Els líders a la Galàxia Learning

Hola, bon dia de diumenge a totes i tots des de La Sénia:

Després d'una nit ventosa (fins a 120 Km/h) avui s'ha despertat el dia amb un sol radiant i sembla que farà bo (encara que fresca perquè han baixat molt les temperatures).

Quan m'he despertat, en no sentir el vent, he pensat que "després de la tempesta arriba la calma" (com a la dita popular). Aquest pensament m'ha portat, immediatament, a la imatge de les manifestacions multitudinàries que es van produir ahir a Madrid i a Barcelona en favor de l'ensenyament públic. Manifestacions que, des del meu punt de vista, passen desapercebudes fins i tot mediàticament!.

Per què no es fa ressò d'aquestes protestes?. Per què no passen de ser una notícia, breu, i unes quantes imatges als noticiaris?. Per què no tenen la projecció que seria necessari per a poder anar creant consciencia?. Per què el partit del Barça ocupa sempre més temps mediàtic que la preocupació per una educació millor i per a tothom?.

Com el pensament solt ser lliure i sovint veloç, passant d'una cosa a l'altra, a continuació m'ha vingut a la ment la creuada que, en primera persona, està liderant el Ministre Wert. A més d'estar segura que no ens mereixem dirigents com aquests no he pogut evitar formular-me una pregunta. Hi ha líders educatius en aquest moment?. Els necessitaríem?. Ens podrien ajudar?.

La resposta a la primera pregunta, des del meu punt de vista, és NO i a les dues següents és SIIII!!. Sense cap dubte.

Tot i no tenir respostes clares per a aquestes tres qüestions no he pogut evitar reflexionar sobre algunes coses que ara miraré de compartir amb totes i tots vosaltres.

La primera idea que m'ha vingut a la ment és una altra pregunta. Avui, en ple segle XXI, a l'era de les xarxes socials i del coneixement és necessiten líders?. Pot ser és que ens han convençut de què algú ens ha de guiar per a poder avançar i han aprofitat per a convèncer-nos que, cadascú per separat, tenim una incapacitat manifesta per a poder seguir endavant sense els poders públics. En aquesta mateixa línia de pensament no he pogut evitar pensar en els meus iaios que vivien a un poble de la Tinença de Benifassà i que van patir i viure la Guerra Civil, que no van tenir estudis (en prou feina sabien llegir i escriure) i que tampoc, mai, van tenir una tendència política determinada. Vivien, treballaven i miraven de fer el bé, i no el mal, i educar als seus fills i als seus nets amb el convenciment de que les futures generacions aconseguirien un món millor, més just i més bo per a tothom. 

Que els ha passat a aquests fills i nets, d'aquestes generacions, que actualment estan destruint el món (conegut a les darreres dècades com estat del benestar), per a tendir, cada dia que passa, a un món més injust i desigualitari?.

La primera conclusió és que els nostres iaios, a pesar de viure en un estat totalitari, van aconseguir educar als seus fills amb empenta suficient per a lluitar per un món millor. En un sistema educatiu precari, mediatitzat i infravalorat que pretenia perpetuar les diferències socials. Superada aquesta barrera ara tenim un sistema educatiu modern, amb formadors ben preparats i amb unes famílies alfabetitzades al 100% i, en general, amb un bon nivell cultural. Per què ens deixem convèncer de què no ens en sortirem si els líders no ens reconeixen ni ens donen recursos?. El major recurs i la major riquesa la porten dins totes i tots els que ens dediquem a educar i formar. Pot ser és que hem d'assumir la responsabilitat i el repte de formar a les noves generacions per a que comparteixin la idea de què un món millor és possible. Si nosaltres no n'estem convençuts difícilment serem capaços de contrarestar les corrents actuals. Que aquestes no prosperin només depèn de nosaltres mateixos/es. Hem de ser valents i afrontar-ho. SOM-HI?.

Quan veig tots els recursos que tenim a l'abast (personals, professionals, tècnics, tecnològics, ...) no hem puc creure que ens donem per vençuts i que aconsegueixin que ens impregni una capa de defalliment general que impedeix que cada dia al llevar-nos estem convençuts/es que cadascú és el líder de la seva pròpia vida i que ningú, des de fora, té el dret d'orientar-lo en una direcció diferent si nosaltres no volen.

