El Pensament de la Galàxia Learning. Més enllà de l'amnèsia social.

El pensador (A. Rodin)

Bon dia de dissabte a totes i tots:

Des de que he acabat de treballar aquesta tarda que no he deixat de pensar en com podria transmetre tot el que he vist avui a molta distància física però amb la immediatesa que em faciliten les xarxes socials des de que sóc a Vancouver. Un dia més el Facebook i el Twitter m'han permès tenir informació en temps real. I quan dic real em refereixo al mateix temps en que s'han produït els fets. 

Mentre nedava durant 45' he pogut pensar, suspesa damunt de l'aigua (una sensació molt relaxant per acabar el dia), intentant articular un discurs coherent a la meva ment per a després traslladar-lo en forma de post. La primera conclusió a la que he arribat és què avui en tindria prou amb dues paraules:

PERPLEXITAT

TRISTESA


Les dues per fer evident el poc que hem evolucionat els humans en perdre sovint la capacitat de l'ús de la paraula i de la raó.

Però clar, ja sabeu que jo sóc una persona que he d'argumentar els pensaments que transmeto així que miraré de fer-ho:

La meva perplexitat és perquè els poders públics no han tingut cap més idea que utilitzar, o això és el que han transmès els mitjans de comunicació?, l'excusa del partit de Champions de demà per mirar de desallotjar la Plaça Catalunya de Barcelona. Quan he sentit l'argument no m'ho podia creure. Que té a veure una cosa amb l'altra?. Segurament res!! i una vegada més m'ha donat la sensació de la poca consideració que ens tenen els governants. De veritat ens creuen tan ignorants?.

La meva tristesa ha aparegut a continuació quan han començat a donar la volta al món les imatges del que estava passant a Barcelona. Tan poc que costa donar una imatge de país modern, democràtic i que en els darrers 30 anys ha donat un salt qualitatiu i quantitatiu gegant. N'hi ha pocs a Europa que s'hagin esforçat tant i hagin aconseguit tan bons resultats. Una vegada més, allò negatiu és notícia. Les coses bones y positives és com si no tinguessin seguidors. Una pena!!.

A partir d'aquestes dues sensacions he mirat de recollir informació, millor dit, guardar-la a mida que ha anat arribant, i que té diferents enfocs. No els comentaré, senzillament us els poso per si voleu donar-hi un cop d'ull. Al final em permetré fer una petita reflexió.

El que ha passat a Barcelona i el que ens han tramès:

Així començava el dia.

[Font: http://yfrog.com/z/h3wj1wfj]

Així es complicava el dia.

[Font:http://www.youtube.com/watch?v=Geg_6Xoy04s&sns=fb]

Al final de la jornada apareix aquest manifest que diu que representa a "La Majoria Silenciosa" [molt interessant llegir no només els punts sinó també els comentaris]:

Nosaltres si que estem indignats. [Font: e-notícies].

I a mida que s'anaven precipitant els aconteixements la premsa internacional se'n feia resó (literalment a l'altre extrem del món). Per exemple:

- The Sidney Morning Herald (Austràlia).

El que diuen els responsables polítics com a titulars: "Felip Puig diu que tornaria a donar l'ordre si es repeteix la situació". [Font: ara.cat].


L'editorial de El País també ho plasma: 15M de ida y vuelta.

Y finalment dues maneres d'explicar una realitat no comparables amb la forma i la profunditat però si en una part del discurs: 

• Una des del punt de vista dels mitjans de comunicació amb Andreu Buenafuente, m'ha emocionat us recomano que la mireu i l'escolteu.

• I l'altra, ja per acabar, en forma de reflexió sobre el 15M. José Luís San Pedro conjuntament amb testimonis de la gent del carrer articulen un discurs exemplificador.

