Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema educatiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sistema educatiu. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 de maig del 2011

Les contradiccions de la Galàxia Learning

Bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana. 

Sempre dic que seré breu però avui a més de dir-ho penso complir-ho!!.

Aquest ha estat un cap se setmana de molta activitat a tot el meu voltant digital. Cosa poc habitual perquè normalment els diumenges solen ser més tranquils. Que ha provocat aquesta activitat?. Diferents coses però en comentaré algunes que crec que em podem servir d'exemple:

- De com una "organització ciutadana" no associable a una partit polític concret convoca, mitjançant les xarxes socials, una manifestació i aconsegueix que milers de persones surtin al carrer a diferents ciutats de l'estat. Si això és possible, quin sentit tenen els partits i organitzacions polítiques?. O és que aquest "algú" anomenat xarxes socials i plataforma ciutadana també té interessos però encoberts?

ABC
- De com els mitjans de comunicació (premsa escrita) consideren que aquesta és una notícia "menor". Menys important que les notícies internacionals i el futbol. Per què no és notícia que milers de persones no estiguin d'acord amb la situació actual?. Vol dir això que no tenen capacitat de canviar la realitat?. Les persones que lideren la nostra societat es poden permetre obviar-ho?.

La Vanguardia

El Mundo

El País

- De com concedeixen uns premis al món educatiu, representats per una baldufa, per es iniciatives TIC en forma de blog: EspiralEdublogs. Una iniciativa privada i un premi simbòlic aconsegueix omplir de joia a professors, estudiants i pares. Una feina feta amb il·lusió que té visibilitat i reconeixement públic. Costaria tant que el sistema públic fora capaç de permetre brillar a la gran quantitat de professionals que dediquen temps, il·lusió, implicació i ganes que fer que aquest món em el que vivim sigui cada dia millor. Moltes Felicitats a totes i tots els guanyadors: professorat, alumnats, centres, pares pel premi i per compartir la vostra feina.

- De com la comunitat de Twitterland celebra l'atorgament d'aquest premis. Per què són important les xarxes socials?. Perquè permeten fer una xarxa "real" que té capacitat d'aportar, de respectar, de reconèixer i de compartir totes les notícies. Perquè no devem ser capaços de projectar aquest model al món analògic?. Per què el món digital s'ha convertit en un veritable aparador dels bons professionals, dels canvis, les innovacions, la satisfacció individual  i col·lectiva i tot això al món analògic continua sent opac?.

- De com els veritables professionals de l'Educació seran els actors reals d'un futur immediat si es convencen de què són la clau del progrés perquè són els que generen i ajuden a construir el coneixement.

Avui, abans de que la vostra part del món marxés unes hores a descansar @cpaez01 m'ha enviat un tweet dient: "has vist això? bit.ly/koMlpf". Era l'entrada a un post que portava per títol. Esos locos que enseñan. L'he llegit i m'hi he sentit totalment identificada. Gràcies Pedro per l'adaptació. Comença dient:

Me he permitido el atrevimiento de hacer una humilde adaptación del texto "Esos locos que corren" del escritor uruguayo Marciano Durán, enfocándolo a la enseñanza. Ahí os lo dejo:

Esos locos que enseñan. Yo los conozco. Los he visto muchas veces. Son raros. Algunos salen temprano a la mañana y están en el cole una hora antes, otros recorren todos los días más de 100Km de ida y otros tantos de vuelta. Están locos.
.../...

Us recomano que el llegiu. Si tots els professionals de l'edcuació fossin així i si la societat ho reconegués la situació de caos actual no podria per més que millorar. Confiar el futur en professors que aspiren a ajudar a construir coneixement és el millor que ens podria passar. Reivindiquem-ho des de la nostra parcel·la de l'Educació. D'això depèn el creixement individual i col.lectiu.
Bona nit!! i bona setmana!.

dilluns, 28 de març del 2011

Galàxia Learning: l'art d'educar o la lluita contra els clons

Hola, bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut un molt bon cap de setmana de primavera.

Amb el darrer post començàvem una sèrie de que vaig anomenar Galàxia Learning. Vaig aprofitar per explicar una mica l'argument i per presentar als protagonistes de la història.