Segur que molts/es de vosaltres ja esteu pensant, arribats a aquest punt, que jo sempre tan optimista però que no és tan fàcil. Jo no he dit que sigui fàcil però crec que, ara com ara, és un repte i que són els reptes els que ens han d'ajudar a continuar, a millorar i a construir un món millor i, això, no ho farà ningú per nosaltres. 

L'altra reflexió que vull compartir té a veure amb la gran polèmica que aquests dies a generat dotzenes de notícies. L'espanyolització dels catalans. Francament, jo crec que aquesta i d'altres notícies són cortines de fum pensades, clarament, per a despistar la nostra atenció mentre altres coses importants estan passant i a tothom les passen per alt. Si els fem cas estem donant-los un protagonisme que ni es mereixen ni cal. Realment penseu, els que teniu clar que una una altra realitat és possible, que això ho aconseguiu gràcies als llibres de text?. Com li deia una vegada a una persona de Madrid (em va venir a dir que en realitat parlàvem català per a "fastidiar") a la meva família, per part de pare i de mare, no tenim memòria de què ningú parlés res diferent al català durant totes les generacions de les que es guarda memòria. La llengua és alguna cosa més que una ensenyança a l'escola o una voluntat política. De la mateixa manera puc dir que tot i parlar-la no vaig tenir la primera classe de llengua catalana fins al 16 anys (feia segon de BUP) però també llavors ens era negat dir roig (era vermell) o dir massana (era poma). Jo, ja em coneixeu, no he abandonat mai el meu català occidental i ja no ho faré tot i que ja fa 30 anys que passo més temps a Tarragona que a La Sénia. 

La llengua i la cultura, de nou, depenen de nosaltres. Aquests són, segurament, els dos pilars fonamentals i la base de qualsevol educació. De nou, serà la nostra responsabilitat, no només com a educadors sinó com a ciutadans i ciutadanes d'aquest país, que perdurin encara que no siguin el més important per molts ministres i dirigents polítics.

Per acabar m'agradaria fer-ho amb unes paraules que es van dir a l'acte de Lliurament dels Premis Nacionals de la Cultura 2012 al Palau de la Generalitat el passat divendres dia 26 d'Octubre (i que jo he retocat sensiblement per incorporar-hi l'educació): 

"Una posició central de la cultura  (i de l'Educació) en la vida pública". "Catalunya és, s'afirma i es projecta des de la cultura (i des de l'Educació). La cultura (i l'Educació) dignifica la nostra existència, la fa transcendent des de la bellesa, l'emoció, des de la força i el sentit, que travessa les generacions. Quan la cultura (i l'Educació) perd pes, el país se'n ressent, queda afeblit, esdevé vulnerable", ha dit Carles Duarte (president del CoNCA). "No ens en sortirem com a país si banalitzem la cultura (i l'Educació) i en devaluem la importància crucial".

Dit això, és evident que els líders de l'Educació i de la Cultura som cadascun/a de nosaltres. És la nostra responsabilitat individual. Si no l'assumim tindrem ben merescut que l'economia i la política decideixin per nosaltres.

Bon diumenge!! i benvinguts a un gran repte. Formar a les generacions del futur per aconseguir un món encara millor.

La Galàxia Learning: Sentir per transmetre y viure per ensenyar.

Bona nit a totes i tots.

Com els darrers posts avui aquest també arribarà a una hora no habitual. Depèn de quan tinc el temps suficient per a poder-lo escriure :-).

Mentre al carrer passa i traspassa la gent, el sol radiant està ben amunt al cel i veig el mar blau només mirant per la finestra, ... em disposo a compartir una sèrie de sentiments i sensacions amb totes i tots vosaltres.

Jo començo, com qui diu, el meu dia de Sant Jordi a una Ciutat i un país que està una mica lluny de la meua realitat Catalana. Llibres que em van regalar la setmana passada durant la meva breu visita a Catalunya, roses virtuals que jo he enviat i que m'heu enviat, felicitacions als Jordis i les Jorgines. Qualsevol diria que no és res massa diferent del que hagués fet aquí. Només hi ha una gran diferència. Els sentiments compartits de les coses que es fan. Puc fer moltes coses, de fet ja veieu que les faig, però no és el mateix celebrar les coses amb gent que també les sent que amb altres persones que les poden entendre però no les senten.

