El caos en la Galáxia Learning (broke my heart)

Publicada por The Guardian

Hola a todas y todos:

En contra de lo que me pasa normalmente esta semana he tenido que esperar un par de días para poder escribir alguna cosa coherente sobre Vancouver. Si, esta ciudad adoptiva de la que no me canso de contar maravillas. Moderna, culta, tranquila, sostenible, ecológica, acogedora, comprensiva y muchos otros calificativos ... Esta semana, seguro que muchos/as de vosotras lo habréis visto por la TV o en la prensa, nos mostró una cara menos amable.

Empezaré mi reflexión de hoy con una mención a una película "La Naranja Mecánica". Una película, casi de culto, dirigida por el increible Standley Kubric, que fue objeto de uno de mis trabajos de primero de carrera en la asignatura de Antropología Cultural. En su día me impresionó hasta tal punto que hay imágenes de la película que nunca más se me han borrado. Tampoco he podido olvidar como el director fue capaz de transmitir los efectos de la violencia por la violencia. Ni como esta se puede transformar en una forma de vida.

Con estas imágenes en la mente durante años y el miedo, que ya entonces me causó, que una situación de un guión cinematográfico se pudiera transformar en una realidad había pensado que seguiría sólo en algún lugar de mi mente sin tornarse realidad. Pero el miércoles día 15 de junio, en la fantástica ciudad de Vancouver el guión de Kubric se quedó "corto".

No voy a detallar los hechos porque me extendería demasiado. Me voy a limitar a compartir documentos gráficos y a asociarles algún tipo de comentario.

¿Qué tenia de especial el día 15 de junio?. Aquí en la ciudad, ni más ni menos, que el equipo de Hockey "Vancouver Canucks" había llegado a la finalísima. Este día se jugaba el último partido. Si ganaba ser convertía en campeón de la Standley Cup. Torneo que disputan los equipos de hockey de la costa este y oeste de USA y Canadá.

Una ciudad volcada a su equipo y ciudadanos de todas las edades, condiciones, razas, ... seguidores incondicionales. Era fácil de adivinar el día que había partido (ya fuera en la ciudad o fuera) porque la ciudad amanecía con una parte importante de sus ciudadanos/as ataviados con la camiseta de Canucks.

Foto publicada ayer en agradecimiento a la afición

Ese día, como en días anteriores durante la última fase del torneo, se había colocado una pantalla gigante en medio de la calle para que la gente pudiera compartir el acontecimiento deportivo. La prensa habla de que el día 15 había en la calle 100.000 personas. Es bonito ver tanto ambiente en una ciudad y tanta implicación en un deporte. Es una de las cosas que me ha maravillado durante los últimos meses. Como siempre, muchos dispositivos de seguridad y muchas fuerzas del orden público. En principio, no tenía por que ocurrir nada especial.

A las 8pm (hora local) el partido finaliza con un resultado de 0-4 desfavorable al equipo local. Perdían la Copa y se proclamaban subcampeones. Una posición más que merecida después de una dura temporada contando que los partidos son cada dos días. 

A partir de este momento comienzan una serie de actos vandálicos iniciados por el incendio de un coche y que terminan, 3 horas después, con la devastación de todo el centro de la ciudad. Yo llegué a esta hora al centro y no podía dar crédito a lo que estaba viendo. A mi alrededor destrucción, destrucción, caos (ya controlado) y desolación. ¿Dónde había quedado todo el esfuerzo durante meses de todo un equipo que lo había dado todo para llegar a conseguir la copa?. Lamentablemente entre llamas y cristales rotos ellos ayer no fueron noticia.

Mis compañeros de la universidad, preocupados por mi proximidad al centro de todo el conflicto, esperaban impacientes ayer para asegurarse que realmente estaba bien y para decirme, una y otra vez, que lo sentían sin parar de mostrar su repulsa.

Resumen

Detenidos: más de 100

Hospitalizados: más de 150

Negocios destrozados: más de 50

Unas cuantas horas después continuo teniendo muchas y muchas preguntas que no soy capaz de responder. Igual vosotros/as me podéis ayudar.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué es lo que hacemos mal?. ¿Cómo una ciudad tan avanzada y tan moderna con una comunidad tan estructurada puede llegar a secundar actos cómo los que se produjeron?. Lo siento, no me sirve la respuesta de que eran sólo unos pocos los que iniciaron el conflicto. Es cierto! pero la verdad es que muchos otros los secundaron.

Foto publicada por The Guardian

Si el sistema educativo, en general, en todos los países del mundo emplea muchísimos recursos en formar a los ciudadanos y ciudadanas ¿por qué no somos capaces de inculcar el valor y el respeto por los bienes comunitarios?. ¿Cómo es posible que la gente se tome estos actos como una feria de la que hay que sacar fotos, incluso con posturas?.

Foto publicada en The Guardian

¿Cómo, con la excusa de un deporte podemos creernos con la capacidad de proyectar nuestras frustraciones personales como justificación de una supuesta decepción mayúscula?. ¿Eso es deporte?.