El contingut d'aquest darrer document és el que ha inspirat el títol del post d'avui. Si volem que la societat millori i pretenem que el món avanci i sigui cada dia millor hem de ser capaços de construir un pensament individual i també un de col·lectiu. He intentat aprofitar el dia d'avui per a mostrar una manera de documentar una situació des de diferents punts de vista. Jo no he deixat de tenir el meu propi però intentant poder-lo fonamentar des de diferents perspectives. Aquesta, precisament, ha de ser la missió de l'educació. Ajudar a construir pensaments. Si no ho fem així estem abocats a un món sense expectatives i per tant sense futur.

És necessari passar com diu San Pedro "de l'amnèsia social al desenvolupament personal".

Acabaré amb una idea que al final del dia (vostre) ha aparegut al Twitter: "els #indignats es converteixen en #implicats". Que aquesta implicació ens ajudi a créixer com a societat i com a país.

Em despedixo sonant "Nessun Dorma" de l'òpera Turandot de Giacomo Puccini. Es temps d'estar desperts i no dormir en els llorers del passat.

Bona nit!

La Galàxia Learning: L'afectivitat digital vs la "deshumanització"

Bon dia a totes i tots.

Bon començament de setmana i bon començament del mes de maig :-).

Després del darrer post de "pensat i fet??" on parlava de la immediatesa del món digital i de la poca capacitat reflexiva que tenim a vegades provocada per la facilitat de transmetre un missatge, una informació, un contingut, ... mirava de posar l'atenció a la necessitat de considerar les TIC com una eina però sense oblidar que el veritablement important és l'aportació humana, no el valor en si d'una eina i d'una tecnologia. 

Avui, m'agradaria fer un post especial que és, com diria, com un agraïment a totes i tots mentre miro de demostrar quan "poderosa" pot ser la tecnologia quan ens ajuda a transmetre sentiments i emocions. Segueixo amb la meva experiència actual com a exemple.

Moltes i molts de vosaltres seguiu en meu Blog des de que sóc aquí a Vancouver i en els meus comentaris i agraïments ja us he dit moltes vegades de quanta ajuda m'està sent el tenir una comunitat global que fa que les distàncies físiques no existeixin. El món digital que no té tan d'espai i de temps com nosaltres li volem assignar, cadascú individualment i globalment, fa que no existeixin les barreres de cap tipus i que jo pugui estar al costat de totes i tots amb un sol clic de ratolí o amb una passada ràpida pel ratolí digital del meu Mac. Per què ho dic això?. Seguiré amb un exemple.

Ara mateix, el meu rellotge marca les 22:45 pm aquí a Vancouver i està a punt d'acabar el dia 1er de maig. Què té d'especial aquest dia?. Per a mi, que fa uns quants anys (bastants jeje)  naixia i, per tant, és el dia del meu aniversari. Si si, ja sé, moltes i molts em dieu que un dia ben encertat per a que jo arribés al món. Però aquest any ha estat un aniversari molt especial.

Sempre és festa aquest dia així que miro d'estar a La Sénia per a poder-lo compartir amb la meva família. Algunes vegades, per feina, he estat lluny però mai tan lluny com enguany perquè ara ja fa uns mesos que estic vivint a l'altra part de món. Però curiosament, precisament enguany, he tingut un dia d'aniversari que ha durat 24 hores viscudes amb una gran intensitat analògica i digital. Totes i tots ho heu fet possible.

Quan vaig marxar al gener cap a Canadà, encara que sembli estrany, vaig pensar com seria el dia del meu aniversari a un país diferent i llunyà on no coneixia a ningú pràcticament. El que són les xarxes afectives del món la primera setmana que vaig ser aquí vaig conèixer a Patri i a Anna. Amb elles dues he compartit moltes coses aquests mesos. Ahir elles van ser les encarregades de què la meva festa d'aniversari fora especial. Anna va estar cuinant durant 5 h (tota la tarda) per a que les 12 persones que vam ser al sopar puguessin menjar "cuina catalana". Gràcies Anna perquè tot estava boníssim. Patri, em va dir, de cap manera compraràs un pastís d'aniversari. Jo en faré un per a tu. Gràcies també a tu!! la mescla de la xocolata amb les maduixes estava realment especial. Aquesta és una part de la celebració que no vaig imaginar abans de venir. La meva amiga Afsaneh, en un moment del sopar, em va preguntar si a tota aquella gent l'havia coneguda després d'arribar. La resposta va ser, si clar, des de que sóc aquí. Gràcies a tothom per acompanyar-me i venir a la meva festa.