Hi ha un tema que s'ha posat molt de moda durant els darrers anys que és la Intel·ligència Emocional. No només és important aprendre sinó que hem de ser capaços de sentir mentre aprenem. Si pensem amb la metàfora de la pel·lícula de la Guerra de les Galàxies que, en part, ha inspirat aquesta sèrie de posts, podem arribar a la conclusió de què ens presenta un món "artificial" i sense sentiments però NO. Realment, la raó i els sentiments són les que els acaben allunyant de les forces del mal. 

L'educació té molt a veure amb tot això. Quines són les coses que realment aprenem per a sempre?. Aquelles que sentim, sense cap dubte!. Quina diferència hi ha entre que t'expliquin com és un país i que el coneguis de primera mà?. Que en el segon cas el vius, el comparteixes i el sents!. Segurament aquest és un dels problemes més importants de l'educació actual. Aconseguim implicar als aprenents (sense importar l'edat que aquests tinguin)?. Segurament la resposta seria que no. Aquest és el motiu, també, de que perdem tanta gent pel camí, no senten el que aprenen.

Per poder exemplificar que vull dir quan parlo de sentir el que fem us posaré uns quants exemples que crec que m'ajudaran a compartir amb vosaltres el que us vull transmetre:

- Un llibre: Un Sant Jordi avançat em va fer arribar el llibre de Joan Todó "A butxacades". Un jove escriptor de La Sénia que després d'escriure poesia ha fet incursions a la prosa amb molt bons resultats. Un llibre sentit, viscut i transmès amb la naturalitat que ofereix no tenir cap més pretensió que comunicar als lectors el que pensa i sent.

- Un documental per a presentar un poble: La Sénia fet per dues persones Marc Ortiz, Carles Gisbert i narrat per Joan Todó. Tots tres que hi han nascut i, tot i que ara no hi viuen cada dia, continuen compartint de manera constant l'esdevenir d'aquesta comunitat. Les imatges no només tenen un valor visual sinó que també el tenen afectiu. Quan les veus, tot i que no siguis d'allí, no et poden deixar indiferent.

- Un espectacle de dansa: Al més de març, coincidint amb el Vancouver International Dance Festival, vaig anar a veure un dels espectacles de dansa contemporània que era d'una companyia Italiana/Alemanya. Sense quasi vestuari, en alguna de les escenes els ballarins i ballarines anàvem pràcticament nus, sense decorats (una sola cadira) només jugant amb llums i ombres. Només la visió d'aquells cossos tan treballats, la seva musculatura i el "esgarrat" dels seus moviments transmetien tanta força i tanta passió que no calia adornar-ho de cap manera. La sola imatge permetia compartir el que transmetien.

- Una composició musical: Al post anterior us parlava de la meva experiència musical del cap de setmana passat el V Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia". Coincidint amb la V edició havíem encarregat l'obra obligada de la 1. secció al jove compositor valencià Andrés Valero-Castells. No hi havia com petició concreta per part de l'organització quan al contingut i la forma. Andrés ens va presentar una composició, revisió en part de la seva obra per a Orquestra Polifeo, que la va titular "Polifemo y Galatea" que intenta dibuixar, amb notes musicals, aquesta història mitològica y posterior faula poètica de Góngora. Si es coneix la història, i encara que no es conegui, la força de la música es capaç de descriure, perfectament, moments, sentiments, sensacions, ... amb una força i una claredat fantàstiques. 

Per contrastar tot això que us dic ahir a la nit vaig sortir a sopar amb uns amics i vam anar al Kino Café de Vancouver. Un local de la ciutat que té una programació estable de "Flamenco". Si si, ja sé que molt atrevida jo d'anar a sentir i veure flamenc a aquesta part del món. La veritat és que el guitarrista que tocava i les bailaores no ho feien malament però els faltava transmetre aquesta part de passió que us comentava a les línies anteriors. Vam marxar cap a casa sense haver "viscut" res especial.

