La Formació del professorat a la Galàxia Learning. Llegendes urbanes

Hola a totes i tots:

Fa uns 6 dies tenia previst fer un post per a continuar amb el tema de la formació del professorat però Blogger no funcionava massa bé. Entrant i sortint vaig esborrar l'entrada del dia anterior [La formació del professorat a la Galàxia Learning: MI.I.Rades]. Sort que @vesteveg sempre està a punt per a solucionar-ho tot. Gràcies Vane!!.

El segon post sobre la formació del professorat també va tenir un mal final. Després d'acabar d'esciure'l i de fer la revisió ortogràfica es va "penjar" l'editor i resulta que no s'havia guardat res del que havia estat escrivint. Aquesta és una de les raons d'estar tants de dies sense publicar-ne cap [si ja ho sé, pot ser una mica "torpe".

Vaig a continuar avui amb aquesta temàtica. A la meva reflexió anterior a aquesta em referia a tres notícies sobre la professió docent: els requisits d'entrada a la formació inicial, la formació pràctica i l'accés a aquesta professió. Temes tots aquests molt interessants. En aquesta aportació feia menció a la necessitat de definir bé el perfil professional: de mestre, de professor de secundària, de professor d'universitat, ... Si no sabem quin n'hem de formar difícilment dissenyarem els programes formatius de manera adequada.

La formació dels docents, al nostre país, topa amb diferents problemes. Els més importants, des de el meu punt de vista són:

1. La professió de mestre és una de les millors definides en termes de competències professionals, teòricament, però a la pràctica tant el MEC com les universitats han estat incapaços de dissenyar uns processos formatius adequats.

2. La formació dels professors de secundària no ha estat mai ben definida. Aquest nivell formatiu, previ a l'entrada a la universitat i a l'accès al món laboral i professional, no es contempla en aquests termes a l'hora de preparar als professionals de la docència que hi hauran de treballar. Això afegit a:

• Quan teníem el CAP aquest era un curs que tothom sabia que es podia treure sense massa esforç.
• Ara que tenim el Màster de Secundària, després de 20 anys d'intentar reformar el CAP, tornem a caure amb una concepció de la preparació docent que evidència la poca importància que políticament si li confereix a aquesta.
• La formació professional, imprescindible per a cobrir les necessitats del mercat laboral, és la gran oblidada del sistema. Directament, no tenim a uns docents preparat adequadament per aquest nivell.

3. Els professors de la universitat, com ja estan al nivell més elevat del sistema, no els cal ni  preparar. Per a què?. La capacitat docent se'ls  suposa, com si fora una "ciència infusa".

Amb aquest context mirem d'analitzar la situació de la formació del professorat per nivells. Comencem avui pels mestres d'Educació Infantil i Primària.

Sobre aquests hi ha dues llegendes urbanes que la Universitat no ha estat capaç de contrarestar:

1. Qualsevol persona pot fer magisteri. És una carrera "molt fàcil" i que tothom es pot treure. 

2. Totes les famílies, veuen amb bons ulls (pricipalment per a les xiques) que facin la carrera de mestra. Los/es que teniu més edat sabeu que durant una època la carrera de magisteri era femenina en un alt grau. Què haurien de fer els centres de formació del professorat per a millorar la situació:

• Donar a aquests estudis la rellevància i la importància que tenen. Sovint, som molt poc exigents amb l'estudiantat. Si ho comparem amb els futurs metges o les futures infermeres les nivells d'exigència no tenen res a veure. Les tres professions aquestes són igual d'importants, totes elles.
• Exigir molt a les persones que venen a fer aquesta carrera suposa exigir també  molt als professors/es de la universitat. Aquests/es han de conèixer a la perfecció l'àmbit professional per al que han de formar als futurs mestres. Això és sempre així?. Moltes vegades no. No tenir un bon coneixement i domini de la realitat fa que no es pugui exigir fins al punt que es deuria.
• Dissenyar la formació d'aquests futurs professionals, fonamentalment la pràctica, de manera conjunta amb els professionals en exercici. Són aquests/es els que poden ajudar a projectar a l'estudiant a una realitat clara i concreta.