Foto publicada en The Guardian

¿Qué herramientas tendríamos que darles a los hombres y mujeres, jóvenes, niños y niñas para que sean capaces de reaccionar delante de una situación como estas?. ¿En qué momento la "locura colectiva" arrastra a la masa y cómo podríamos evitarlo y preverlo?.


¿De qué manera el consumo del alcohol y de otro tipos de drogas pueden favorecer, provocar y generar determinadas situaciones?. ¿Cómo, la educación debería incidir mucho más en ello?.

Paneles de madera sustituyendo cristales

Con todas estas preguntas hoy la ciudad ha amanecido casi en orden. Ayer, cientos de voluntarios reclutados por el gobierno municipal habían salido a la calle a ayudar en las tareas de limpieza. Hoy, también, en todos las maderas que ocupan el espacio de los cristales rotos la gente ha escrito todo tipo de mensajes pero el que más veces se repetía era "Van I Love You". Uno que me ha llamado especialmente la atención ha sido "Ni los Stics ni las piedras romperán nuestro espíritu".

Para finalizar una imagen que me ha hecho saltar las lágrimas a las ocho de la mañana. Un coche de policía estacionado delante de la estación del metro en poco menos de media hora se ha visto cubierto de flores y de notas de agradecimiento. La más frecuente "gracias por cuidar nuestra ciudad".

He comenzado el día pensando que, a pesar de todo, queda la esperanza de que un mundo mejor es posible porque la mayoría así lo queremos. No permitamos que las minorías destructoras arruinen nuestro presente y amenacen nuestro futuro.

Hoy me despido sonando una de las canciones del musical "Los Miserables": I Dreamed A Dream. Sin cansarme de repetir que no dejemos que nos arrebaten la capacidad de soñar y luchar por un futuro mejor.

Bona nit i bon cap de setmana!!.

La Natura: una font inesgotable de saber

Hola, bon dia a totes i tots.

Espero que haureu tingut un bon cap de setmana.

Avui faré un parèntesi en els temes TIC que ens ocupen, més o menys tots els dies que hi ha post, per parlar de la necessitat i la capacitat d'aprendre els avisos que la naturalesa. Aquestes informacions que ens han anat arribant al llarg de la història de la humanitat i dels que tenim, sembla, informació en temps real però que una i altra vegada ens agafen desprevinguts.

L'any passat tenia el compromís d'anar a la Universitat del Bío Bío a Chile. Quan ja havíem fixa't el calendari ens va sorprendre el terratrèmol que va devastar aquella regió. Uns quants mesos després, hi vaig anar al mes de juny, Chillán i Concepción que són les dues seus de la universitat on vaig estar encara patien les conseqüències. Tot estava molt net ja de runa i els edificis més danyats estaven precintats. El que vaig veure era impressionant però clar, res a veure, amb les conseqüències reals del que havia passat. La imatge que jo conservo està ja molt "retocada" pel treball incansable de tothom per a normalitzar el seu entorn i la seva vida.

Kinkaku-ji (金閣寺). Temple del Pavelló Durat
Una de les imatges més boniques que he presenciat en la meva vida

Ja us he comentat més vegades que fa uns anys vaig anar al Japó. Un país interessant pel diferent i per la complexitat de la seva cultura. País que llavors em va impressionar per la capacitat que havien tingut d'edificar a prova de tremolors de terra. Una de les nits que vaig ser allí hi va haver un tremolor. Molt suau perquè, de fet, era la repetició d'un epicentre que estava lluny. Jo no ho vaig percebre, estava dormint però em van despertar per a dir-me: tremolava la terra, es veien els edificis que hi ha aquí al davant oscil·laven, com si fossin flexibles. No vaig dormir la resta de la nit ...

He de dir que sempre que he vist imatges d'un sisme m'ha produït esgarrifances i penso que és una de les coses que més por em fa. Les imatges que van arribant del Japó cada vegada som més i més dramàtiques. No tant per la situació, que també, sinó per la cara d'impotència que transmeten les persones. Quina sensació tan gran de lluitar contra el no res no?. Ho heu pensat?. Jo moltes vegades durant els darrers dies.

A totes les xarxes, llistes i espais de la xarxa on hi sóc es van succeint imatges, notícies, missatges que fan que puguem viure i veure la tragèdia en temps real. Que impressionant també no?. Finalment també ha sortit la tecnologia.

Hi ha una cosa que crec que diferencia aquest despropòsit de la naturalesa i és que normalment ens dona la sensació que ataca més als més desafavorits però el que ara està passant és la prova evident que les catàstrofes naturals no entenen de classes socials. 

Davant d'aquest situació et planteges una i una altra vegada què pots fer ... clar les meves úniques armes són les educatives. Així que aquesta pot ser la meva aportació.

- Hi ha una màxima de molts ecologistes que diu que la natura es rebel·la perquè no la tractem bé. Pot ser si!!. Podem ensenyar a respectar-la i donar-li el valor real que té.

