola a totes i tots.


Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana. Aquí hem vist el sol els dos dies així extraordinari en aquest sentit :-).


Vull donar les gràcies a totes i tots per les felicitacions pel darrer post. Sempre és molt gratificant dir i fer coses que són d'alguna utilitat per als demés. Si sóc capaç d'encomanar una mica del meu optimisme per la vida estaré encantada.


Seguim amb el tema de la formació dels futurs docents. Si ho recordeu, els tres darrers posts feien referència a:

1. La necessitat de la component vocacional del docent.

2. L'evidència de que, actualment, per a formar a un professor competent la universitat ha de fer aliances estratègiques amb el seu entorn. Principalment amb els altres nivells del sistema educatiu.

3. La capacitat que hem de tenir, com a formadors de formadors, de tenir una visió positiva de la vida per a poder transmetre la importància de la funció docent i de l'educació en general.

Analitzats tots aquests aspectes generals pot ser hem de començar a definir que entenem per un professional de l'educació competent i que sigui capaç d'afrontar els seu futur professional amb èxit. Com que el tema és complex i ampli abordarem avui només alguns aspectes.

Abans de continuar he de fer un altre agraïment i menció especial, ara pel títol d'avui. Un dia que estava al twitter com molts de vosaltres Xisco @xiscolir va publicar un twet que posava "mode Octopus" vaig trobar-lo molt adequat i li vaig dir: "Xisco, el prenc per a utilitzar-lo". Gràcies Xisco. No és que vulgui comparar al professor amb un pop jeje!! preneu l'expressió en sentit metafòric i, si voleu, gràfic.

Si penso, o si penseu vosaltres, com eren els nostres professors de l'ensenyament infantil, primari, secundari i universitari i com som nosaltres ara tots hem canviat molt. Pot ser les circumstàncies i el món actual són els que ens han fet canviar. En quin sentit?:

- Educació significava, bàsicament, el que els iaios solien dir "formar a un home (que no a una dona, això va venir després) de profit.

- Ensenyar-li a llegir i a escriure correctament y també les matemàtiques bàsiques.

- Una mica de saber estar, molt poc de saber ser.

- El coneixement de l'entorn on vivia era relativament important. S'ensenyaven més coses de l'entorn llunyà que del proper.

- Hi havia una època per a formar-se al final de la qual s'incorporava la persona al món del treball.

Una vegada al món del treball, quin descans, no caldria estudiar mai més ja s'havia acabat aquesta etapa.

Quan al professorat, aquest era especialista en tot i en res al mateix temps. Amb el temps en lloc de donar totes les matèries van adoptar la tàctica de centrar-se cadascun en una de concreta.

A mida que el Sistema Educatiu es va modernitzat, ens apropem als anys 80, es van incorporant altres matèries, com a tals, com: idiomes, educació física, etc. Per suposat que els professors, de primària, cap d'ells tenia aquesta especialitzat. Sempre recordaré a les meues metres de gimnàstica donant classes en sabates de tacons i sense doblegar, ni una miqueta el seu cos, o als professors de francès donant la classe en castellà, després en català :-).

La tecnologia més moderna amb la que vaig treballar a l'escola i a l'institut va ser la TV però únicament per a fer de receptora passiva. A l'Institut els laboratoris de física i de química començaven a estar ja dotats. Eren els anys 80. 

A la universitat ja hi havien molts més recursos però tampoc molta tecnologia. Ja se sap!! la meva era una carrera de lletres. Per a que havien de necessitar els estudiants de lletres la tecnologia?.

Fet aquest repàs ràpid estareu d'acord amb mi que l'educació en general i el sistema educatiu, en particular, han avançat molt. Ho dic perquè sempre tenim tendència a queixar-nos i, sovint, tenim la sensació de que anem enrere com els crancs. Una sensació que no es correspon a la realitat.

Per aquesta realitat necessitem formar docents que:

- Estiguin convençuts que aquesta és la carrera professional que volen emprendre.

- Tinguin coneixements de nivell avançat, de tot allò que fa referència a l'etapa evolutiva amb la que hauran de treballar.

- Dominin els continguts dels que hauran d'impartir la seva docència.

- Tinguin una bon nivell de cultura general.

- Sàpiguen estar, com a persones i com a professionals.

- Tinguin una ètica professional (fonamental).

- Tinguin bones habilitats comunicatives i de dramatització.

- Tinguin competències transversals com: la digital, la de treball en equip, la d'autogestió, la de lideratge, la de creativitat, ...

Bé, en definitiva totes aquelles que els permetin desenvolupar la seva tasca amb la qualitat suficient que requereix la professió més important de qualsevol societat.

Ja veieu, el pop té 8 tentacles que li permeten agafar diferents coses de manera simultània. Aquest és el repte de la formació dels docents perquè els punts que acabo d'anomenar són igualment d'importants i en conjunt, tots ells s'hauran d'usar de manera simultània si volem garantir una feina ben feta i atemporal. O sigui, que la base de formació sigui suficient com per a poder-hi edificar al llarg de la vida laboral de cadascú tot allò que necessitem en funció de les demandes del context i del sistema educatiu. En altres paraules, una excel·lent formació de base. 

Com penso que aquesta formació de base ha de constituir la clau de l'èxit li dedicarem un espai específic en els propers dies.

Em despedeixo sonant amb la versió simfònica de "Batiscafo Katiuska" d'Antonia Font. Que la gaudiu!!.

Bona nit!!

Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!