A més d'aquestes dues coses val explicar a l'estudiantat des del primer dia d'universitat que no han vingut a fer una carrera de funcionari/a que els permetrà tenir un contracte blindat per a tota la vida i, a més, un horari boníssim i moltes vacances. Han vingut a assumir la responsabilitat d'educar a les noves generacions. 

Si si, segur que esteu llegint això i penseu que això era abans. La realitat ens diu que continua sent així per tant aquests són problemes que continuen pendents de solucionar.

Una altra llegenda urbana seria la imatge que la societat té dels mestres. Sovint he dit i heu estat d'acord amb mi que es té una mala imatge d'aquests professionals. Comparteixo amb vosaltres unes dades recents que diuen tot el contrari. Si això ens servís per a poder invertir la tendència i començar a convertir l'educació en un actiu seria fantàstic.

"Nueve de cada diez españoles confía en los profesores de escuela primaria y secundaria y, de éstos, el 50% indica que su nivel de confianza es muy elevado. Los resultados obtenidos en España, son los más altos de toda Europa. Son algunos de los principales hallazgos del Ranking de confianza en las profesiones 2011, elaborado anualmente por GfK en 20 países".  [Nota de premsa: Informe GfK – Ranking de confianza en las profesiones 2011].





Avui em despedeixo sonant Clodplay Every Teraflop is a Waterfall [Cada teraflop és una cascada]. Una música molt adequada per anar preparant les vacances.

Bona nit!!

La Formació del professorat a la Galàxia Learning. M.I.Rades

Hola, bon dia a totes i tots.

Després d'uns dies sense post, avui torno a abordar el tema de la formació del professorat.

Aquest és un tema complex i, una vegada més, ha tractat de manera poc reflexiva. En cas de de que siguin unes declaracions polítiques pensades em dona tota la sensació que deuen constituir una estratègia per a no assumir les responsabilitats que els corresponen.

Un professor/a és un/a professions que té com a principal objectiu professional formar a ciutadans i ciutadanes crítics, plurals, amb bones habilitats de comunicació, compromesos amb la seva comunitat i amb capacitat d'entendre el món que els tocarà viure i on s'hauran de desenvolupar personalment i professional. Això ho haurà d'aconseguir mitjançant la transmissió d'informació i de contingut i a través del l'aplicació d'una diversitat d'eines i metodologies per a poder-se apropar i adequar a les necessitats de l'estudiant i a les directrius del sistema escolar en el que estigui treballant.

Una visió com la que acabo d'exposar sembla coherent, no?. Ho és, sense dubte, però hem de tenir en compte una sèrie d'aspectes previs:

1. La feina que fa el professorat en termes educatius només constitueix una part del procés educatiu.

2. Si el professorat no es posa d'acord i es coordina amb la resta d'agents por ser que la seva tasca quedi en res. 

3. L'educació és una inversió a llarg termini. Hem de recordar, sempre, que és tan llarga com la vida mateixa d'una persona. Mirar de convertir-la amb un fet puntual que ha de generar resultats immediats és sempre comtraproduent.

4. No totes les persones serveixen per aquesta professió. La responsabilitat de les persones que la desenvolupen és tan gran que no es pot deixar en mans d'individus que no tenen una visió clara de quina és la seva missió com a professionals.

5. No entendre que la clau del la qualitat de l'educació és la formació del professorat és no entendre que mentre això no sigui així no avançarem en termes de millora.

Assumits els punts anteriors i donat que les decisions polítiques en lloc d'ajudar sembla que cada dia ens compliquen més miraré de fer una aproximació al tema amb el que seria possible i/o viable. També ho faré per ordre cronològic.