Avui, com en totes les històries, haurem de començar pel principi i el principi és a qui hem de formar i per a què. Aquesta és una pregunta que en hem de fer tots/es. Pares/mares, sistema educatiu i societat en general. Aquesta és una responsabilitat compartida.

Si ho recordeu a l'entrevista que Punset li va fer a Robinson parlen d'anacronisme de l'escola. Uns altres parlen, directament, de presó escolar. Sigui com sigui, l'educació infantil i primària que ara tenim no respon a les necessitats de la societat en la que vivim i pot ser tampoc a les necessitats dels estudiants d'aquests nivells.

Aquesta setmana tornava a aparèixer a la premsa la notícia de què el fracàs escolar continua pujant de manera alarmant. Per què li diuen fracàs escolar?, per què no dir-li millor fracàs del sistema sòcio-educatiu, en general. Per què els xiquets i xiquetes no aprenen el que deurien?. Per què no formem al professorat com és necessari?, per què els pares/mares (no tots per fortuna) fan d'inquisidors del sistema escolar en lloc de ser-ne uns aliats?. Tot en conjunt fa que la situació de l'educació sigui cada vegada més crítica. 

Però bé, mirem de fer-hi alguna cosa.

1. Canviar els principis que inspiren l'educació primària. Estem a l'era del coneixement ja no a la de la revolució industrial.



2. Siguem conscients del món en el que vivim. Cada dia evoluciona i nosaltres ho hem de fer amb ell. Les TIC són l'eix que hauria d'articular tot el discurs. Aquesta evolució influeix en el desenvolupament de grans i menuts.

3. Que cadascú assumeixi el paper que li toca a aquesta sèrie. Comencem pels pares i mares. Ells han de ser uns observadors permanents del procés de creixement i aprenentatge dels seus fills/es. Les escoles només són un suport tècnic continuat. Sense una base familiar tot allò que construeixen cada dia a l'escola cau només sortir de l'edifici d'aquesta. Com si d'una batalla diària es tractés.


4. No ens oblidem, ningú, de tots els responsables, que cada xiquet i xiqueta és únic i irrepetible. Pensem que és com una obra d'art (escultura, música, dansa, ...) no n'hi ha cap d'idèntica. No els convertim en un patró.

5. No oblidem, tampoc, que la major responsabilitat és ajudar a construir persones. No especialistes en continguts. Això vindrà molt després. El més important és que sàpiguen, des del principi, qui són, cap on han d'anar i el que serà fonamental és que aprenguin a escoltar-se i a descobrir-se a elles/es mateixos/es mentre van recorrent aquest camí. Han de ser feliços mentre ho fan i, el que és més important, han de voler anar a l'escola cada dia més que cap altra cosa (Aquest és un vídeo de l'any 1990. Quina visió de futur!!).


Les galàxies, si alguna cosa les caracterítza,  és que són "un sistema masivo de estrellas, nubes de gas, planetas, polvo, y quizá materia oscura, y energía oscura, unidos gravitacionalmente" (Wikipedia) per aquesta quantitat d'elements és pel que em serveix l'exemple. Penseu que nosaltres hem de formar als estels i als planetes i haurem d'ensenyar a interpretar i a evitar, si cal la matèria i l'energia obscura. Cada estel i cada planeta és diferent a tots els demés. Oblidem-nos de "clonar" als nostres estudiants. Intentem que cadascú sigui ell/a mateix/a.



Preparats i preparades per assumir el repte?. Els pares i mares són els primers que tenen la paraula. Si no assumeixen bé el seu paper els clons i les forces del mal s'apoderen de la realitat. No ho podem permetre!!.

Avui em despedeixo sonant George Gershwin  "Rhapsody in Blue". Si no l'heu sentida mai us convido a fer-ho. Una meravella.

Bona nit!!

dimecres, 16 de març del 2011

Les paraules i les idees poden canviar el món [¿?]. Aliances estratègiques.


Hola a totes i tots, bon dia.

Avui intenteu anar pensant en el Japó i en les centrals nuclears però com si el problema s'anés solucionant. A veure si els enviem entre tots/es una mica d'energia positiva.

Amb els dos comentaris d'ahir, de Joan @juanglezmar i de Marisé, plantejaven dons temes fonamentals:

- N'hi ha prou amb la vocació?
- Què hem de fer per a que la formació es correspongui amb la motivació per saber més i per aprendre (recordeu que estem parlant del professorat).