Però clar, ara falta que expliqui què vull dir amb això de l'afectivitat digital. 

Sovint és diu que les TIC "deshumanitzaran" a la humanitat. Jo tinc moltes i moltes experiències que indiquen el contrari i la més propera la d'aquestes darreres hores. Els sms, els correus-e, el facebook, l'Skype i el Twitter han estat la prova més evident de què la meva xarxa social digital no té fronteres (ni d'espai ni de temps) i que des de les 12 de la nit d'ahir d'Espanya fins les 12 de la nit d'avui de Canadà no he parat de rebre missatges d'arreu. En contra del que he fet uns altres anys, de fer un agraïment general, avui he necessitat donar les gràcies a tothom personalment. I tots, absolutament tots els missatges, m'han aportat una part de proximitat a allò que significa sentir que alguna persona, no importa on, ha dedicat un trocet del seu temps a tu. Si no fora per les TIC això no hagués estat possible i el meu dia no hagués estat tan fantàstic. Segurament, si aquesta tecnologia no hagués tingut aquesta facilitat d'ús tampoc no hauria estat possible que tota aquesta afectivitat arribés fins aquí on jo sóc ara. Em sento afortunada!!. Gràcies!!

Em despedeixo amb una cita: "La felicitat és interior no exterior; per tant, no depèn del que tenim sinó del que som". Henry Van Dyke (1852-1933). Escriptor Americà. Aquest SER serà el que donarà a les TIC el seu veritable contingut i valor.

Bona nit!

La Galàxia Learning: Pensat y Fet??

Bon dia a totes i tots:

Avui el meu post arribarà a l'horari habitual. Sembla que tornem a la "normalitat".

El Blog és titula Vancouver: Una aventura Canadenca i de quan en quan he de donar-li una mica de coherència perquè, sovint, parlo de temes molt més generals.

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres tot un procés personal de recuperació de la meva capacitat de treball intel·lectual i d'estudi en general.

Ja sabeu, segur que ho heu llegit moltes vegades en els darrers temps, que és necessari tenir la capacitat d'aprendre al llarg de la vida i de manera permanent. Si pensem amb la formació que hem rebut tots els que tenim més de 30 anys podríem dir que la nostra escola no estava pensada massa per a complir amb aquest objectiu. De fet avui en dia encara em trobo gent de menys de 30 anys que diu que ell/a ja ha estudiat tot el que tenia que estudiar. Quan ho sento us confesso que em fan pena perquè penso que s'ho passaran molt malament durant la seva vida i per contra quedaran desfasats immediatament. Però, en tenen consciència?. Serà preocupant que la resposta sigui negativa. Jo he mirat de prendre'n consciència.

Com us explicava a algun dels primers posts durant molts d'anys he ocupat càrrecs de gestió i el darrer formant part de l'equip de direcció de la URV. Quan llegeixo tots els "tics" i totes les "dependències" de les TIC crec que vaig arribar a tenir-les totes. Com @marett explicava al seu post als US ja estan implementant programes de desaddicció a les xarxes socials. Jo m'he hagut de sotmetre a un procés personal de canvi d'hàbits de treball i de comunicació que no creieu que ha estat fàcil. Els passos pels que hagut de passar:

1. Recuperar la major part d'hores del dia per a organitzar-les a la meva conveniència.

2. Tenir clar quin és l'objectiu del dia i de la setmana i si cal de les properes setmanes (el meu personal, no el de la comunitat).

3. No tenir, en cap moment, el síndrome de "Calimero" (ja sabeu que és un personatge de dibuixos animats que sempre deia: "ningú m'estima"). No és un problema que el telèfon no pari de sonar de les 9h del matí a les 10h. Que no rebi dotzenes de correus que necessiten contestació immediata, que no tingui ni un moment per a interactuar amb la meva comunitat a les xarxes socials, ... i a la comunitat "física".