Tots aquests exemples m'han vingut a tall de voler compartir amb vosaltres la necessitat de viure la nostra vida i la nostra professió amb intensitat per a poder transmetre-la de la mateixa forma. De no ser així no ens hem de sorprendre si les persones a les que mirem d'ensenyar i educar no aprenen. No els donem cap motiu per a fer-ho.

Avui em despedeixo sonant Dani Flaco "Que tinguem sort". Allò imprescindible en els moments que vivim. Més parlant d'educació.

Bona tarda!! i bones mini-vacances de Pasqua.

La Galàxia Learning: Una evidència constant.

Bon dia a totes i tots:

Després d'uns dies "irregulars" perquè els meus posts no han arribat puntualment reemprenc les meves reflexions.

Abans, però, vull fer un doble agraïment: a totes les persones que han passat pel post que vaig fer per a Purpose/ES i a totes i tots els que seguiu el meu post perquè ja hem passat de 5000 visionats de pàgina.

Bé, ara si que "recupero" el meu camí per aquesta galàxia apassionant de l'aprenentatge i avui em permetreu que utilitzi la meva experiència del cap de setmana per a poder explicar el que vull compartir.

Si ho recordeu a molts dels meus posts hem parlat de la importància de sortir de les aules y de considerar tot el món com un espai per a l'aprenentatge. No només l'escola. Si partim d'aquesta premissa és necessari que tinguem en consideració no sols els espais educatius formals sinó també els no formals i, inclús, els informals.

George Orwell deia: "Per veure allò que tenim davant del nas, cal una lluita constant" més que res perquè, de vegades, de tan evident o passa desapercebut o li trèiem tota aquella importància que realment té. Us poso un exemple.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat el V Certamen Internacional de Bandes de Música "Vila de La Sénia". Hi han participat 8 bandes amb un total de més de 700 músics. La major part de tots ells/es eren joves (la mitjana d'edat entre 15 i 30 anys) i quasi tots "amateurs". La seva ocupació diària no era la música. Les actuacions que vam sentir durant els dos dies eren l'evidència de projectes ben liderats, equips de persones implicades y directors amb els objectius que han d'aconseguir molt clars.

Constància, motivació, atenció, concentració, treball de qualitat, repte, esforç i sacrifici. Si us hi fixeu són tota una sèrie de qualificatius que solem dir que s'han perdut. Us puc assegurar que tot el que he presenciat durat el cap de setmana ha resultat una evidència constant de què eren absolutament certs i, el que és més important, possibles. Tot això ens aproxima, una vegada més, a la necessitat de tenir una perspectiva de l'educació no només des de la visió formal sinó també des de la no formal i informal. La coordinació entre aquestes tres perspectives serà clau per al correcte desenvolupament dels individus. 

També ens fa evident la necessitat de tenir reptes, si voleu a mig i llarg termini, per a poder aconseguir-los i tenir la satisfacció d'arribar a la meta que ens hem marcat. Pot ser l'educació, la vida actual si em permeteu, ha deixat de tenir metes i per això també ha deixat de ser important. Tenir metes no vol dir, necessàriament, competir (a vegades també) sinó reconèixer fites a les que ens agradaria, deuríem, hem d'arribar. Sense elles el procés de formació d'una persona esdevé poc alentador i, sovint, gens motivador.


Ja que avui he agafat la música com  a exemple acabo amb una frase del Director Tècnic del Certamen el mestre Jose Rafael Pascual Vilaplana. Un músic i director excepcional i un intel·lectual com n'hi ha pocs. Referint-se al projecte del Certamen deia: "El viatge serà llarg, ple de platges ignorades i de tronades imprevistes, però els vents de les bandes, sobre el velamen d'aquells que el suporten, poden fer una feliç singladura. El destí el marquen dia a dia tot gaudint del viatge".


Us convido a gaudir del viatge de l'educació i estic convençuda de què tenim naus suficients per a poder-lo recórrer. Saber aprofitar i gaudir del viatge serà el nostre repte.


Avui, bona dia perquè el post arriba a una hora no habitual, mentre veig sortir un sol radiant per damunt de les muntanyes ;-).

La rebel·lió del coneixement

Bon dia a totes i tots


Bon cap de setmana de carnestoltes. Espero que el gaudiu. Aquí no el celebren.