Començo avui una sèrie de reflexions i propostes sobre aquest tema. Per no fer-ho massa extens n'abordaré una cada dia. 

La darrera setmana han aparegut dues notícies.

1- Alfredo Pérez Rubalcaba tornava sobre el tema de la formació pràctica del professorat i ho feia amb una proposta que aproximava aquesta formació a la del MIR dels metges. Una proposta molt interessant però complicada.

2. Irene Rigau feia unes declaracions sobre la necessitat de fer una selecció prèvia a l'accés a les Facultats d'Educació i als estudis de mestre al mateix temps que reclamava una millor formació. No és que no hi estigui d'acord. Estic segura que és una de les coses que s'han de fer però n'hi ha algunes altres que s'han de fer abans.

Crec que puc compartir les dues declaracions però, com sempre, són parcials i ningú aborda el problema d'una manera global. Per ordre, des del meu punt de vista, el que cal fer és:

Pas 1: definir de manera concreta quin és el perfil d'un professor. Tenim molt ben definit el perfil professional d'un metge, d'una infermera, d'un veterinari, ... per què no hi ha manera de definir bé el perfil professional del professor?

Pas 2: dissenyar un pla formatiu coherent amb aquest perfil professional.

Si aquestes dues coes no succeïxen no podem aspirar a millorar la formació del professorat ni la inicial ni, molt menys, la permanent.

La darrera reforma que hem fet, fa tres anys, és a la que pot ser li hem dedicat més temps i recursos i la que ha configurat uns plans d'estudis menys ajustats a la realitat actual. No hi havia una definició clara del perfil i, una vegada més, les diferents àrees de coneixement van ser les que van determinar com es distribuiria el contingut d'aquest programa formatiu. Aquesta distribució i el contingut, en funció de la composició de la comissió del MEC, és una o una altra. De nou, els intensos individuals i corporativistes passen pel davant del que s'hauria d'entendre com a professor/a. Una veritable llàstima.

A aquest problema li hem de sumar que a les Facultats d'Educació i a les de Formació del Professorat (segons la Universitat poden tenir una o una altra denominació) s'ha passat d'impartir 7 especialitats de mestre (per exemple) a dues. Que passa amb tot el professorat de les especialitats?. La majoria d'ells/es són funcionaris pel que resulta impossible canviar-los. Els reciclem?, els fem donar unes altres matèries? ... La majoria de les vegades s'ha optat per "crear" mencions que són semblants les anteriors especialitats. De moment, només poden ser optatives. A l'estudiantat no li serviran per a res en termes d'oposicions.

També podem parlar del màster de formació del professorat de secundària. Aquest comparteix la mateixa problemàtica d'indefinició de perfil i de poca visió de les comissions. Més greu, encara, si es té en compte que ha estat en prereforma més de 20 anys. Després de tot aquest temps l'estructura final no està tant lluny del anterior CAP. Tant de temps per a què?.

De moment, per molt que la Consellera Rigau.

Ha arribat el moment de passar a l'acció. És evident que només queixant-nos i reflexionant sobre el tema la realitat no millora i per tant l'educació tampoc. No podem perdre més temps.

A això dedicaré la propera entrada del blog mirant d'exposar algunes idees per a poder canviar i millorar aquesta realitat.

Avui em despedeixo sonant Katie Melua "Just Like Heaven". I recordeu, el cel és una il·lusió que només existeix si som capaços de construir-lo. Com sempre dependrà de nosaltres.

Bona nit!!

Les creences a la Galàxia Learning. Caminant cap al futur.

Bon dia a totes i tots.

La veritat és que fa dies que tinc preparat, fa dies, un títol de post que diu "Els líders a la Galàxia Learning" però avui encara no li tocarà el torn.