4. Una vegada recuperada la meva comunitat cibernètica ara és el moment de mesurar el temps, de nou, sinó acaba consumint molt de temps que, evidentment, es resta d'unes altres coses.


5. Tenir moltes resposabilitats i molts de temes que organitzar i gestionar cada dia augmenta molt l'eficiència i l'eficàcia del que fem però resta molt i molt la capacitat de concentració. M'ha resultat terriblement complicat ésser capaç de concentrar-me en fer una sola cosa. Per a que us feu una idea al voltant de sis mesos. Per a la meva forma de ser quasi una eternitat. Uf!!.

6. A més, tinc com a objectiu innegociable durant la meva estada aquí "millorar" el meu domini de la llengua anglesa, Això si que està sent la dimensió "desconeguda". Per què?. Jo mai he estudiat anglès de forma ordenada i organitzada. Pel camí, per necessitats de feina, no he tingut altre remei que anar "defensant-me". Resultat?, aprendre la major part de les coses de forma poc correcta. Ara en ple procés de desaprendre per tornar aprendre amb els corresponents problemes derivats de l'edat, de la pèrdua de flexibilitat mental i de la por al ridícul i a equivocar-te. Un esforç multiplicat per moltes vegades. Un repte al mateix temps, en això estic.


.../...


Bé, després de mesos d'iniciar aquesta aventura de l'any sabàtic crec que fa unes tres setmanes que he aconseguit estar centrada tot un dia sencer treballant en el mateix tema. Això m'ha permès passar a una altra fase que és:


1. Ser capaç de marcar-me objectius intel·lectuals (com si d'un projecte es tractés).


2. Mirar d'aconseguir una bona gestió del temps. Ull!!, les eines TIC m'ajuden però també ocupen molt de temps (Facebook, Twitter, correu-e, blog, ...). S'ha de tenir consciència de les hores que té el dia per a poder prioritzar totes aquelles coses que es pretenen fer.


3. Llegir articles i/o estudiar no és el mateix que enviar twets de 140 caràcters. Això és fonamental.


4. A més d'estudiar he de dedicar molt de temps a escriure. Aquesta és una feina costosa. Sabeu quina sensació m'aborda darrerament?. La necessitat de treballar amb materials multimèdia més que amb material imprès. Imagineu, si a mi em passa això que no els passarà als nostres estudiants xiquets, adolescents i joves. Un aspecte sobre el que reflexionar.

Per últim, i en això estic, desenvolupar la capacitat de pensar abans de fer. La xarxa, en general, i les xarxes socials, en particular, ens han portat a enviar i reenviar informació de manera constant i a una gran velocitat. Si a això li afegim la incapacitat, absoluta, de controlar tota la informació i dades que ens arriben de manera constant i en grans quantitats, realment hem de tenir moltes eines, capacitat, i consciència del que suposa tenir un treball intel·lectual a la societat del coneixement i fer un esforç permanent per permetre'ns pensar el temps suficient abans de passar a l'acció. La immediatesa no és coneixement. En termes intel·lectuals és només una il·lusió.


Avui em despedeixo amb una cridadissa de fons pels carrers i per l'edifici que correspon a que l'equip hokey gel de la ciutat, els Canucks Vancouver ha guanyat l'equivalent a la nostra lliga fet que no passava des de 1970. Per a que us feu una idea és com el Barça aquí :-).


També amb la música de ColdPlay: Viva la vida. No en tinc cap dubte que val la pena viure-la, cada minut!.


Bona nit!

L'exhibicionisme digital

Hola a totes i tots bon dia de diumenge.

No és que m'hagi oblidat de vosaltres, tot el contrari, continuo recollint informació per als meus posts que aniré compartint, clar!!.

Avui escric la meva aportació al costat de la finestra veint com neva, de fet ha nevat tot el dia, marcant l'indicador del temps -2 al termòmetre però amb una sensació tèrmica de -9. Si, això mateix, fred. Menys mal que no calia anar a la Universitat.