La veritat és que ja veieu que tots els temes TIC dels que parlem darrerament estan de moda i no paren d'aparèixer articles i informació que en fan referència.

Avui, però, em veig obligada a no parlar d'una eina TIC en concret sinó d'un tema més general. El coneixement, en majúscules. Un coneixement que es crea i es distribueix de moltes maneres però pot ser les dues manifestacions per excel·lència d'aquest les trobem a l'educació i a la cultura. Quantes i quantes vegades hem sentit aquell discurs polític de que la base de qualsevol societat i la forma d'avançar és millorant la seva educació i la seva cultura?. Pot ser també perquè acabo de tornar de veure una representació de dansa contemporània que m'ha semblat realment espectacular. Aquest mes es fa un festival internacional de dansa aquí a Vancouver.

Segur que tots recordeu quan anàveu a l'Institut i alguns/es, inclús a la universitat, el llibre d'Ortega y Gasset "La rebelión de las masas". Ens el feien llegir a l'assignatura de Filosofia. Si feu una mica de memòria l'argument del llibre es basa en "l'home-massa". A principis del segle XX aquest és un concepte nou però les coses que utilitzava per a definir-lo no estan tan lluny de la realitat actual. Aquest home és el producte d'una època d'estabilitat econòmica i política, de comoditats i d'organització pública. Aquest món que rodeja a aquest home-massa és limita, únicament, a alimentar els apetits d'aquest. Aquests poden ser infinits i créixer de manera exponencial (és el que jo afegiria). Pot ser acaba una fase social en la que no només hem d'esperar que els altres solucionin els nostres problemes i financin els nostres projectes.

L'explicació a moltes de les coses que estan  passant actualment, des del punt de vista social, pot ser és perquè ens haurem quedat a l'home-massa. Estem tan acostumats a que tot ens anava bé i que havíem estat, durant els 15 darrers anys vivint al "mundo de Yupi".  Crec que això s'ha d'acabar i que hem d'aconseguir que la revolució silenciosa no s'aturi i l'arma més poderosa que tenim per a evitar que els nostres líders, recordo que nosaltres els hem triat, és el coneixement.

M'he decidit a abordar aquest tema perquè m'he passat la setmana llegint notícies de les retallades en tot perquè estem en crisi principalment a l'educació, a la cultura i també a la sanitat. Només a la "línia de flotació" (si em permeteu l'expressió) de totes les polítiques socials. Allò que fins fa poc temps (tres anys?) havia diferenciat al mal anomenant primer món de la resta. Però la gota que ha fet vessar el got ha estat llegir un article de l'Avui que ha sortit mentre dormíeu que han titulat "La cultura es rebel·la" sobre la retallada del 20% en els pressupostos de cultura. 

Si el món de l'educació el conec bé, ahir us dia que fa 23 anys que hi treballo, el de la cultura també. Fa 16 anys que em dedico a la gestió cultural com aportació desinteressada a aquest món en el que visc. Com us deia a un post anterior he estat presidenta i ara vicepresidenta de l'Agrupació Musical Senienca. Amb molt de coneixement de causa us puc dir que si el món educatiu està poc considerat el de la cultura d'associacionisme, que és la principal xarxa de producció cultural del nostre país, per a que contar-vos. Podria estendrem molt i molt en aquest tema però avui no és el meu objectiu. Per ser molt sintètica i clara com solc ser només algunes qüestions a tenir en compte per a poder contestar convenientment el discurs polític i mediàtic en aquest sentit:

1. Hi ha crisi econòmica, estem d'acord, però qui i què l'ha provocada?, els ciutadans i ciutadanes que passen el més cobrant només 1000 € i se'n surten?. Crec que no. Jo diria que aquests precisament podrien donar classes de finances a molts dels dirigents i economistes que s'hi dediquem professionalment.

2. Hem de retallar tots els pressupostos però jo em pregunto: per què comencem per cultura i educació?. Si féssim on ordre de prioritats per a què necessitem, en ple segle XXI, invertir en armament?, per què no podem racionalitzar l'estructura administrativa que ens governa?, per què no podem retallar els privilegis d'algunes de les persones que, democràticament, hem triat per a que ens representin, ...?.