Gràcies per encetar dues línies més de reflexió. Una fa més referència a la formació inicial i l'altra a la permanent.

Comencem pel principi. Si seguim el pla que us proposo ja tenim les persones més motivades seleccionades i ara arriben a la Universitat: la formació inicial. Què s'hi troben?.

Totes i tots els que llegiu aquest pots, si més no la majoria, hi heu passat per aquesta institució formativa. Algunes de les coses que comentaré segur que us resulten familiars.

Abans de començar amb la meva exposició de motius un parell d'aclariments. Estic satisfeta de treballar a la universitat i penso que des d'ella es poden fer moltes coses. També em declaro Euroconvençuda des de la meva història recent de treballar, a partir dels principis de EEES, per mirar de fer canviar algunes coses d'aquesta. Dit això:

- La universitat espanyola ha perdut la millor oportunitat que ha tingut mai per a reformar els programes formatius, tan de grau com de màster, per a poder enfocar-los al segle XXI. S'han fet moltes coses però en comparació al que calia fer encara queda tant de camí. Uff!!.

- Tenim un MEC que no ha liderat cap procés. Us asseguro que durant tots aquests anys el que he pensat més vegades és que és el que havíem fet per a merèixer-lo. El que millor ho resumeix és: tard i malament.

- Una oportunitat d'or per a "empènyer", amb els nous decrets de grau d'Infantil i de Primària, i de màster d'educació secundària un nou model de professorat per a l'educació obligatòria i post obligatòria. La realitat: un conjunt important de despropòsits publicats a un BOE.

- Una invitació al professorat universitari per a demostrar la seva capacitat d'innovació i de canvi. El resultat final, altra vegada, una guerra per preservar les parcel·les individuals de contingut. Ni de saber!, molt menys de coneixement.

.../...



Tot això adornat amb un cos funcionarial i una crisi econòmica "galopant" que és l'excusa perfecta per a no fer res i per a no canviar res.

Bé, segur que penseu que no pareixo jo, no?. Encara que ara mateix no ho pareixi el got continua mig ple eh!!. Era una diagnosi ràpida.

A pesar de totes aquestes coses que semblen tan negatives la situació actual és (parlaré en termes URV que és el que més conec i considere-ho com un exemple):

- No hem tingut més remei que fer una anàlisi en profunditat del moment en el que ens trobem.
- Hem reformat, sencers tots els plans d'estudi. Tot el professorat, sense excepció ha participat en el procés.
- S'ha discutit i s'ha parlat sobre el procés i el seu per què. Tot considerant que la visió que es té sobre aquest és, de nou la corba normal.
- El professorat més jove té una altra visió de les coses i té iniciativa. Només cal que la institució els recolzi.
- Curiosament estan molt més preocupats per la vessant pedagògica del procés de formació els enginyers que el propi col·lectiu de la Facultat d'Educació. Ja se sap " a casa del ferrer cullera de fusta".

Jo diria que en aquest moment tenim totes les eines adequades per a poder començar un veritable procés de reforma de la formació dels futurs mestres i professorat de secundària. Per a poder-ho aconseguir necessitem, clarament, una aliança amb totes i tots els que esteu als centres treballant amb els problemes del dia a dia. Sense això correm massa el risc de formar a professionals de laboratori cosa que no afavoreix per a res ni el desenvolpament laboral ni la qualitat de l'educció.

Per tant, la conclusió d'avui és: necessitem aliances estratègiques i no només ocasionals. Ja que el sistema no ens ha deixat fer els títols que necessitàvem mirem de canviar-li l'enfoc projectant aquesta formació de dins cap a fora.

Un exemple per acabar: 

- El programa de formació dels mestres a Canadà té 12 competències, 9 són específiques i tres transversals (TIC, organització i gestió i ètica professional).
- El programa de formació a Espanya té 35 competències per BOE a les que la URV n'hi afegeix 6 que li diu nuclears: idioma estranger, llengua pròpia (català-castellà), TIC, gestió de la informació i el coneixement, ciutadania i orientació.

Més competències implica millor formació?. A vegades tot el contrari. 