- Ara mateix hi ha molta gent que pateix els efectes de la devastació. Podem ensenyar a entendre i respectar que significar la por, el sofriment i la incapacitat de fer res en un moment determinat. Què passa quan unes circumstàncies o realitats ens superen?. No estem preparats ni preparades per afrontar-ho.

- Hem d'ensenyar la necessitat de reconstruir allò caigut o destrossat perquè la vida continua. La nostra cultura té molt poques armes i estratègies per a gestionar l'adversitat.

- Podem transmetre el que significa ser solidaris amb aquells que necessiten ajuda. La solidaritat és un eslògan famós però no tothom sap que significa practicar-lo.

- Podem ensenyar que significa aportar els nostres recursos (molts o pocs) personals, econòmics, temporals per bé de la comunitat, més si aquesta està necessitada, sense esperar res a canvi. Prove-ho!! és de les coses més gratificants que podeu fer a la vida.

- Ensenyem a comprendre la tragèdia dels altres com si fora pròpia per a comprendre que significa necessitar ajuda.

.../...

En definitiva, ensenyem la importància d'estimar, respectar i valorar a tot i a tots/es els que ens envolten. Un món insolidari no ens portarà a cap lloc. És la nostra responsabilitat, com educadors i educadores, convertir-ho en el nostre primer objectiu i l'únic irrenunciable.

Des d'aquí la meva modesta aportació al Japó en els moments més durs de la seva història recent amb l'esperança que la seva saviesa mil·lenària i la nostra ajuda, la de la resta del món, els permetrà refer casa seva tot i que tot allò que han perdut ja no ho puguin recuperar mai més.

M'acomiado sonant SIMPLY RED IF YOU DON'T KNOW ME BY NOW. Podem ajudar encara que no coneguem, en això consisteix la solidaritat.

Bon començament de setmana.

Bona nit!

L'efecte caragol vs. l'efecte colibrí

Hola a totes i tots:

Després d'un intens cap de setmana de carnestoltes espero que esteu a punt de començar una gran setmana. Per què?. Per què no?. Com a mínim sempre hi ha el 50% de possibilitats de què sigui fantàstica :-)-

Després dels posts tan llargs que m'han sortit aquests darrers dies avui en faré un de molt breu. Continuant amb el tema de d'ecologia avui usaré dos éssers vius per a exemplificar el que vull dir.

Això bé a compte perquè des de que estic més posada en el dia a dia de les xarxes socials veig massa missatges que són raons per "abandonar". Crec que no ens ho podem permetre. És la nostra responsabilitat el continuar recorrent el camí que un dia vam triar i si creiem que no és el nostre buscar-ne un altre però mai donar-mos per vençuts. Ni que tots els missatges que ens envoltin siguin negatius.

Em serviran per a demostrar que podem afrontar la vida de moltes maneres diferentes però que unes formes de fer-ho ens serviran per avançar i les altres no.

Per usar el mètode de comunicació Twitter us diré quina trobo que no ens porta a cap lloc i quina ens permet, com a mínim, considerar que hi ha moltes possibilitats diferentes. Aquestes són:

Mode Caragol: Penseu en l'animaló en si. Lent, sembla que mai arribarà. Poruc, deseguida s'amaga dins de la closca. Poc comunicatiu. Això si, deixa rastre sempre per on va i porta sempre la casa a sobre. Podem dir que és autosuficient i que, en general, no necessita a ningú. Necessita humitat i verdures per a sobreviure.

Mode Colibrí: No es queda massa temps a un mateix lloc. Sempre va d'aquí cap allà buscant el seu menjar. Dona sensació d'activitat, i el que transmet és energia i alegria. És molt menudet però les seves plomes i el seu bequet tan esmoladet sempre criden l'atenció. Necessita flors i aigua per a sobreviure.

Per poder abordar tot el que ens bé a sobre els propers anys és qüestió que activem el segon mode tot i que em podeu dir que anar sempre d'un lloc a l'altre permet aprofundir poc. És cert però m'he permès utilitzar els exemples en sentit metafòric.

A la metàfora anterior voldria afegir una darrera reflexió avui. Quan he estudiat metodologia i m'han ensenyat com construir instruments de recollida de dades la recomanació que m'han fet més vegades és que els anunciats de la pregunta sempre en positiu. D'una altra manera la mateixa pregunta condiciona una resposta no positiva. Això mateix és que el que hem de fer amb la vida. Amb la personal i principalment amb la professional.

En resum. No para mai de buscar coses, activitat constant, alegria i amb una visió sempre positiva de la realitat i mai, mai, donar-se per vençut. 

Avui acabaré amb una cita:

"El camino comienza en una encrucijada.

Puedes pararte y pensar en que camino seguir.

Pero no te quedes mucho tiempo o

nunca saldrás de ese lugar".

Columna periodística. Manual de conservar caminos

Paulo Coelho.

Mentre sona Snow Patrol "Just say yes". Un gran grup i un tema molt adequat per avui.

Que tingueu un magnífic començament de setmana.

Bona nit!!