Com sempre, se m'acueixen títols que pretenen ser exemplificadors del contingut de les meves aportacions. De fet aquest se'm va ocórrer l'altre dia que llegia un article sobre una investigació que han fet a la Universidad Napier d'Edimburg sobre el Facebook. Hem de ser/podem ser algú diferent del que som en realitat?

Recordo que quan va començar a extendre´s l'ús de la xarxa (Internet) van aparéixer ja molts d'articles, relacionats amb l'ús dels xats, que parlaven del "transvestisme" digital. En aquest cas es referien a la invenció d'una identitat diferent a la real, inclús al canvi de sexe, per a no donar informació real a la resta dels participants en les converses. Segur que d'aquella època recordeu situacions xocants de persones que van acabar tenint relacions, per la xarxa, sense saber que eren del mateix sexe quan aquesta no era la seva pretensió.

En aquest sentit estariem referint-nos a un cas semblant ja que l'exhibicionisme fa referència a la necessitat de cridar l'atenció, de manera exagerada, i de fer coses per a que la resta de la comunitat es fixi amb nosaltres. Accions que poden ser més o menys extravagants en funció de les caractarístiques de cadascú o de la pretensió de "fama" que es tingui. Realment les nostres relacions a les xarxes socials ens fan ser diferents a com som realment?

Una vegada més he de fer menció a la necessitat d'educar a les noves generacions per a fer un bon ús de les eines de la web 2.0. D'una altra manera estem generant interferències no només en el seu procès d'aprenentatge sinó també en el seu comportament personal i social.

Com en totes les coses és necessari tenir la capacitat de saber i conéixer quin és el funcionament de les eines, quines són les seves potencialitats, les seves limitacions i els seus perills, si en tenen. Aquests darrers fan referència, clarament, a la seva utilització incorrecta des dels diferents punts de vista possibles.

Tornant a fer menció a l'estudi sobre el Facebook, la xarxa social per excel·lència en aquest moment, en el que han participat 200 estudiants/es una de les conclusions d'aquesta és que l'ús d'aquesta eina i d'aquesta xarxa social estressa als seus usuaris. aquest conclou coses com:

- Un 12 % admet que Face genera en ells sentiments de por i d'angoixa (tenien més de 117 amics de mitjana).

- La resta, un 88%, que no manifestaven tan d'estrés tenien de mitjana 75 amics.

- Un 32 % va manifestar sentiments de culpa en rebutjar alguna petició d'amistat.

- La majoria manifesta no tenir molt clar que aquesta xarxa social tingui alguna utilitat.

.../...

Deixeu-me dir que 200 subjectes són molt pocs i que els resultats podriem dir que són un exemple de percepció per part d'un col·lectiu. No es podem generalitzar els resultats. D'altra banda em recorden, en general, a quasevol anàlisi que es pugui fer de les relacions socials d'un individu, en un entorn digital o en un presencial. A vosaltres no?.

En general, a tots els col·lectius socials ens trobariem amb un 10% de persones que tenen moltes habilitats socials i per contra a un 10% que no en tenen cap. La resta, el 80%, segur que es distribueix com una corba normal. Amb això em refereixo a que el formar part d'una xarxa social a un entorn digital no difereix massa de fer-ho a una de real en un context de presència. Una altra qüestió és el preparats que estem per a poder gestionar i organitzar les nostres relacions amb els demés.

També en el cas de les xarxes "presencials" ens trobem a persones que s'han d'exhibir continuament, a les que tenen moltes habilitats socials que ens captiven només conéixer-les, a les que no podem suportar perquè no ens agrada com són, etc. També tots/es, en algún moment, necessitem cridar l'atenció per a fer evident a la resta de comunitat que existim i això, a vegades, comporta fer coses, inclús. extravagantes. No hi estarieu d'acord?

Si em poso a mi com a exemple, i el dia de les adiccions comunicatives ja ho feia, jo sóc una persona que faig moltes activitats diferentes i que tinc una xarxa social amplíssima. A més, tinc moltes habilitats comunicatives i m'agrada relacionar-me amb tothom. Considero que, en general, dedico una part important del temps a mantenir les meves relacions. Tant les presencials com les digitals perquè conec gent a moltes parts del món a la que no sempre puc veure "físicament".

