La Galàxia Learning: Una evidència constant.

Bon dia a totes i tots:

Després d'uns dies "irregulars" perquè els meus posts no han arribat puntualment reemprenc les meves reflexions.

Abans, però, vull fer un doble agraïment: a totes les persones que han passat pel post que vaig fer per a Purpose/ES i a totes i tots els que seguiu el meu post perquè ja hem passat de 5000 visionats de pàgina.

Bé, ara si que "recupero" el meu camí per aquesta galàxia apassionant de l'aprenentatge i avui em permetreu que utilitzi la meva experiència del cap de setmana per a poder explicar el que vull compartir.

Si ho recordeu a molts dels meus posts hem parlat de la importància de sortir de les aules y de considerar tot el món com un espai per a l'aprenentatge. No només l'escola. Si partim d'aquesta premissa és necessari que tinguem en consideració no sols els espais educatius formals sinó també els no formals i, inclús, els informals.

George Orwell deia: "Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant" més que res perquè, de vegades, de tan evident o passa desapercebut o li trèiem tota aquella importància que realment té. Us poso un exemple.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el V Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia". Hi han participat 8 bandes amb un total de més de 700 músics. La major part de tots ells/es eren joves (la mitjana d'edat entre 15 i 30 anys) i quasi tots "amateurs". La seva ocupació diària no era la música. Les actuacions que vam sentir durant els dos dies eren l'evidència de projectes ben liderats, equips de persones implicades y directors amb els objectius que han d'aconseguir molt clars.

Constància, motivació, atenció, concentració, treball de qualitat, repte, esforç i sacrifici. Si us hi fixeu són tota una sèrie de qualificatius que solem dir que s'han perdut. Us puc assegurar que tot el que he presenciat durat el cap de setmana ha resultat una evidència constant de què eren absolutament certs i, el que és més important, possibles. Tot això ens aproxima, una vegada més, a la necessitat de tenir una perspectiva de l'educació no només des de la visió formal sinó també des de la no formal i informal. La coordinació entre aquestes tres perspectives serà clau per al correcte desenvolupament dels individus. 

També ens fa evident la necessitat de tenir reptes, si voleu a mig i llarg termini, per a poder aconseguir-los i tenir la satisfacció d'arribar a la meta que ens hem marcat. Pot ser l'educació, la vida actual si em permeteu, ha deixat de tenir metes i per això també ha deixat de ser important. Tenir metes no vol dir, necessàriament, competir (a vegades també) sinó reconèixer fites a les que ens agradaria, deuríem, hem d'arribar. Sense elles el procés de formació d'una persona esdevé poc alentador i, sovint, gens motivador.


Ja que avui he agafat la música com  a exemple acabo amb una frase del Director Tècnic del Certamen el mestre Jose Rafael Pascual Vilaplana. Un músic i director excepcional i un intel·lectual com n'hi ha pocs. Referint-se al projecte del Certamen deia: "El viatge serà llarg, ple de platges ignorades i de tronades imprevistes, però els vents de les bandes, sobre el velamen d'aquells que el suporten, poden fer una feliç singladura. El destí el marquen dia a dia tot gaudint del viatge".


Us convido a gaudir del viatge de l'educació i estic convençuda de què tenim naus suficients per a poder-lo recórrer. Saber aprofitar i gaudir del viatge serà el nostre repte.


Avui, bona dia perquè el post arriba a una hora no habitual, mentre veig sortir un sol radiant per damunt de les muntanyes ;-).

Galàxia Learning: La màgia del convenciment o la por a crear

Bon dia a totes i tots:

Aquest cap de setmana llegia un article al país que portava per títol "Tenía miedo a crear, pero aprendí a ser osada" i que feia referència, entre d'altres coses a atrevir-se a mesclar coses diferents, fins i tot estranyes quan un cuiner vol destacar.

Aquesta lectura em va fer pensar que pot ser el gran problema que teníem els educadors/es avui dia és que tot i tenint una quantitat infinita d'eines i possibilitats al nostre abast ens devem capficar en fer les coses de la mateixa manera que s'han fet sempre.