Acabo amb el convenciment de què les paraules i les idees encara poden canviar el món. Jo no li poso interrogants (els deixo per si algú els necessita) però també dient que, ara com ara, si no som capaços de crear una veritable xarxa amb el nostre entorn, la universitat sola ja no és suficient.

Em despedeixo sonant The Killers: Human. En això estem.

Bona nit!.


divendres, 11 de març del 2011

Social Network. Una deconstrucció social?

Hola bon dia per a vosaltres:

Avui escric el post des d'un hotel de Calgary. Demà al matí tinc una reunió aquí a primera hora.

El termòmetre marca -13 (amb una sensació tèrmica de -23 uff!!) els carrers estan plens de neu i fa un fred que pela. Molt més que a Vancouver, amb diferència.

Per a que entengueu el títol d'avui us explicaré com se m'ha acudit.

Tenia pendent escriure un altre post relacionat amb el Twitter després dels comentaris de @juanfratic i de @jordi_a. Entre altres coses perquè els dos van insistir en el tema de l'adicció que crea l'ús de l'eina i també es van referir a que és una comunitat molt gran i, a vegades, quan preguntes no et respon ningú. Aquests seran dos dels arguments del post d'avui però no només referits al Twitter sinó a les xarxes socials en general. Aquesta és la justificació del contingut.

Ara vaig al títol. Quan he arribat a Calgary aquesta tarda eren les 18 h (hora d'aquí perquè  és una hora més que a Vancouver). M'he registrat a l'hotel he deixat les coses a l'habitació i he fet un intent de sortir a menjar alguna cosa. Era hora de sopar. Situació: el dontown, a diferència de Vancouver, són bàsicament oficies. A partir de les 5pm es queden totes buides. Les botigues que hi ha a la zona, com a molt, tanquen a les 6pm. Resultat, un fred que pelava, tot ple de neu, tot mig desert i com sempre els homeless s'apoderen del carrer quan tot tanca. Vista la situació he tornat cap a  l'hotel i he decidit sopar allí.

Me porten la carta i una cambrera molt amable, en general ho són molt perquè així s'asseguren que els deixaràs propina (com a mínim s'ha de deixar el 10% del que val el que consumeixes), em recomana un plat que traduït era alguna cosa així com "Deconstrucció de lasanya, amb xampinyons i pollastre i amb una salsa de vi blanc". Bé, he pensat, sembla suggerent, ho puc provar!.

Quan m'han tret el plat m'he dit: eres molt atrevida de demanar un menjar així a aquest restaurant!. Realment!!. Si us faig una descripció ràpida del plat era: una base de pasta (tal qual), uns xampinyons a trossos amb trossets de pollastre i una salsa blanca, com si fora beixamel, mesclada amb tot això, Una altra capa de pasta dalt de tot amb una mica de tomàquet fregit amb una picada d'all per damunt. Conclusió, un despropòsit de plat. Per la mescla, per la salsa, per la presentació ... i pel nom clar. Molta pretensió. El cuiner/a devia haver llegit algun llibre del Ferran Adrià i li havia agradat el tema jeje!.

Ara miro d'ajuntar totes aquestes coses en clau xarxes socials.

Estareu d'acord amb mi, i aquestes darreres setmanes és el tema de moda, que el sistema escolar tal com el tenim definit actualment no cobreix ni les necessitats ni les expectatives de ningú. Com diu Punset tenim un sistema escolar anacrònic. Una organització formativa producte de la revolució industrial que es dissenya per a formar a persones de manera "ràpida", amb els mínims recursos i amb un mateix patró general. En aquest sentit el discurs crític de Ken Robinson aporta molts d'elements per a la reflexió i per al debat de com canviar el model educatiu a partir d'uns pilars bàsics que, segurament, no són els mateixos que ara tenim.

A aquesta situació hem d'afegir-li el haver-li sumat eines, materials i recursos de darrera generació, les TIC, sense haver canviat ni de model, ni d'objectius i sense tenir clares quines són les metes reals d'aquesta educació (ja sé que sóc pesada però la política educativa canvia massa sovint). Les xarxes socials són un exemple paradigmatic d'aquesta situació en termes educatius. Unes eines molt i molt potents. Que poden aportar moltes coses però, que sabem d'elles?. La prova de que sabem poques coses és que, sovint, els assignem les mateixes "lacres" que hem assignat anteriorment a la societat analògica. Una vegada més els mitjans de comunicació aprofiten per a fer publicitat de les maldats d'aquestes. Per què no expliquen les utilitats que tenen o podrien tenir en termes educatius?. Segurament perquè els que les utilitzem no ens preocupem de fer-ho evident per al públic en general. Nosaltres som el nostre mateix públic. Una altra vegada la endogàmia que ens caracteritza.