Què significa això?, que necessito eines per a comunicar-me (síncrones i asíncrones), que he de saber gestionar el meu temps per a que mantenir aquests contactes no em suposi un esforç, temporal, he de saber que he/puc compartir amb cadascun/a d'ells/es perquè no amb tothom tinc el mateix grau de confiança i de proximitat, etc.

És veritat que les xarxes socials, sovint, ens donen la sensació de que s'ha perdut la frontera entre allò que és privat i allò altre que és/pot ser públic però en realitat aquesta frontera l'hem d'establir nosaltres. Les eines TIC no són res sense la nostra intervenció. Aquest debat sobre el que és privat i públic a la xarxa va començat amb les WEBCam. Segur que recordeu algun exemple de persones que es van enriquir molt i molt a canvi de posar la seva vida privada a disposició de la resta del món. Els "mirons/es" professionals hi van estar encantats/es. Qué aquesta és una actuació anòmala?. Depén com la interpretem.

Se m'acudeix un exemple que ens pot ajudar veure-ho gràficament. Al sud d'Europa tenim cases amb persianes i cortines que solem tancar quan es fa de nit o quan dins estem amb els llums encesos. Aquesta situació és totalment diferenta al Nord d'Europa o aquí a Canadà on jo sóc ara. Hi ha tan poques hores de llum i temporades de tan poc sol que tot és de vidre i no hi a persianes a cap lloc. Com a molt alguna cortina molt transparent. Vol dir això que el sentit de la privacitat que tenim és diferent?. Jo diria que no exactament.

Aquest mateix símil em serviria per al Facebook. Aquesta xarxa tampoc té persianes ni cortines que tapin el que hi ha dins de la casa. De totes maneres penseu que quan passem per davant de la casa només veiem l'habitació que dona al carrer però no la resta.

Jo que tinc agregades al Facebook 838 persones (que no amics) no puc dir que això em provoqui cap tipus d'estrés. Com a la meva xarxa social no digital tinc molta relació amb algunes i a les altres no les conec més que de vista, també n'hi ha algunes que sé que existeixen però de referència. Estan i ja està perquè no ha de ser una competició tenir moltes persones agregades.

Quina informació comparteixo i amb qui ho decideixo jo. Les meves coses privades no són a aquesta xarxa i les que hi ha que només han de ser visibles per unes quantes persones jo ho determino.

Sobre el temps que hi dedico depén del que tinc disponible. Unes setmanes més que unes altres. Ara en aquest moment més del que li he dedicat mai perquè és l'eina que em permet estar lluny però prop de totes i tots vosaltres. D'una altra manera em resultaria impossible per temps, per espai i per recursos necessaris. Ara mateix, tenir Facebook a la meva vida significa que, si vull, mai em sento sola només cal que m'assomi i doni un cop d'ull. Tinc amics noctàmbuls que ara mateix encara estant trastejant per la xarxa, els més matiners d'aquí a poca estona ja estaran actius. Els que viuen a diferents franges horàries fan que l'activitat sigui 24/7. Ara com ara perfecte!!.

Després una altra cosa que em crida l'atenció és que sempre hi ha algú pendent de les coses que publico i van deixant petites petjades amb alguna cosa tan senzilla com un ditet cara per amunt que significa m'agrada. Gràcies una vegada més per ser aquí. Aquesta aventura canadenca no seria el mateix sense el vostre recolçament.

Per acabar només voldria dir que, com sempre, les eines TIC només són això, eines!!. El bon o mal ús que en fem d'elles depén només de totes i tots nosaltres. Una vegada més està en mans dels educadors i de les famílies la possibilitat de construir una societat millor, la digital i l'analògica, perquè no en tingueu cap dubte que una és l'altra.

Avui em despedeixo sonant els Manel " El mar". Un gran tema!!! :-).

Bona nit!! i que continui bé el cap de setmana.