Quins són els principals problemes del professorat, no tant perquè ho siguin realment sinó perquè l'entorn a vegades ens convenç de què és així, per aquest ordre, autoconcepte, motivació, formació. Comento la meva visió sobre aquestes tres coses:

-  Autoconcepte: Estic "cansada" de llegir una i altra vegada  que els mals de l'educació "ergo" de la societat actual són, en una part important, culpa dels mestres i pedagogs perquè no sabem fer la nostra feina. Els missatges amb els que ens bombardegen diàriament fa tant de temps que van en aquesta direcció que segur que hi ha una part important del col·lectiu que se'ls acaba creient. Per què és valora a un arquitecte/a o a un metge/metgessa i no a un mestre?. Ens valorem a nosaltres mateixos com a professionals?, ens fem respectar?. Igual el problema comença des d'aquí. Sent així hem de començar a creure en nosaltres com a professionals i mirar de projectar, cada dia, el bons que som, el que treballem i l'innovadors que som. Què no tothom és així?. Clar que no, però és hora de començar a crear notícies positives sobre la professió docent.

- Motivació. Aquesta paraula que ha omplert tantes i tantes pàgines i hores de conferències però que, en realitat, per ella mateixa ens aporta poques coses en termes educatius i de millora dels aprenentatges. En la mesura en què tindrem la capacitat de creure en nosaltres mateixos/es la motivació augmentarà. Primer, perquè estarem convençuts de la nostra capacitat de portar a terme el full de ruta. Segon, perquè aquest convenciment ens farà afrontar amb moltes més garanties d'èxit la nostra professió.

- Formació: Els dos elements anteriors fan referència a aspectes intrínsecs a la persona y aquest tercer té més a veure amb aspectes externs. La formació inicial i al llarg de la vida ens ha d'ensenyar i donar estratègies i eines per afrontar, no només, la nostra vessant instrumental com a professionals de l'educació sinó que ha de facilitar la capacitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos per poder tenir la capacitat de conèixer  i entendre als demés.

Tant que ens esforcem per dissenyar plans de formació del professorat i que poc tenim en compte la part afectiva i personal, en definitiva, la part emocional que moltes vegades és l'única que regula les nostres percepcions y actuacions. Quan aquesta la tenim controlada no hi ha res ni ningú que impedeixi que puguem tirar endavant els nostres projectes. No és necessari tenir un reconeixement extern perquè en tenim un altre de millor, el nostre propi.

Mireu el vídeo, penseu que esteu tan lluny d'aquestes idees?. Creieu en vosaltres mateixos/es i descobrireu la màgia de la creació constant i la capacitat de traspassar totes les barreres per altes i complexes que aquestes siguin. Que la Galàxia Learning sigui un lloc complexi i perillós no treu que no puguem aspirar a conquerir-la, tot el contrari. Aquest ha de ser, des d'avui, el nostre principal repte de cada dia, només obrir el ull en despertar-nos.

A perill d'usar una expressió massa "vista" penseu sempre YES, I CAN!, sense cap dubte.

Avui em despedeixo sonant Manel: Boomerang, una bona metàfora per al tema d'avui.

Bona nit!!

Galàxia Learning: l'art d'educar o la lluita contra els clons

Hola, bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut un molt bon cap de setmana de primavera.

Amb el darrer post començàvem una sèrie de que vaig anomenar Galàxia Learning. Vaig aprofitar per explicar una mica l'argument i per presentar als protagonistes de la història.

Avui, com en totes les històries, haurem de començar pel principi i el principi és a qui hem de formar i per a què. Aquesta és una pregunta que en hem de fer tots/es. Pares/mares, sistema educatiu i societat en general. Aquesta és una responsabilitat compartida.

Si ho recordeu a l'entrevista que Punset li va fer a Robinson parlen d'anacronisme de l'escola. Uns altres parlen, directament, de presó escolar. Sigui com sigui, l'educació infantil i primària que ara tenim no respon a les necessitats de la societat en la que vivim i pot ser tampoc a les necessitats dels estudiants d'aquests nivells.