També, perquè tot i pertànyer a una mateixa xarxa, Facebook, Twitter, Linkedin, Myspace, etc. en realitat no som una xarxa social sinó que som un conglomerat humà. M'explico. Si fóssim un societat, real, estaríem organitzats de tal manera que la sensació aquesta a la que feien referència tan Jordi com Juanfra de fer una pregunta i, a continuació, tenir la sensació com "Calimero" que "ningú em vol" no passaria. La pròpia organització faria que sempre que hi ha un emissor, també hi ha un receptor, es transmet un missatge i, per tant, podem aprendre/solucionar la nostra demanda. Si si, ja sé que els més alternatius esteu pensant ja que aquesta és una de les gràcies. Però atenció, pot ser-ho si les utilitzem de manera informal però pot ser no si és una eina de treball. Tot i així aquesta informalitat, també, té la seva part positiva en termes afectius. D'alguna manera es com si tinguéssim una colla d'amics, gegant de tamany, i dels que podem saber coses i tenir-hi més o menys relació. El perill també pot ser l'adicció afectiva si apareix. La necessitat d'entrar, encara que sigui un moment, per a veure que passa, qui hi ha, que expliquen. De les adiccions

Atenció, si aquesta xarxa creix i creix també podem tenir la sensació de no poder-la "governar" i això ens pot generat estrès. Ho hem d'evitar. Tot i així segur que la part afectiva que cobreix pertànyer a aquestes xarxes en ajuda a justificar-ho.

Per a que aquesta sensació d'estrés no apareixi ens creem les nostres pròpies estratègies. La major part de vegades, donem un cop d'ull, agafem el que ens interessa, ens motiva o ens crida l'atenció. Mirem de ser educats amb la comunitat, tot i que hi ha quantitat de gent que no saluda quan entra o no es despedeix en sortir. Segur, també, que hi ha una quantitat gran que no referencia quines són les fonts d'allò que utilitza, etc. Què vull dir amb això?, què tot és dolent?. No, senzillament, que no hem estudiat prou bé com fer un bon ús de l'eina en termes d'aprenentatge i de millora de la qualitat de tot allò en què treballem. Pot ser, també, no en fem un ús creatiu. Ens limitem a reproduir les mateixes coses, exactes, que al món presencial. 

Nosaltres som els mateixos clar. No hem passat per redefinir, encara que només sigui individulament i mentalment, la pròpia visió del món i de les coses. Si ho hem fet, depèn quin sigui el nostre context, hem d'anar tant contracorrent que moltes vegades acabem esgotats i tornem a "normalitzar-nos". Aquella creativitat del principi es va fonent en el nostre fer personal i també en el professional. El sistema escolar deixa de ser creatiu. Només és un conglomerat de coses, no sempre ordenades ni amb una finalitat clara, amb alguns apunts digitals.

Tot aquest embolic ens porta a una situació massa entròpica, tant que a vegades esdevé anàrquica en el sentit de desordre que té aquesta paraula. 

A les xarxes socials, igual que a la vida "presencial", és imprescindible tenir uns objectius i unes metes i saber utilitzar les millors eines i les més efectives per tal d'aconseguir-les. Ni les xarxes socials ni les classes presencials són millors unes que les altres. Tot dependrà del nostre propòsit. 

El que no diferencia, de cap manera, a aquestes dues societats (la digital i la presencial) és la necessitat de tenir unes normes, unes pautes, uns valors i una ètica encara que sigui bàsica per a poder ajudar a créixer intel·lectualment a les persones per a que sàpiguen com enfrontar-se al món i com desenvolupar, de forma adequada, el seu paper (personal i intransferible) de la manera més creativa possible i amb un paper que ha de ser, evidentment, el que ell/a triï. El sistema escolar, no ha d'aplicar un patró únic, ha d'ensenyar a descobrir i a utilitzar les estratègies i recursos més adequats per aconseguir-lo. Recordem!!, la nostra missió no és posar portes als oceans. Només hem d'ensenyar a navegar-los, tronades incloses!.