3. L'educació és important però no podem contractar més personal per atendre millor les necessitats en aquest sentit. Què passaria si reviséssim en quines condicions s'han atorgat, posem per cas, tot els concursos dels darrers quinze anys?.

4. La cultura és fonamental però comportem fer obres faraòniques com el Palau de les Arts de València o que del cas Millet (Palau de la Música) ja no se'n parli. D'on han sortit els diners per a construir l'edifici o que s'han fet els diners que han desaparegut del Palau. Us imagineu tots aquests recursos invertits en projectes educatius i culturals?. És culpa nostra que aquests diners s'hagin utilitzat malament?. Segurament si perquè ho hem permès. Si sou culturalment actius haureu vist que a les programacions del Palau, per exemple, aquests darrers anys bàsic ament actuaven formacions dels països de l'est. Us imagineu el que els devien pagar?. Segur que una misèria mentre els diners s'usaven per a coses que res tenien a veure amb la seva finalitat. Per què no analitzem totes les grans mogudes culturals que s'han fet, posem, en els darrers quinze anys?, i mirem només quin ha estat el catxet i les condicions dels comissaris/àries de les principals exposicions. Sense conèixer-ho estic segura que ens quedaríem de pedra.

La conclusió de tot això és que tant l'educació, com la cultura, com la remuntada de la crisi actual ha de passar per cadascun de nosaltres individulament per a configurar xarxes que ens permetin sumar coneixement per a poder trobar solucions. El problema no és tant les retallades econòmiques, que també, el problema són o som els homes/dones-massa. Aquells/es que es dediquen només a queixar-se i no són capaços/es d'actuar.

Com de tot s'aprén a la vida la meva experiència de gestió cultural m'ha ensenyat moltes coses que puc compartir breument i que crec que puc considerar-les principis universals, o sigui, que ens poden ser útils en totes les situacions:

1. La unió fa la força, sempre i sense cap dubte.

2. Un bon projecte, ben fonamentat i viable sempre té futur.

3. La feina ben fet és la millor carta de presentació i la millor garantia de credibilitat.

4. La compensació és aconseguir sumar i mai restar. Convèncer a la gent per a que participi i a col·labori en el teu projecte.

5. Les administracions són necessàries, sense cap dubte, elles gestionen els recursos. Tot hi així si no tenim un projecte no podem esperar res.

7. Mentre les coses han anat "molt bé" ens hem dedicat, educativament i culturalment, a competir. A aspirar aconseguir més coses que el veí. Això si que no fa la força.

8. Mai demanar recursos per a no fer una activitat o per a poder fer-la amb un 20% i l'altre 80% dedicar-lo a coses que no tenen res a veure. Alguns/es d'això n'han fet una forma de vida.

.../...

N. I sense cap dubte dosis infinites d'il·lusió, motivació, dedicació i respecte. La clau fonamental.

Personalment tinc la satisfacció de fer coses per als demés, pel gust de fer-les (una experiència totalment recomanable). Dedicant una part del meu temps de lleure a pensar i a organitzar projectes i actes que tinguin com a objectiu que la cultura i l'educació siguin cosa de tots/es. També a recórrer totes les vegades que ha calgut i caldrà els despatxos dels polítics mirant de convèncer-los de que tant una com l'altra són una inversió mai una despesa. Ara com ara, però, és com si pretenguessin donar-li la volta i hem temo que com sempre "pagaran justos per pecadors" (fent menció a la filosofia popular). El coneixement compartit i distribuït ens ha d'ajudar a impedir-ho.

Em despedeixo amb una cita de Paulo Cohelo:

"El guerrero de da cuenta de que hay dificultades 

con las que no contaba.

Si espera el momento idóneo, no saldrá nunca del sitio

porque mucha gente se pasa la vida diciéndole

que es una locura hacer lo que pretende.

El guerrero entonces usa un poco de su locura porque, 

tanto en la vida como en el amor no es posible preverlo todo"

De la columna periodística "El guerrero de la luz y su mundo"

Amb el convenciment, a pesar de les circumstàncies, de que sempre val més treballar per l'amor que no per la guerra. Aquesta ha de ser només una metàfora.

Bona nit!