Aquesta setmana tornava a aparèixer a la premsa la notícia de què el fracàs escolar continua pujant de manera alarmant. Per què li diuen fracàs escolar?, per què no dir-li millor fracàs del sistema sòcio-educatiu, en general. Per què els xiquets i xiquetes no aprenen el que deurien?. Per què no formem al professorat com és necessari?, per què els pares/mares (no tots per fortuna) fan d'inquisidors del sistema escolar en lloc de ser-ne uns aliats?. Tot en conjunt fa que la situació de l'educació sigui cada vegada més crítica. 

Però bé, mirem de fer-hi alguna cosa.

1. Canviar els principis que inspiren l'educació primària. Estem a l'era del coneixement ja no a la de la revolució industrial.

2. Siguem conscients del món en el que vivim. Cada dia evoluciona i nosaltres ho hem de fer amb ell. Les TIC són l'eix que hauria d'articular tot el discurs. Aquesta evolució influeix en el desenvolupament de grans i menuts.

3. Que cadascú assumeixi el paper que li toca a aquesta sèrie. Comencem pels pares i mares. Ells han de ser uns observadors permanents del procés de creixement i aprenentatge dels seus fills/es. Les escoles només són un suport tècnic continuat. Sense una base familiar tot allò que construeixen cada dia a l'escola cau només sortir de l'edifici d'aquesta. Com si d'una batalla diària es tractés.

4. No ens oblidem, ningú, de tots els responsables, que cada xiquet i xiqueta és únic i irrepetible. Pensem que és com una obra d'art (escultura, música, dansa, ...) no n'hi ha cap d'idèntica. No els convertim en un patró.

5. No oblidem, tampoc, que la major responsabilitat és ajudar a construir persones. No especialistes en continguts. Això vindrà molt després. El més important és que sàpiguen, des del principi, qui són, cap on han d'anar i el que serà fonamental és que aprenguin a escoltar-se i a descobrir-se a elles/es mateixos/es mentre van recorrent aquest camí. Han de ser feliços mentre ho fan i, el que és més important, han de voler anar a l'escola cada dia més que cap altra cosa (Aquest és un vídeo de l'any 1990. Quina visió de futur!!).

Les galàxies, si alguna cosa les caracterítza,  és que són "un sistema masivo de estrellas, nubes de gas, planetas, polvo, y quizá materia oscura, y energía oscura, unidos gravitacionalmente" (Wikipedia) per aquesta quantitat d'elements és pel que em serveix l'exemple. Penseu que nosaltres hem de formar als estels i als planetes i haurem d'ensenyar a interpretar i a evitar, si cal la matèria i l'energia obscura. Cada estel i cada planeta és diferent a tots els demés. Oblidem-nos de "clonar" als nostres estudiants. Intentem que cadascú sigui ell/a mateix/a.

Preparats i preparades per assumir el repte?. Els pares i mares són els primers que tenen la paraula. Si no assumeixen bé el seu paper els clons i les forces del mal s'apoderen de la realitat. No ho podem permetre!!.

Avui em despedeixo sonant George Gershwin  "Rhapsody in Blue". Si no l'heu sentida mai us convido a fer-ho. Una meravella.

Bona nit!!

Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!

La creativitat al poder

Hola bon dia, i bon començament de setmana.

Avui he de començar amb un agraïment. Aquest cap de setmana hem superat les 3000 visites al blog. Moltes gràcies a totes i tots per ser aquí des del dia 10 de gener que vaig iniciar aquesta aventura. Gràcies, també, per tots els missatges públics i privats que he anat rebent relacionats amb els temes que he abordat. Una experiència totalment gratificant i que m'està ensenyant molt i molt. A més em fa viure, a la pràctica, el que significa una xarxa social. De gent coneguda però també de gent anònima que es va afegint a aquest discurs que no té d'altra pretensió que treballar per a, entre totes/tots, contruir un món cada dia millor. Quina és l'arma per a fer-ho possible?. Sense cap dubte l'EDUCACIÓ.