Per acabar torno a la lasanya que, en realitat, ha estat la culpable del post d'avui:

- El cuiner havia sentit parlar de la deconstrucció de les receptes de cuina. Està bé, demostra que és/vol ser creatiu. Que li interessa innovar i que, a més, és atrevit i modernitza la carta.

- Els ingredients de que disposava per a fer el plat eren de bona qualitat. El plat no era dolent però si l'objectiu que tenia era fer una cosa diferent no ho ha aconseguit. Ha mesclat coses que feia per separat (recepta clàssica) i les ha presentat conjuntament (amb un altra format). El mateix però d'una altra presentació. (La societat és la mateixa i les persones i els seus patrons també però ara al Twitter o al Facebook).

- Deconstruir una cosa significa, primer, estudiar-la amb molta, molta profunditat per entendre bé com està construïda. Si primer no entenem (els estudiants) i després utilitzem eines modernes (xarxes socials) per a continuar fent el mateix el resultat és que reproduïm una societat presencial, idèntica, al món digital. Que hem aconseguit en termes de millora?. (Tenir l'etiqueta d'innovadors perquè estem a la web 2.0 però, podem demostrar que això augmenta la qualitat de l'educació?).

- La cambrera recomana allò nou. Està bé, vol donar la imatge de modernitat. Però a la meva pregunta: porta seva? (a mi no m'agrada la seva) no ha sabut respondre. Evidentment portava seva :-(.

- Tot i així, com quan era menuda no em deixaven aixecar de la taula fins que el plat no estava net, pots és el que he fet. Menjar-me tot el que m'han posat :-).

Però tot i haver-me menjat el plat he estat capaç de reflexionar sobre el procés en si. No he estat capaç de no menjar-me el plat. N'hauré de ser conscient :-).

Com sempre, aquesta reflexió la comparteixo amb totes i tots vosaltres que segur que us l'heu fet moltes vegades. En tot cas la meva pretensió no és més que ordenar algunes idees. Espero que us siguin d'utilitat.

Avui em despedeixo amb una cita:

"Qui observa el cel des del fons d'un pou el trobarà petit". Proverbi Xinès

Bona nit!!

dimecres, 2 de febrer del 2011

Una ment modelable, com de plastilina


Avui, encara que no vulgués, hi ha un tema que em persegueix tot el dia i no us penseu que m'ha costat prou pensar com ho enfoco. Finalment, després de canviar el títol del post tres vegades, que decidit deixar aquest que veiu.

La ment humana és la cosa més modelable de totes les que hi ha. Si si, ja sé que esteu pensant que què més voldrieu. Us posaré un exemple per a que veieu perquè ho dic. Mentre llegiu aquestes ratlles penseu, només un moment, quantes coses heu après en aquesta vida des de que vau néixer. Crec que aquesta dada si que tendeix a infinit. Només deixem d'apendre coses quan ens morim. Mentre, cada minut i segon de la nostra existència aprenem coses. Si és així, la matèria primera del sistema educatiu és de qualitat superior.

Per alguna raó les dades diuen tot el contrari. M'explicaré.


Aquest matí quan he obert el correu allà a les 6,30h del matí (meues), vosaltres ja estaveu dinant ;-), m'he trobat un article a la bústia que parlava de la situació tan crítica en la que està el nostre sistema educatiu respecte a l'abandonament escolar. Si ho recordeu aquest és un tema que vaig apuntar al post una moneda polièdrica. Deia allí que teniem un 60 % de la població jove que no rep la formació adequada (per exés o per defecte). El mateix informe, que parla de l'abandonament, determina que al 2020 el 85 % dels llocs de treball d'Europa necessitaran una qualificació mitja o alta. Aquesta dada ens posa de ple en el que hem anomenat ja anteriorment l'economia del coneixement.