Pel títol hom pot pensar que em dedicaré a parlar de religió però no. Aquest no és el meu objectiu. El que pretenc compartir amb vosaltres és la necessitat de tenir un objectiu que aconseguir (d'això ja n'hem parlat moltes vegades) i de tenir la convicció de què serem capaços de fer-ho.

He de cridar la vostra atenció sobre el fet de què el meu, a vegades excés de visió positiva, em pot trair a l'hora d'exposar determinats arguments però tot i així m'hi arriscaré una vegada més. Per a exposar el meu punt de vista ho faré des de tres perspectives i utilitzant documents d'altres persones en cada cas.

SOCIAL

De com el món, a pesar de les adversitats, ha de continuar caminant. Crec que després de les manifestacions del passat cap de setmana és evident que camina. Ara que em començat el camí no ens podem aturar. Com sempre us dic hi ha més solucions que problemes. Mire'm d'anar construint-les. Quasi un milió de persones van sortir al carrer. Clar que no sempre hi ha una sola lectura. Quina és la vostra?.

Foto Manifestació 19J. Barcelona

EDUCATIVA

De com la mateixa realitat pot tenir una lectura positiva i una de negativa. Avui en un DM a Twitter li he dit bona nit (per a ell) a @cpaez01 afegint que estava "col·lapsada" per la feina. Ell com a resposta m'ha retornat un document audiovisual dient: "mira de no atabalar-te massa :) si vols una estoneta de relax ... i m'ha enviat la URL del vídeo que enllaço a continuació. La veritat és que si que m'ha anat molt bé. L'he trobat absolutament alliçonador.

Aquest document és una prova fefaent de com una mateixa realitat pot tenir les dues lectures. Una positiva i l'altra negativa. Per què ens fixe'm sempre en la segona en lloc de tenir la primera com a guia?. En poques paraules i amb unes quantes imatges defineixen per què l'educació avança o pot avançar. Creieu que costaria molt extendre la visió positiva?

PERSONAL

De per què qualsevol temps passat sempre va ser millor. També avui m'ha arribat un tweet que tenia un enllaç que portava a les cartes al director a VilaWeb. La carta és titula "Creences". L'he trobat absolutament exemplificadora de la situació que pateix una part de la població que va anar a la Universitat amb unes expectatives que per a res s'han complert. Tot el contrari. La reflexió no és tan que hauria d'arribar menys gent a la Universitat sinó que, una vegada allí, sempre els hauríem d'explicar quina és la realitat. Jo, de sempre, que ho he fet i us asseguro que l'estudiantat em mira molt malament. A partir del curs vinent crec que em miraran pitjor. La situació és bastant més negativa que fa un temps.

" (.../...)

I així, la parella d’arquitectes del fons ara fan samarretes i bosses reciclades. El periodista, al cap de vint anys, torna a fer classes de repàs després de deixar el petit a la guarderia. L’historiadora de l’art pot fer una celebració: dilluns comença de caixera al Lidl. Els pares ja no ens pregunten res quan, el diumenge, ens passen els ‘tuppers’ setmanals. Aquests pares crèduls i amb estudis primaris que es van esllomar per poder penjar un dia, per cada fill, una orla al menjador. Perquè qui deia una orla, deia un futur. 

(.../...)".

La formació rebuda, i que cada un tenim, no ens la treu ningú. Podríem pensar en com aprofitar-la, cadascun, més enllà d'esperar que algú ho pensi per nosaltres?. Creem, inventem, compartim, col·laborem, ... però no esperem que ens arribin les coses. Hem de provocar-les.

Avui acabo dient que: "Allò que mai ens podran prendre és tot el que hem aprés. Aprofitem-ho per a seguir caminant!!! és l'única cosa que ens assegurarà el futur.

Em despedeixo sonant Coldplay "Clocks" per a que siguem cadascú de nosaltres qui marqui el ritme del seu temps!.

Bona nit!