Sovint quan llegeixo a la premsa o veig a les notícies la crònica dels esdeveniments que es succeixen aquests darrers anys que tenen a veure amb guerres, desigualtats socials sagnants, privació dels drets fonamentals, prohibició de la llibertat d'expressió, etc. no puc evitar pensar en aquella expressió popular que diu: "l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra". Jo dirina que no solament dues vegades sinó una quantitat infinita. A que trobeu que és degut?. Quan l'altre dia escribia el post de l'Homo Stupidus ja m'hi refereia. Cada vegada més estudis, més coneixement però no estic segura que més sabiduria. Aquest és un dels aspectes que més hauriem de treballar. Com aprendre de les nostres pròpies errades. No tant per a no cometre-les, que també, sinó per a preveure-les. Aquest és el veritable repte.

Per a que això se m'acudeix, empreant paraules d'Einstein que: "en època de crisi només la creativitat és més important que el coneixement". Així que ja ho sabeu. Necessitem reinventar aquesta realitat en la que vivim. Almenys en una part. Aquesta és una tasca individual i col·lectiva a la vegada. Seguint amb el símil d'ahir hem d'aprendre a remar de manera conjunta i de manera síncrona també. També, crec que és evident, que algunes de les rutes que hem seguit fins ara estan esgotades i que no tenim altre remei més que explorar-ne unes altres.

Ahir em van convidar a anar a la presentació d'un concurs d'idees de nous

dissenyadors/es que treballen amb materials de reciclatge. Organitzava l'acte i el concurs The Arts Centre (Port Moody que és una ciutat de l'àrea metropolitana de Vancouver). Molt intersants els dissenys i realment molt creatius. Sabeu, però, que em va cridar més l'atenció?. Que de les persones que erem allí com a públic ben poques és podien qualificar de joves. Més bé tot el contrari. Jo diria que la mitjana d'edat rondava els 50 anys!!. Aquestes són les persones que valoren més la creativitat?. Hi ha alguna cosa que crec que no encaixa bé del tot. En teoria la gent més jove és la que té/hauria de tenir les idees més trencadores. Un tema interessant a analitzar.

Tot i així, conec exemples de persones joves que han pres diferents tipus decisions, no sé si qualificar-les de creatives però si de "diferentes" que els han permès reenfocar la seva vida per aconseguir els seus objectius. N'utilitzo alguns:

- Peronses que tenien clar al lloc del món que volien viure i des d'allí treballen a una empresa a la que pertanyien presencialment i ara hi pertanyen digitalment. Teletreballen. Les TIC són clau en aquest cas.

- Altres persones a qui els van oferir, en un moment donat, una bona oportunitat de feina a l'altra punta d'Europa i van acceptar. Els fills/es mai més tindran cap problema amb els idiomes, la interculturalitat i les relacions internacionals. El que els podia aportar als fills/es també era un dels objectius del canvi.

- Persones que tenien molt de coneixement i al lloc on treballaven els impedien desenvolupar la seva pròpia creativitat. Van disenyar la seva pròpia empresa i se n'estan sortint. Ser emprenedor/a, atrevit/a, creatiu/va té aquestes avantatges.

Tots i totes elles tenen tres coses en comú:

- Tenir clar quin és seu objectiu i buscar el camí per aconseguir-lo.

- Ser creatius/ves per a imaginar altres camins a la vida.

- Ser atrevits/des per a imaginar que la seva professió i la seva vida pot avançar en altres direccions.

En definitiva aquests exemples, i molts més que n'hi ha, ens poden encoratjar a ser imaginatius per aconseguir les millors solucions per als problemes més complexos.

Ah!! i recordeu que sempre hi ha més solucions que problemes. Això sense cap dubte.

Començo, a partir d'avui, una altra fase del blog en la que no hi haurà post cada dia. Alguns/es de vosaltres m'heu escrit i m'heu dit: és molt interessant el que dius però cada dia no tenim temps de llegir-ho tot i menys de fer aportacions. Pot ser si espaiessis els teus missatges podriem participar més. Bé, en pro de la participació així ho faré. Aquesta serà la celebració de les 3000 entrades.

Avui em despedeixo sonant "Alegro con Brio" de Beethoven. Si hagués buscat una peça més adequada per al tema d'avui no hagués estat més encertada.

Bona nit i mil gràcies per ser aquí construint, amb mi, aquesta comunitat internacional.