A més d'aquestes dades podem tenir com a referència, també, els informes PISA (Programme for International Student Assessment) que medeix les competències lingüístiques, matemàtiques i científiques dels nostres estudiants de 15 anys. Regularment les dades d'aquest informe ens situen, respecte a la resta de països de la OCDE, en una posició de la meitat cap al final. Si mireu les dades per comunitats autònomes veureu com la meitat d'elles es situen per darrera de la mitjana de la OCDE. A la vegada, el MEC també té l'Instituto d'Evaluación que es dedica a fer estudis sistemàtics de com está el nostre sistema educatiu.

A tots els estudis sobre la situació dels sistemes educatius continuen ocupant els primers llocs els països nòrdics, principalment Finlàndia. Un país de 5,3 mil·lions d'habitants que destaca per moltes coses però principalment per la seva educació.

Feta aquesta exposició de motius deixeu-me dir que:

- El primer informe PISA es va publicar a l'any 2000 i deu anys després hi ha molts problemes que persisteixen. On estan les polítiques per fer-hi front?
- Quan fem una comparariva per països és una foto fixa d'un moment concret que fa que sigui una mica arriscat generalitzar els resultats de les dades que s'obtenen en les proves.
- Està demostrat que la millor avaluació és aquella que utilitza models coherents amb les metodologies docents. Vull dir que si fem servir métodes d'esenyament comprensius i després utilitzem proves memorístiques per avaluar, o al revés, els resultats també tindran a veure amb això.
- Quin és el pressupost, en termes absoluts, que destina cada país a l'educació. Segur que una part dels resltats també té a veure amb rescursos.
- Quin és el punt de partida de cada país i quin el recorregut que ha fet, per exemple, en els darrers, posem, vint anys?.
- Quina consideració social se li dispensa, li dispensem a l'educació?
- Com formem, seleccionem i reconeixem al nostre professorat?. Un professorat respectat i valorat segur que està més motivat.
.../...

Podriem seguir i seguir però la llista seria massa llarga. Tampoc fer-la ens ajudaria a massa en termes de millora.

Jo penso que es poden fer moltes coses per a millorar la situació. Ja sabeu!! jo sóc sempre la del got mig ple. Vaig a indicar-ne algunes que serien les fonamentals per a configurar una bona base sobre la que fer evolucionar el sistema educatiu.


- L'objectiu de l'educació en general i del sistema educatiu, en particular, és treballar per aconseguir la millor formació per als ciutadans i professionals del nostre país. Qualsevol punt de desviament dels polítics respecte a aquest principi indica que no estan fent la seva feina ben feta.
- Hem de tenir als millors professionals de l'educació. Aquesta és la base sobre la que es sustenta l'economia i la societat, per tant, no se val a badar. Els centres de formació del professorat han de comptar amb els millors programes i amb els millors formadors. La primera premisa no es compleix per a res. Els darrers decrets dels títols de grau i de postgrau són tot el contrari a aquest principi. Quan als formadors moltes vegades l'unica cosa que ens queda dir és "és el que hi ha". Un funcionariat mal entès no permet molt de marge de maniobra.
- Unes famílies que massa vegades declinen tota la responsabilitat a l'escola i quan no estan contentes amb els resultats que, en realitat també són responsabilitat d'elles, en culpen als polítics, a la societat per acabar demanat-li explicacions als mestres. Per tant els pares i les mares necessiten implicar-se molt més del que hi estan en l'educació dels fills si volem evolucionar per a millor.
- Una societat que massa vegades no valora ni l'esforç, ni la qualitat, ni la implicació dels seus ciutadans i ciutadanes. Tot el contrari. Sembla que està més penat un petit delicte que un desfalc sense precedents. Els polítics i la justícia s'han fet uns especialistes en justificar allò que és impresentable.

Com veieu el pacte per l'educació no implica només una voluntat política sinó que requereix d'una consciència col·lectiva i d'uns objectius bàsics innegociables. Al mateix temps és necessari reformar i renovar el sistema escolar tal com l'entenem actualment o, almenys, diversificar molt més les seves actuacions. D'una altra manera hi ha situacions de desajustament formatiu que en lloc de solucionar-se s'agreugen cada dia més.

En definitiva, fins que no siguem conscients de la plasticitat de la ment humana i ho reconeguem com una oportunitat no serem capaços de modelar a les millors persones per a fer un món cada dia millor, més equitatiu i més just.

Avui em despedeixo sonant SAU El tren de mitjanit. Un "peasso" cançó si em permeteu l'expressió.

Bona nit!!