El caos en la Galáxia Learning (broke my heart)

Publicada por The Guardian

Hola a todas y todos:

En contra de lo que me pasa normalmente esta semana he tenido que esperar un par de días para poder escribir alguna cosa coherente sobre Vancouver. Si, esta ciudad adoptiva de la que no me canso de contar maravillas. Moderna, culta, tranquila, sostenible, ecológica, acogedora, comprensiva y muchos otros calificativos ... Esta semana, seguro que muchos/as de vosotras lo habréis visto por la TV o en la prensa, nos mostró una cara menos amable.

Empezaré mi reflexión de hoy con una mención a una película "La Naranja Mecánica". Una película, casi de culto, dirigida por el increible Standley Kubric, que fue objeto de uno de mis trabajos de primero de carrera en la asignatura de Antropología Cultural. En su día me impresionó hasta tal punto que hay imágenes de la película que nunca más se me han borrado. Tampoco he podido olvidar como el director fue capaz de transmitir los efectos de la violencia por la violencia. Ni como esta se puede transformar en una forma de vida.

Con estas imágenes en la mente durante años y el miedo, que ya entonces me causó, que una situación de un guión cinematográfico se pudiera transformar en una realidad había pensado que seguiría sólo en algún lugar de mi mente sin tornarse realidad. Pero el miércoles día 15 de junio, en la fantástica ciudad de Vancouver el guión de Kubric se quedó "corto".

No voy a detallar los hechos porque me extendería demasiado. Me voy a limitar a compartir documentos gráficos y a asociarles algún tipo de comentario.

¿Qué tenia de especial el día 15 de junio?. Aquí en la ciudad, ni más ni menos, que el equipo de Hockey "Vancouver Canucks" había llegado a la finalísima. Este día se jugaba el último partido. Si ganaba ser convertía en campeón de la Standley Cup. Torneo que disputan los equipos de hockey de la costa este y oeste de USA y Canadá.

Una ciudad volcada a su equipo y ciudadanos de todas las edades, condiciones, razas, ... seguidores incondicionales. Era fácil de adivinar el día que había partido (ya fuera en la ciudad o fuera) porque la ciudad amanecía con una parte importante de sus ciudadanos/as ataviados con la camiseta de Canucks.

Foto publicada ayer en agradecimiento a la afición

Ese día, como en días anteriores durante la última fase del torneo, se había colocado una pantalla gigante en medio de la calle para que la gente pudiera compartir el acontecimiento deportivo. La prensa habla de que el día 15 había en la calle 100.000 personas. Es bonito ver tanto ambiente en una ciudad y tanta implicación en un deporte. Es una de las cosas que me ha maravillado durante los últimos meses. Como siempre, muchos dispositivos de seguridad y muchas fuerzas del orden público. En principio, no tenía por que ocurrir nada especial.

A las 8pm (hora local) el partido finaliza con un resultado de 0-4 desfavorable al equipo local. Perdían la Copa y se proclamaban subcampeones. Una posición más que merecida después de una dura temporada contando que los partidos son cada dos días. 

A partir de este momento comienzan una serie de actos vandálicos iniciados por el incendio de un coche y que terminan, 3 horas después, con la devastación de todo el centro de la ciudad. Yo llegué a esta hora al centro y no podía dar crédito a lo que estaba viendo. A mi alrededor destrucción, destrucción, caos (ya controlado) y desolación. ¿Dónde había quedado todo el esfuerzo durante meses de todo un equipo que lo había dado todo para llegar a conseguir la copa?. Lamentablemente entre llamas y cristales rotos ellos ayer no fueron noticia.

Mis compañeros de la universidad, preocupados por mi proximidad al centro de todo el conflicto, esperaban impacientes ayer para asegurarse que realmente estaba bien y para decirme, una y otra vez, que lo sentían sin parar de mostrar su repulsa.

Resumen

Detenidos: más de 100

Hospitalizados: más de 150

Negocios destrozados: más de 50

Unas cuantas horas después continuo teniendo muchas y muchas preguntas que no soy capaz de responder. Igual vosotros/as me podéis ayudar.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué es lo que hacemos mal?. ¿Cómo una ciudad tan avanzada y tan moderna con una comunidad tan estructurada puede llegar a secundar actos cómo los que se produjeron?. Lo siento, no me sirve la respuesta de que eran sólo unos pocos los que iniciaron el conflicto. Es cierto! pero la verdad es que muchos otros los secundaron.

Foto publicada por The Guardian

Si el sistema educativo, en general, en todos los países del mundo emplea muchísimos recursos en formar a los ciudadanos y ciudadanas ¿por qué no somos capaces de inculcar el valor y el respeto por los bienes comunitarios?. ¿Cómo es posible que la gente se tome estos actos como una feria de la que hay que sacar fotos, incluso con posturas?.

Foto publicada en The Guardian

¿Cómo, con la excusa de un deporte podemos creernos con la capacidad de proyectar nuestras frustraciones personales como justificación de una supuesta decepción mayúscula?. ¿Eso es deporte?.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué herramientas tendríamos que darles a los hombres y mujeres, jóvenes, niños y niñas para que sean capaces de reaccionar delante de una situación como estas?. ¿En qué momento la "locura colectiva" arrastra a la masa y cómo podríamos evitarlo y preverlo?.


¿De qué manera el consumo del alcohol y de otro tipos de drogas pueden favorecer, provocar y generar determinadas situaciones?. ¿Cómo, la educación debería incidir mucho más en ello?.

Paneles de madera sustituyendo cristales

Con todas estas preguntas hoy la ciudad ha amanecido casi en orden. Ayer, cientos de voluntarios reclutados por el gobierno municipal habían salido a la calle a ayudar en las tareas de limpieza. Hoy, también, en todos las maderas que ocupan el espacio de los cristales rotos la gente ha escrito todo tipo de mensajes pero el que más veces se repetía era "Van I Love You". Uno que me ha llamado especialmente la atención ha sido "Ni los Stics ni las piedras romperán nuestro espíritu".

Para finalizar una imagen que me ha hecho saltar las lágrimas a las ocho de la mañana. Un coche de policía estacionado delante de la estación del metro en poco menos de media hora se ha visto cubierto de flores y de notas de agradecimiento. La más frecuente "gracias por cuidar nuestra ciudad".

He comenzado el día pensando que, a pesar de todo, queda la esperanza de que un mundo mejor es posible porque la mayoría así lo queremos. No permitamos que las minorías destructoras arruinen nuestro presente y amenacen nuestro futuro.

Hoy me despido sonando una de las canciones del musical "Los Miserables": I Dreamed A Dream. Sin cansarme de repetir que no dejemos que nos arrebaten la capacidad de soñar y luchar por un futuro mejor.

Bona nit i bon cap de setmana!!.

La Galàxia Learning. Hipotecar l'educació, un pont cap a un no lloc

Bon dia per a totes i tots:

Tornem a trobar-nos en aquest espai després d'uns dies d'obligada reflexió sobre els fets de la setmana passada, els resultats de les eleccions, i la realitat immediata que ens envolta i ens recorda, cada dia, que no ens podem aturar. Hem de seguir i seguir sense defallir per a poder anar perfilant camins i dreceres i, per què no, algun aturador per a que el nostre caminar no ens esgoti.

Altra vegada, des de la distància, voldria fer una anàlisi-reflexió de la situació actual. Per a fer-la em referiré a algun fet concret i em centraré, com sempre, en la importància que té l'educació i que no estic segura que siguem capaços, tots i totes, de donar-li.

Deia el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901), a la darrera estrofa d'un poema que portava per títol "Humoradas", inclòs a la seva faula Las dos Linternas:

".../...

En este mundo cruel 

Nada es verdad ni es mentira

Todo es según el color

del cristal con que se mira"

Ja sabeu, tan bé com jo, que estem a l'era de la informació. Immeditesa, accessibilitat, actualització constant, renovació permanent, ... i molts més qualificatius que hi podríem posar. Qui crea aquesta informació, qui la difon, amb quin objectiu, i quan i com es crea i es difon serien una sèrie de preguntes que ens hauríem de fer de manera permanent. De la mateixa manera, hem de poder transmetre als nostres estudiants la capacitat d'usar les eines i tenir els criteris suficients per a poder interpretar totes aquelles dades (amb qualsevol dels formats) a les que tenen accés.

Font: El País

Font: El País

Si m'ho permeteu avui faré servir com a exemple unes dades recents. Si recordeu les notícies de darrera hora del diumenge passat i els titulars de tota la premsa del dilluns tots ells parlaven d'un territori tenyit de blau. Aquest és el missatge "metafòric" per a il·lustrar als partits que sembla que han guanyat les eleccions i, a més, ho han fet per aclaparadora majoria.

Si seguim rebuscant entre la informació que ens arriba segur que trobarem altres enfocs i altres dades que ens poden ajudar a contrastar-ho. De fet, el mateix dilluns tenia accés, com suposo que molts/es de vosaltres, a una altra visió de les dades del que havia passat. Aquesta segona segurament no ens porta a fer unes afirmacions tan contundents.

Font: http://twitpic.com/51ftfm

Mentre llegiu el post mireu les dues imatges i penseu en el vostre paper formador per a poder ensenyar al vostre estudiantat el valor de la diversitat d'informació, de criteri i de visió. D'una altra manera estem avocats a tenir el criteri dels mitjans de comunicació i no tenir-ne un de propi. Això, un sistema educatiu i formatiu que es preciï no deu ni es pot permetre.

D'altra banda, també com a educadors, fixeu-vos bé que sembla que després de les eleccions del diumenge passat és com si els moviments de #acampada... i #spanishrevolution s'haguessin esvaït. Han deixat de ser notícia. Com si els resultats d'aquesta consulta hagin estat totalment el contrari del que es pretenia amb les protestes. Creieu, si mireu la gràfica, que ha estat així?. No us sembla que aquesta és només la imatge que ens han intentat vendre?.

Per a reflexionar sobre quan malament està la situació actual em permeto compartir amb vosaltres el testimoni d'una persona que està intentant convertir una situació personal irreversible en una oportunitat. Quan l'he llegit no he pogut evitar pensar que si aconseguissim que el nostre vidre particular ens ajudés a transformar les amenaces en oportunitats tot aniria molt millor. Som professionals de l'educació i aquesta és una de les nostres responsabilitats. L'article porta per títol: ¿Cómo voy a quejarme yo?. Que la situació sigui adversa no vol dir que no tingui solució, per complicada que aquesta sigui. 

L'altre punt de reflexió és la necessitat de no hipotecar l'educació. Que hi hagin retallades econòmiques no ha d'implicar, per a res, defugir de les nostres responsabilitats. Hem de tenir en compte que el veritable valor del sistema educatiu és el nostre coneixement, el de totes i tots, el que hem d'aportar-hi. No fer-ho amb l'excusa de què "des de fora" no ens considera important només ens portarà a un "no lloc". O sigui, a que el nostre país i el nostre estat cada dia tinguin menys capacitat de reacció i, en definitiva, a que deixem de tenir una realitat i visió personal per a passar a tenir-ne una de mediàtica i amb una mica de mala sort la política correcta que marca cada moment.

És veritat que els temps no són fàcils però que canviïn de color només dependrà del color amb el que serem capaços d'interpretar-los i de viure'ls. El nostre!!. Quin és el vostre color?.

Avui em despedeixo sonant Cyndi Lauper "Time after time". Comportarem que les històries es vagin repetint una i altra vegada sense fer-hi res?. No ens ho podem permetre!!. 

Bona nit!!

Les contradiccions de la Galàxia Learning

Bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut molt bon cap de setmana. 

Sempre dic que seré breu però avui a més de dir-ho penso complir-ho!!.

Aquest ha estat un cap se setmana de molta activitat a tot el meu voltant digital. Cosa poc habitual perquè normalment els diumenges solen ser més tranquils. Que ha provocat aquesta activitat?. Diferents coses però en comentaré algunes que crec que em podem servir d'exemple:

- De com una "organització ciutadana" no associable a una partit polític concret convoca, mitjançant les xarxes socials, una manifestació i aconsegueix que milers de persones surtin al carrer a diferents ciutats de l'estat. Si això és possible, quin sentit tenen els partits i organitzacions polítiques?. O és que aquest "algú" anomenat xarxes socials i plataforma ciutadana també té interessos però encoberts?

ABC

- De com els mitjans de comunicació (premsa escrita) consideren que aquesta és una notícia "menor". Menys important que les notícies internacionals i el futbol. Per què no és notícia que milers de persones no estiguin d'acord amb la situació actual?. Vol dir això que no tenen capacitat de canviar la realitat?. Les persones que lideren la nostra societat es poden permetre obviar-ho?.

La Vanguardia

El Mundo

El País

- De com concedeixen uns premis al món educatiu, representats per una baldufa, per es iniciatives TIC en forma de blog: EspiralEdublogs. Una iniciativa privada i un premi simbòlic aconsegueix omplir de joia a professors, estudiants i pares. Una feina feta amb il·lusió que té visibilitat i reconeixement públic. Costaria tant que el sistema públic fora capaç de permetre brillar a la gran quantitat de professionals que dediquen temps, il·lusió, implicació i ganes que fer que aquest món em el que vivim sigui cada dia millor. Moltes Felicitats a totes i tots els guanyadors: professorat, alumnats, centres, pares pel premi i per compartir la vostra feina.

- De com la comunitat de Twitterland celebra l'atorgament d'aquest premis. Per què són important les xarxes socials?. Perquè permeten fer una xarxa "real" que té capacitat d'aportar, de respectar, de reconèixer i de compartir totes les notícies. Perquè no devem ser capaços de projectar aquest model al món analògic?. Per què el món digital s'ha convertit en un veritable aparador dels bons professionals, dels canvis, les innovacions, la satisfacció individual  i col·lectiva i tot això al món analògic continua sent opac?.

- De com els veritables professionals de l'Educació seran els actors reals d'un futur immediat si es convencen de què són la clau del progrés perquè són els que generen i ajuden a construir el coneixement.

Avui, abans de que la vostra part del món marxés unes hores a descansar @cpaez01 m'ha enviat un tweet dient: "has vist això? bit.ly/koMlpf". Era l'entrada a un post que portava per títol. Esos locos que enseñan. L'he llegit i m'hi he sentit totalment identificada. Gràcies Pedro per l'adaptació. Comença dient:

Me he permitido el atrevimiento de hacer una humilde adaptación del texto "Esos locos que corren" del escritor uruguayo Marciano Durán, enfocándolo a la enseñanza. Ahí os lo dejo:

Esos locos que enseñan. Yo los conozco. Los he visto muchas veces. Son raros. Algunos salen temprano a la mañana y están en el cole una hora antes, otros recorren todos los días más de 100Km de ida y otros tantos de vuelta. Están locos.

.../...

Us recomano que el llegiu. Si tots els professionals de l'edcuació fossin així i si la societat ho reconegués la situació de caos actual no podria per més que millorar. Confiar el futur en professors que aspiren a ajudar a construir coneixement és el millor que ens podria passar. Reivindiquem-ho des de la nostra parcel·la de l'Educació. D'això depèn el creixement individual i col.lectiu.

Bona nit!! i bona setmana!.